La santedat és la caritat plenament viscuda

No ha de resultar estrany que en el llenguatge normal i col·loquial parlem de la santedat. L’opció per la santedat és potser el millor compromís, ja que és l’antídot a una existència mediocre, aigualida, liquada. De fet —diu el papa Francesc— «la santedat és la caritat plenament viscuda i cada sant és un missatge que l’Esperit Sant pren de la riquesa de Jesucrist i la regala al poble» (GE 21). A cadascun de nosaltres Déu ens ha elegit perquè fóssim sants (cf. Ef 1,4). No es tracta de quelcom extraordinari, sinó de descobrir-ho en la realitat familiar i social que ens envolta. És en ella que trobem una quantitat infinita de persones senzilles que sobresurten per la seva santedat i han influït decididament que es reconegués que hem estat fets a imatge i semblança de Déu.

«Serà bo que ens deixem estimular pel testimoni de tantes persones —infants, joves i gent gran— que en la rutinarietat del dia a dia experimenten la felicitat del seguiment de Jesús i el donen a conèixer a través dels seus fets i paraules» (Foto: Sor Catalina fma)

Al papa Francesc li agrada veure la santedat de l’Església en el poble de Déu pacient: en els pares que crien amb tant d’amor els seus fills, en aquests homes i dones que treballen per portar el pa a casa, en els malalts, en les religioses ancianes que segueixen somrient. Serà bo que ens deixem estimular pel testimoni de tantes persones —infants, joves i gent gran— que en la rutinarietat del dia a dia experimenten la felicitat del seguiment de Jesús i el donen a conèixer a través dels seus fets i paraules. Fins i tot en els moments difícils, quan sembla que tot està perdut, són ells els qui fan néixer brots d’alegria i esperança. Només es tracta de viure el moment present omplint-lo d’amor.

Això és el que explica el cardenal François Xavier Nguyên van Thuân quan estava tancat a la presó. Deia que aprofitava totes les ocasions que se li presentaven cada dia per realitzar accions ordinàries de manera extraordinària. Serà també un bon signe que ho comprovem cada dia, fins i tot cada hora: en què i com invertim el temps?, amb quina dedicació?, amb quina qualitat humana farcida de valors evangèlics?

En aquest sentit «arribar a ser sant és arribar a ser plenament tu mateix, a ser aquest que Déu volgué somniar i crear, no una fotocòpia. La teva vida ha de ser un estímul profètic que impulsi altres persones, que deixi una marca en aquest món, aquesta marca única que només tu podràs deixar-hi» (ChV 162). Això ens ha d’ajudar a descobrir en cada persona la seva originalitat, allò que la caracteritza en bé, allò que mostra amb autenticitat el rostre de Déu i que ens convida a ser sants com Ell ho és.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a La santedat és la caritat plenament viscuda

Saber sortir perquè entri un poble just

«Església en sortida» comença a ser una frase utilitzada amb freqüència i que té molta densitat de contingut perquè és l’antídot d’una forma de «ser Església» massa centrada en allò que sempre s’ha fet i no ofereix cap novetat o en allò altre que és símptoma de comoditat i anquilosament. Sentir-se «Església en sortida» és més que una frase, demana «ser rescatats de la nostra consciència aïllada i de l’autoreferencialitat» (EG 8). El dinamisme de «sortida» que Déu vol provocar en nosaltres, els creients, ens obre a aquelles dimensions de la vida personal i a aquells escenaris de la vida social on l’Evangeli necessita fer-se present i posar-hi bones arrels.

«Joves i gent gran, tots podem protagonitzar aquest dinamisme de “sortida” si ens decidim a caminar junts, en actitud sinodal, i obrint-nos a totes les realitats que vivim en societat».

No estem davant d’una teoria buida de sentit, sinó davant d’una utopia realitzable i verificable si cadascú de nosaltres la comença a treballar en el seu interior. És el món de les intencions, de la netedat de cor, del rebuig de les aparences i l’acolliment de la Paraula de Déu i la persona de Jesús com a referent i font de veritat i vida. Quan no es té actitud de «sortida», les comunitats s’ofeguen perquè els manca l’aire de l’Esperit que les empeny a viure amb joia la seva veritable vocació missionera. El papa Francesc en parla i diu que «aquesta joia és un signe que l’Evangeli ha estat anunciat i dona fruit. Però sempre té la dinàmica de l’èxode i del do, del fet de sortir de si mateix, de caminar i sembrar sempre de nou, sempre més enllà» (EG 21). Joves i gent gran, tots podem protagonitzar aquest dinamisme de «sortida» si ens decidim a caminar junts, en actitud sinodal, i obrint-nos a totes les realitats que vivim en societat.

Quan hem «sortit» i ens hem posat al nivell de la gent, compartint les seves alegries i esperances, les seves tristeses i angoixes, és quan el nostre ardor evangèlic s’ha de fer sentir fins al punt que tothom es demani: qui són aquests?, per què són així?, per què viuen d’aquesta manera?, què o qui els inspira?, per què estan enmig nostre? Amb aquestes preguntes, sant Pau VI veia ja que es tractava d’una proclamació silenciosa, però forta i eficaç de la bona nova de l’Evangeli. El pas següent serà el del testimoni explícit que, abandonant una fe vergonyant, anuncia clarament el nom, la doctrina, la vida, les promeses, el regne, el misteri de Jesús de Natzaret, Fill de Déu. Només una «Església en sortida» és creïble i pot proposar l’entrada a ser un «poble just» que guarda la fidelitat i manté ferm el seu cor, un poble que tindrà clar sempre qui és el seu Senyor.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Saber sortir perquè entri un poble just

Bons cristians, honrats ciutadans

Aquest ha estat el tema de la reflexió que hem fet en el marc de les Jornades d’Espiritualitat Salesiana celebrades a Valdocco (Torí) el mes de gener passat. Paraules que mostren una intuïció ben interessant de sant Joan Bosco i que assenyalen una línia molt coherent per a la vida de tot cristià. Participar en aquestes jornades m’ha ajudat personalment a anar a les arrels de l’educació rebuda en la infància i desenvolupada al llarg dels anys fins a fer-ne ara una nova oportunitat d’aprofundiment i veure’n la seva actualitat.

«No és possible separar la fe de la vida, el ser “bon cristià” de la seva coherència personal concretada en el ser un “honrat ciutadà”». Foto: Vetlla de pregària davant el Centre d’Internament d’Estrangers (Sol Quiñónez – Migra Studium)

La meva exposició a les jornades s’ha centrat, en primer lloc, en la significació de la paraula bondat que acompanya com a qualificatiu la paraula cristià. Com ser «bons» cristians en el context sòcio-cultural-religiós actual? Aquest és l’interrogant de fons que ha marcat la reflexió que, se’ns dubte, posa la nostra identitat cristiana davant el repte de fer-se signe enmig la realitat humana en la qual vivim, una fe unida al compromís de transformació de la nostra societat. En parlar de ser «bons cristians i honrats ciutadans» ens referim a dues realitats inseparables que mostren el cor de l’Evangeli i, al mateix temps, són el nord que ha de guiar la vida cristiana i, en ella, tot projecte educatiu. La unitat d’ambdues frases fan veure que, separades, una de l’altra perdrien credibilitat, sobretot si se separa la fe cristiana d’una vida honrada com a ciutadans.

Es tracta, doncs, del compromís polític que dimana directament del compromís amb l’Evangeli i amb la comunitat que el fa present dins la comunitat humana. Tot això ens porta a afirmar que no és possible separar la fe de la vida, el ser «bon cristià» de la seva coherència personal concretada en el ser un «honrat ciutadà». Ha resultat interessant veure la relació directa que té aquest lema amb la intuïció del Parenostre quan preguem dient que «es faci la vostra voluntat aquí a la terra com es fa en el cel», pregària que fem amb tanta facilitat i que relaciona el compromís amb la terra amb la projecció definitiva en Déu. Com Maria, la mare de Jesús, que en la pregària del Magníficat dirigeix la seva lloança al Déu que s’ha fixat en la seva senzillesa i no la separa del compromís social i polític de transformar les relacions que es donen a la ciutat terrenal; i és que, segons el voler de Déu, no hi cap l’orgull i l’abús de les riqueses, sinó la humilitat, la igualtat i la rehabilitació dels pobres. El tema queda encetat, però anirà bé treure’n conseqüències.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Bons cristians, honrats ciutadans

Elogi a la Vida Consagrada

El lema per a la celebració de la Vida Consagrada convida a contemplar-la des de la seva radicalitat evangèlica i veure-la com «esperança d’un món que sofreix». El papa Francesc té un pensament entranyable quan parla de la santedat i fa l’elogi dient que li agrada veure la santedat en el poble de Déu pacient i entre altres testimonis es fixa en «les religioses ancianes que continuen somrient» (GE 7). «En aquesta constància per tirar endavant dia a dia, hi veig la santedat de l’Església militant. Aquesta és moltes vegades la santedat “de la porta del costat”, d’aquells que viuen prop de nosaltres i són un reflex de la presència de Déu, o, per fer servir una altra expressió, “la classe mitjana de la santedat”.»

«Contemplar la Vida Consagrada és projectar sobre ella una visió d’esperança que s’irradia i es fa present en els llocs on les persones passen per més necessitat».

Contemplar la Vida Consagrada és projectar sobre ella una visió d’esperança que s’irradia i es fa present en els llocs on les persones passen per més necessitat. Són els consagrats i consagrades que fan arribar aquest alè de vida a hospitals, a col·legis, a parròquies, a malalts a casa seva, a ancians, a llocs insospitats on potser ningú no sol arribar. Són esperança d’un món que sofreix, però compartint-hi amb ell el propi sofriment. Aquí no hi ha remuneració econòmica, ni cursa frenètica per aconseguir l’èxit o competitivitat professional, no! Tot és gratuïtat, entrega sense esperar res a canvi, actuant amb l’única força i credencial de l’amor. Per això, mereix el millor elogi.

Ho he escrit així en la meva recent carta pastoral: la vida consagrada és un do per a l’Església, i ho és en l’Església particular, on encara es percep més la riquesa espiritual de la seva presència evangèlica. Sempre haurem d’agrair aquest do que Déu fa a través de persones que han entregat i estan entregant tota la seva vida a servir els germans des dels diferents carismes dels quals la història és testimoni i en dona notícia constant. La vostra presència mitjançant la vida contemplativa, actius i actives en els camps de l’educació i la sanitat, especialment amb l’atenció als més pobres, entre ells els malalts, els infants i els ancians, és presència del Senyor encarnada en tantes realitats humanes que necessiten acollida, compassió, remei i acompanyament.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Elogi a la Vida Consagrada

Unitat d’anunci, servei i testimoni

Des dels inicis del cristianisme hem pogut escoltar l’exhortació a ser persones de bon tracte. Sant Pau ho deia als filipencs amb aquestes paraules: «Que tothom us conegui com a gent de bon tracte» (4,5) i ho feia en un context de convidar a «viure sempre contents en el Senyor» (4,4), entregats a la pregària, a la súplica i a l’acció de gràcies, assolint així la pau de Déu —deia— que «guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist» (4,7). Unitat, goig i pau que el Senyor realitza en el cor de cada persona i de cada comunitat a partir d’allò que hem après, rebut, vist i sentit.

«Per ser missioners, cal abans ser deixebles, haver-se trobat amb Ell, viure amb Ell, identificar-s’hi, seguir-lo incondicionalment». Foto: Exe Lobaiza

Tanmateix, a qui fer arribar aquest bon tracte? Contemplant Jesús, ens trobem que s’adreça a tothom sense excloure ningú, sense prejudicis, i fa arribar l’anunci del Regne a qualsevol persona de tota edat i condició perquè puguin conèixer qui és Déu i què vol de cadascú de nosaltres. Per això, hem de voler conèixer aquesta novetat de vida que se’ns ofereix i voler que molts altres també la coneguin. D’aquí, el nostre treball quotidià per estendre la Paraula de Déu amb una prioritat explícita.

Com acollim nosaltres avui aquesta proposta que ens crida a l’encontre amb el Senyor i al seu seguiment? Per ser missioners, cal abans ser deixebles, haver-se trobat amb Ell, viure amb Ell, identificar-s’hi, seguir-lo incondicionalment. Sense aquest ardor interior és impossible el seguiment, i encara més impossible realitzar una missió evangelitzadora com la que demana. Ser «pescadors d’homes», emprant l’expressió de l’Evangeli, implica una nova consciència personal impregnada del mateix estil de Jesús i, al mateix temps, una nova mirada sobre el món i les relacions humanes, la mateixa mirada de Déu, una mirada que aprenem de Jesús mitjançant la pregària i es verifica en el bon tracte.

La crida a la conversió «perquè el món cregui» passa avui per la nostra aportació personal a la vida de l’Església: el treball esforçat i constant per la unitat. Som exhortats a anar d’acord i a evitar divisions entre nosaltres. Jesús uneix la credibilitat al nostre testimoni d’unitat: «Pare, que tots siguin u; així el món creurà que vós m’heu enviat» (cf. Jn 17,21). En ocasió de la Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians hem pogut veure com sant Pau valora el testimoni creïble dels habitants de l’illa de Malta: «Ens tractaren amb una humanitat poc corrent» (Ac 28,2).

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Unitat d’anunci, servei i testimoni

Més enllà del canvi climàtic

La sensibilitat per a tot el que afecta el medi natural hi és, i cada vegada més. Són sobretot els més joves els qui demanen amb més força un canvi en els hàbits de vida, volen trobar un món millor del que els estem deixant els majors. Tenen tota la raó de fer-ho. Així mateix, la manera d’educar d’avui en famílies i centres escolars ja ho haurà de posar en pràctica si no volem fer tard. La cura de la Creació s’ho mereix perquè s’ho mereix la dignitat de tota persona humana, sempre que la sensibilitat no sigui parcial, prenent només uns aspectes del canvi, sinó l’ecologia integral.

«Estem units a la Creació amb llaços d’afecte, ja que en formem part. Anar contra la natura és anar contra nosaltres mateixos». Foto: Mans Unides

Va bé que en aquesta Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians tinguem en compte les paraules del patriarca ecumènic Bartomeu que es refereixen a la necessitat que cadascú es penedeixi de les seves pròpies maneres de danyar el planeta, «en la mesura en què tots generem petits danys ecològics» som cridats a reconèixer «la nostra contribució —petita o gran— a la desfiguració i destrucció de la creació». Al mateix temps, «Bartomeu crida l’atenció sobre les arrels ètiques i espirituals, que ens inviten a trobar solucions no sols en la tècnica, sinó en un canvi de l’ésser humà, perquè altrament afrontaríem només els símptomes» (cf. Francesc, LS 9).

L’aportació a la solució del canvi climàtic passa per actituds concretes, per resolucions polítiques i econòmiques, per innovacions científiques que no poden ser ajornades per molt temps, ja que el deteriorament que ja hi ha i el que pot venir demana respostes que van més enllà de la situació que planteja el mateix canvi i que contempla un esforç envers l’ecologia integral. Referint-se a sant Francesc d’Assís, exemple per excel·lència de la cura del que és feble i d’una ecologia integral, el papa Francesc diu que «el seu testimoniatge ens mostra també que una ecologia integral requereix obertura envers categories que transcendeixen el llenguatge de les matemàtiques o de la biologia, i ens connecten amb l’essència del que és humà» (íbid. 11).

Estem units a la Creació amb llaços d’afecte, ja que en formem part. Anar contra la natura és anar contra nosaltres mateixos. Per això, hem de revisar actituds personals i comportaments col·lectius per arribar, com a resposta de fe, a «reconèixer la natura com un esplèndid llibre en el qual Déu ens parla i ens reflecteix quelcom de la seva formosor i de la seva bondat».

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Més enllà del canvi climàtic

La millor denominació d’origen

Ens podria passar el mateix que a Joan, el deixeble de Jesús, que fins i tot recorda l’hora del seu primer encontre amb Ell, si recordéssim, el dia, l’hora i el lloc del nostre baptisme? Per això, va bé que ens demanem si com a primer encontre amb el Senyor, valorem i vivim la seva veritable dimensió. Posats a celebrar-ho tot, quina importància dono a l’aniversari del meu baptisme? El seu record, m’encoratja a viure avui el seguiment de Jesús com a Senyor de la meva vida, com el qui ho és tot per a mi? Recordar-ho, fa més intens el sentit de pertinença a l’Església, que m’ha acollit i m’acompanya?

«Un dia, en rebre el do del baptisme, vam ser acollits per l’Església i incorporats a ella com a membres de ple dret».

Un dia, en rebre el do del baptisme, vam ser acollits per l’Església i incorporats a ella com a membres de ple dret. Gràcies a l’encarnació de Jesús, ens trobem davant la nostra millor denominació d’origen, la que té la seva arrel en Déu: fills de Déu en el Fill per l’acció de l’Esperit Sant en nosaltres. Quan Jesús diu «vindrem a viure amb ell» (Jn 14,23) es refereix a cadascú de nosaltres, receptors d’aquest do gratuït. És el millor que ens podia passar: adquirir aquesta màxima dignitat i ser acceptats en la comunió d’una Església que és comunitat de germans.

Incorporats a Crist pel baptisme, la salvació que Déu ofereix als seus fills reclama la seva resposta i adhesió lliures. Com a resultat, rebem la millor notícia, que és la participació de la mateixa filiació que Jesús, d’aquí la nostra identificació amb ell i la font del nostre compromís baptismal de fer-lo present en la missió de passar per tot arreu fent el bé. Aquesta és la resposta que brolla de la unció que ens fa forts i àgils per realitzar avui la missió de Jesús de fer-lo present en la nostra societat.

Concretant-ho. La pràctica de la justícia, la construcció de la pau, la pràctica del bé i donar la salut als dominats pel mal resumeix aspectes importants de la missió social que l’Església té encomanada, i que, al seu torn, encarrega als batejats a posar en obra per la força de l’Esperit Sant. Viure com a batejats significa contribuir amb corresponsabilitat a què la nostra societat s’organitzi segons Déu, un compromís que tot batejat assumeix per la confiança posada en el Senyor.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a La millor denominació d’origen

On vol Jesús que se’l trobi?

Tant en l’àmbit personal com en el social, la manifestació de Déu en Jesús, la seva epifania, suscita un moviment imprevisible per a nosaltres perquè és iniciativa seva. La nostra resposta ha de ser transparent i la nostra recerca confiada. El poder sempre tem la competència, viu de la sospita i de l’engany, busca l’exclusió perquè l’altre fa nosa i és una amenaça, fins i tot és capaç de recórrer al xantatge des d’una falsa religiositat. Al contrari, els qui busquen Déu sincerament, com els Mags d’Orient, intueixen que poden ensopegar-se amb un joc que no és net, i segueixen la seva recerca confiada; la seva capacitat d’admiració els condueix a interpretar els signes dels temps fins a trobar una llum diferent, definitiva, Déu mateix.

«Jesucrist, llum del món, hi és per il·luminar-nos a tots i convertir-nos, també a nosaltres, en un reflex resplendent de la seva llum».

L’estrella, símbol de la lluminositat de la seva fe, pot projectar una nova llum sobre el món de la cultura i de la ciència per fer-ne ofrena al Senyor, font de saviesa, àmbit de confiança. Amb tot, no basta amb afirmar que la salvació és per a tots els homes i de tot l’home. S’han de dir més coses. En aquest dia tan assenyalat per definir l’obertura universal de l’Església, convé que ens preguntem, a la llum de l’Evangeli, on vol Jesús que se’l trobi. L’opció de Déu és clara perquè torna a entrar en escena el «pessebre». De nou, ens trobem davant d’aquesta icona inconfusible de la presència del Déu que es manifesta no només a tots, sinó que, sobretot, és epifania entre els pobres i per als pobres, entre els més senzills i necessitats de tots els estrats socials, també entre els qui, essent rics, s’han fet pobres perquè han descobert en Jesús la humil revelació de la veritat.

Hem de tenir present que Déu se serveix de moltes persones, camins i mitjans a través dels quals es fa el trobadís. Tots ens trobem en aquesta recerca, sense diferències ni exclusions de raça, ni de sexe, ni d’ideologia, ni de llengua, ni de país o nació, ni de cultura o religió. Jesucrist, llum del món, hi és per il·luminar-nos a tots i convertir-nos, també a nosaltres, en un reflex resplendent de la seva llum. Amb la seva resplendor s’inicia un diàleg que semblava impossible. Podem veure-hi clar, superar obstacles, trencar individualismes, obrir-nos a la universalitat, fer de la globalització un gest universal d’amor, de pau i de solidaritat.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a On vol Jesús que se’l trobi?

Que sempre sigui l’amor el qui mani

Diuen els resultats de moltes enquestes que la família és la institució més valorada, i amb diferència, per sobre d’altres. Tanmateix, i sense negar-ho, altres dades revelen la crisi que pateix. Com ens situem, nosaltres, persones de fe, davant d’aquesta realitat que es presenta ambivalent? On trobar llum per a un discerniment equilibrat i per a una actuació eficaç en favor de la família?

«Necessitem contemplar la família amb amor, valorar-la pel que és i per la tendresa amb què Déu la mira».

La contemplació de la família de Jesús, Maria i Josep sempre ens dona l’oportunitat d’apropar-nos a aquesta llar de Natzaret. Si ho fem, és perquè ens pugui servir de model de referència, brúixola que cerca el nord vers el qual adreçar la nostra mirada i reconduir els nostres passos. Amb tot, l’abundància de senyals emeses des de la complexitat de situacions humanes que ens rodegen, fa que hàgim d’estar en permanent atenció per captar, com ho fa el radar, els seus múltiples missatges. Què fer per escoltar i fer cas d’aquestes crides que ens interpel·len i així descobrir el misteri de l’amor de Déu amagat en el cor de cada família?

Jesús va néixer i va viure en una família concreta acceptant totes les seves característiques pròpies, i així, va donar una dignitat excelsa a la institució matrimonial. Aquest «nord» que és la família de Natzaret ens obre a les dimensions de la família humana i projecta tota la seva llum sobre la nostra pròpia experiència familiar, i sobre la missió que cada membre ha de realitzar en ella i envers la mateixa societat de la qual n’és una cèl·lula viva.

De fet, necessitem contemplar la família amb amor, valorar-la pel que és i per la tendresa amb què Déu la mira. Sabem que es tracta d’una comunitat en què les persones s’estimen i estan cridades a estimar-se més. Afegim-hi a més el que se’ns demana: «Revestir-nos de sentiments de compassió, de bondat, d’humilitat, de serenor, de paciència.» Però sobretot —i va bé escoltar-ho per fer-hi cas— una cosa tan urgent que necessita de l’esforç quotidià i ajuda a superar desavinences i mals moments: «Suporteu-vos els uns als altres i, si alguns tinguéssiu res a dir contra un altre, perdoneu-vos-ho. El Senyor us ha perdonat; perdoneu també vosaltres. I com a coronament de tot això estimeu-vos, que l’amor tot ho lliga i perfecciona» (Col 3,12-14). Deixem que sigui l’amor el qui mani per damunt de tot.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Que sempre sigui l’amor el qui mani

Heu posat ja el pessebre?

La pregunta és obligada en un moment en el qual la celebració del Nadal té moltes cares, fins i tot contradictòries i buides de sentit. Per molt que hagi canviat la nostra societat i visquem una nova època, hi ha tradicions que no passen, que es viuen en l’originalitat de sempre i dona gust constatar com encaixen en una societat que és qualificada de laica o d’aconfessional. El fet és que les persones són religioses en la seva gran majoria i no està en la línia dels drets humans la imposició del rebuig envers el fet religiós i cristià.

«El pessebre és com un Evangeli viu i que representar-lo equival a anunciar el misteri de l’encarnació del Fill de Déu amb senzillesa i alegria».

El papa Francesc, en la carta apostòlica sobre el significat i el valor del pessebre, diu que la contemplació de l’escena del Nadal ens convida a posar-nos espiritualment en camí, atrets per la humilitat d’Aquell que s’ha fet home per trobar a cada home, perquè també nosaltres puguem unir-nos a Ell. Per això, ens fa veure que el pessebre és com un Evangeli viu i que representar-lo equival a anunciar el misteri de l’encarnació del Fill de Déu amb senzillesa i alegria.

Heu posat ja el pessebre? És una pregunta obligada perquè tenim necessitat de referents que ens obrin els ulls a l’essencial i el cor a un altre estil de vida. Fa uns anys, vaig escriure aquest suggeriment: «Un pessebre a cada casa» o també «un betlem a cada casa». Ho feia amb l’intent de fer-nos ressò d’un clam al qual era interessant fer atenció. El detall del pessebre o el betlem dins la casa o en altres indrets ens donen notícia de l’origen d’allò millor que ens hagi pogut succeir: conèixer la família de Natzaret embolcallada en un misteri de pobresa, passant la penúria de la immigració, patint el rebuig d’una societat que no els facilita vivenda i els tanca totes les portes, el drama que avui molts contemporanis nostres pateixen en la seva pròpia carn. Contemplar-ho amb netedat de cor ens obre a una nova sensibilitat social.

Per això, posar el pessebre, mostrar-lo als fills i als nets, i convidar a una senzilla pregària, és evangelitzar, és posar l’Evangeli i la persona de Jesús en el cor de la família i fer-ne el referent principal fins a veure que és portador d’uns valors nous i originals que conformen el caminar cristià. Davant del pessebre, sigui la forma més clàssica o la més atrevida que l’ignora o el dilueix enmig de tant consum desmesurat, la pregunta és inevitable: «On és Jesús?» Posar el pessebre o el betlem mostra la veritat d’un cor senzill, contagiat per la tendresa del Déu que s’ha fet infant.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Heu posat ja el pessebre?