El testimoni sempre actual de sant Pau VI

«Església, com t’estimo!» Aquesta expressió plena d’ardor apostòlic marca el foc interior que sempre el va guiar. Basta cenyir-nos en l’exhortació apostòlica que ha fet història i segueix més vigent que mai: «L’evangelització en el món contemporani» (Evangelii nuntiandi, 1975). La seva passió per l’anunci de l’Evangeli va fer que tot l’esperit i la lletra del Concili Vaticà II arribés arreu del món i impregnés d’il·lusió i entusiasme les comunitats cristianes. Un Papa humil, discret, molt humà, amb una ferma espiritualitat i una visió amable i positiva del món, avui sant Pau VI. És l’home de l’obertura de l’Església al diàleg amb el món, una Església que gràcies a sant Joan XXIII ha obert portes i finestres perquè hi entrés l’aire fresc de l’Esperit.

«Sant Pau VI va ser un Papa humil, discret, molt humà i amb una ferma espiritualitat.»

Comença donant coratge, el coratge d’anunciar l’Evangeli que té com a terme la comunitat cristiana, però sobretot tota la humanitat. Es pregunta per l’energia amagada de l’Evangeli, que és capaç de sacsejar profundament la consciència de l’home i la dona del nostre temps i inserir-lo al seu cor amb convicció, llibertat d’esperit i eficàcia. Per això invita a una profunda reflexió, diàleg i conversió, i per fer-ho, posa Crist, primer evangelitzador, en el centre de tot, i el segueix l’anunci de la salvació alliberadora. Això només és possible si una comunitat accepta ser evangelitzada i, a partir d’aquí, esdevé evangelitzadora.

Des de l’anunci de l’Evangeli, compromís de tot cristià, aposta per una renovació de la humanitat mitjançant l’evangelització de les cultures i donant importància primordial al testimoni de vida, un testimoni —fins i tot sense paraules— que provoca «interrogants irresistibles», ja que tot i essent proclamació silenciosa, és molt forta i eficaç de la bona nova. Pensa especialment en els laics i laiques. D’ells diu que la seva vocació específica els col·loca en el cor del món i al davant de les tasques temporals, essent aquesta una forma singular d’evangelització.

Estem de sort. Tota la proposta actual del papa Francesc ens ajuda i ens anima a viure la concreció d’aquesta projecció inicial del seu predecessor. Tots dos ens demanen que conservem la dolça i reconfortant joia d’evangelitzar.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

 

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a El testimoni sempre actual de sant Pau VI

Montini i Romero, servents fidels

La fidelitat és el gran valor i la fe pot moure muntanyes. Segurament tots som conscients i potser protagonistes de canvis forts que hem viscut gràcies a la fe o hem après del testimoni creient d’altres. La fe ha dirigit les gestes més importants de la història, les que l’han feta avançar encara que sigui sense adonar-nos-en. No han estat les guerres, ni els poderosos, ni els qui viuen de la fama o de l’èxit, ni els dictadors, ni els impostors, ni els corruptes, ni els violents. No són aquests els qui teixeixen la vertadera història. El camí dels senzills, dels servents fidels, de la pobresa, de l’amor i la resistència no violenta, el seu testimoni silenciós o explícit han estat més forts.

«La fe ha dirigit les gestes més importants de la història, les que l’han feta avançar encara que sigui sense adonar-nos-en.»

Entre tants testimonis del nostre temps, la nostra mirada una vegada més es fixa en dos d’ells, als quals l’Església reconeix la santedat i aquests dies són canonitzats.

El bisbe Òscar Romero del Salvador veu clar que no poden servir mai el poble ni l’Evangeli els autosuficients, els orgullosos, els qui per tenir-ho tot menyspreen els altres, els qui diuen que no tenen necessitat ni de Déu. «Sense pobresa d’esperit —deia— no hi pot haver abundància de Déu.» Estimava entranyablement el seu poble i servint-lo a ell va donar la vida. Un bisbe pastor, un home de fe que amb el seu testimoni de fidelitat, com tants altres, està cridant a l’estimació, a la reconciliació, a la justícia, a l’amor, a la solidaritat enmig d’una humanitat enfangada en la violència. Un sembrador de pau.

El papa Montini, Pau VI, l’altre canonitzat pel papa Francesc, ens és també un autèntic model de fidelitat. És l’home del Concili Vaticà II que, amb mà forta i actitud valenta, va voler que l’Església fos experta en humanitat i es decidís a fer realitat una de les més grans posades al dia de la història. L’anunci de l’Evangeli, una Església en diàleg amb el món, l’opció pels més pobres. Tenia clar que «la gent d’avui escolta més de grat els testimonis que els mestres i, si escolta els mestres, és perquè són testimonis». Servent fidel i creïble, un pastor universal que s’ha fet estimar.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

 

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Montini i Romero, servents fidels

Catequistes, testimonis del misteri

Sota aquest lema s’ha celebrat a Roma el II Congrés Internacional de Catequesi, que ha reunit uns mil dos-cents catequistes d’arreu del món. La reflexió s’ha centrat en el moment actual de la catequesi a les nostres diòcesis i parròquies, tractant d’il·luminar-la amb la importància i necessitat de la iniciació cristiana, la qual cosa afecta sobretot la manera com es planteja l’acció catequètica a cadascuna de les nostres esglésies i el paper decisiu dels catequistes com els qui introdueixen els catequitzands al misteri de Crist, al coneixement a fons de la seva persona i del seu missatge fins a obtenir-ne la plena adhesió personal. També s’ha aprofundit en la «pietat popular», una forma d’evangelització.

«El catequista ha d’arrelar la seva existència en el misteri de Crist, que ha de ser conegut, pregat, celebrat, viscut i anunciat.»

El papa Francesc, dirigint-se als congressistes, ens ha dit que no es tracta de «fer» catequesi, ni «fer» de catequista com una activitat més, sinó de «ser catequista» en una unitat de vida, testimonis de Jesús. La catequesi sempre haurà de passar per una necessària i urgent renovació en la comunicació d’una experiència personal de fe per part dels catequistes, que no pot estar separada dels continguts que s’han de conèixer, ni de la celebració litúrgica, ni de la vida.

Què vol dir «obrir-se al misteri»? És obrir-se a la descoberta de Jesús, de l’Evangeli, és proclamar-lo viu, ressuscitat i actuant en la nostra existència per mitjà de l’Esperit Sant rebut en el Baptisme, és tenir consciència d’aquest do. D’aquí la importància dels sagraments, d’ells rebem la força que alimenta el nostre caminar cristià. Obrir-se al misteri és anar més enllà d’un coneixement superficial, és entrar dins el propi interior, allà on només la fe hi té resposta.

Això és possible si es viu en una comunitat de fe, en la litúrgia, en un clima de pregària i silenci, quan s’acompanya el procés de creixement de cadascú, quan s’afavoreix la cultura de l’encontre que fa sortir de tot aïllament i d’una fe individualista. Per això, el catequista ha d’arrelar la seva existència en el misteri de Crist, que ha de ser conegut, pregat, celebrat, viscut i anunciat. S’obre així a l’evangelització i s’assenyala el camí de la santedat.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Catequistes, testimonis del misteri

Amb el papa Francesc, comunió plena

Sensibles als temps que vivim, hem de manifestar sempre, però especialment en aquests moments el nostre afecte, adhesió i solidaritat amb el nostre estimat papa Francesc. Sempre ens demana que preguem, que l‘acompanyem en la difícil missió de guiar l’Església, sentint-nos corresponsables dels camins que anem traçant i transitant per comunicar arreu l’Evangeli de Jesús. Ell, per l’encàrrec que li ha estat confiat, n’està donant testimoni de manera molt valenta i compromesa. Tot un exemple a seguir!

«Units amb el papa Francesc, de cor i de fets, rebutjam tant els atacs que està rebent com les invitacions a desoir els seus ensenyaments i menysprear la seva persona.»

El dia de la seva elecció —ho recordem molt bé— un cardenal amic seu li va dir: «No t’oblidis dels pobres!» Des del primer instant, no sols no els oblida, sinó que ha apostat decididament per ells interpel·lant constantment les nostres consciències. És evident que la seva actitud evangèlica incomoda moltes persones que voldrien una Església inflada de poder i que no combreguen amb la impostergable renovació que ens està demanant. Tolerància zero davant dels abusos a menors, total solidaritat amb les víctimes, lluita contra la corrupció, començant per la dels mateixos membres de l’Església, l’antagonisme radical entre màfia i vida cristiana, crida constant a la conversió personal perquè sigui un fet la urgent conversió pastoral.

Units amb el papa Francesc, de cor i de fets, rebutjam tant els atacs que està rebent com les invitacions a desoir els seus ensenyaments i menysprear la seva persona. Ens acaba de dir no fa gaire que «és necessari que cadascun dels batejats se senti involucrat en la transformació eclesial i social que necessitem», una transformació que reclama «la conversió personal i comunitària». Hem d’agrair-li la seva total entrega, les seves paraules clares, els seus gestos, les seves homilies i escrits, la seva proximitat i tendresa de tracte, la seva sensibilitat pels més pobres i exclosos, el seu treball a favor de la vida, de la justícia, de la creació, de la pau i dels drets humans.

Deixem-nos contagiar pel seu testimoni d’amor, ple d’ardor evangèlic i servei incondicional, a l’estil de Jesús, el bon Pastor. Ben units, serà bo fer-ne pregària.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , | Comentaris tancats a Amb el papa Francesc, comunió plena

Cultura de la protecció

Encara a prop de la recent Jornada de pregària per la Cura de la Creació, ens fem conscients que aquesta sensibilitat no ha de ser cosa d’un dia o de certs moments puntuals. El papa Francesc ens encoratja a fer-ne una actitud permanent, de vigilància i de protecció que impregna tota la societat. És cert —diu— «que no tothom és cridat a treballar de manera directa en la política, però en el si de la societat hi germina una innombrable varietat d’associacions que intervenen a favor del bé comú preservant l’ambient natural i urbà» (LS 232). Fa referència a coses tan concretes com un edifici, una font, un monument abandonat, un paisatge, una plaça. Ho fa «per tal de protegir, sanejar, millorar i embellir quelcom que és de tots».

«Guariu les nostres vides, perquè siguem protectors del món i no pas depredadors, perquè sembrem formosor i no pas contaminació i destrucció.»

Parlar de «protecció» referida a la natura —ens diu també Francesc— «és part d’un estil de vida que implica capacitat de convivència i de comunió. Jesús ens va recordar que tenim Déu com el nostre Pare comú i que això ens fa germans» (LS 228). Estem davant la raó que fonamenta les nostres conviccions ecològiques de respecte i protecció. A la pregària que segueix el document s’hi manifesta un desig fet petició que diu: guariu les nostres vides, perquè siguem protectors del món i no pas depredadors, perquè sembrem formosor i no pas contaminació i destrucció.

Hi ha una qüestió ètica i espiritual que acompanya aquesta sensibilitat de protecció de l’ambient que creu en els petits gestos i que són fruit de bondat i honestedat, i alhora, són part d’una espiritualitat que és exercici de la caritat. Per això dirà que l’amor a la societat i el compromís pel bé comú són una forma excel·lent de la caritat que no sols afecta els individus sinó tot tipus de relació social. Fent referència a santa Teresa de Lisieux, som convidats a «la pràctica del petit camí de l’amor, a no perdre l’oportunitat d’una paraula amable, d’un somriure, de qualsevol petit gest que sembri pau i amistat» (LS 230).

La cultura de la protecció de la natura ens porta a fer una societat més humana a partir de petits gestos quotidians que siguin contrapunt a tot tipus de degradació que afecta la persona i el seu entorn.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Cultura de la protecció

Anar contra corrent

Hi ha qui pensa que la vida està sotmesa a l’atzar d’una fatalitat o d’un destí. Es deixa endur com ho fa qui es posa a mercè de qualsevol vent o influència. La vida no és guiada ni presa amb les pròpies mans. Persones indecises que no volen fer passos per superar la seva mediocritat o una forma de viure que no té consistència per ella mateixa. Persones que fan patir perquè no afavoreixen una cultura de l’encontre. És perillós deixar-se endur per la riuada de la indiferència dominant i no tenir prou personalitat per haver de suportar tots els embats que sobrevenen.

«La nostra vida té sentit quan esdevé sobretot resposta generosa a una crida interior.»

Serà necessari, en certs moments, anar contra corrent, la qual cosa no sempre rep el vistiplau de la majoria. Quan la vida es pren seriosament i ens sentim amos del nostre destí, aleshores som capaços de crear un nou tipus de relació humana. Té sentit fer amics, compartir, implicar-se, solidaritzar-se amb causes justes, fer feines de voluntariat, afavorir el bon tracte, no romandre sols a l’atzar de qualsevol vent, blancs de qualsevol atropellament.

La nostra vida té sentit quan esdevé sobretot resposta generosa a una crida interior. Unes vegades pot semblar imperceptible, difosa o de baixa intensitat; altres vegades apareix amb més claredat i com si una llum ens arribés a l’hora de prendre decisions. Per això, cal renéixer a la confiança i no caure en el desànim quan moments de foscor ens envaeixen. Donem una resposta senzilla, diària, que neixi del cor, i que ens mogui a ser fidels als compromisos que hem assumit amb tota llibertat.

Així, serem referents d’una vocació madura, farem de la nostra vida un signe inequívoc del camí que hem escollit i de quina brúixola ens orienta. Testimonis de fidelitat que creen espais de comunió i acompanyen compromisos definitius que omplen de sentit la vida. Quan aquesta es pren seriosament ningú no resta indiferent i ajuda a molts a animar-se a fer el mateix. Són referents indiscutibles, persones que es donen del tot i fan de la seva vida un do per als altres. Són persones fermes, ben lliures, que sovint han d’anar contra corrent.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Anar contra corrent

La bondat, gest que ens implica

En un món tan diversificat com el nostre, potser ens resulta difícil pensar que tot el que fem i diem afecta a tothom. Alerta amb l’expressió «cadascú a ca seva i Déu per tot», alerta amb el sentit que li donem, perquè pot posar en evidència més el nostre tancament que no pas la nostra solidaritat, el nostre aïllament que no la nostra voluntat de comunicació, el replegament evasiu en la pròpia visió de les coses que no la nostra implicació.

«Quan som bondadosos, estem demostrant als altres, amb paraules i fets, que els estimem d’una manera espontània i gratuïta, naturalment.»

Tenim una responsabilitat compartida des del moment que naixem i l’exercim amb el ple dret de fer que la nostra relació amb els altres ens faci més persones i doni goig treballar junts implicats en projectes comuns. Així s’edifica un poble, es consolida una comunitat humana, troba la seva dimensió social una família i viu el sentit de la vida cada individu. Implicant-nos els uns amb els altres, amb compromisos compartits, podem fer una ciutat millor, un poble en pau, casa de tots.

Millor encara si la valoració que fem de l’altre és perquè posem en relleu la seva bondat, que és un aspecte peculiar de l’amor. Quan som bondadosos, estem demostrant als altres, amb paraules i fets, que els estimem d’una manera espontània i gratuïta, naturalment. Quan la compassió i l’amor són sentiments que es porten a dintre, aleshores la bondat és la seva activitat exterior, la cara amable que s’espera de l’altre. Que en diem, de coses, quan d’algú afirmem que és una bona persona!

La bondat és l’antídot contra els intolerants, contra els qui van d’inquisidors pel món fent els comptes als altres a tota hora. Encara que no sigui en una primera reacció, és possible que un gest de bondat faci fins i tot recapacitar l’altre perquè veu que no respon amb la mateixa moneda. De persones així n’hi ha moltes i són les qui fan avançar el món. Pensem que plantar cara amb bondat desarma el qui es creu ser l’adversari, perquè qualsevol gest d’amor serà sempre infinitament més contundent, racional i lògic que no la resposta de la venjança. Tot el que prové de la bondat és bona pluja que comunica vida.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , | Comentaris tancats a La bondat, gest que ens implica

Bones intencions

Quan fem una pregunta amb mala intenció, deixem l’altre sense paraula i el volem fer presa del nostre domini, si més no d’una traïció encoberta. Demanar és entrar en diàleg, obrir les portes  a la conversa amb algú a qui hem d’estar disposats a escoltar amb la mateixa bona voluntat que ell està disposat a tenir. Emissor i receptor, pregunta i resposta, parlar i escoltar, aspectes clau d’un moviment recíproc que fa que les per- sones surtin d’elles mateixes i es comuniquin.

No hi ha res més meravellós i tan humà com aquest intercanvi d’experiències, d’acudits enginyosos, de propostes d’edificació mútua. Quan la intenció és neta, el diàleg neix espontàniament i s’afavoreix un clima de confiança. Així, el diàleg esdevé capacitat d’escoltar-se mútuament per tal que cadascú pugui exercir amb llibertat el dret que té d’obrir-se als altres i el deure d’acceptar que l’altre disposa de la mateixa oportunitat.

Fer preguntes amb mala intenció o amb la intenció de comprometre l’altre no sols impedeix el diàleg confiat, sinó que mostra l’enginy mentider d’algú que ja està corromput. Potser també per això encaixem tan malament les respostes, perquè normalment contradiuen les nostres previsions. Per entrar en diàleg s’ha d’anar amb la sinceritat i l’honradesa com a credencials.

Conviure demana per part de tothom fer gestos significatius.

Necessitem persones així al front de les institucions, homes i dones adults, íntegres, creatius, capaços d’animar i coordinar projectes per al bé de tothom. Hem de tenir present que en la mesura que passa el temps i anem posant vida als anys, les pautes del pensament no poden fer-se enfora de les pautes del comportament. Així s’estableix una coherència entre el pensar i l’actuar. És un goig viure de cap a peus aquesta unitat de vida i fer-ne participar generosament els altres.

Ja s’ha dit altres vegades. Conviure demana per part de tothom fer gestos significatius. Tots tenim dret a donar i a rebre, tots necessitem aquesta valuosa aportació que ens dona una autèntica qualitat de vida plena de bones intencions.

Sebastià Taltavull Anglada, Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Comentaris tancats a Bones intencions

L’hospitalitat

El valor de l’hospitalitat pot ser fruit de l’espontaneïtat, d’una deli- cada sensibilitat humana, però no s’improvisa fàcilment. Obeeix a un tarannà personal cultivat de temps i ben arrelat en les persones, els pobles i les cultures. Sol anar unit a altres valors, com l’apreci de la pròpia identitat, el tracte educat, el respecte i el reconeixement de l’altre, la tolerància ben entesa, la capacitat d’acollir sense fingir.

L’hospitalitat té a veure amb la capacitat i la voluntat de confiar i de generar confiança. Tot això no s’improvisa i es nota d’una hora en- fora —com solem dir— quan algú té les portes obertes o les té tancades, quan l’accés a la seva persona és fàcil o recercat, quan la facilitat d’entrar en comunicació no necessita gaires protocols. L’hospitalitat no és una actitud de temporada ni reduïda a estones puntuals de conveniència, sinó que —quan és sincera— és una forma de ser perenne, per sempre.

En un món sovint absent d’humanitat, quan més falta fa que tot- hom s’hi trobi bé al nostre costat pot anar bé que ens plantegem ser més hospitalaris, no per fer-ne un pretext de vanitat, sinó perquè a casa nostra i també al nostre costat els altres, coneguts o nouvinguts, sentin l’afecte de l’acollida i la confiança de l’estimació.

Que fort quan estem assistint a la vergonyosa realitat d’uns països que tanquen les portes als qui fugen de l’horror de la guerra, de la fam i de la injustícia, i ho arrisquen tot per aconseguir una nova situació de dignitat per a ells i les seves famílies.

«L’hospitalitat té a veure amb la capacitat i la voluntat de confiar i de generar confiança».

La pressió migratòria és cada vegada més gran i posa en escena un món de desequilibris socials. L’hospitalitat, tanmateix, comença per oportunitats molt senzilles que toquen la vida corrent de cada dia i ens remet a aplicar-ho amb les pròpies famílies i aquelles persones amb qui convivim. Aleshores no és sols una qüestió personal, sinó que tots ens hi sentim implicats. El papa Francesc diu que «una Església en sortida és una Església de portes obertes». Fem que sigui la qui exerceixi la millor hospitalitat.

Posted in Català | Comentaris tancats a L’hospitalitat

La fe, ànima del compromís

L’experiència diària ens fa adonar de la dificultat d’assumir compromisos de llarga durada, i la dificultat encara és més gran quan es tracta de compromisos per a tota la vida. També presenciem la feble, poca o nul·la resistència pel que fa als compromisos puntuals, fins al punt de fer-se enrere i renunciar a la paraula donada o a la promesa contreta. Passa el mateix quan en qualsevol moment de la vida apareixen dificultats aparentment in- vencibles i s’arriba al punt de dir:

«Ja no puc més!» Què ha passat? Pot haver-hi moltes respostes, però hi ha un denominador comú que ens fa mirar la persona i dir: probablement no tenia prou força interior per enfrontar-se amb la realitat o no disposava d’aquella valentia i confiança que calen per superar qualsevol obstacle.

No deixem d’acudir a la paraula de Déu, no deixem d’aprofundir-hi personalment i en grup

Fem una llarga relació de situacions que coneixem o que, pot- ser, fins i tot vivim. Repassem els moments de desànim, de renúncia a opcions assumides o d’aturades per cansament. Centrem-nos en el nostre compromís baptismal, avaluant la manera com vivim la nostra fe i l’esforç que hi posem, en la nostra forma d’avançar com a seguidors de Jesús, en la consciència de pertànyer a la comunitat cristiana i ser enviats a anunciar-ho amb la claredat de les nostres paraules i el testimoni senzill i humil de la nostra vida.

En el fons, potser hi ha qui passa per una crisi de fidelitat que necessita ser tractada amb delicadesa i que situa la persona enmig d’un mar d’opcions i interrogants. Hi ha qui fins i tot cerca resposta al sentit de l’existència i al misteri que l’envolta. On podem trobar, doncs, aquesta resposta? Qui pot oferir una proposta de confiança? No deixem d’acudir a la Paraula de Deu, no deixem d’aprofundir-hi personalment i en grup, una actitud que per ella mateixa ja manifesta una recerca sincera per trobar la veritat, sempre en ambient de pregària i de compartir amb els altres. Sabem que Jesús és el Camí, la Veritat i la Vida, l’aliment que necessitem i que a l’Eucaristia se’ns dona; ho ha dit ell mateix. Fem-li confiança i no tinguem por!

 

Sebastià Taltavull, Bisbe de Mallorca

 

Posted in Català | Comentaris tancats a La fe, ànima del compromís