Ho som, esperança per als pobres?

«L’esperança dels pobres mai es frustrarà.» Paraules escrites a la Bíblia, Salm 9,19, i que encapçalen el missatge del papa Francesc en la III Jornada Mundial dels Pobres. Expressen una veritat profunda que la fe aconsegueix imprimir sobretot en el cor dels més pobres, que és retornar l’esperança perduda a causa de la injustícia, el sofriment i la precarietat de la vida. Tanmateix, a qui hem de retornar aquesta esperança perduda en el cor dels nostres ambients quotidians? Qui són i on són els pobres entre nosaltres? Ho som, cadascun de nosaltres, un motiu d’esperança per a ells? Les macro-pobreses d’abast mundial són el resultat de les macro-riqueses que també hi ha, però sovint ens costa entendre que entre nosaltres hi ha qui pateix i sembla irreversible la seva situació per la manera com s’organitza la societat en la qual vivim.

«Sovint ens costa entendre que entre nosaltres hi ha qui pateix i sembla irreversible la seva situació per la manera com s’organitza la societat en la qual vivim». Foto: Cathopic.com

Els darrers informes sobre la pobresa entre nosaltres ens presenten un panorama que interpel·la el nostre comportament i els compromisos col·lectius que no podem esquivar. Catalunya i les Illes Balears formen part de les comunitats amb més exclusió social. El preu de la vivenda desplaça l’eix de la pobresa i posa en situació d’extrema necessitat sis milions d’espanyols de classe mitjana. Hi ha un milió d’exclosos més que abans de la crisi que va començar el 2007. Aquesta realitat no sols afecta la manca d’ingressos a les famílies o les seves carències materials, sinó també les situacions de soledat, les relacions socials conflictives o la dificultat per accedir als drets bàsics com el treball, la vivenda, l’educació i la participació política. Els més exposats a una pobresa en augment són les famílies, els infants i els joves.

Com podem ser agents d’esperança per als més pobres? A més del deure de detectar aquestes pobreses, entre nosaltres ja molt severa, i de valorar positivament el que des d’institucions d’Església com Càritas i altres, avui se’ns demana una actuació valenta de treball eficaç i de denúncia, ja que bona part de la solució passa per la nostra responsabilitat ciutadana. Hem de canviar les actituds d’acaparament i malbaratament per les de generositat i solidaritat, i optar per formes més senzilles de vida plenes dels valors evangèlics que Jesús ens proposa. En aquesta Jornada se’ns fa una crida d’acostament a la persona del pobre i de tantes noves pobreses, com atendre les que ens afecten de més a prop. La qualitat d’una societat sana i solidària passa necessàriament per noves actituds, nous plantejaments econòmics i noves decisions polítiques que es posin al costat del pobre i en pal·liïn la situació. I, a tots, vèncer la indiferència i fer gestos concrets d’ajuda i sensibilitat social, per tal que sigui cert que l’esperança dels pobres mai no es frustrarà perquè ens haurem posat de la seva part.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Ho som, esperança per als pobres?

Amb tu, hi ha present i futur

Al lema del Dia de l’Església Diocesana hi voldria afegir el fonament de la nostra pertinença a aquesta comunitat universal que anomenem «Església». En aquell moment llunyà o recent del nostre baptisme vam rebre el do de la gràcia i Déu es va fer present pel seu Esperit en la nostra vida, fent de cadascú de nosaltres un signe viu de la seva presència al món. Parlar del present i del futur suposa haver fet una trajectòria que d’alguna manera ens ha marcat la vida.

«Viure l’avui, el present de la nostra Església ens exigeix el compromís de compartir una fe que es transforma en acció perquè sap molt bé que el testimoni contagia i anima a estar presents en tants escenaris com vegades sigui necessari».

La iniciació cristiana i tot el procés que segueix de maduració de la fe en l’etapa juvenil i adulta és la que a poc a poc va creant consciència de ser una família de famílies, una comunitat de fe de la qual no podem prescindir si no volem caure en el buit de la indiferència o en la dura experiència de l’abandó. Per tota aquesta raó, el present té la seva ferma consistència quan és portador d’una experiència prèvia que l’ajuda a viure personalment la fe, i a celebrar-la i compartir-la en el goig de la comunitat cristiana, on són molts els qui s’han trobat per caminar junts.

El papa Francesc parla d’una Església jove perquè és capaç de tornar una vegada i una altra a la seva font i «és jove quan és ella mateixa, quan rep la força sempre nova de la Paraula de Déu, de l’Eucaristia, de la presència de Crist i de la força de l’Esperit Sant cada dia» (Christus vivit, 35). Quan hi ha hagut un creixement normal des dels primers anys de la vida, és fàcil entendre que aquest bon fonament configura el present i enforteix el futur. Aleshores, el sentit de pertinença no depèn només dels requisits institucionals, sinó de l’afecte i la solidaritat entre els qui formam l’Església.

Viure l’avui, el present de la nostra Església ens exigeix el compromís de compartir una fe que es transforma en acció perquè sap molt bé que el testimoni contagia i anima a estar presents en tants escenaris com vegades sigui necessari. La crida és a la cohesió, a la cooperació generosa i a la confiança, ja que el Senyor ha promès que estarà sempre amb nosaltres. Així ho viu l’Església des dels inicis i no cessa de cridar-nos a la comunió afectiva i efectiva, començant per atendre els més pobres.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Amb tu, hi ha present i futur

Una mà amiga estesa a tothom

Ens omple de goig descobrir de quina part es posa Déu i a qui estén la seva mà amiga, encara que es tracti d’una persona corrupta i pateixi el rebuig social. Sabem que el Senyor sosté els qui estan a punt de caure, i els qui han ensopegat, ell els redreça. No es tracta només d’altruisme, és entendre bé la invitació que fa Jesús a una persona que pateix la marginació social per la seva corrupció econòmica i col·laboracionisme polític. Jesús no té cap problema per apropar-se a aquest tipus de persones, fins al punt d’«invitar-se» a la seva pròpia casa.

«Si deixem que Jesús entri a casa nostra, ens dona l’oportunitat de viure honradament, fent del nostre treball un mitjà de santificació i una font de caritat envers els més pobres».

Estem davant d’una pedagogia original que ens reorienta des de l’amor i, amb ell, des de la invitació a un canvi de vida que serà saludable per a tota la persona. Per part nostra, cal accedir, doncs, amb tota confiança a aquesta proposta de Déu, que s’apropa perquè estima tot allò que existeix i no abomina res d’allò que ha creat. La invitació és a conèixer que la seva proximitat i l’encontre amb ell a través de Jesús pot donar a la meva vida un nou horitzó i una orientació decisiva. Mentrestant, si deixem que Jesús entri a casa nostra, ens dona l’oportunitat de viure honradament, fent del nostre treball un mitjà de santificació i una font de caritat envers els més pobres.

A l’Evangeli llegim que un tal Zaqueu, després d’acollir Jesús a casa seva, reconeix la situació de pecat en què ha conviscut i recupera la llibertat. Col·laboracionista amb els qui oprimeixen el seu poble i corrupte en els seus negocis, ara algú li ha ofert una mà amiga i s’ha deixat invitar, algú que amb la seva sola presència l’ha interpel·lat sobre la seva conducta i li ha demanat honradesa i transparència. Tot vencent el seu egoisme, ha passat d’acaparar béns per a ell a obrir el cor a Déu i als altres, ha començat una vida radicalment nova i confessa: «Senyor, ara mateix dono als pobres la meitat dels meus béns, i a tots els qui he defraudat, els restitueixo quatre vegades més.»

El seguiment de Jesús comporta fer el bé a tots, especialment als més pobres. Jesús demana al creient que s’enriqueixi als ulls de Déu. La seva presència ens renova interiorment, ens dona un cor nou, capaç de la millor acollida i, des d’una actitud humil, ens fa dir en el moment de rebre’l: Senyor, no soc digne que entreu a casa meva, digueu-ho només de paraula, i serà salva la meva ànima!

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Una mà amiga estesa a tothom

Només la súplica humil rehabilita

És trist que sovint ja ens resulti habitual la contemplació d’imatges de pobles sencers que viuen sota el jou de l’opressió. No hi tenen cabuda drets humans ni el més elemental dret a la vida. Però si tenim un mínim d’humanitat, quedem sense paraules quan veiem rostres innocents d’homes, de dones i d’infants, amb l’expressió trista i els ulls inundats en llàgrimes, sense pàtria fixa, en camps de refugiats, fugint de la violència i els maltractaments. Quan el món dels rics contempla aquest espectacle de la pobresa, resta indiferent. D’aquí el contrast, d’una part, la reacció espontània del qui sap com actuar a l’instant amb gestos de solidaritat i, de l’altra, les comunitats cristianes, cèl·lules vives de l’Església disseminades arreu del món, que en saben molt i ho afronten amb una immensa generositat. Algú ho ha dit així: la pregària ens sosté i ens estimula a no defallir en la pràctica de la solidaritat, sempre que no sigui buscant la pròpia vanaglòria que acaba menyspreant els altres.

«La pregària ens sosté i ens estimula a no defallir en la pràctica de la solidaritat, sempre que no sigui buscant la pròpia vanaglòria que acaba menyspreant els altres».

Davant d’això, Jesús ens diu com és Déu i com actua a favor d’aquells que «prefereix» pel simple fet que no tenen qui els defensi. Per això, parla de la qualitat de la pregària feta súplica, una pregària humil que Déu atén i escolta amb amor, pròpia del qui se sent pobre, necessitat d’algú que l’escolti i li retorni la dignitat humana no reconeguda o perduda. En canvi, la pregària del ric és tota ella arrogància i orgull. Estam, doncs, davant d’una mena de riquesa-orgull personal que es contraposa a la pobresa-humilitat dels qui pateixen l’exclusió social i, així, posa al descobert qui queda justificat als ulls de Déu. La raó de fons d’aquesta justificació és la humilitat, l’acceptació de la pròpia pobresa, el reconeixement humil del propi pecat.

Tot això ens fa veure que ningú no té dret d’assenyalar amb el dit a l’altre condemnant-lo, ni de vanagloriar-se de les seves accions deixant l’altre perdut en els marges d’una societat que divideix i menysprea. Servir els propis interessos i no els de Déu és mundanitat espiritual, diu el papa Francesc, i això fàcilment ens traeix i ens desfà. L’encàrrec que Jesús ens confia, al contrari, ens desinstal·la i ens obre a una vida interior vivificada per la presència de l’Esperit Sant que ens inspira i ens envia a crear espais humils de pregària, de confiança i de solidaritat.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Només la súplica humil rehabilita

Deixebles missioners aquí i arreu del món

El papa Francesc ens diu que «en virtut del Baptisme rebut, cada membre del Poble de Déu s’ha convertit en deixeble missioner. Cada un dels batejats, qualsevol quina sigui la seva funció en l’Església i el grau d’il·lustració de la seva fe, és un agent evangelitzador» (EG 120). Per tant, hem de pensar que això ens toca a tots els batejats i amb la responsabilitat de comunicar l’Evangeli i donar a conèixer Jesús a tots els ambients on vivim i a totes les persones que tractem, siguin infants, joves o majors. Tothom té dret a conèixer i a estimar Jesús i, els qui hem rebut el Baptisme i formam part de l’Església, tenim el deure de comunicar-lo. Això és ser missioner i missionera, ja que pel sol fet de ser batejats hem rebut una missió, som enviats. El Sínode de l’Amazònia ens podrà ajudar a eixamplar les dimensions d’una missió arrelada al poble i viure més la comunió.

«Aquest és el moment de manifestar la nostra proximitat afectiva a tots els missioners i missioneres que en nom de la nostra Església serveixen l’Evangeli a llocs llunyans de la nostra terra i fan present Jesús».

Tanmateix, hi ha una cosa important a tenir en compte i és el grau d’atenció i temps que dedicam a conèixer Jesús i el que li dedicam admirant-lo i parlant amb ell en la pregària. Si ho feim, veurem que donar-lo a conèixer no ens resulta gens difícil perquè ens deixarem inspirar per ell i serem capaços de dir als altres tot allò que ell ens ha dit a cadascún de nosaltres. És per això que el Papa també ens diu que «si un de debò ha fet una experiència de l’amor de Déu que el salva, no necessita gaire temps de preparació per sortir a anunciar-lo… Tot cristià és missioner en la mesura en què s’ha trobat amb l’amor de Déu en Crist Jesús; ja no deim que som «deixebles» i «missioners», sinó que som sempre «deixebles missioners» (íbid.). No ens podem quedar de cap manera allò que hem après i vivim, sinó que ho hem de donar a conèixer als altres amb l’ardor de la fe, l’esperança i la caritat.

Aquest és el moment de manifestar la nostra proximitat afectiva a tots els missioners i missioneres que en nom de la nostra Església serveixen l’Evangeli a llocs llunyans de la nostra terra i fan present Jesús. I amb aquesta proximitat també el nostre agraïment i la nostra pregària, ja que és a través d’ella que ens sentim units a ells i a elles, i a totes aquelles persones a qui anunciau l’Evangeli amb la paraula i el testimoni de vida, especialment les qui es troben més necessitades d’ajuda, companyia i afecte. La nostra Església serà deixebla missionera o no serà. Depèn que entre tots ho fem possible. Estiguem-ne segurs, l’ajuda del Senyor que ens envia sempre hi serà.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Deixebles missioners aquí i arreu del món

Donar gràcies i glòria a Déu

A l’entrada del poble, deu leprosos surten a l’encontre de Jesús i, de lluny, li criden: «Jesús, Mestre, apiadau-vos de nosaltres!» Una pregària feta des de la marginació física més repel·lent: malaltia contagiosa, castigada amb el rebuig social, condemnats a viure materialment fora del poble. Sobre seu, el pes de la llei. Jesús dirà a qui agraeix la seva curació: «Aixeca’t i ves-te’n. La teva fe t’ha salvat!»

«Pensem que a Jesús li agrada posar en relleu com justament són els “estrangers” els qui tenen gestos exemplars i són capaços d’una fe que sorprèn».

Estiguem atents. Jesús fa tres preguntes que van molt més enllà de la situació de marginalitat detectada en l’Evangeli. Jesús no dona la salut per rebre el reconeixement popular, sempre fàcil de suscitar, sinó per donar glòria a Déu. Espera que, del gest que els ha recuperat per a la integració social, tota persona pugui reconèixer lliurement quin és el misteri que ha entrat a la seva vida i quin gest d’acollida i d’amor li ha retornat la salut. En altres paraules, per a Jesús no n’hi ha prou d’apropar-se a la gent, tot i que reconeguin el bé que reben, sinó que han d’arribar a la comprensió del Déu que és Amor, Bona Notícia del Regne que proclama i que ja ha vingut a inaugurar amb els seus signes, entre ells el de la curació de la malaltia. Per això també dirà: «El Regne de Déu ja és enmig vostre!»

Jesús vol que aprenguem a fer el salt cap a la confiança i l’agraïment. Espera de nosaltres que passem del «signe» a la «fe», que donem glòria a Déu, reconeixent allò de bo que ha fet en nosaltres. Deu leprosos són curats i, amb tot, només un ha tornat per agrair la curació i donar glòria a Déu. Per això, Jesús pregunta: «On són els altres nou?» Valora l’agraïment de l’estranger, la glòria que dona a Déu, la fe que l’ha Salvat, mentre que els qui més podien entendre-ho han desaparegut entre la indiferència i l’oblit.

La pregunta de Jesús llegida i meditada en el context eclesial i sociocultural d’avui és molt profunda, toca la fibra de la nostra comoditat religiosa, i potser ens hem de preguntar: per què no hi són els altres? Pensem que a Jesús li agrada posar en relleu com justament són els «estrangers» els qui tenen gestos exemplars i són capaços d’una fe que sorprèn. En les paraules de Jesús hi ha una intencionalitat pedagògica que avui també és incisiva pel que fa al diàleg interreligiós, pel que fa a la nostra relació amb el món de la increença, i decisiva, com a actitud acollidora, amb aquelles persones d’altres cultures que viuen entre nosaltres. Fenòmens que no podem esquivar, als quals hem de donar resposta des de l’Evangeli i amb les actituds i la valoració que Jesús ens demana per a cada situació que se’ns presenta.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Donar gràcies i glòria a Déu

Fe ferma en temps difícils

Cadascú de nosaltres sap el que costa avui presentar-se com a creient davant dels altres, sobretot en determinats ambients. Ho saben els més joves, aquells nois i noies que davant dels seus amics es manifesten cristians i són assidus a la pràctica de la fe, i acudeixen normalment a la comunitat per celebrar-la, en especial l’Eucaristia dominical. Reben indiferència, silencis, insinuacions de fer el ridícul, quan no la marginació de tot aquell o aquella que se separi dels habituals esquemes del grup. Tampoc entre els adults el llenguatge de la fe no sempre és fàcil ni còmode, ni tampoc ho és assumir compromisos que provenen d’una valenta opció evangèlica. Enfront d’aquesta situació, el Senyor ens demana la fermesa de la fe i no avergonyir-nos de dir qui som, què creiem i en qui creiem.

«El Senyor ens demana la fermesa de la fe i no avergonyir-nos de dir qui som, què creiem i en qui creiem».

Hem de partir del que som, tenint molt present el do que hem rebut, perquè «l’Esperit que Déu ens ha donat no és de covardia, sinó de fermesa, d’amor i de seny» (2Tm 1,7). Gracies a això, se’ns anima a no avergonyir-nos de donar testimoni de nostre Senyor. Amb tot, sempre ens haurem de demanar fins quin punt som conscients d’aquest do que hem rebut. Cal donar testimoni de la fe de forma convençuda i valenta. Es tracta d’assumir amb humilitat una nova mentalitat que troba la seva força en la passió de Crist. Seguint el seu exemple i compartint el dolor que provoca el rebuig per part de la gent, el cristià respon fent el bé, donant-se per amor als altres. Vet aquí la resposta generosa de la fe, cridada sempre a créixer.

Certament, vivim temps difícils, però això no ha de ser obstacle per donar testimoni, més aviat ha de ser un estímul i una provocació. Jesús, al final de les benaurances, ens hi anima: «Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies! Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel» (Mt 5,11-12). Més encara, fins i tot en els moments més complicats, se’ns demana reaccionar amb plena confiança, i diu: «I quan us posin a les seves mans no us preocupeu del que haureu de dir: en aquell moment digueu allò que us sigui inspirat, perquè no sereu vosaltres qui parlareu, sinó l’Esperit Sant» (Mc 13,11). El que podem patir a causa dels contratemps i les incomprensions pot esdevenir un exemple per als qui ens veuen i ens escolten. En aquests treballs a favor de l’Evangeli, encara que sovint costi entendre-ho, la fe ens és fortalesa en la feblesa.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Fe ferma en temps difícils

De l’hostilitat a l’hospitalitat

L’Evangeli posa el dit a la llaga d’una situació no resolta en el nostre món cridat a tenir una altra mirada envers els països més pobres, cap allà on la gent fuig desesperada de la violència, la fam i la injustícia. Entre moltes situacions de fam, set, despullament, malaltia o presó que existeixen, hi ha la que es refereix a la migració i als refugiats, tant en el to de l’«era foraster, i em vau acollir» (Mt 25,35) com en el d’«era foraster i no em vau acollir» (Mt 25,43). Jesús, a l’Evangeli, és molt clar en tot allò que fa referència a la relació entre les persones, ressò d’aquella pregunta sempre actual: «On és el teu germà Abel?» (Gn 4,9). La resposta del fratricida mostra la seva insolent irresponsabilitat: «No ho sé! Que potser soc el guardià del meu germà?» (Gn 4,9). La història es repeteix.

«Si miram el que ha succeït aquests darrers anys, no podem quedar indiferents davant dels milions de migrants a escala mundial, ni tampoc dels milions de desplaçats forçosament».

Si és greu aquesta actuació respecte d’un germà de sang, no menys greu és la indiferència o el rebuig explícit a l’hora d’acollir i ajudar el qui ho necessita. Quan a la paràbola del bon samarità Jesús demana «quin d’aquests et sembla que es va comportar com a proïsme de l’home que va caure en mans dels bandolers?» (Lc 10,25-37), la resposta és òbvia: «El qui el va tractar amb amor.» Aquest és el fons de la qüestió i el que Déu ens demana davant del fenomen de la migració i del drama dels refugiats, fets que ens interpel·len i ens demanen que actuem en cristià, seguint Jesús, que de fet s’identifica amb ells. D’aquí la nostra proposta de cedir aquest estiu les dependències del Seminari nou i l’oferiment constant d’immobles per part de comunitats, famílies i particulars.

Hem de passar de l’hostilitat a l’hospitalitat. Si miram el que ha succeït aquests darrers anys, no podem quedar indiferents davant dels milions de migrants a escala mundial, ni tampoc dels milions de desplaçats forçosament. En ocasió d’aquesta Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat, el papa Francesc diu que «no es tracta sols de migrants, també es tracta de les nostres pors; es tracta de la caritat; es tracta de la nostra humanitat; es tracta de no excloure ningú; es tracta de posar els darrers en primer lloc; es tracta de la persona en la seva totalitat, de totes les persones; es tracta de construir la ciutat de Déu i de l’home». I, afegeix que «la resposta al desafiament plantejat per les migracions contemporànies és: acollir, protegir, promoure i integrar».

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a De l’hostilitat a l’hospitalitat

Preguem pel nostre poble i pels qui ens governen

Aquesta és una invitació a la pregària, fet que hem d’intensificar, sobretot quan el moment delicat que vivim ens ho demana amb urgència. L’Església, des de sempre ha previst dins la litúrgia la pregària per la societat civil i pels governants, i ho fa demanant que «amb la prudència dels governants i l’honradesa dels ciutadans es mantengui ferma la concòrdia i la justícia i tinguem un progrés constant en la pau». I a Déu ens hi dirigim així: «Ja que teniu a la vostra mà la voluntat i els drets dels pobles, ajudau als qui ens governen, perquè, arreu del món, sota la vostra protecció, es mantengui sempre la seguretat de la pau, el progrés dels pobles i la llibertat religiosa.» I, en especials moments de reunió, demanem «que els doni l’esperit de saviesa, perquè tot ho ordenin a la pau i al bé comú».

«L’Església, des de sempre ha previst dins la litúrgia la pregària per la societat civil i pels governants».

La comunitat cristiana sempre ha duït a la pregària les diverses necessitats de la societat i amb el compromís no sols de pregar, sinó d’implicar-se en la gestió d’allò que demana. Per això, la pregària, a més d’un acte de confiança en Déu, és sentir-se corresponsable de la gestió pública, exercint el dret a votar i cooperant solidàriament en la marxa del poble. La pregària, quan és sincera i humil, ens condueix a practicar l’Evangeli i portar-lo a la vida de cada dia, tenint els mateixos sentiments de Crist Jesús i fer tot el que ell ens proposa, que és el bé de la persona humana i del conjunt de la societat. Als inicis del cristianisme i en unes circumstàncies ben difícils, els apòstols ja exhortaven a cooperar en tot allò que afecta el poble i pregar pels qui ens governen. No deixem de fer-ho!

En les circumstàncies actuals, som convidats a pregar i actuar en tot allò que està de la nostra mà per fer el bé, per això, em faig ressò de la pregària que fa el papa Francesc quan diu: «Demano a Déu que creixi el nombre de polítics capaços d’entrar en un autèntic diàleg que s’orienti eficaçment a guarir les arrels profundes i no l’aparença dels mals d’aquest món! Prego al Senyor que ens regali més polítics que pateixin de debò per la societat, pel poble, per la vida dels pobres!» Per concloure, es demana: «I, per què no acudir a Déu a fi que inspiri els seus plans?» (EG 205).

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Preguem pel nostre poble i pels qui ens governen

Què en fem, de l’ovella que s’ha extraviat?

Dura o realista, la mirada de Déu sobre el nostre poble. Segur que de nosaltres diu el mateix que en temps de l’Èxode?: «Veig que aquest poble és rebel al jou. S’han fet un vedell de fosa i l’han adorat, i diuen: Poble d’Israel, aquí tens els teus déus.» Davant els qui neguen l’existència de Déu i els qui viuen com si Déu no existís, hem de demanar el do del discerniment. Amb humilitat, necessitem afirmar la nostra fe en Déu i rebutjar tota temptació d’idolatria, la que es presenta amb les característiques de sempre i la que apareix com a novetat atractiva.

«Si meditéssim amb freqüència la Paraula de Déu i actuéssim en conseqüència, no només seríem els beneficiaris d’una nova manera d’estimar, sinó que entendríem que aquesta nova manera no té mesura».

Per afirmar la nostra fe, però, hem de mirar Jesús. D’ell rebem i acollim la major revelació sobre Déu, ric en misericòrdia. En ell veiem com s’acosta a l’ovella esgarriada. L’exemple de Pau és molt il·luminador, ja que arriba a experimentar un canvi profund en la seva vida i passa de ser un blasfem, un perseguidor dels cristians, a ser un apòstol entusiasta. Les seves paraules són per a nosaltres un referent que ens contagia la seva confiança: «Això que ara et diré és cert i del tot digne de crèdit: que Jesucrist vingué al món a salvar els pecadors, i entre els pecadors jo soc el primer. Però Déu se n’apiadà perquè Jesucrist pogués demostrar primerament en mi tota la grandesa de la seva paciència, fent de mi un exemple dels qui es convertiran a fe i tindran així la vida eterna.»

L’amor de Déu s’anticipa sempre a la nostra manera de ser i d’obrar, l’amor de Déu transforma el cor de l’home perquè es giri de nou cap a ell. Si meditéssim amb freqüència la Paraula de Déu i actuéssim en conseqüència, no només seríem els beneficiaris d’una nova manera d’estimar, sinó que entendríem que aquesta nova manera no té mesura. Buscar l’ovella perduda, que implica deixar les altres noranta-nou, exigeix potser la renúncia a moltes seguretats i comoditats habituals.

Anar als allunyats comporta un risc, però és la primera opció del deixeble missioner d’anar allà on s’ha de fer l’anunci; sap que Jesús mai no va dir «espereu que vinguin», sinó «aneu a tots els pobles i feu-los deixebles meus…» (cf. Mt 28,19s). Això només és possible quan creiem en la gratuïtat de l’amor de Déu i volem que tothom participi del goig de retrobar el fill que ha marxat o l’ovella que s’ha extraviat.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Què en fem, de l’ovella que s’ha extraviat?