Bones intencions

Quan fem una pregunta amb mala intenció, deixem l’altre sense paraula i el volem fer presa del nostre domini, si més no d’una traïció encoberta. Demanar és entrar en diàleg, obrir les portes  a la conversa amb algú a qui hem d’estar disposats a escoltar amb la mateixa bona voluntat que ell està disposat a tenir. Emissor i receptor, pregunta i resposta, parlar i escoltar, aspectes clau d’un moviment recíproc que fa que les per- sones surtin d’elles mateixes i es comuniquin.

No hi ha res més meravellós i tan humà com aquest intercanvi d’experiències, d’acudits enginyosos, de propostes d’edificació mútua. Quan la intenció és neta, el diàleg neix espontàniament i s’afavoreix un clima de confiança. Així, el diàleg esdevé capacitat d’escoltar-se mútuament per tal que cadascú pugui exercir amb llibertat el dret que té d’obrir-se als altres i el deure d’acceptar que l’altre disposa de la mateixa oportunitat.

Fer preguntes amb mala intenció o amb la intenció de comprometre l’altre no sols impedeix el diàleg confiat, sinó que mostra l’enginy mentider d’algú que ja està corromput. Potser també per això encaixem tan malament les respostes, perquè normalment contradiuen les nostres previsions. Per entrar en diàleg s’ha d’anar amb la sinceritat i l’honradesa com a credencials.

Conviure demana per part de tothom fer gestos significatius.

Necessitem persones així al front de les institucions, homes i dones adults, íntegres, creatius, capaços d’animar i coordinar projectes per al bé de tothom. Hem de tenir present que en la mesura que passa el temps i anem posant vida als anys, les pautes del pensament no poden fer-se enfora de les pautes del comportament. Així s’estableix una coherència entre el pensar i l’actuar. És un goig viure de cap a peus aquesta unitat de vida i fer-ne participar generosament els altres.

Ja s’ha dit altres vegades. Conviure demana per part de tothom fer gestos significatius. Tots tenim dret a donar i a rebre, tots necessitem aquesta valuosa aportació que ens dona una autèntica qualitat de vida plena de bones intencions.

Sebastià Taltavull Anglada, Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Comentaris tancats a Bones intencions

L’hospitalitat

El valor de l’hospitalitat pot ser fruit de l’espontaneïtat, d’una deli- cada sensibilitat humana, però no s’improvisa fàcilment. Obeeix a un tarannà personal cultivat de temps i ben arrelat en les persones, els pobles i les cultures. Sol anar unit a altres valors, com l’apreci de la pròpia identitat, el tracte educat, el respecte i el reconeixement de l’altre, la tolerància ben entesa, la capacitat d’acollir sense fingir.

L’hospitalitat té a veure amb la capacitat i la voluntat de confiar i de generar confiança. Tot això no s’improvisa i es nota d’una hora en- fora —com solem dir— quan algú té les portes obertes o les té tancades, quan l’accés a la seva persona és fàcil o recercat, quan la facilitat d’entrar en comunicació no necessita gaires protocols. L’hospitalitat no és una actitud de temporada ni reduïda a estones puntuals de conveniència, sinó que —quan és sincera— és una forma de ser perenne, per sempre.

En un món sovint absent d’humanitat, quan més falta fa que tot- hom s’hi trobi bé al nostre costat pot anar bé que ens plantegem ser més hospitalaris, no per fer-ne un pretext de vanitat, sinó perquè a casa nostra i també al nostre costat els altres, coneguts o nouvinguts, sentin l’afecte de l’acollida i la confiança de l’estimació.

Que fort quan estem assistint a la vergonyosa realitat d’uns països que tanquen les portes als qui fugen de l’horror de la guerra, de la fam i de la injustícia, i ho arrisquen tot per aconseguir una nova situació de dignitat per a ells i les seves famílies.

«L’hospitalitat té a veure amb la capacitat i la voluntat de confiar i de generar confiança».

La pressió migratòria és cada vegada més gran i posa en escena un món de desequilibris socials. L’hospitalitat, tanmateix, comença per oportunitats molt senzilles que toquen la vida corrent de cada dia i ens remet a aplicar-ho amb les pròpies famílies i aquelles persones amb qui convivim. Aleshores no és sols una qüestió personal, sinó que tots ens hi sentim implicats. El papa Francesc diu que «una Església en sortida és una Església de portes obertes». Fem que sigui la qui exerceixi la millor hospitalitat.

Posted in Català | Comentaris tancats a L’hospitalitat

La fe, ànima del compromís

L’experiència diària ens fa adonar de la dificultat d’assumir compromisos de llarga durada, i la dificultat encara és més gran quan es tracta de compromisos per a tota la vida. També presenciem la feble, poca o nul·la resistència pel que fa als compromisos puntuals, fins al punt de fer-se enrere i renunciar a la paraula donada o a la promesa contreta. Passa el mateix quan en qualsevol moment de la vida apareixen dificultats aparentment in- vencibles i s’arriba al punt de dir:

«Ja no puc més!» Què ha passat? Pot haver-hi moltes respostes, però hi ha un denominador comú que ens fa mirar la persona i dir: probablement no tenia prou força interior per enfrontar-se amb la realitat o no disposava d’aquella valentia i confiança que calen per superar qualsevol obstacle.

No deixem d’acudir a la paraula de Déu, no deixem d’aprofundir-hi personalment i en grup

Fem una llarga relació de situacions que coneixem o que, pot- ser, fins i tot vivim. Repassem els moments de desànim, de renúncia a opcions assumides o d’aturades per cansament. Centrem-nos en el nostre compromís baptismal, avaluant la manera com vivim la nostra fe i l’esforç que hi posem, en la nostra forma d’avançar com a seguidors de Jesús, en la consciència de pertànyer a la comunitat cristiana i ser enviats a anunciar-ho amb la claredat de les nostres paraules i el testimoni senzill i humil de la nostra vida.

En el fons, potser hi ha qui passa per una crisi de fidelitat que necessita ser tractada amb delicadesa i que situa la persona enmig d’un mar d’opcions i interrogants. Hi ha qui fins i tot cerca resposta al sentit de l’existència i al misteri que l’envolta. On podem trobar, doncs, aquesta resposta? Qui pot oferir una proposta de confiança? No deixem d’acudir a la Paraula de Deu, no deixem d’aprofundir-hi personalment i en grup, una actitud que per ella mateixa ja manifesta una recerca sincera per trobar la veritat, sempre en ambient de pregària i de compartir amb els altres. Sabem que Jesús és el Camí, la Veritat i la Vida, l’aliment que necessitem i que a l’Eucaristia se’ns dona; ho ha dit ell mateix. Fem-li confiança i no tinguem por!

 

Sebastià Taltavull, Bisbe de Mallorca

 

Posted in Català | Comentaris tancats a La fe, ànima del compromís

Què hi veus enmig del mar?

Una pregunta que prové del cor de la Bíblia, formulada des de la muntanya del Carmel, que mira el mar Mediterrani i banya les seves costes i les nostres. «Què hi veus enmig del mar?» Hi veiem moltes i molt diverses realitats que xoquen unes contra les altres. Els diaris ho mostraven: un vaixell atapeït d’immigrants desitjant tocar terra i al davant una luxosa embarcació fruint de l’oci i les vacances. Dos mons contraposats que fan veure que un mateix hàbitat és espai de vida i, alhora, lloc de risc i cementiri que està enterrant milers de per- sones que fugen de la fam, de la injustícia, de la guerra, esclaus de les màfies organitzades que s’aprofiten de la seva desesperació.

Sempre estarem a favor d’aquests «bons samaritans» que no tenen por i salven vides, arriscant les seves

La festa de la Mare de Déu del Carme ens ha conduït a llegir amb ulls de fe una vegada més aquesta realitat. El desig que compartim és que aquest mar Mediterrani sigui un espai de vida i dignitat, font de riquesa i d’intercanvi cultural, lloc d’acollida de tants que el transiten i gaudeixen de la seva bellesa i clima, un turisme digne dels qui ens visiten i dels qui els rebem. El repte és fer-ne l’ocasió d’un treball decent i de sana oferta, no un mitjà més d’explotació, el moment de crear un estil més humanitari. Fa uns dies, un titular dels nostres di- aris deia textualment que «la meitat dels immigrants creuen que els mallorquins no els tracten bé».

Enmig del drama dels refugiats i mirant aquest Mar Nostre, hem contemplat, d’altra part, el drama dels rescats realitzats per l’ONG Open Arms, transportant una camerunesa a les nostres Illes, junta- ment amb dos immigrants morts que no van superar la tragèdia. Havien salvat un gran grup, però també n’havien vist morir molts. A l’extrem més enllà, també més de mil intentaven arribar a la costa. Tots ens demanem: què podem fer? Però també per què hi ha governs que tanquen les portes i fins i tot posen en perill la vida de persones que s’entreguen a salvar tanta gent ferida en el camí de la desesperació? No ho acabem d’en- tendre! Així i tot, sempre estarem a favor d’aquests «bons samaritans» que no tenen por i salven vides, arriscant les seves.

Sebastià Taltavull Anglada

Bisbe de Mallorca

 

Posted in Català | Comentaris tancats a Què hi veus enmig del mar?

Fer-nos creïbles

«Per les obres els coneixereu.» «Les paraules se les emporta el vent.» «Diuen i no fan.» Tot això ho sentim dir amb freqüència i som molt sensibles a valorar el testimoni, la coherència personal, la sinceritat, la unitat de vida. La raó és que l’exigència comença per un mateix. No ens podem aprofitar de ningú emparant-nos en el xantatge d’imposar a un altre allò que un no està disposat a fer per a ell mateix.

«La transparència dels fets prové d’una gran llibertat interior i deixa la consciència ben tranquil·la. El bé mai no s’imposa, es contagia amb el testimoni.»

Fixem-nos-hi. Conten que, a l’Índia, una mare molt preocupada per la seva filla va anar a veure Mahatma Gandhi perquè l’aconsellés què havia de fer. Volia que parlés amb la seva filla perquè no deixava de menjar dolços i això li era molt perjudicial per a la salut. Gandhi va accedir a parlar amb aquella jove de molt bon gust, però va dir a la seva mare que no ho faria fins després de tres setmanes. Aquella mare va sortir un poc decebuda i contrariada. Després de tres setmanes li va dur la seva filla i Gandhi la va rebre, va parlar amb ella i tot va anar molt bé. La mare, però, presa de curiositat, no va partir sense demanar-li per què havia esperat tres setmanes a rebre la seva filla i parlar amb ella. Gandhi, amb to humil, li va dir: «Era jo qui necessitava tres setmanes per treure’m el mateix defecte.»

La transparència dels fets prové d’una gran llibertat interior i deixa la consciència ben tranquil·la. El bé mai no s’imposa, es contagia amb el testimoni. Per això, Jesús és tan contundent quan a l’Evangeli diu: «Treu-te primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per treure la brossa de l’ull del teu germà» (Mt 7,5). El papa Pau VI, aplicant-ho a molts aspectes de la vida, ho va concretar dient que «l’home contemporani escolta més de grat els testimonis que els mestres, i si escolta els mestres és perquè són testimonis» (EN 41).

Que bé quan amb humilitat l’única intenció és ajudar que cadascú sigui ell mateix, sense renunciar-hi; que bé si ningú no és forçat a claudicar dels seus legítims principis; que bé si, essent transparents, ajudem que els altres també ho siguin.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Fer-nos creïbles

Tenir o ser

Sabem bé que entre debats i tensions cada dia ens esforcem per ser més persones. Hi ha com una veu interior que ens hi empeny. La sentim i experimentem l’alegria d’haver dit que sí o la frustració d’haver dit que no. No és el mateix «donar» que «donar-se», com tampoc no ho és fer un regal molt car que rebre la tendresa d’un detall humà. La soledat i el sofriment de moltes persones necessita més afecte que no pas objectes materials.

«Per damunt de l’obsessió pel tenir, podem irradiar la bondat sota infinites formes que deixen una marca inesborrable, i amb ella els valors de l’esperit.»

Tenir o ser, aquesta és la qüestió! El que val és la persona, el que diu i el que fa, sempre en estreta relació. L’obsessió pel tenir crea dependències difícils de treure’s del damunt; la passió pel ser fa lliures, responsables i independents. L’obsessió pel tenir tanca portes i desfà amistats de tota la vida; la passió pel ser apropa els cors i és llavor de futur. L’obsessió pel tenir aboca al plaer de l’acaparament egoista; la passió pel ser ens prepara per al goig del compartir no sols el que tenim, sinó sobretot el que som.

Tenir o ser, deia, aquesta és la qüestió! Sovint el qui opta sols pel tenir passa necessàriament per un control de qualitat que li marca una data de caducitat; en canvi el qui opta pel ser sap que la font de vida és la pròpia persona que s’arrisca a viure amb esperança. I això no és difícil, tots sabem bé quan ens hi posem a fer-ho. Per això, tots som responsables d’allò que irradiem. Per damunt de l’obsessió pel tenir, podem irradiar la bondat sota infinites formes que deixen una marca inesborrable, i amb ella els valors de l’esperit. La seva influència és decisiva i arriba allà on la persona és capaç d’assumir la seva pròpia realitat. Això tampoc no deixarà indiferent ningú.

Quan és així, queda ben clar que la irradiació del bé és el resultat de les relacions sinceres amb un mateix i amb Déu. Diu el salm que «el qui reparteix el que té i ho dona als pobres, pot alçar el front amb dignitat». Aquesta sinceritat és la base necessària perquè allò que hi ha de reprimit en cadascú no es descarregui damunt dels altres i la valoració del ser esdevingui sempre positiva i alliberadora.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Tenir o ser

La persona, el primer valor

Sol ser molt dur acceptar que les coses s’han de fer per força. També resulta difícil pensar que s’han de fer només perquè està manat. I pot resultar encara més difícil fer-les perquè hi ha qui imposa la seva autoritat. Molts, així, imposen la seva pròpia llei sense tenir en compte el qui l’ha de complir. Individus i pobles sencers obligats sovint a lleis injustes o sense consens.

«Si la llei existeix és per estar al servei de la persona i no la persona al servei de la llei.»

Si la llei existeix és per estar al servei de la persona i no la persona al servei de la llei. Hi ha afirmació més clara que la de Jesús a l’Evangeli quan diu que «el dissabte ha estat fet per a l’home i no l’home per al dissabte?» (Mc 2,27). Una societat és civilitzada no perquè tingui un cos legal ben definit i estructurat al marge de la gent, sinó perquè educa bé les persones per a la convivència.

La temptació de caure en un extrem o l’altre tothom la té: és perillós degenerar en la radicalitat d’imposar la pròpia llei. Quan s’arriba a aquest punt, podem dir que s’ha acabat el respecte i la tolerància, no es reconeixen els drets, es fa impossible el diàleg, s’imposen les idees i s’arriba a situacions injustes. Qualsevol llei podria convertir-se en un pretext per deixar algú malferit, no reconegut socialment. Ja no faria de bon pedagog.

Podem evitar aquest espectacle si miram les persones amb uns altres ulls, si fem l’esforç humanitari d’anar més enllà de les aparences i descobrir-ne l’interior, si fem que madurin les seves decisions i siguin fidels a les seves conviccions. Per això, l’exercici de la llibertat, quan s’orienta cap al bé, és el clima més apte per a tot desenvolupament humà, personal i social.

Si sempre necessitam que ens diguin com hem d’actuar, quedem reduïts a un estadi infantil, la qual cosa indica que ens queda molt camí per fer. Aquest no s’aconsegueix amb imposicions ni per la força, subjugant l’altre i reduint-lo a la inconsciència, sinó amb aquella pedagogia que actua pel valor que l’altre és i té, pel reconeixement de la seva dignitat, per l’estima i la comprensió que es mereix. No ho oblidem, la persona és el primer valor.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a La persona, el primer valor

Manuel Claret i Josep M. Rovira, experts en humanitat

Un rere l’altre han marxat. Quasi al mateix temps. Deixen l’estela d’un treball extens i fecund, amarat d’humanitat, d’Evangeli i de Concili Vaticà II. Dos homes de Déu, crítics des de la saviesa humil que brolla de la Revelació de Déu, plens de la confiança que dona el treball intel·lectual i pastoral alhora, sense perdre el rumb equilibrat d’una forma de pensar, de fer i de viure plena d’aquella coherència que dona goig d’assaborir-la. L’habilitat pedagògica del seu discurs teològic sempre ha donat en el clau de la precisió mesclada amb aquella proximitat que el feia assequible a qualsevol que desitgés un mínim de sintonia. Donava gust parlar amb ells. La comunicació era fàcil i exigent, sabien quin nord orientava les seves vides i no tenien gens de por de dir el que pensaven. Per això, han fet tant de bé!

«Sempre agrairem el vostre bon exemple, Mn. Manuel Claret i Mn. Josep M. Rovira. Intercediu per nosaltres davant del bon Déu. Ho necessitem!»

En qualsevol conversa amb l’un i amb l’altre, sempre plenes de bonhomia i bon relat, elaborades amb profunditat teològica i zel pastoral, han posat sempre en relleu la preocupació pel moment que viu l’Església i per la resposta que cal donar. Passaven pena quan veien que el rumb que molts seguien deixava de banda la confiança que el Concili Vaticà II havia infós en el cor de molts, desitjant una Església més plena de Déu, més comunitària, humil i propera, més creient en Jesús i més animada per l’Esperit. Eren avançats, oberts a nous pensaments i llenguatges, de fàcil accés per tractar qualsevol qüestió per difícil que fos. Veritables sants pares capaços de contagiar aquella saviesa que ve de dalt i que assenyala camins nous per transitar-los amb serenor, entusiastes creients en el Déu fet home.

Tot i la seva indiscutible categoria intel·lectual més que provada, som davant de dos pastors que han estimat i molt el seu ramat, ben divers i plural, sempre convidats a viure la senzillesa de l’Evangeli amb la paraula i el testimoni, i a no deixar mai la recerca que els conduiria a grans intuïcions i a resolucions pràctiques a l’hora de dir i escriure el seu pensament. El seu pas per les parròquies i les aules ha deixat i seguirà deixant petjades que no s’esborren i mantenen viu l’ardor d’un cor ple del Déu Amor. Tant per l’un com per l’altre el seu tresor ha estat i segueix essent el Senyor, perquè en Ell hi havien posat el seu cor, que és el que Jesús sempre espera de nosaltres, humils servents.

Sempre agrairem el vostre bon exemple, Mn. Manuel Claret i Mn. Josep M. Rovira. Intercediu per nosaltres davant del bon Déu. Ho necessitem!

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Manuel Claret i Josep M. Rovira, experts en humanitat

Crear ambients favorables

Una vegada vaig llegir que «Per poder canviar el món, canvia la teva vida». Aquesta invitació que ve de lluny i de molt endins ens parla de la necessitat d’un canvi quasi planetari, però és enormement estimulant pensar que aquesta revolució que tantes vegades demanem tingui un inici molt humil: la pròpia vida, la que està a les mans de cadascú.

«L’obertura al misteri de Déu ha fet que persones i comunitats senceres hagin descobert el valor de viure en fraternitat.»

Què hi deu haver, de seriós, a l’interior de cadascú quan se’ns demana amb tanta insistència: «Canvia el teu cor»? Podem preveure el futur si no hi ha estimació ni cap voluntat de canvi? Qui pot viure si fem impossible la reconciliació i si tant ens costa començar de nou? Podem arribar a pensar que es pot viure sense confiar i aïllar-nos en les pròpies dèries? És a les nostres mans crear ambients favorables si la nostra actitud interior ho és. Favorables a què? Diríem tantes coses!

Tanmateix, ho hem de dir. Favorables a un projecte d’home i de societat edificat sobre valors humans autèntics i transcendents; favorables a recrear ambients familiars marcats pel respecte, la comprensió, el diàleg i la voluntat de superar conflictes; favorables a fer que els centres educatius ajudin al creixement integral dels joves i dels infants, essent-ne ells mateixos protagonistes; favorables a servir el bé comú dels nostres pobles des de la més enriquidora varietat de pensament, inquietuds i creences; favorables a tenir un cor obert per acollir les persones, i les ciutats i cases orientades a acompanyar i integrar; favorables a ser sensibles a tota ajuda i defensa dels drets més elementals.

Exigir canvis estructurals passa primer per la coherència d’un canvi personal, aquesta és la primera resposta. M’impressiona veure persones molt senzilles que fan aquest camí, persones que comuniquen espiritualitat, persones que respiren aquella saviesa que els fa penetrar en el sentit de tot i, en la seva recerca sincera, viuen contents i contagien il·lusió i ànim. Encara més, l’obertura al misteri de Déu ha fet que persones i comunitats senceres hagin descobert el valor de viure en fraternitat.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Crear ambients favorables

Astuts i senzills, un bon equilibri

Si ens hi fixem bé, hi ha molts tipus de vivesa. Persones llestes que tallen un cabell al vol, ràpides de reflexos, vives com elles soles. Un queda sorprès i admirat de tant prodigi. Per a la societat —diuen— són un do aprofitable. Quant de bé poden fer aquestes persones, dissenyades aparentment fora del normal. Aquesta mena d’astúcia contribueix a humanitzar més les estructures de la societat. Podem estar segurs que se’n poden solucionar, de coses, si sabem invertir bé, amb el bon sentit de la paraula, tanta qualitat i tanta capacitat humana.

«La vivesa natural o adquirida, el seny, és una eina que ha de caure en bones mans i aquestes n’han de fer sempre el millor ús en bé de tots.»

Hi ha persones grans a les quals bé val la pena escoltar per la seva saviesa. Els més joves haurien de fer un esforç per recuperar-les i incorporar-les com a referents. Hi ha homes i dones que el seny els ha dut a ser artesans de bona entesa, homes i dones prudents de tota edat, que pensen amb el cap, fan el que diuen i convencen. Són autènticament adults en el sentit ple de la paraula. La vivesa natural o adquirida que tenen és un do i pot ser també una conquesta, i no ha de servir mai per fer un mal negoci ni per tirar per terra el dels altres, com tampoc reconvertir-la en aquella astúcia que fa mal i pren gust menyspreant i anul·lant els altres.

Jesús ho va dir molt clar, ho llegim a l’evangeli: astuts com les serps i senzills com els coloms. És l’equilibri que dona ser una persona de seny i que crea bon ambient al seu entorn. Equilibri entre el dir i el fer, entre el pensar i l’actuar, entre el realisme i la utopia, entre la sobrietat i l’alegria, entre la serietat i el bon humor, entre la feina i el descans, entre la soledat volguda i la relació amistosa. Tot el contrari de viure despistats, fragmentats, dispersos, incoherents, amb poc seny.

La vivesa natural o adquirida, el seny, és una eina que ha de caure en bones mans i aquestes n’han de fer sempre el millor ús en bé de tots. És una llàstima que molts referents educatius no vagin en aquesta direcció i es doni curs a una mala gestió per la còmoda autoreferencialitat que aïlla i ofega. El silenci i l’esperit contemplatiu poden ser uns bons aliats per fer de l’astúcia i la senzillesa una única realitat.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , | Comentaris tancats a Astuts i senzills, un bon equilibri