«Pels fruits els coneixereu»

Aquesta afirmació és de Jesús i es refereix als seus seguidors. Estem davant del repte de la credibilitat de la praxi cristiana, de la coherència entre la fe i la vida, d’allò que se’ns demana als cristians perquè siguem autèntics testimonis del Déu Amor que Jesús ens ha donat a conèixer, perquè tinguem vida en ell. També a nosaltres se’ns coneix pels fruits. No és qüestió de pensar sols en el demà preparant bé el testimoni. Estem ja en l’avui de Déu, en el moment de viure el que ja som pel baptisme, l’hora favorable, com diu Pau a la comunitat de Corint.

«Cercar la coherència entre la vida i la fe en Jesucrist és endinsar-se en el cabal del riu per arribar a la mateixa font.»

Madeleine Delbrêl diu que en la mesura que un cristià professa la seva fe i intenta viure-la, resulta insòlit tant per als creients com per als no creients. Aquest aspecte singular que prové de la coherència entre la vida i la fe «no fa del cristià un home distingit, sinó el rebuig o la denúncia en la seva pròpia vida de tot el que pugui alterar la seva semblança amb Jesucrist. No es tracta de la brillant realització d’un home cristià, sinó del mateix Crist de sempre que mostra el seu rostre a través del rostre d’un home».

L’exigència de la coherència personal en un cristià va unida al seu ésser, el qual el configura a Jesucrist des del baptisme i la confirmació i no sols fa que estigui obert a la fe en Déu, sinó que, com Jesús, sap que l’ha d’estimar com un fill estima amb amor entranyable el seu pare.

Cercar la coherència entre la vida i la fe en Jesucrist és endinsar-se en el cabal del riu per arribar a la mateixa font, allà on tot és net i transparent, el lloc on la frescor, moviment suau i bon gust, fan que la set sigui feliçment assaciada. Ho descriu meravellosament bé aquest text religiós hindú que pot ser compartit amb la mateixa sinceritat cristiana i fer-ne pregària: «És molt el que m’heu donat, però demano més encara. No venc a vós solament pel glop d’aigua, sinó per la font mateixa. No venc cercant guiatge només fins a la porta, sinó fins dintre la casa del Senyor; no cerc solament el present d’amor, sinó l’Amor mateix» (Rabindranath Tagore).

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a «Pels fruits els coneixereu»

Taizé, sempre actual

Taizé és una paràbola que captiva els joves d’avui i els de fa un grapat d’anys. Per la meva part, som un dels milers de joves que van anar a Taizé el juliol del 1968. Era la primera vegada, just feia un parell de mesos del maig francès. Taizé va ser una descoberta que sempre és actual. M’he demanat quin és l’atractiu que segueix contagiant els joves, com ho hem vist aquests dies a la trobada a Madrid. Veig que és una vivència interior que toca la fibra dels interrogants que la persona humana és capaç de fer-se, un camí per trobar-se amb Jesús i amb tot el que ens rodeja. Qualsevol adult o jove —creient o agnòstic— ha pogut percebre dins el cor una veu que el convida a fer un pelegrinatge de confiança.

«Taizé és una paràbola que captiva els joves d’avui i els de fa un grapat d’anys.»

Pujant fa cinquanta anys el turó de Taizé, la meva primera descoberta va ser l’acolliment. Uns joves ens rebien pronunciant el nom i indicant cap on dirigir-nos. La segona descoberta va ser la pregària i la bellesa del cant. No havia vist mai milers de joves pregant, fent silenci, cantant en llatí i amb diferents idiomes, rodejant una comunitat de monjos que era com la columna vertebral d’un cos que vibrava a l’uníson. La tercera descoberta, els cercles de diàleg, on tothom podia exposar els seus interrogants. A l’entretant, un monjo ens comentava uns versets curts de l’Evangeli. Era genial!

Van passar vint anys. Durant aquest temps, havia conegut alguns monjos i fet amistat amb algun d’ells. Arribar al prior, al germà Roger Schutz, era una fita inaccessible, quasi un somni. Però va ser l’any 1988, fent de guionista d’una sèrie de televisió sobre «Vida monàstica» dirigida per la realitzadora Mercè Vilaret, que vaig poder entrevistar-lo durant mitja hora. No m’ho podia creure, durant vuit dies vaig tenir l’oportunitat de parlar llargues estones amb ell. En aquesta ocasió la descoberta va ser la seva captivadora humilitat. Un dels dies, resant junts agenollats davant la icona de la Mare de Déu, em va dir en francès: «Pare, beneïu-me!» Feia setze anys que jo era capellà, sorprès i emocionat li vaig dir: «Jo no en soc digne!» Mirant-me, em va respondre: «Ho has de fer, perquè tu ets pare i jo només soc germà!» Mai no he oblidat aquesta lliçó tan plena d’Evangeli, la guardo sempre actual dins el meu cor.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Taizé, sempre actual

Què n’hem fet, del nostre Baptisme?

És una pregunta que ens la fem sovint i que apareix avui amb freqüència en converses d’Església i ens remet directament a la presa de consciència del que som: seguidors de Jesús, empeltats a ell, units a ell. Tanmateix, el seu abast va molt més lluny, ja que afecta moltes persones per a les quals aquest do està passant desapercebut o ha caigut en l’oblit, s’ha afeblit o ha perdut la seva força espiritual original.

«El Baptisme ha marcat la nostra vida fins al punt de fer-ne un signe visible de l’amor de Déu»

La pregunta ens l’haurem de fer sempre sobre si som realment conscients de la dignitat cristiana que tenim; si el fet d’haver rebut el Baptisme ha marcat la nostra vida fins al punt de fer-ne un signe visible de l’amor de Déu; si la consciència de pertànyer a l’Església ens impulsa a fer de la nostra convivència humana una veritable fraternitat entre els qui se’ns ha fet el do de ser fills de Déu, oberts a treballar una fraternitat sense fronteres; si el baptisme és la porta d’accés als altres sagraments i la font del compromís per anunciar l’Evangeli. En definitiva, es manté viu el nostre compromís baptismal?

L’explicació del nostre Baptisme té el seu origen en el de Jesús. Quan acabem les festes del cicle de Nadal, fixem la nostra mirada en l’inici dels misteris de la vida pública de Jesús, que tenen els seus inicis en el seu baptisme. Amb aquesta credencial, que mostra la nostra identitat cristiana, ens llancem a la missió, per fer present Jesús i l’Evangeli entre la nostra gent. Som creació nova enmig d’una societat que ha de ser regenerada de nou perquè sigui una realitat viva la civilització de l’amor.

Deixem que la seva projecció il·lumini la nostra vida, que també va començar en el sagrament del Baptisme. Dia important per recordar i fer present, dia per agrair sempre la decisió presa de centrar tota l’existència en Jesús, a qui veiem a la fila dels pecadors el dia «que tot el poble es feia batejar», a la vora del Jordà. A nosaltres, «Jesús ens bateja amb l’Esperit Sant i amb foc». Vet aquí la novetat que cal acollir, meditar i treure’n conseqüències: la presència de l’Esperit Sant en nosaltres i en el món.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Què n’hem fet, del nostre Baptisme?

Anar per un altre camí

Som convidats a cercar Déu amb la voluntat de voler-lo trobar. Aquest moviment, profundament humà i espiritual, ens posa en relació amb el misteri més gran, un moviment que és més atracció que recerca, perquè, en la relació de l’home amb Déu, la iniciativa sempre és de Déu. Per això, celebrar l’Epifania, que significa «manifestació» del Senyor, ens situa en l’òrbita de la gratuïtat, del do, perquè és Déu qui, a través del seu Fill Jesús, té la iniciativa de «manifestar-se» i donar-se a conèixer. De part nostra, cal acollir-lo amb el cor net per veure’l en tota la seva lluminositat i veritat.

«Celebrar l’Epifania, que significa «manifestació» del Senyor, ens situa en l’òrbita de la gratuïtat, del do, perquè és Déu qui, a través del seu Fill Jesús, té la iniciativa de «manifestar-se» i donar-se a conèixer.»

Acostumats a certes inèrcies, ara se’ns demana d’anar per aquest camí, aquell que Déu ens traça per poder-lo trobar i, sobretot, després, poder-lo anunciar. L’obra de l’evangelització no és compatible amb actituds de desconfiança i sospita, per això els qui cerquen Déu són convidats a canviar de ruta. L’Evangeli ens ensenya que la recerca sincera de Déu ens duu a l’encontre amb ell, sense sospites, ni acomodacions, ni rebaixes.

L’Epifania del Senyor obre totes les portes de l’acollida, del diàleg, de la inculturació de la fe, de l’aprenentatge mutu, de la proximitat, de la complementarietat. En aquest camí trobem els pobres, perquè aprenguem a caminar amb ells i sense cap altra credencial que la Paraula de Déu i el testimoni que neix del seu Amor.

D’altra part, l’obertura que ens demana la manifestació de l’Infant Déu a tots els pobles i cultures és el que ens posa en contacte amb moltes persones que no comparteixen la nostra fe. La nostra relació amb elles i amb les que, pel motiu que sigui, s’han allunyat de Déu i de l’Església, pot ser recuperada i refermada si la nostra actitud és d’acollida, de proposta humil i d’acompanyament en la seva recerca. Optar per aquesta ruta significarà algun canvi de mentalitat, el reconeixement dels nostres errors, l’ensorrament dels murs que ens separen, la superació de les intoleràncies. Haurem de prendre la decisió d’anar per un altre camí, perquè l’anunci de Jesucrist i el seu Evangeli estiguin totalment lliures d’aquelles adherències que desllueixen el seu contingut i afebleixen la seva força transformadora.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

 

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Anar per un altre camí

Drets humans per la pau

Parlem de drets humans, parlem de pau, parlem d’urgents mesures perquè aquestes «utopies» passin a ser una realitat reconeguda i viscuda. El papa Francesc, en el seu missatge als participants en la Conferència Internacional «Els Drets Humans en el món contemporani: conquestes, omissions, negacions», ens deia que «mentre una part de la humanitat viu en l’opulència, l’altra part veu la seva pròpia dignitat desconeguda, menyspreada o trepitjada i els seus drets fonamentals ignorats o violats». La raó no és altra —ens deia també— que «el fet que en el món d’avui persisteixen nombroses formes d’injustícia, nodrides per visions antropològiques reductives i per un model econòmic basat en els guanys, que no dubta a explotar, descartar i fins i tot matar l’home».

El papa Francesc ha dit «mentre una part de la humanitat viu en l’opulència, l’altra part veu la seva pròpia dignitat desconeguda, menyspreada o trepitjada i els seus drets fonamentals ignorats o violats»

Participants d’arreu del món, especialment dels països més pobres, hem constatat amb un cert dolor i decepció que la promoció i la defensa dels Drets Humans —ara fa 70 anys promulgats solemnement— estan en regressió, sobretot en el que es refereix a la seva aplicació. Molts Estats els han signat però no fan viable el seu compliment i estan encara molt lluny d’ajudar que es camini en aquesta direcció. Més fort encara, la manifesta i compartida preocupació per la manera com van avançant noves dictadures de signe contrari posa en relleu la manca de credibilitat dels sistemes democràtics. Hem escoltat amb atenció i emoció molts testimonis, especialment dels qui pateixen en primera persona la violació dels drets fonamentals, persones i països.

A punt de celebrar novament amb tota l’Església la Jornada Mundial de la Pau, tornen a venir vells interrogants i noves plagues que la població està pagant a un preu molt elevat. La pau no pot arribar mentre grans injustícies i violències institucionalitzades tinguin carta de ciutadania. Mentre els «drets humans» no siguin reconeguts pel «dret» viscut i aplicat pels Estats, serà ben difícil fer passos en ferm a favor d’una convivència justa i pacífica. Mentre la persona humana no sigui el centre d’atenció i d’actuació per sobre d’interessos ideològics i econòmics, els drets humans no seran més que una declaració de bones intencions. Som conscients del repte que tot això suposa per als cristians, quan sabem bé cap on ens condueix l’Evangeli, encara que inclogui l’opció d’haver d’anar contra corrent. El camí ens l’ha assenyalat Jesús i ell mateix l’ha viscut.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Drets humans per la pau

Jesús, referent fiable per a la humanitat

Els cristians proclamem que la raó de ser de les festes de Nadal i de tota festa cristiana està en Jesús. La més nova i millor notícia és que Déu s’ha fet home per ser company de ruta d’una humanitat que necessita tenir un referent fiable que li sigui costat per caminar amb confiança i esperança. Recuperar Jesús ens dona el goig de tenir-lo sempre al nostre costat, ell que ha dit «Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món».

«La joia de l’Evangeli és per a tot el poble, no pot excloure ningú. Així ho anuncia l’àngel als pastors de Betlem: “No tingueu por, us anuncio una bona notícia que portarà a tot el poble una gran alegria” (Lc 2,10).»

Aneu a l’Evangeli i veureu que tot ell està ple de paraules de vida, d’amor, coratge i consol; si ho feu, haureu trobat Jesús! Pregueu, haureu trobat Jesús! Mirem-nos amb tendresa i ajudem-nos fent-nos servidors els uns dels altres, haurem trobat Jesús! D’ell, de Jesús, la Paraula que s’ha fet carn i habita entre nosaltres, traiem el missatge de Nadal, no fet de paraules buides ni de tradicions que han perdut les arrels, sinó de la llum d’una presència que ve a dir-nos «ja no sereu orfes».

«L’Evangeli —diu el papa Francesc— parla d’una llavor que un cop sembrada, creix per ella mateixa també quan el pagès dorm» (cf. Mc 4,26-29). L’Església ha d’acceptar aquesta llibertat inabastable de la Paraula, que és eficaç a la seva manera, i de formes molt diferents que solen superar les nostres previsions i trencar els nostres esquemes. La intimitat de l’Església amb Jesús és una intimitat itinerant… Fidel al model del Mestre, és vital que avui l’Església surti a anunciar l’Evangeli a tothom, en tots els llocs, en totes les ocasions, sense demora, sense fàstic i sense por. La joia de l’Evangeli és per a tot el poble, no pot excloure ningú. Així ho anuncia l’àngel als pastors de Betlem: «No tingueu por, us anuncio una bona notícia que portarà a tot el poble una gran alegria» (Lc 2,10).

És el naixement de Jesús! Déu entra en la nostra història i nosaltres en la seva, una única història de salvació. És el millor que ens hagi pogut passar. Aquests dies són per assaborir-ho i viure-ho. La nova icona del pessebre marca un estil diferent, el que Déu ha escollit per donar-se a conèixer a través seu i mostrar amb qui s’identifica. Va bé que la felicitat que proposa sigui la que ens desitgem.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Jesús, referent fiable per a la humanitat

L’amor que dura sempre

En el procés de formació cristiana és bo que sapiguem mirar quin és el seu terme, el seu punt de perfecció. Anys de catequesi, des de petits fins a l‘adolescència i la joventut, amb alts i baixos, amb entusiasmes i desercions, però que han de ser la projecció de la decisió adulta que algun dia tindrà lloc a l’hora d’escollir un estat de vida que asseguri una certa estabilitat i ajudi a la fidelitat. Crec que tots som conscients de les dificultats amb les quals es troba aquest procés que fa que, en el moment de la decisió adulta, aquesta no arriba o és molt feble.

«Donem massa coses per descomptades i hauríem —en tot projecte eductiu— d’afavorir que siguin els valors evangèlics els que reforcin el creixement.»

Com educar en l’amor? Qui acompanya processos que han d’arribar a la maduresa d’una opció de vida que sigui cristiana? Donem massa coses per descomptades i hauríem —en tot projecte eductiu— d’afavorir que siguin els valors evangèlics els que reforcin el creixement. Quan sant Pau diu als cristians de Corint que «l’amor no passarà mai» (1Co 13,8) volent assegurar la seva perennitat i la força interior amb què la persona el viu, ha dit abans que «l’amor és pacient, és servicial; l’amor no enveja, no és altiu, no és arrogant, no obra amb duresa, no cerca el seu propi interès, no s’irrita, no porta el compte del mal, no s’alegra de la injustícia, sinó que s’alegra de la veritat. Tot ho disculpa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta» (1Co 13,4-7). És l’amor que dura sempre!

La maduresa en l’amor la posa en evidència la «fidelitat». Per què costa tant mantenir-se en ella? Per què és tan fàcil optar per la ruptura en lloc de posar-se de cara a les dificultats i anar-les superant amb la força de la gràcia del sagrament, l’estimació mútua, la comprensió i el perdó? Falta de fe? Per a molts resulta més còmode refugiar-se en una eterna adolescència que prendre la decisió adulta d’afavorir l’amor que no passa mai. Pastoralment ens preocupa molt la crisi per la qual passa la decisió pel sagrament del matrimoni, exclòs ja d’entrada per moltes parelles que han fet un procés de formació i no arriben a fer el pas de la maduresa que la vivència sacramental suposa. Com posar-hi remei? La resposta ha de venir de molts fronts. Pensem quina responsabilitat ens correspon a cadascú i actuem en conseqüència.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , | Comentaris tancats a L’amor que dura sempre

Drets humans i bé comú

Mai en parlarem prou i no ens haurem de cansar de treballar-hi. Els drets humans han estat sempre un referent fiable que ha marcat i assenyala un nord que dona confiança als passos que cada dia hem de fer per construir una convivència justa que ens comprometi a tots a cercar el bé comú. 70 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans ens mouen a moltes reflexions i sobretot a una revisió seriosa de moltes actuacions. No mirem lluny, mirem-nos a cadascú i l’entorn més proper, és el lloc on de manera pràctica en fem l’exercici quotidià i verifiquem el seu compliment o el seu refús. Hem de saber que —per ser coherents— a cada dret que exigim sempre hi correspon un deure amb el qual ens comprometem.

«Treballar els drets humans i el bé comú és responsabilitat de tots i és consegüent a les més elevades inclinacions humanes.»

L’empenta que ens va donar el Concili Vaticà II —i que segueix amb plena vigència— ens ha empès a verificar que drets humans i bé comú estan íntimament relacionats i que demanen un esforç per ser-ne conscients i conseqüents. Ho ha concretat el pensament social de l’Església, incorporant-ho en el seu contingut que es refereix al compromís per la pau, a l’organització dels poders de l’Estat amb un ordenament jurídic sòlid, a la salvaguarda del medi ambient, a la prestació dels serveis essencials de les persones, alguns dels quals són alhora drets de la persona humana: l’alimentació, l’habitatge, el treball, l’educació i l’accés a la cultura, els transports, la salut, la lliure circulació de les informacions i la tutela de la llibertat religiosa.

Treballar els drets humans i el bé comú és responsabilitat de tots i és consegüent a les més elevades inclinacions humanes, al mateix temps que requereix la capacitat i la recerca constant del bé dels altres com si fos propi. Sant Joan XXIII va obrir el camí. Quan escriu l’encíclica Pacem in terris —«Pau a la terra»— posa com a fonament de tota la seva exhortació els Drets Humans, com l’orde que ha de regir entre els homes. D’ell aprenem que, quan les relacions de la convivència s’estableixen en termes de drets i deures, els éssers humans s’obren al món dels valors espirituals, comprenen què és la veritat, la justícia, l’amor, la llibertat, i esdevenen conscients de pertànyer a aquell món. El camí està obert.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Drets humans i bé comú

L’oferiment d’un nou temps lluminós

Sempre m’han agradat els temps en els quals es comença a viure quelcom nou. Més encara, si això no queda reduït a una sensació del moment, sinó que és oferta de llarga durada. Així intento viure l’inici de l’Any litúrgic que comença amb el temps d’Advent i s’allarga a tot l’any. D’altra part, en totes les activitats ens solem guiar pel ritme escolar; té una certa lògica, però també crec que el ritme de la litúrgia de l’Església és molt pedagògic i assenyala un camí formatiu a partir de la vivència dels esdeveniments de la història de la salvació, tal com ens els presenta la Paraula de Déu i els vivim en el cor de la vida cristiana amb la força dels sagraments.

«Amb l’Advent comença un temps nou, en el qual se’ns convida —perquè és un temps d’esperança— a ser persones obertes, alegres, esperançades, atentes a la Paraula de Déu i als signes dels temps, fetes al canvi constant, disposades sempre al diàleg»

Amb l’Advent comença un temps nou, en el qual se’ns convida —perquè és un temps d’esperança— a ser persones obertes, alegres, esperançades, atentes a la Paraula de Déu i als signes dels temps, fetes al canvi constant, disposades sempre al diàleg, especialment quan aquest es fa art i pregària, font de bona convivència. És el tarannà que dona qualitat humana a qui està disposat a aprendre de qualsevol esdeveniment. Ara, el que s’apropa i més important és el naixement de Jesús, el misteri del Déu que es fa home, història, company de camí, quelcom inèdit, però real. Ell mateix és llum. Pensem que caminar a les fosques és perillós, és anar sense rumb, sense direcció, a mercè no se sap prou bé de quins indicadors, sols, amb molts riscos al davant.

Acollir Jesús voldrà dir acceptar l’estil de vida que ens proposa, alhora que ens convida a ser bona notícia per a tothom, un gest de conversió. Per això, creure en ell és optar per la lluminositat d’una vida viscuda en el goig i el servei als altres. D’ell, que ha dit: «Jo soc la llum», aprenem la flama de la confiança que ens ajuda a anar per tot arreu amb la cara ben alta; la flama de l’entusiasme que ens fa posar tot el cor i l’esforç en allò que fem; la flama de la llibertat que ens capacita a fer el bé; la flama de l’amor que tot ho creu, que tot ho aguanta, que tot ho espera i no passa mai. La flama de l’esperança que fa caminar a peu segur i decidit. Vet aquí l’oferiment d’un nou temps lluminós!

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a L’oferiment d’un nou temps lluminós

No més somnis ofegats!

Feia un parell de dies que me’l trobava assegut al carrer demanant almoina sense aixecar el cap. No li veia els ulls. El seu aspecte no era el d’una persona miserable, el seu posat respirava una certa normalitat. Vaig pensar en aquell paralític que demana almoina a la porta del temple i rep l’atenció de Pere i Joan, tal com ens ho conta el llibre dels Fets dels Apòstols. Però, sobretot, vaig recordar la frase de Pere quan s’atura davant d’ell i li diu «mira’ns». Fent el mateix, ens vam entrecreuar la mirada. Encara no me la puc treure de sobre. Eren uns ulls endinsats, enterbolits, llagrimosos. Només li vaig dir «com et trobes?» i em va dir «malament». Vam parlar. Era lògic ja que el drama que vivia no tenia a veure directament amb la manca de recursos materials, sinó amb el rebuig que ocasiona viure en un país totalment segrestat per la violència. «He vingut a viure aquí —em va dir— i em sembla un somni, un somni que no sé fins quan durarà.»

«Cada dia tenim oportunitat de mirar als ulls i d’obrir el cor, tractant que els legítims somnis no quedin mai ofegats.»

Com aquest home provinent d’un país de l’Est, són milers i milers els qui veuen ofegats els seus somnis d’arribar a gaudir d’un dels drets fonamentals, que és la llibertat, quan aquesta els és negada als seus països d’origen, massacrats per la violència i les injustícies. El drama ens és servit cada dia com un altre plat a la taula o en la rotllana de la tertúlia d’amics que ho arriben a escoltar ja amb indiferència. El papa Francesc, quan es va fer present de forma sobtada a Lampedusa, va posar el dit a la llaga d’aquest problema, que és nostre i que va qualificar de «global» parlant de globalització de la indiferència. No podem passar de llarg, indiferents, davant d’aquesta realitat que ens interpel·la, tant la del qui trobem assegut a terra com el qui fuig i arriba a les nostres costes.

Si no intervenim, què ens diu aquesta frase de Jesús «era foraster i em vau acollir»? Els drets humans també troben fronteres i filferrades, lleis que exclouen, violència institucionalitzada, també topen amb la indiferència d’una societat que construeix els seus propis murs i destrueix els pocs ponts que l’enginy humà havia aixecat per afavorir la cultura de l’encontre. Cada dia tenim oportunitat de mirar als ulls i d’obrir el cor, tractant que els legítims somnis no quedin mai ofegats.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , | Comentaris tancats a No més somnis ofegats!