Pregar demanant el «pa» de cada dia

Cadascú de nosaltres segurament té una experiència molt personal i singular del seu tracte amb Déu, experiència de pregària. És bo que ens demanem: com incideix la meva manera de pregar en l’exercici de les meves responsabilitats? Si som sincers i humils, podem sentir la mateixa necessitat que tenien els deixebles quan un d’ells va dir a Jesús: «Senyor, ensenyeu-nos una pregària com la que Joan ensenya als seus deixebles.»

«La pregària que Jesús ensenya, el Parenostre, és una expressió de total confiança en Déu, el seu Pare i el nostre.»

Certament, l’experimentem com una necessitat, però quan Jesús ensenya la pregària del Parenostre, la rebem com un do que ens posa en relació amb Déu. «Quina súplica més veritable davant del Pare —diu sant Cebrià—, que aquella que ha sortit de la mateixa boca del Fill, que és la Veritat?» La pregària centra tota la nostra activitat humana i social en Déu, que és amor, d’Ell es nodreix i tendeix cap a Ell, la seva plenitud.

La pregària que Jesús ensenya, el Parenostre, és una expressió de total confiança en Déu, el seu Pare i el nostre. Aquesta confiança, imperada per l’amor, és el que ens identifica amb Jesús des del moment en què preguem amb Ell. És una pregària que conté tots els elements que configuren la vida cristiana. Tant el seu caràcter personal com social ens fan veure que Déu es troba en el centre de la nostra vida personal i que el professem presents en el cor de la societat, on hi ha més necessitat d’afecte, de companyia, de relació, de perdó, del «pa» de cada dia.

La seva originalitat rau en el tracte familiar que Jesús vol que donem al Pare, tal com Ell mateix fa; però al mateix temps també rau en el to d’humanitat que prenen les seves paraules en referir-se a la quotidianitat de la nostra vida. Aixo és fonamental en el camp educatiu, catequètic i, de manera insubstituïble, en l’àmbit de la família. Amb el temps he entès que ensenyar a pregar és ensenyar a estimar i és que la fe només es transmet en un clima d’amor. Per això, l’àmbit familiar és el més adequat.

No és superficial dir que la pedagogia de la pregària en família esta feta d’elements molt senzills com tantes iniciatives que fan que la imatge dels pares cristians que viuen amb alegria i naturalitat la seva fe quedi gravada profundament en el cor dels seus fills, un testimoni que es perllonga i s’expressa en signes externs de religiositat i en el respecte i l’estima que se’ls té.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Pregar demanant el «pa» de cada dia

Acollir vol dir estimar i confiar

Som conscients de la necessitat de «proposar la fe». Com fer-ho? Sempre des del testimoni silenciós, però hem de poder arribar a l’anunci explícit de Jesucrist i proposar la fe, la qual cosa demana un apropament real a les persones, un tracte ple d’humanitat, un acolliment exquisit. Però, quines persones? És un fet que en tota situació humana ens retrobam constantment amb persones conegudes, però potser hi ha algú que toca a la porta, algú que ho fa per primera vegada: una mare o un pare immigrant, un pobre o un sensesostre, un aturat, un jove, uns infants, ens arriba la notícia d’una persona gran que està sola… Són ocasions que ens brinden la possibilitat de ser acollidors i exercir l’autèntica caritat envers els nostres germans.

«Pensem en els joves i en els malalts, potser són la part més necessitada d’escolta, de companyia, d’afecte, d’empatia, de solidaritat; constitueixen el referent que ens fa sortir de nosaltres mateixos per acollir una de les preferències més notables de Jesús.»

Qui de nosaltres està atent a aquestes noves veus que s’escolten? Aquestes presències, ens brinden la possibilitat d’acollir com ho feia Jesús? Hi ha una aproximació obligada als de sempre, però «som l’Església entre les cases i enmig del poble», una Església que adquireix tons i cara de veïnatge, la qual cosa ha de fer que ningú no ens resulti estrany. Acollir, doncs, ja és una forma gratuïta d’estimar i de confiar, perquè suposa fer el primer pas sense esperar que l’altre el faci.

Si ens referim a nosaltres, cristians i cristianes, l’acolliment ens pertoca i té aquesta verificació de fons: la comunitat cristiana és tota ella acollidora quan creix en actituds evangèliques. L’acolliment sempre és mutu, ens acollim els uns als altres per sentir-nos propers, per saber que guanyam en ajuda i amistat. Pensem en els joves i en els malalts, potser són la part més necessitada d’escolta, de companyia, d’afecte, d’empatia, de solidaritat; constitueixen el referent que ens fa sortir de nosaltres mateixos per acollir una de les preferències més notables de Jesús.

L’acolliment ha de tenir la dimensió que ens llença «cap enfora», som una «Església en sortida», decidits a trobar-nos amb les persones allí on es troben, on treballen i viuen. Aquesta és l’actitud missionera que l’Evangeli ens demana. Per això, acollir serà sempre una forma peculiar de «viure» en el món tal com ho feia Jesús, tractant tota mena de persones i col·laborant amb tothom, descobrint en cadascú la seva proximitat o la seva llunyania del Regne de Déu. I, des d’aquí, proposar la fe amb tota claredat.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Acollir vol dir estimar i confiar

De cor de pedra a cor de carn

Davant d’algú que necessita ajuda, m’hauria de demanar: «Què li pot passar si jo no l’ajudo?» Aquesta és la pregunta contrària a la que sovint ens fem quan davant d’una persona necessitada solem pensar més en un mateix i no en l’altre, i aleshores pot més l’egoisme i em dic: «Què em passarà a mi si l’ajudo?» Què puc fer perquè el cor deixi de ser de pedra i arribi a ser de carn, un cor compassiu, misericordiós? El secret està en la voluntat d’afectar-se per la situació «miserable» de l’altre i no quedar passiu, sense fer res. Pensar en l’altre o en un mateix, vet aquí l’alternativa, la proposta d’elecció que a cada moment se’ns presenta perquè arribem a estimar de tot cor.

«Pensar en l’altre o en un mateix, vet aquí l’alternativa, la proposta d’elecció que a cada moment se’ns presenta perquè arribem a estimar de tot cor.»

La proposta ve de Jesús i ens situa davant la possibilitat d’escollir entre la indiferència o l’acció caritativa. Estimar Déu i estimar els altres planteja la pregunta: i per a mi, qui són els altres? O qui és l’altre a qui he d’estimar com estim Déu? L’altre no és només aquell o aquella a qui escollim per estimar; l’altre és també aquell o aquella que no he escollit i em fa nosa o em molesta; aquell o aquella que no sempre està d’acord amb mi; aquell o aquella que en algun moment o altre m’ha fet mal, fins i tot el qui puc considerar «enemic». La radicalitat de Jesús arriba a dir que «hem d’estimar els enemics i pregar pels qui ens persegueixen» (Mt 5,44).

Sant Joan Pau II va proposar per al segle XXI el que ell anomenava «espiritualitat de comunió», la qual, partint de la comunió amb Déu que és amor i ens estima, la projecta cap a l’altre per tal de descobrir en la seva persona tot allò que hi ha de positiu. El papa Francesc, referint-se a la santedat normal que podem viure els cristians, diu que «el sant és capaç de fer silenci davant els defectes dels seus germans i evita la violència verbal que arrasa i maltracta…» (GE 116). L’altre és tota persona en la qui hi he de veure la imatge i la semblança de Déu. La fe, amarada per l’amor, ens canvia la mirada.

La manera de fer-ho ens la dona Jesús quan explica la paràbola del bon samarità i ens mostra amb quina delicadesa, misericòrdia i estimació va tractar el ferit de la vorera del camí: el va veure, se’n compadí, s’hi acostà, li va embenar les ferides, el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el va dur a l’hostal, se’n va ocupar i en va pagar les despeses… Jesús ens convida a fer igual.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a De cor de pedra a cor de carn

Humanitzar el trànsit

Quan agafem el cotxe o un altre vehicle de transport no sempre som del tot conscients que es tracta de la utilització d’un mitjà per a una millor convivència. Tanmateix, podem tenir la impressió que posar la mà al volant ens atorga una mena de poder que ens fa creure que som els únics a la carretera i que podem fer el que vulguem. Malauradament hi ha qui està convençut que sempre són els altres els qui ho fan malament. Com en els graons del camp de futbol o d’altre esport, persones habitualment serioses, educades i ben parlades, es mostren com si perdessin el nord i quedessin de cop transformades proferint insults i creant un clima de crispació.

«Quan agafem el cotxe o un altre vehicle de transport no sempre som del tot conscients que es tracta de la utilització d’un mitjà per a una millor convivència.»

Què ha passat? Que ens tornem intolerants i, en la majoria dels casos i amb infraccions incloses, pretenent encara tenir la raó. Probablement alguna vegada ens deu haver passat que l’altre ens agredeix des de la infracció i hem de suportar el menyspreu, escoltar paraules injurioses i veure signes que denoten la poca consciència del que s’ha fet. Haver d’assumir la responsabilitat de la infracció costa, per això ens esbravem amb molts gestos que provoquen una reacció irada en cadena.

El trànsit pels carrers, carreteres i autopistes, per camins veïnals i de la ruralia, podem dir que ens dona la possibilitat d’exercitar l’habilitat en la conducció, l’art d’una educació que respecta l’altre, la prudència enmig de la circulació, les bones relacions humanes, aturar-se quan pertoca, cedir el pas quan se’ns indica, evitar l’agressivitat verbal i gestos insolents, donar preferència quan l’altre la té, respectar totes les senyalitzacions sense rebaixes, contribuir a un diàleg sa i constructiu sobre els carrers i l’asfalt, sense substàncies nocives que enterboleixen la conducció. Deu ésser encertat dir, a més, que tot això tant val per a vianants a peu com per a conductors de vehicles.

No som amos de la carretera ni dels carrers, som usuaris que en qualsevol cas assumim amb responsabilitat una forma de ser i d’actuar que és factor decisiu per a una bona convivència. Pensem que les màquines poden fallar i que mai substituiran la destresa humana. És per això que hem de fer tot el possible per humanitzar el trànsit. No podem eludir la responsabilitat moral que se’n deriva, sobretot quan arriben els accidents perquè no hem respectat les normes establertes. Entre tots podem fer que viatgem amb més seguretat i emparats per la confiança.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Humanitzar el trànsit

Acollir, protegir, promoure i integrar

De nou, quatre verbs que hem de saber conjugar bé, entrellaçar-los i mantenir-los en aquest ordre que assenyala un procés de creixement i un esforç per apropar-se als qui, pels motius que sigui, es troben sols, desplaçats, exclosos, estranys… Són els quatre verbs que el papa Francesc ens proposa per situar-nos davant de l’altre que pateix qualsevol tipus de discriminació. Més que quatre verbs a conjugar bé, ja que el més necessari és passar de l’ambigüitat de l’infinitiu a l’acció de l’indicatiu que ens convida a la feina.

«La Marxa Solidària Mundial a favor de les persones migrants i refugiades segueix la iniciativa del papa Francesc i de Càritas Internacional.»

Ho vam proclamar la setmana passada en una manifestació pels carrers de la nostra ciutat, al final de la Marxa Solidària Mundial a favor de les persones migrants i refugiades, seguint la iniciativa del papa Francesc i de Càritas Internacional. L’objectiu va ser i segueix sent el de sensibilitzar sobre les raons per les quals moltes persones es veuen forçades a deixar casa seva, família i amics, el seu país, cercant una vida millor.

«Acollir» significa ampliar les possibilitats per tal que els migrants i les persones refugiades puguin entrar de manera segura i legal als països de destí; «protegir» vol dir assegurar els seus drets i la seva dignitat, sigui quina sigui la seva raó de fugir o la seva situació legal; «promoure» és crear les condicions adequades perquè les persones migrants que ja viuen aquí, puguin realitzar-se com a ciutadans de ple dret, treballar per la igualtat d’oportunitats, i denunciar l’espoliació dels recursos dels països d’origen. Finalment, «integrar» vol dir posar noms i rostres concrets al fenomen migratori, al mateix temps que es promouen accions de convivència intercultural.

Aquesta Marxa Solidària que hem fet pels carrers, afegint-nos als qui arreu del món estan fent el mateix i sumant quilòmetres, volem que sigui una oportunitat per unir-nos als clams dels migrants i refugiats que sofreixen l’exclusió i l’oblit. Jesús ens ho ha deixat molt clar: «Era foraster i em vau acollir» (Mt 25,35), fent veure el gest que defineix qui és seguidor seu; com també deixa ben clar què passa quan hi ha hagut la negativa i succeeix tot el contrari. Per això, Evangeli en mà, defensam que aquest gest d’acollida dels migrants i refugiats sigui viscut i compartit amb la força de sentir-nos comunitat i reconèixer en tota persona humana la dignitat de fill i filla de Déu.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Acollir, protegir, promoure i integrar

La solidaritat reconvertida en caritat

Celebrar el Dia de la Caritat ens insta a dir que el qui vol trobar-se amb Jesús en l’Eucaristia i anunciar-lo ha d’estar atent a la realitat social que l’envolta, a les necessitats de les persones, a les condicions de justícia i als àmbits de convivència, sovint deteriorats per les desigualtats socials i la insolidaritat. «Set pans» no són res si els comparam amb els famolencs que hi ha en el món. Fam de pa, fam de cultura, fam d’estimació, fam de Déu, fam de tot. La pregària que vetlla per estar atents a la vida i sap «escoltar els clams» de la gent haurà de ser l’àmbit favorable perquè el seu ressò ajudi a detectar on hi ha fam, on hi ha set, on fer possible que la pràctica de la solidaritat esdevingui exercici de la caritat.

«Valorar que es compta amb set pans i no desestimar que es tracta de ben poca cosa és descobrir en la pròpia carn i en la dels altres que la pobresa de mitjans és la forma més creativa de fer possible el compartir i simplificar l’estil de vida.»

Què fem per superar aquesta desproporció? Per ajudar a superar-la, Jesús ens fa una proposta no amb equilibris de panificadora ni servint-se de càlculs exactes, sinó fent coincidir dues virtuts cristianes de fons: l’actitud de la «pobresa» evangèlica i el «servei» incondicional als més pobres. Ambdues s’enriqueixen mútuament i la seva interacció dona notícia de la més autèntica coherència.

Parlem de la desproporció, perquè és allà on paradoxalment té lloc el «miracle». Valorar que es compta amb set pans i no desestimar que es tracta de ben poca cosa és descobrir en la pròpia carn i en la dels altres que la pobresa de mitjans és la forma més creativa de fer possible el compartir i simplificar l’estil de vida. Quan es comparteix amb generositat el poc que es té, el seu efecte és multiplicador i normalment en sobra.

Ho experimentam cada vegada quan compartim el que cadascú aporta i posa damunt la taula. De la mateixa manera, quan els cristians, individualment i com a grup, ens posam al nivell de tots i a la disposició de tots, amb el risc evident de perdre rellevància social, estam oferint la imatge més provocadora d’una Església que s’assembla a Jesús, pobre, feble, insignificant a nivell social, formada per gent que no compta. La seva única riquesa és l’amor, no les coses que es posseeixen o les atribucions que s’exigeixen. Haurem d’optar per una altra eficàcia i acostumar-nos a «experimentar la felicitat d’allò que no es compra ni es ven en els mercats».

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a La solidaritat reconvertida en caritat

Mirar el món amb amor, com Jesús

La propera celebració del Dia de la Caritat ens situa davant d’una elecció: mirar el món o mirar-nos a nosaltres mateixos: aquesta és l’alternativa que l’Església té i davant la qual hem d’optar. Si hem de mirar el món, ho hem de fer amb els ulls de Déu Pare, amb amor, perquè aquest és l’encàrrec que ens ha fet Jesús quan diu que «Déu ha estimat el món». Si ho fem, descobrirem un drama global que hem d’afrontar: una gentada que té fam, més de 3/4 parts de la humanitat. Així de clar, fam! Veient-ho globalment, se’ns demana actuar localment pel fet que s’estan creant noves perifèries.

«Jesús ens crida a solidaritzar-nos amb aquestes multituds de pobres que avui se’ns presenten d’una manera tan diversificadament alarmant.»

Al costat d’aquest, un problema no menys greu: la set! Se’ns diu que cada dia moren més de 10.000 persones per falta d’aigua potable i sanejaments. Sabem que les causes són una gestió deficient, la corrupció, la falta d’institucions adequades, la inèrcia burocràtica, el dèficit de noves inversions en la creació de capacitats humanes i la falta d’infraestructures. L’aigua potable segueix sent un luxe per a uns 1.100 milions de persones, mentre que 2.600 milions d’habitants dels països més pobres no disposen d’instal·lacions bàsiques de sanejament. Per això, l’aigua, un altre bé essencial mal repartit, mal utilitzat i, per un gran sector insolidari, administrat irresponsablement.

El papa Francesc ens fa veure que «l’accés al menjar i a l’aigua potable és un dret humà bàsic i universal perquè determina la sobrevivència de les persones i que el nostre món té un greu deute social amb els pobres» (cf. LS 30). Aquesta situació ens fa veure que cal sortir del cercle viciós de l’autocontemplació, de la hipocresia i la duresa de cor. Jesús ens crida a solidaritzar-nos amb aquestes multituds de pobres que avui se’ns presenten d’una manera tan diversificadament alarmant.

La manca de menjar i d’aigua són una realitat que clama al cel, però alhora són el símbol de noves i severes pobreses que estan apareixent a causa de l’atur, salaris baixos i temporals, manca d’habitatge digne, deutes i hipoteques, poques o nul·les perspectives de solució, estats d’ànim depressius, situacions irreversibles de soledat, abandó i exclusió social… Tot això ens afecta tan de prop que en el tracte pastoral tenim l’oportunitat de fer-nos propers i introduir accions amb més caliu humà que obrin camins d’esperança.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Mirar el món amb amor, com Jesús

Amb l’Esperit o sense Ell

Aquesta és l’alternativa. Hem sentit dir que per a molts cristians l’Esperit Sant és el gran desconegut, la qual cosa fa pensar que n’hi ha qui se senten molt poc acompanyats pel Déu que Jesús ens ha revelat i que s’ha fet més íntim que la nostra pròpia interioritat perquè és Esperit, l’Esperit de Déu! He conegut persones molt senzilles, quasi analfabetes, que han manifestat una gran «devoció» a l’Esperit Sant. Un dia em vaig atrevir a demanar a una d’elles: «Per a tu, qui és l’Esperit Sant?» Va aixecar els braços i llavors assenyalant el seu cor em va dir: «L’Esperit Sant és Déu dins meu.»

«Comptar o no amb l’Esperit, aquesta és l’alternativa! Comptem-hi!»

No fa falta haver estudiat gaire per dir això i entendre-ho. N’hi ha prou de creure-ho, posant tota la confiança en Jesús. Ell ens ha fet aquesta promesa: «Jo pregaré al Pare, que us donarà un altre Defensor, perquè es quedi amb vosaltres per sempre. Ell és l’Esperit de la veritat, que el món no pot acollir, perquè no és capaç de veure’l ni de conèixer-lo: sou vosaltres qui el coneixeu, perquè habita a casa vostra i estarà dins vostre» (Jn 14,16-17).

L’Esperit es fa present així, en forma de do. Demanar el do de «saviesa» és desitjar comprendre a fons la Paraula de Déu i viure-la en la senzillesa de la donació i del servei. El do d’«enteniment» ens permet entendre com Déu ens ajuda a veure-ho tot com Ell ho veu, amb tendresa i amor misericordiós. El do de «ciència» ens porta a aprofundir encara més i arribar a la veritat. Demanar el do de «consell» ens situa en la línia dels grans orants, que no s’atreveixen a parlar si abans no han escoltat, és el goig de la pregària i del diàleg. L’esperit de «fortalesa» és el do del coratge, del testimoni valent, la força dels màrtirs. El do de «pietat» ens capacita per comunicar la tendresa de Déu-Pare i fer-la arribar a totes les perifèries. El do del «temor de Déu» ens ajuda a pensar i parlar de Déu amb sobrietat, amb respecte, amb reverència, amb humilitat.

Tot això ens situa davant d’una alternativa i ens demana elegir. L’elecció és entre voler rebre el do o viure en la indiferència. A més, encara hi ha una altra promesa que ens situa en l’àmbit del compromís i ens capacita interiorment: «Quan l’Esperit Sant vindrà damunt vostre, rebreu una força que us farà testimonis meus…, fins a l’extrem de la terra» (Ac 1,8). Comptar o no amb l’Esperit, aquesta és l’alternativa! Comptem-hi!

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Amb l’Esperit o sense Ell

La maduresa cristiana

L’experiència del Ressuscitat en el cor dels apòstols i la seva influència en la comunitat dels deixebles ens fa pensar a nosaltres, seguidors de Jesús, com vivim avui la nostra relació amb Ell i la comunicació que feim del seu Evangeli. La maduresa que tots els deixebles adquireixen gràcies a la seva presència i, des de Pentecosta, per la força interior del seu Esperit, dona major fermesa a la seva fe i els converteix en testimonis valents. La permanència a la ciutat suggerida per Jesús fins a la vinguda de l’Esperit Sant fa més consistent la seva vida de comunitat i més intensa la seva pregària, al mateix temps que intueixen amb més claredat que el Senyor els encarrega perllongar la seva missió amb una nova percepció de la realitat, però comptant sempre amb la seva assistència.

«Hem d’acollir amb plena responsabilitat la crida a comprometre’ns en la transformació de la societat.»

A ells, els deixebles que han viscut diversos encontres amb el Senyor ressuscitat, no els és difícil d’encaixar la seva absència física. La seva fe ha madurat molt. S’han identificat tant amb la seva voluntat i el seu projecte de salvació que, quan arriba el moment, saben amb certesa que el Senyor no els deixa, que sempre els acompanya i que, a partir d’ara, serà Ell mateix, a través del seu Esperit, qui els inspiri en qualsevol circumstància el que han de dir i han de fer. El llibre dels Fets dels Apòstols que hem meditat al llarg del temps pasqual ens en dona una prova evident quan hem vist que l’Església creix i s’expandeix. L’important és que nosaltres siguem ben conscients que en l’actualitat som els encarregats de seguir fent el que hem après d’Ell.

En contemplar la projecció de futur en Déu que té la nostra existència a la llum de la resurrecció de Crist, sabem bé que no serà una fórmula la que ens salvi, però sí una Persona i la certesa que ens infon quan ens diu: «Jo seré amb vosaltres!» Vivim el temps de l’Esperit i sabem que és amb nosaltres. Així ho ha entès l’Església al llarg de més de vint segles, així ho viuen els testimonis de la fe de tots els temps i els qui són avui assassinats per seguir Jesús i anunciar-lo, vertaders deixebles missioners. No només hem d’evitar l’actitud de quedar-nos immòbils mirant cap al cel, sinó que hem d’acollir amb plena responsabilitat la crida a comprometre’ns en la transformació de la societat. Fer aquest pas és un signe inequívoc de maduresa cristiana.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a La maduresa cristiana

Joves amb arrels

A mesura que ens posem al corrent del resultat del darrer Sínode, especialment a partir de la reflexió que ens ha ofert el papa Francesc en la seva exhortació apostòlica postsinodal, van apareixent temes que interessen perquè responen a preguntes que ens fem. M’ha interessat molt la relació de les persones amb l’hàbitat en el qual vivim i convivim i la importància de connectar amb tot allò que ens configura per la història heretada i la memòria que explica raons de viure i camins per transitar. «Em sap greu —diu el papa Francesc— veure que alguns proposin als joves construir un futur sense arrels, com si el món comencés ara. Perquè és impossible que algú creixi si no té arrels fortes que ajudin a estar ben sostingut i agafat a la terra. És fàcil “envolar-se” quan no hi ha res on arrapar-se, on subjectar-se» (ChV 179).

El papa Francesc fa aquesta crida: «Estimats joves, no accepteu que facin servir la vostra joventut per fomentar una vida superficial, que confon la bellesa amb l’aparença.»

Quines són, però, aquestes arrels? El camp ample de l’educació i el concret de la família són els primers que han de respondre la pregunta, sobretot des de la verificació d’actituds testimonials i dels valors que en deim perennes. El camp fràgil de les ideologies promou sovint un tipus de persona buida, desarrelada, desconfiada de tot i de tothom. Sovint fa una crida que s’ignori la història i no es reculli l’experiència dels grans, a que es miri amb menyspreu o amb un judici negatiu tot el passat i només posi la mirada envers el futur, mentre el present queda atrapat per mil condicionants, subjecte al pes irresistible d’una quantitat d’informació difícil de digerir. Va bé recordar allò que la moral de la brúixola ha estat substituïda per la moral del radar. Les conseqüències són ben diferents.

Els primers afectats pel rebuig de les arrels són els joves. No hi ha dret! El papa Francesc fa aquesta crida: «Estimats joves, no accepteu que facin servir la vostra joventut per fomentar una vida superficial, que confon la bellesa amb l’aparença.» Dient això, el que fa és apostar pel realisme que valora la formosor que hi ha en el treballador que torna a casa amb l’alegria d’haver guanyat el pa per als seus fills; en la família que el comparteix entorn de la taula amb generositat; en l’esposa que cuida el seu espòs malalt; en la fidelitat de les parelles que s’estimen; en els vellets que caminen donant-se la mà… Hi ha compromisos heretats que perduren sempre i que posen els fonaments de la veritable solidaritat social i de la cultura de l’encontre, les arrels d’un vida en creixement vers la maduresa.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Joves amb arrels