Escoltar, estimar i alliberar els pobres

Una jornada mundial —la dels pobres— que és per fer un seriós examen de consciència per adonar-nos si realment som capaços d’escoltar els pobres. Aquesta és la crida que ens fa el papa Francesc en un dia tan singular «dels pobres». Cridar, respondre i alliberar són tres paraules que ens conviden a fer un procés de conversió. La condició de pobresa no s’esgota en una paraula, sinó que es transforma en un crit que arriba al cor de Déu. Però, demana de nosaltres la capacitat d’escoltar, com ho ha fet Déu, que no fa el sord als seus clams. Fem que el seu crit no quedi en el buit, en el silenci còmplice que es desentén de la seva misèria. Donem la resposta, que és un cor que veu on es necessita amor i actua en conseqüència.

«La condició de pobresa no s’esgota en una paraula, sinó que es transforma en un crit que arriba al cor de Déu.»

El papa Francesc ho defineix molt bé quan diu que «el pobre, quan és estimat, és apreciat com d’alt valor, i això diferencia l’autèntica opció pels pobres de qualsevol ideologia, de qualsevol intent d’utilitzar els pobres al servei d’interessos personals o polítics. Només des de la proximitat real i cordial podem acompanyar-los adequadament en el seu camí d’alliberació» (EG 199). Tanmateix, com fer-ho? La primera actitud és escurçar distàncies, fer fora prejudicis, vèncer actituds de prepotència, crear vincles de proximitat i d’empatia, ser més humils. Després, farà falta passar a actuacions concretes d’acompanyament, d’inserció i de treball compartit. És una qüestió de justícia.

Tot això i més serà possible si el contacte real amb els pobres ens desinstal·la i ens fa sortir de les habituals comoditats que ens impedeixen veure-hi amb els ulls de la caritat, la que a poc a poc va obrint-se camí. Si és així, no exclourem la generositat de compartir amb ells allò que som i, com a conseqüència, allò que tenim, no donant només el que ens sobra, sinó fins i tot allò que creim imprescindible a causa de les necessitats que ens hem creat. Amb tot, pensem que la pitjor discriminació que sofreixen els pobres és la falta d’atenció espiritual, aspecte sovint oblidat, al qual no s’hi arriba i espera urgent resposta per part del qui desitja ser coherent amb la seva fe i vol comunicar l’Evangeli.

Sebastià Taltavull
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Escoltar, estimar i alliberar els pobres

Sentir-nos enviats

En el tracte pastoral és freqüent trobar-te amb persones que treballen dins d’institucions de l’Església, però diuen que no són conscients de la seva pertinença. El seu treball no té to apostòlic i sovint queda reduït a feines burocràtiques d’empresa. Per a molts d’ells i d’elles, treballar a l’Església és quelcom aliè a la seva opció cristiana, si és que en algun moment aquesta ha existit. La seva presència té a veure solament amb el guany material que se’n pot treure o amb la necessitat de mantenir un lloc de treball.

«L’espai humà on treballem és el lloc al qual som enviats per dur-hi a terme la missió que se’ns ha encomanat»

Tot i que s’ha de distingir per la serietat i professionalitat que li pertoca, qualsevol treball dins l’Església no és com el de qualsevol empresa. Té per si mateix un to ben diferent, per això necessita una dosi de dedicació que supera sovint la quadrícula d’un horari preestablert. És a dir, va molt més enllà, ja que supera la rutina i és més creatiu. Quan el papa Francesc parla d’estructures dins l’Església té la sinceritat de dir que «poden arribar a condicionar un dinamisme evangelitzador» i que «sense vida nova i autèntic esperit evangèlic, qualsevol estructura nova es corromp en poc temps» (cf. EG 26).

Per això és tan important intentar anar a la font i recuperar la frescor de l’Evangeli, també en la forma de treballar. Cada vegada que això succeeix «broten nous camins, mètodes creatius, altres formes d’expressió, signes més eloqüents, paraules carregades de renovat significat per al món actual» (EG 11). El sentit de pertinença prové de viure l’Evangeli establint vincles entre les persones, la qual cosa predisposa per dur a terme qualsevol feina per senzilla que sigui i fer-la amb la convicció de pertànyer a la comunitat cristiana, a l’Església, que sempre estarà al servei de l’evangelització que comença per l‘acollida, el bon tracte, l’atenció personalitzada, la tasca ben feta, pensant sempre en la necessitat de l’altre i com servir millor.

Quan sortim de la pròpia comoditat, ens adonem que les persones que ens arriben provenen de molts indrets que necessiten la llum de l’Evangeli, la qual cosa vol dir que l’espai humà on treballem és el lloc al qual som enviats per dur-hi a terme la missió que se’ns ha encomanat i que és responsabilitat de la comunitat de l’Església, a la qual pertanyem.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , | Comentaris tancats a Sentir-nos enviats

No ets lluny del Regne de Déu!

La frase és de Jesús i obre molts camins en el nostre diàleg amb la secularitat. L’hauríem de poder pronunciar molt, és un repte i una invitació alhora a la nostra capacitat d’observació del que passa al nostre entorn, tant si ens referim a les persones com als esdeveniments. Observació creient, no hi ha dubte, però amb la sorpresa que hi ha molta llavor d’Evangeli escampada i que cal detectar. Ja és un pas important quan, fixant-nos en les persones que ens rodegen, hi descobrim actituds evangèliques de les quals potser fins i tot elles no se n’adonen. És un treball fascinant contemplar que arreu hi ha qui viu l’Evangeli no sols per la seva opció creient, sinó perquè en el cor de la laïcitat va integrant noves formes de comunicació.

«És un treball fascinant contemplar que arreu hi ha qui viu l’Evangeli no sols per la seva opció creient, sinó perquè en el cor de la laïcitat va integrant noves formes de comunicació.»

El món dels joves n’és el principal exponent. Quan ens limitem sols a escoltar-los, podem captar moltes d’aquestes noves expressions. D’antuvi, necessitem tenir una actitud oberta, lliure de prejudicis, amb voluntat d’empatia per situar-nos més des d’ells que no des dels nostres pressupòsits. Tanmateix, no n’hi ha prou d’escoltar-los, més aviat veig necessari conversar amb ells per tal d’arribar a un diàleg constructiu que ennobleix un intercanvi generacional. D’altra part, la conversa també necessita d’unes actituds bàsiques com són la comprensió, la paciència, la transparència, la coherència, la fidelitat a la pròpia vocació, la que l’altre també ha de conèixer i valorar.

L’altre món és el de la família i el de les relacions humanes. Quan detectem situacions de crisi a la societat, ho estem detectant dins la família. Quan les relacions humanes s’afebleixen, és que han perdut força els vincles familiars i d’amistat. Aleshores és quan l’esforç de superació ha de ser més gran i s’han de recuperar aquelles actituds que sempre hi havien d’haver estat. Valorem quan un infant es porta bé, quan un jove és transparent, quan l’amor és més fort que les idees i els prejudicis, quan la fidelitat s’obre camí i ens fa adults, quan el pas dels anys ens orienta a fer el bé, a pensar més en els altres, a perdonar amb més facilitat, a superar-se constantment, a omplir-se d’aquella vida interior que ens connecta amb Déu, que és Amor.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a No ets lluny del Regne de Déu!

El miracle de la solidaritat

Encara estem trasbalsats pel que va succeir fa unes setmanes al Llevant de Mallorca, sobretot el drama viscut pels qui han perdut els seus familiars, pels qui han vist perillar casa seva i perdre tot el que hi tenien, pels qui han quedat sense res més que el que portaven a sobre. Una desgràcia totalment inesperada per la seva magnitud —han estat tretze els qui han mort— ha fet plantejar moltes preguntes. Són preguntes que surten del cor i toquen el nucli de la mateixa existència. Un «per què?» que s’ha traduït en fets, en una acció immediata de treball i esforç solidari per part de tothom.

«L’amor ha actuat enmig de tanta desgràcia a través de moltes persones senzilles i anònimes, professionals i voluntaris.»

No estem acostumats a veure plorar tot un poble. Ho hem vist des del primer moment i també hem plorat. Se’ns ha contagiat el dolor d’unes famílies que ho han perdut tot, començant pels qui han perdut el pare, la mare, el marit, l’esposa, el fill, la filla, un veí, un company de feina, la casa, el mitjà de transport, el comerç i les eines per al treball, tot allò que constitueix el necessari per a la subsistència i el goig de viure. Compartim la vida senzilla d’uns pobles que han quedat desfets d’arrel i ens sentim compromesos amb la seva rehabilitació, començant per on hi ha més necessitat.

Tanmateix, el que ha succeït és el miracle de la solidaritat, l’ajuda incondicional, eloqüents i valents gestos que han significat la valuosa talla humana dels qui han quedat més afectats per ajudar a sortir d’aquesta lamentable situació. Gestos que són una expressió viva de la defensa de la vida, més encara, quan per alguns ha estat donar-la fins a exposar-ne la pròpia. S’ha comprovat allò de Jesús: «Ningú no té un amor més gran que el qui dona la vida pels qui més estima» (Jn 15,13). Hem contemplat amb emoció com una mare salvava la seva filla, mentre ella posava en perill la seva vida i era emportada amb el seu fill per la força imparable de la torrentada. Una mare que ha mort estimant i un fill que ha estat trobat mort després de vuit dies de cercar-lo.

Malgrat tot, l’amor ha actuat enmig de tanta desgràcia a través de moltes persones senzilles i anònimes, professionals i voluntaris. Ha fet rebrotar nous signes de vida, obrint camins de recuperació i esperança.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , | Comentaris tancats a El miracle de la solidaritat

El testimoni sempre actual de sant Pau VI

«Església, com t’estimo!» Aquesta expressió plena d’ardor apostòlic marca el foc interior que sempre el va guiar. Basta cenyir-nos en l’exhortació apostòlica que ha fet història i segueix més vigent que mai: «L’evangelització en el món contemporani» (Evangelii nuntiandi, 1975). La seva passió per l’anunci de l’Evangeli va fer que tot l’esperit i la lletra del Concili Vaticà II arribés arreu del món i impregnés d’il·lusió i entusiasme les comunitats cristianes. Un Papa humil, discret, molt humà, amb una ferma espiritualitat i una visió amable i positiva del món, avui sant Pau VI. És l’home de l’obertura de l’Església al diàleg amb el món, una Església que gràcies a sant Joan XXIII ha obert portes i finestres perquè hi entrés l’aire fresc de l’Esperit.

«Sant Pau VI va ser un Papa humil, discret, molt humà i amb una ferma espiritualitat.»

Comença donant coratge, el coratge d’anunciar l’Evangeli que té com a terme la comunitat cristiana, però sobretot tota la humanitat. Es pregunta per l’energia amagada de l’Evangeli, que és capaç de sacsejar profundament la consciència de l’home i la dona del nostre temps i inserir-lo al seu cor amb convicció, llibertat d’esperit i eficàcia. Per això invita a una profunda reflexió, diàleg i conversió, i per fer-ho, posa Crist, primer evangelitzador, en el centre de tot, i el segueix l’anunci de la salvació alliberadora. Això només és possible si una comunitat accepta ser evangelitzada i, a partir d’aquí, esdevé evangelitzadora.

Des de l’anunci de l’Evangeli, compromís de tot cristià, aposta per una renovació de la humanitat mitjançant l’evangelització de les cultures i donant importància primordial al testimoni de vida, un testimoni —fins i tot sense paraules— que provoca «interrogants irresistibles», ja que tot i essent proclamació silenciosa, és molt forta i eficaç de la bona nova. Pensa especialment en els laics i laiques. D’ells diu que la seva vocació específica els col·loca en el cor del món i al davant de les tasques temporals, essent aquesta una forma singular d’evangelització.

Estem de sort. Tota la proposta actual del papa Francesc ens ajuda i ens anima a viure la concreció d’aquesta projecció inicial del seu predecessor. Tots dos ens demanen que conservem la dolça i reconfortant joia d’evangelitzar.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

 

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a El testimoni sempre actual de sant Pau VI

Montini i Romero, servents fidels

La fidelitat és el gran valor i la fe pot moure muntanyes. Segurament tots som conscients i potser protagonistes de canvis forts que hem viscut gràcies a la fe o hem après del testimoni creient d’altres. La fe ha dirigit les gestes més importants de la història, les que l’han feta avançar encara que sigui sense adonar-nos-en. No han estat les guerres, ni els poderosos, ni els qui viuen de la fama o de l’èxit, ni els dictadors, ni els impostors, ni els corruptes, ni els violents. No són aquests els qui teixeixen la vertadera història. El camí dels senzills, dels servents fidels, de la pobresa, de l’amor i la resistència no violenta, el seu testimoni silenciós o explícit han estat més forts.

«La fe ha dirigit les gestes més importants de la història, les que l’han feta avançar encara que sigui sense adonar-nos-en.»

Entre tants testimonis del nostre temps, la nostra mirada una vegada més es fixa en dos d’ells, als quals l’Església reconeix la santedat i aquests dies són canonitzats.

El bisbe Òscar Romero del Salvador veu clar que no poden servir mai el poble ni l’Evangeli els autosuficients, els orgullosos, els qui per tenir-ho tot menyspreen els altres, els qui diuen que no tenen necessitat ni de Déu. «Sense pobresa d’esperit —deia— no hi pot haver abundància de Déu.» Estimava entranyablement el seu poble i servint-lo a ell va donar la vida. Un bisbe pastor, un home de fe que amb el seu testimoni de fidelitat, com tants altres, està cridant a l’estimació, a la reconciliació, a la justícia, a l’amor, a la solidaritat enmig d’una humanitat enfangada en la violència. Un sembrador de pau.

El papa Montini, Pau VI, l’altre canonitzat pel papa Francesc, ens és també un autèntic model de fidelitat. És l’home del Concili Vaticà II que, amb mà forta i actitud valenta, va voler que l’Església fos experta en humanitat i es decidís a fer realitat una de les més grans posades al dia de la història. L’anunci de l’Evangeli, una Església en diàleg amb el món, l’opció pels més pobres. Tenia clar que «la gent d’avui escolta més de grat els testimonis que els mestres i, si escolta els mestres, és perquè són testimonis». Servent fidel i creïble, un pastor universal que s’ha fet estimar.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

 

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Montini i Romero, servents fidels

Catequistes, testimonis del misteri

Sota aquest lema s’ha celebrat a Roma el II Congrés Internacional de Catequesi, que ha reunit uns mil dos-cents catequistes d’arreu del món. La reflexió s’ha centrat en el moment actual de la catequesi a les nostres diòcesis i parròquies, tractant d’il·luminar-la amb la importància i necessitat de la iniciació cristiana, la qual cosa afecta sobretot la manera com es planteja l’acció catequètica a cadascuna de les nostres esglésies i el paper decisiu dels catequistes com els qui introdueixen els catequitzands al misteri de Crist, al coneixement a fons de la seva persona i del seu missatge fins a obtenir-ne la plena adhesió personal. També s’ha aprofundit en la «pietat popular», una forma d’evangelització.

«El catequista ha d’arrelar la seva existència en el misteri de Crist, que ha de ser conegut, pregat, celebrat, viscut i anunciat.»

El papa Francesc, dirigint-se als congressistes, ens ha dit que no es tracta de «fer» catequesi, ni «fer» de catequista com una activitat més, sinó de «ser catequista» en una unitat de vida, testimonis de Jesús. La catequesi sempre haurà de passar per una necessària i urgent renovació en la comunicació d’una experiència personal de fe per part dels catequistes, que no pot estar separada dels continguts que s’han de conèixer, ni de la celebració litúrgica, ni de la vida.

Què vol dir «obrir-se al misteri»? És obrir-se a la descoberta de Jesús, de l’Evangeli, és proclamar-lo viu, ressuscitat i actuant en la nostra existència per mitjà de l’Esperit Sant rebut en el Baptisme, és tenir consciència d’aquest do. D’aquí la importància dels sagraments, d’ells rebem la força que alimenta el nostre caminar cristià. Obrir-se al misteri és anar més enllà d’un coneixement superficial, és entrar dins el propi interior, allà on només la fe hi té resposta.

Això és possible si es viu en una comunitat de fe, en la litúrgia, en un clima de pregària i silenci, quan s’acompanya el procés de creixement de cadascú, quan s’afavoreix la cultura de l’encontre que fa sortir de tot aïllament i d’una fe individualista. Per això, el catequista ha d’arrelar la seva existència en el misteri de Crist, que ha de ser conegut, pregat, celebrat, viscut i anunciat. S’obre així a l’evangelització i s’assenyala el camí de la santedat.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Catequistes, testimonis del misteri

Amb el papa Francesc, comunió plena

Sensibles als temps que vivim, hem de manifestar sempre, però especialment en aquests moments el nostre afecte, adhesió i solidaritat amb el nostre estimat papa Francesc. Sempre ens demana que preguem, que l‘acompanyem en la difícil missió de guiar l’Església, sentint-nos corresponsables dels camins que anem traçant i transitant per comunicar arreu l’Evangeli de Jesús. Ell, per l’encàrrec que li ha estat confiat, n’està donant testimoni de manera molt valenta i compromesa. Tot un exemple a seguir!

«Units amb el papa Francesc, de cor i de fets, rebutjam tant els atacs que està rebent com les invitacions a desoir els seus ensenyaments i menysprear la seva persona.»

El dia de la seva elecció —ho recordem molt bé— un cardenal amic seu li va dir: «No t’oblidis dels pobres!» Des del primer instant, no sols no els oblida, sinó que ha apostat decididament per ells interpel·lant constantment les nostres consciències. És evident que la seva actitud evangèlica incomoda moltes persones que voldrien una Església inflada de poder i que no combreguen amb la impostergable renovació que ens està demanant. Tolerància zero davant dels abusos a menors, total solidaritat amb les víctimes, lluita contra la corrupció, començant per la dels mateixos membres de l’Església, l’antagonisme radical entre màfia i vida cristiana, crida constant a la conversió personal perquè sigui un fet la urgent conversió pastoral.

Units amb el papa Francesc, de cor i de fets, rebutjam tant els atacs que està rebent com les invitacions a desoir els seus ensenyaments i menysprear la seva persona. Ens acaba de dir no fa gaire que «és necessari que cadascun dels batejats se senti involucrat en la transformació eclesial i social que necessitem», una transformació que reclama «la conversió personal i comunitària». Hem d’agrair-li la seva total entrega, les seves paraules clares, els seus gestos, les seves homilies i escrits, la seva proximitat i tendresa de tracte, la seva sensibilitat pels més pobres i exclosos, el seu treball a favor de la vida, de la justícia, de la creació, de la pau i dels drets humans.

Deixem-nos contagiar pel seu testimoni d’amor, ple d’ardor evangèlic i servei incondicional, a l’estil de Jesús, el bon Pastor. Ben units, serà bo fer-ne pregària.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , | Comentaris tancats a Amb el papa Francesc, comunió plena

Cultura de la protecció

Encara a prop de la recent Jornada de pregària per la Cura de la Creació, ens fem conscients que aquesta sensibilitat no ha de ser cosa d’un dia o de certs moments puntuals. El papa Francesc ens encoratja a fer-ne una actitud permanent, de vigilància i de protecció que impregna tota la societat. És cert —diu— «que no tothom és cridat a treballar de manera directa en la política, però en el si de la societat hi germina una innombrable varietat d’associacions que intervenen a favor del bé comú preservant l’ambient natural i urbà» (LS 232). Fa referència a coses tan concretes com un edifici, una font, un monument abandonat, un paisatge, una plaça. Ho fa «per tal de protegir, sanejar, millorar i embellir quelcom que és de tots».

«Guariu les nostres vides, perquè siguem protectors del món i no pas depredadors, perquè sembrem formosor i no pas contaminació i destrucció.»

Parlar de «protecció» referida a la natura —ens diu també Francesc— «és part d’un estil de vida que implica capacitat de convivència i de comunió. Jesús ens va recordar que tenim Déu com el nostre Pare comú i que això ens fa germans» (LS 228). Estem davant la raó que fonamenta les nostres conviccions ecològiques de respecte i protecció. A la pregària que segueix el document s’hi manifesta un desig fet petició que diu: guariu les nostres vides, perquè siguem protectors del món i no pas depredadors, perquè sembrem formosor i no pas contaminació i destrucció.

Hi ha una qüestió ètica i espiritual que acompanya aquesta sensibilitat de protecció de l’ambient que creu en els petits gestos i que són fruit de bondat i honestedat, i alhora, són part d’una espiritualitat que és exercici de la caritat. Per això dirà que l’amor a la societat i el compromís pel bé comú són una forma excel·lent de la caritat que no sols afecta els individus sinó tot tipus de relació social. Fent referència a santa Teresa de Lisieux, som convidats a «la pràctica del petit camí de l’amor, a no perdre l’oportunitat d’una paraula amable, d’un somriure, de qualsevol petit gest que sembri pau i amistat» (LS 230).

La cultura de la protecció de la natura ens porta a fer una societat més humana a partir de petits gestos quotidians que siguin contrapunt a tot tipus de degradació que afecta la persona i el seu entorn.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Cultura de la protecció

Anar contra corrent

Hi ha qui pensa que la vida està sotmesa a l’atzar d’una fatalitat o d’un destí. Es deixa endur com ho fa qui es posa a mercè de qualsevol vent o influència. La vida no és guiada ni presa amb les pròpies mans. Persones indecises que no volen fer passos per superar la seva mediocritat o una forma de viure que no té consistència per ella mateixa. Persones que fan patir perquè no afavoreixen una cultura de l’encontre. És perillós deixar-se endur per la riuada de la indiferència dominant i no tenir prou personalitat per haver de suportar tots els embats que sobrevenen.

«La nostra vida té sentit quan esdevé sobretot resposta generosa a una crida interior.»

Serà necessari, en certs moments, anar contra corrent, la qual cosa no sempre rep el vistiplau de la majoria. Quan la vida es pren seriosament i ens sentim amos del nostre destí, aleshores som capaços de crear un nou tipus de relació humana. Té sentit fer amics, compartir, implicar-se, solidaritzar-se amb causes justes, fer feines de voluntariat, afavorir el bon tracte, no romandre sols a l’atzar de qualsevol vent, blancs de qualsevol atropellament.

La nostra vida té sentit quan esdevé sobretot resposta generosa a una crida interior. Unes vegades pot semblar imperceptible, difosa o de baixa intensitat; altres vegades apareix amb més claredat i com si una llum ens arribés a l’hora de prendre decisions. Per això, cal renéixer a la confiança i no caure en el desànim quan moments de foscor ens envaeixen. Donem una resposta senzilla, diària, que neixi del cor, i que ens mogui a ser fidels als compromisos que hem assumit amb tota llibertat.

Així, serem referents d’una vocació madura, farem de la nostra vida un signe inequívoc del camí que hem escollit i de quina brúixola ens orienta. Testimonis de fidelitat que creen espais de comunió i acompanyen compromisos definitius que omplen de sentit la vida. Quan aquesta es pren seriosament ningú no resta indiferent i ajuda a molts a animar-se a fer el mateix. Són referents indiscutibles, persones que es donen del tot i fan de la seva vida un do per als altres. Són persones fermes, ben lliures, que sovint han d’anar contra corrent.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Anar contra corrent