Toc d’atenció

«Els cristians vivim la quarantena de la preparació pasqual i, en ella, un temps d’especial sobrietat que ens ajuda a entendre més la fragilitat de la nostra condició humana.» (Foto: Dinax / Cathopic.com)

Tots som conscients del que està passant i de la responsabilitat a la qual estem cridats. Lluny de caure en l’alarmisme que alguns provoquen, se’ns demana transmetre tranquil·litat i ajudar entre tots a transformar la preocupació social en actituds de solidaritat, sobretot a l’hora d’adoptar aquelles mesures necessàries per vèncer el mal que ens assetja. El repte és molt fort perquè afecta tota la població i agafa tothom sense distinció. Quan faig aquest escrit, l’epidèmia del coronavirus està controlada però també en creixement, ja que van apareixent nous casos. Per això deia que se’ns demana a tots la màxima responsabilitat i posar en acció tots els missatges de prevenció que se’ns indiquen i que ja coneixem bé. És una apel·lació a la sensatesa, a la prudència, a l’esforç col·lectiu i al sentit comú.

Durant aquest temps m’he demanat: «Què ens vol dir Déu en aquests moments?» Veig que ens fa una crida a la contenció del mal des del moment que veiem que s’està estenent. Aquest continua sent un moment de control i d’atenció a les mesures anunciades per a cada circumstància i lloc. Quan es dona el cas d’una transmissió generalitzada, s’ha d’actuar amb contundència i no tenir por de radicalitzar fins i tot les mesures. Avui hem d’anar més enllà de cercar el bé individual. Un bé col·lectiu demana molt més i aconseguir-lo ens implica a tots. És amb aquesta visió social que hem de contemplar els greus problemes del món, especialment la violència i la fam, que són els que originen més víctimes.

En relació amb l’epidèmia que ara ens afecta, el toc d’atenció va més enllà d’unes setmanes o uns mesos. No sabem què pot durar. Per això, no podem abaixar la guàrdia, hem d’estar molt atents i respondre de forma individual i col·lectiva a totes les indicacions que ens vinguin de les autoritats sanitàries, polítiques i ciutadanes. Pel que fa a les nostres Esglésies, ja hem donat les indicacions oportunes; són mesures que volen aturar l’avanç del contagi. Els cristians vivim la quarantena de la preparació pasqual i, en ella, un temps d’especial sobrietat que ens ajuda a entendre més la fragilitat de la nostra condició humana. Necessitem treure força enmig de tanta feblesa, generar confiança i col·laborar amb la globalització del bé. En aquest sentit, no hem d’oblidar que entre nosaltres i en el món també hi ha altres problemes que encara potser són més greus, com és el «virus» de la fam, que mata cada dia 5.800 infants, i la vacuna existeix! S’anomena «menjar». Com molts altres, també aquest és un toc d’atenció!

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Toc d’atenció

Parlar de Déu com d’allò més normal

Fixant-nos amb les nostres converses, la majoria de vegades resulta estrany que aparegui la qüestió religiosa. Només en comptades ocasions som capaços de referir-nos-hi i encara per a algú resulta d’una certa incomoditat. Tot i que no neguem la nostra fe, ens pot semblar que posar el fet religiós i la pròpia creença al bell mig d’una conversa sovint té més de confrontació que no de comunicació fluida. Per què ens passa? Qui sap si per manca de costum, o per sentir-nos pobres d’arguments, o també per una fe feble que necessita ser enfortida per més formació, més informació i per unes conviccions més arrelades en la Paraula de Déu, en la vivència agraïda i joiosa de l’Evangeli.

«Jesús vol desvetllar en cadascú la nostra relació amb Déu de forma directa i senzilla.» (Foto: Josep Ramon Garcia Comaposada)

Entre una infinitat de trobades de Jesús amb la gent, resulta impressionant l’hàbil pedagogia que conté el seu encontre amb una dona i la manera com desfà els prejudicis religiosos i les barreres socials i ètniques que els separaven. Tot un exemple d’acollida, de comprensió, de diàleg pacient i de proposta transparent. Ens trobem davant d’un model excepcional en l’art del tracte humà, art comunicatiu pel qual queda superada tota previsió i ens fa veure que mai no es pot dir la darrera paraula sobre algú, i encara menys haver-la dita sense experimentar la proximitat de trobar-se abans personalment amb ell de forma directa. Jesús sap les mínimes regles d’honradesa i sinceritat. Així ens fa veure com ha de ser el tracte delicat i respectuós que mereix tota persona, des del més amic i proper fins al més enemic i desconegut, des de l’incondicional fins al més catalogat.

És en el cor d’aquesta conversa que parla de Déu i ens ensenya a nosaltres a fer el mateix. El presenta com a do gratuït, com l’aigua fresca que tota persona necessita per saciar la seva set de sentit. És per això que, per arribar a l’anunci explícit i per posar Déu enmig d’una conversa normal, ens ensenya que, primer de tot, cal escoltar. I és el que fa. Saber-se situar amb dignitat davant de l’altre, a més de posar al bell mig de la conversa un gest d’acollida, ple de paraules que a l’altre li interessen i l’afecten, fins a ser persones de diàleg fàcil i normal. Amb això, Jesús vol desvetllar en cadascú la nostra relació amb Déu de forma directa i senzilla. Més encara, té prou enginy per reconduir pausadament un procés que anirà des de l’estranyesa a l’admiració, i que es completarà amb l’adhesió creient i l’anunci missioner. Un cas paradigmàtic de conversa per aprendre un estil d’iniciació cristiana, tan necessari i urgent per al nostre temps.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Parlar de Déu com d’allò més normal

Caminar amb decisió i confiança

El temps de Quaresma és la invitació a fer un procés d’avançada, la qual cosa vol dir superar estadis d’anquilosament i mandra. Caminant de la mà de l’Evangeli i anant a l’essencial, rebem l’ajuda que necessitam perquè aquest camí que estam disposats a emprendre sigui atractiu i desitgem fer-lo amb ganes. Quan és així, el camí mai no es fa pesat, sinó agradable i sempre és font de salut física i espiritual. És cert que en la seva trajectòria ens trobem amb pujades i baixades, amb terrenys fàcils i altres que són més difícils de transitar, però tot canvia si els feim amb decisió i confiança. Que bé quan tenim notícia que algú vol fer i, de fet fa, camí amb nosaltres. Per la fe sabem que no anem sols, sempre hi ha un gest d’acompanyament per vèncer la soledat.

«El temps de Quaresma és la invitació a fer un procés d’avançada, la qual cosa vol dir superar estadis d’anquilosament i mandra.» El Papa a la celebració de la missa de Dimecres de Cendra.

Entre la infinitat d’encontres que hi ha a l’Evangeli, en ells la companyia de Jesús es fa revelació del misteri de la seva vida i experimenten el goig de la seva proximitat, la resplendor de la seva persona. Al mateix temps, l’ardor confiat que experimenten quan l’han pogut escoltar els fa entendre les seves paraules que han ressonat amb força en el seu interior. Tant és així que, en el moment de la Transfiguració, l’expressió espontània de Pere fa veure el que realment viu quan diu: «Senyor, que n’estem de bé aquí dalt!» És el terme d’un camí que els ha portat a la trobada amb Jesús. Certament, l’encontre amb el Senyor és sempre gratificant i font de felicitat, més encara, quan aquesta percepció prové de la confiança en Ell, signe inequívoc d’adhesió i seguiment incondicional.

Amb tot, com responem avui a la invitació de Déu de posar-nos en camí i abandonar aquelles formes de comoditat que ens són un impediment? És per aquí que també ha d’anar la nostra conversió quaresmal. Quedem-nos amb l’exemple d’Abraham. No dubta. Se’n refia totalment i decideix posar-se en camí. Coneix la repercussió personal i social de la seva resposta generosa, i sap que compta, sobretot, amb la benedicció de Déu per a ell, per a la seva família, per a totes les famílies del món. Podem valorar l’actitud d’Abraham com a crida a l’acció solidària, com a invitació a créixer en consciència col·lectiva i, així, fer-nos presents amb aquest mateix ardor evangèlic en totes les realitats humanes. La confiança, quan està impregnada d’aquest amor fidel, fa que superem moltes pors, fa que siguem més valents i ens anima a assumir els riscos propis del camí.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Caminar amb decisió i confiança

L’evangelització la faran els laics o no es farà

Una molt bona ocasió d’intercanvi, d’aprenentatge, de conèixer experiències molt diverses, de festa i celebració, de reflexió i pregària, d’entusiasme i nova represa… Tot això i més ha estat el Congrés «Poble de Déu en sortida», on hem constatat el moment actual d’un laïcat que s’esforça per viure la fidelitat a Jesús i el goig de la sinodalitat en el caminar del compromís baptismal i del testimoni eclesial. Una vegada més —com ja es va dir fa més de trenta anys— ens hem de convèncer que l’evangelització la faran els laics o no es farà. Un repte, aquest, potser dels més clamorosos del canvi d’època que vivim.

«Una Església en sortida no és una Església en retirada, sinó de “portes obertes” perquè puguem “sortir” i anunciar l’Evangeli com ho feia Jesús, amb la paraula i el testimoni».

Fa més de cinquanta anys, el Concili Vaticà II animava els laics a practicar el seu múltiple apostolat tant en l’Església com en el món. Citava, concretament, les comunitats d’Església, la família, el jovent, l’ambient social i en l’ordre nacional i internacional. A causa del fenomen de la globalització, aquests aspectes han pres molta rellevància i n’han aparegut de nous. Massa vegades la tendència ha estat reduir la missió dels laics a l’àmbit de l’Església i de forma quasi exclusiva, quan en realitat la seva missió és estar present en la vida civil i en la diversitat d’escenaris en els quals s’hi desenvolupa la vida del poble.

L’encarnació de Jesús és el referent indispensable per fer-ho realitat. La claredat amb què Jesús parlava quan deia «vosaltres sou la sal de la terra» o «vosaltres sou la llum del món» definia la tasca a dur a terme totalment mesclats dins els ambients humans i fonent-se en ells. Només així podíem fer que arribés el bon gust i la llum ho irradiés tot. Aquesta opció demana molta definició personal i molta coherència de vida, ambdues coses fruit d’una experiència de vida cristiana viscuda en el si de l’Església i projectada com acció social. Tot això demana molta formació i preparació personal, ja que certes presències no s’improvisen, com és el cas de la família, la cultura, la política, l’economia, l’ecologia, el món professional, empresarial, educatiu i la mateixa vida de les associacions.

El camí —ho hem vist una vegada més en el Congrés dels Laics— és l’adhesió plena i personal a Jesucrist com a marca d’identitat, l’opció de sinodalitat com a acció d’Església i la consciència de missió, d’on neix l’encarnació en els llocs on vivim o hi som enviats. Una Església en sortida no és una Església en retirada, sinó de «portes obertes» perquè puguem «sortir» i anunciar l’Evangeli com ho feia Jesús, amb la paraula i el testimoni.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a L’evangelització la faran els laics o no es farà

La santedat és la caritat plenament viscuda

No ha de resultar estrany que en el llenguatge normal i col·loquial parlem de la santedat. L’opció per la santedat és potser el millor compromís, ja que és l’antídot a una existència mediocre, aigualida, liquada. De fet —diu el papa Francesc— «la santedat és la caritat plenament viscuda i cada sant és un missatge que l’Esperit Sant pren de la riquesa de Jesucrist i la regala al poble» (GE 21). A cadascun de nosaltres Déu ens ha elegit perquè fóssim sants (cf. Ef 1,4). No es tracta de quelcom extraordinari, sinó de descobrir-ho en la realitat familiar i social que ens envolta. És en ella que trobem una quantitat infinita de persones senzilles que sobresurten per la seva santedat i han influït decididament que es reconegués que hem estat fets a imatge i semblança de Déu.

«Serà bo que ens deixem estimular pel testimoni de tantes persones —infants, joves i gent gran— que en la rutinarietat del dia a dia experimenten la felicitat del seguiment de Jesús i el donen a conèixer a través dels seus fets i paraules» (Foto: Sor Catalina fma)

Al papa Francesc li agrada veure la santedat de l’Església en el poble de Déu pacient: en els pares que crien amb tant d’amor els seus fills, en aquests homes i dones que treballen per portar el pa a casa, en els malalts, en les religioses ancianes que segueixen somrient. Serà bo que ens deixem estimular pel testimoni de tantes persones —infants, joves i gent gran— que en la rutinarietat del dia a dia experimenten la felicitat del seguiment de Jesús i el donen a conèixer a través dels seus fets i paraules. Fins i tot en els moments difícils, quan sembla que tot està perdut, són ells els qui fan néixer brots d’alegria i esperança. Només es tracta de viure el moment present omplint-lo d’amor.

Això és el que explica el cardenal François Xavier Nguyên van Thuân quan estava tancat a la presó. Deia que aprofitava totes les ocasions que se li presentaven cada dia per realitzar accions ordinàries de manera extraordinària. Serà també un bon signe que ho comprovem cada dia, fins i tot cada hora: en què i com invertim el temps?, amb quina dedicació?, amb quina qualitat humana farcida de valors evangèlics?

En aquest sentit «arribar a ser sant és arribar a ser plenament tu mateix, a ser aquest que Déu volgué somniar i crear, no una fotocòpia. La teva vida ha de ser un estímul profètic que impulsi altres persones, que deixi una marca en aquest món, aquesta marca única que només tu podràs deixar-hi» (ChV 162). Això ens ha d’ajudar a descobrir en cada persona la seva originalitat, allò que la caracteritza en bé, allò que mostra amb autenticitat el rostre de Déu i que ens convida a ser sants com Ell ho és.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a La santedat és la caritat plenament viscuda

Saber sortir perquè entri un poble just

«Església en sortida» comença a ser una frase utilitzada amb freqüència i que té molta densitat de contingut perquè és l’antídot d’una forma de «ser Església» massa centrada en allò que sempre s’ha fet i no ofereix cap novetat o en allò altre que és símptoma de comoditat i anquilosament. Sentir-se «Església en sortida» és més que una frase, demana «ser rescatats de la nostra consciència aïllada i de l’autoreferencialitat» (EG 8). El dinamisme de «sortida» que Déu vol provocar en nosaltres, els creients, ens obre a aquelles dimensions de la vida personal i a aquells escenaris de la vida social on l’Evangeli necessita fer-se present i posar-hi bones arrels.

«Joves i gent gran, tots podem protagonitzar aquest dinamisme de “sortida” si ens decidim a caminar junts, en actitud sinodal, i obrint-nos a totes les realitats que vivim en societat».

No estem davant d’una teoria buida de sentit, sinó davant d’una utopia realitzable i verificable si cadascú de nosaltres la comença a treballar en el seu interior. És el món de les intencions, de la netedat de cor, del rebuig de les aparences i l’acolliment de la Paraula de Déu i la persona de Jesús com a referent i font de veritat i vida. Quan no es té actitud de «sortida», les comunitats s’ofeguen perquè els manca l’aire de l’Esperit que les empeny a viure amb joia la seva veritable vocació missionera. El papa Francesc en parla i diu que «aquesta joia és un signe que l’Evangeli ha estat anunciat i dona fruit. Però sempre té la dinàmica de l’èxode i del do, del fet de sortir de si mateix, de caminar i sembrar sempre de nou, sempre més enllà» (EG 21). Joves i gent gran, tots podem protagonitzar aquest dinamisme de «sortida» si ens decidim a caminar junts, en actitud sinodal, i obrint-nos a totes les realitats que vivim en societat.

Quan hem «sortit» i ens hem posat al nivell de la gent, compartint les seves alegries i esperances, les seves tristeses i angoixes, és quan el nostre ardor evangèlic s’ha de fer sentir fins al punt que tothom es demani: qui són aquests?, per què són així?, per què viuen d’aquesta manera?, què o qui els inspira?, per què estan enmig nostre? Amb aquestes preguntes, sant Pau VI veia ja que es tractava d’una proclamació silenciosa, però forta i eficaç de la bona nova de l’Evangeli. El pas següent serà el del testimoni explícit que, abandonant una fe vergonyant, anuncia clarament el nom, la doctrina, la vida, les promeses, el regne, el misteri de Jesús de Natzaret, Fill de Déu. Només una «Església en sortida» és creïble i pot proposar l’entrada a ser un «poble just» que guarda la fidelitat i manté ferm el seu cor, un poble que tindrà clar sempre qui és el seu Senyor.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Saber sortir perquè entri un poble just

Bons cristians, honrats ciutadans

Aquest ha estat el tema de la reflexió que hem fet en el marc de les Jornades d’Espiritualitat Salesiana celebrades a Valdocco (Torí) el mes de gener passat. Paraules que mostren una intuïció ben interessant de sant Joan Bosco i que assenyalen una línia molt coherent per a la vida de tot cristià. Participar en aquestes jornades m’ha ajudat personalment a anar a les arrels de l’educació rebuda en la infància i desenvolupada al llarg dels anys fins a fer-ne ara una nova oportunitat d’aprofundiment i veure’n la seva actualitat.

«No és possible separar la fe de la vida, el ser “bon cristià” de la seva coherència personal concretada en el ser un “honrat ciutadà”». Foto: Vetlla de pregària davant el Centre d’Internament d’Estrangers (Sol Quiñónez – Migra Studium)

La meva exposició a les jornades s’ha centrat, en primer lloc, en la significació de la paraula bondat que acompanya com a qualificatiu la paraula cristià. Com ser «bons» cristians en el context sòcio-cultural-religiós actual? Aquest és l’interrogant de fons que ha marcat la reflexió que, se’ns dubte, posa la nostra identitat cristiana davant el repte de fer-se signe enmig la realitat humana en la qual vivim, una fe unida al compromís de transformació de la nostra societat. En parlar de ser «bons cristians i honrats ciutadans» ens referim a dues realitats inseparables que mostren el cor de l’Evangeli i, al mateix temps, són el nord que ha de guiar la vida cristiana i, en ella, tot projecte educatiu. La unitat d’ambdues frases fan veure que, separades, una de l’altra perdrien credibilitat, sobretot si se separa la fe cristiana d’una vida honrada com a ciutadans.

Es tracta, doncs, del compromís polític que dimana directament del compromís amb l’Evangeli i amb la comunitat que el fa present dins la comunitat humana. Tot això ens porta a afirmar que no és possible separar la fe de la vida, el ser «bon cristià» de la seva coherència personal concretada en el ser un «honrat ciutadà». Ha resultat interessant veure la relació directa que té aquest lema amb la intuïció del Parenostre quan preguem dient que «es faci la vostra voluntat aquí a la terra com es fa en el cel», pregària que fem amb tanta facilitat i que relaciona el compromís amb la terra amb la projecció definitiva en Déu. Com Maria, la mare de Jesús, que en la pregària del Magníficat dirigeix la seva lloança al Déu que s’ha fixat en la seva senzillesa i no la separa del compromís social i polític de transformar les relacions que es donen a la ciutat terrenal; i és que, segons el voler de Déu, no hi cap l’orgull i l’abús de les riqueses, sinó la humilitat, la igualtat i la rehabilitació dels pobres. El tema queda encetat, però anirà bé treure’n conseqüències.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Bons cristians, honrats ciutadans

Elogi a la Vida Consagrada

El lema per a la celebració de la Vida Consagrada convida a contemplar-la des de la seva radicalitat evangèlica i veure-la com «esperança d’un món que sofreix». El papa Francesc té un pensament entranyable quan parla de la santedat i fa l’elogi dient que li agrada veure la santedat en el poble de Déu pacient i entre altres testimonis es fixa en «les religioses ancianes que continuen somrient» (GE 7). «En aquesta constància per tirar endavant dia a dia, hi veig la santedat de l’Església militant. Aquesta és moltes vegades la santedat “de la porta del costat”, d’aquells que viuen prop de nosaltres i són un reflex de la presència de Déu, o, per fer servir una altra expressió, “la classe mitjana de la santedat”.»

«Contemplar la Vida Consagrada és projectar sobre ella una visió d’esperança que s’irradia i es fa present en els llocs on les persones passen per més necessitat».

Contemplar la Vida Consagrada és projectar sobre ella una visió d’esperança que s’irradia i es fa present en els llocs on les persones passen per més necessitat. Són els consagrats i consagrades que fan arribar aquest alè de vida a hospitals, a col·legis, a parròquies, a malalts a casa seva, a ancians, a llocs insospitats on potser ningú no sol arribar. Són esperança d’un món que sofreix, però compartint-hi amb ell el propi sofriment. Aquí no hi ha remuneració econòmica, ni cursa frenètica per aconseguir l’èxit o competitivitat professional, no! Tot és gratuïtat, entrega sense esperar res a canvi, actuant amb l’única força i credencial de l’amor. Per això, mereix el millor elogi.

Ho he escrit així en la meva recent carta pastoral: la vida consagrada és un do per a l’Església, i ho és en l’Església particular, on encara es percep més la riquesa espiritual de la seva presència evangèlica. Sempre haurem d’agrair aquest do que Déu fa a través de persones que han entregat i estan entregant tota la seva vida a servir els germans des dels diferents carismes dels quals la història és testimoni i en dona notícia constant. La vostra presència mitjançant la vida contemplativa, actius i actives en els camps de l’educació i la sanitat, especialment amb l’atenció als més pobres, entre ells els malalts, els infants i els ancians, és presència del Senyor encarnada en tantes realitats humanes que necessiten acollida, compassió, remei i acompanyament.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Elogi a la Vida Consagrada

Unitat d’anunci, servei i testimoni

Des dels inicis del cristianisme hem pogut escoltar l’exhortació a ser persones de bon tracte. Sant Pau ho deia als filipencs amb aquestes paraules: «Que tothom us conegui com a gent de bon tracte» (4,5) i ho feia en un context de convidar a «viure sempre contents en el Senyor» (4,4), entregats a la pregària, a la súplica i a l’acció de gràcies, assolint així la pau de Déu —deia— que «guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist» (4,7). Unitat, goig i pau que el Senyor realitza en el cor de cada persona i de cada comunitat a partir d’allò que hem après, rebut, vist i sentit.

«Per ser missioners, cal abans ser deixebles, haver-se trobat amb Ell, viure amb Ell, identificar-s’hi, seguir-lo incondicionalment». Foto: Exe Lobaiza

Tanmateix, a qui fer arribar aquest bon tracte? Contemplant Jesús, ens trobem que s’adreça a tothom sense excloure ningú, sense prejudicis, i fa arribar l’anunci del Regne a qualsevol persona de tota edat i condició perquè puguin conèixer qui és Déu i què vol de cadascú de nosaltres. Per això, hem de voler conèixer aquesta novetat de vida que se’ns ofereix i voler que molts altres també la coneguin. D’aquí, el nostre treball quotidià per estendre la Paraula de Déu amb una prioritat explícita.

Com acollim nosaltres avui aquesta proposta que ens crida a l’encontre amb el Senyor i al seu seguiment? Per ser missioners, cal abans ser deixebles, haver-se trobat amb Ell, viure amb Ell, identificar-s’hi, seguir-lo incondicionalment. Sense aquest ardor interior és impossible el seguiment, i encara més impossible realitzar una missió evangelitzadora com la que demana. Ser «pescadors d’homes», emprant l’expressió de l’Evangeli, implica una nova consciència personal impregnada del mateix estil de Jesús i, al mateix temps, una nova mirada sobre el món i les relacions humanes, la mateixa mirada de Déu, una mirada que aprenem de Jesús mitjançant la pregària i es verifica en el bon tracte.

La crida a la conversió «perquè el món cregui» passa avui per la nostra aportació personal a la vida de l’Església: el treball esforçat i constant per la unitat. Som exhortats a anar d’acord i a evitar divisions entre nosaltres. Jesús uneix la credibilitat al nostre testimoni d’unitat: «Pare, que tots siguin u; així el món creurà que vós m’heu enviat» (cf. Jn 17,21). En ocasió de la Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians hem pogut veure com sant Pau valora el testimoni creïble dels habitants de l’illa de Malta: «Ens tractaren amb una humanitat poc corrent» (Ac 28,2).

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Unitat d’anunci, servei i testimoni

Més enllà del canvi climàtic

La sensibilitat per a tot el que afecta el medi natural hi és, i cada vegada més. Són sobretot els més joves els qui demanen amb més força un canvi en els hàbits de vida, volen trobar un món millor del que els estem deixant els majors. Tenen tota la raó de fer-ho. Així mateix, la manera d’educar d’avui en famílies i centres escolars ja ho haurà de posar en pràctica si no volem fer tard. La cura de la Creació s’ho mereix perquè s’ho mereix la dignitat de tota persona humana, sempre que la sensibilitat no sigui parcial, prenent només uns aspectes del canvi, sinó l’ecologia integral.

«Estem units a la Creació amb llaços d’afecte, ja que en formem part. Anar contra la natura és anar contra nosaltres mateixos». Foto: Mans Unides

Va bé que en aquesta Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians tinguem en compte les paraules del patriarca ecumènic Bartomeu que es refereixen a la necessitat que cadascú es penedeixi de les seves pròpies maneres de danyar el planeta, «en la mesura en què tots generem petits danys ecològics» som cridats a reconèixer «la nostra contribució —petita o gran— a la desfiguració i destrucció de la creació». Al mateix temps, «Bartomeu crida l’atenció sobre les arrels ètiques i espirituals, que ens inviten a trobar solucions no sols en la tècnica, sinó en un canvi de l’ésser humà, perquè altrament afrontaríem només els símptomes» (cf. Francesc, LS 9).

L’aportació a la solució del canvi climàtic passa per actituds concretes, per resolucions polítiques i econòmiques, per innovacions científiques que no poden ser ajornades per molt temps, ja que el deteriorament que ja hi ha i el que pot venir demana respostes que van més enllà de la situació que planteja el mateix canvi i que contempla un esforç envers l’ecologia integral. Referint-se a sant Francesc d’Assís, exemple per excel·lència de la cura del que és feble i d’una ecologia integral, el papa Francesc diu que «el seu testimoniatge ens mostra també que una ecologia integral requereix obertura envers categories que transcendeixen el llenguatge de les matemàtiques o de la biologia, i ens connecten amb l’essència del que és humà» (íbid. 11).

Estem units a la Creació amb llaços d’afecte, ja que en formem part. Anar contra la natura és anar contra nosaltres mateixos. Per això, hem de revisar actituds personals i comportaments col·lectius per arribar, com a resposta de fe, a «reconèixer la natura com un esplèndid llibre en el qual Déu ens parla i ens reflecteix quelcom de la seva formosor i de la seva bondat».

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Més enllà del canvi climàtic