Joves amb arrels

A mesura que ens posem al corrent del resultat del darrer Sínode, especialment a partir de la reflexió que ens ha ofert el papa Francesc en la seva exhortació apostòlica postsinodal, van apareixent temes que interessen perquè responen a preguntes que ens fem. M’ha interessat molt la relació de les persones amb l’hàbitat en el qual vivim i convivim i la importància de connectar amb tot allò que ens configura per la història heretada i la memòria que explica raons de viure i camins per transitar. «Em sap greu —diu el papa Francesc— veure que alguns proposin als joves construir un futur sense arrels, com si el món comencés ara. Perquè és impossible que algú creixi si no té arrels fortes que ajudin a estar ben sostingut i agafat a la terra. És fàcil “envolar-se” quan no hi ha res on arrapar-se, on subjectar-se» (ChV 179).

El papa Francesc fa aquesta crida: «Estimats joves, no accepteu que facin servir la vostra joventut per fomentar una vida superficial, que confon la bellesa amb l’aparença.»

Quines són, però, aquestes arrels? El camp ample de l’educació i el concret de la família són els primers que han de respondre la pregunta, sobretot des de la verificació d’actituds testimonials i dels valors que en deim perennes. El camp fràgil de les ideologies promou sovint un tipus de persona buida, desarrelada, desconfiada de tot i de tothom. Sovint fa una crida que s’ignori la història i no es reculli l’experiència dels grans, a que es miri amb menyspreu o amb un judici negatiu tot el passat i només posi la mirada envers el futur, mentre el present queda atrapat per mil condicionants, subjecte al pes irresistible d’una quantitat d’informació difícil de digerir. Va bé recordar allò que la moral de la brúixola ha estat substituïda per la moral del radar. Les conseqüències són ben diferents.

Els primers afectats pel rebuig de les arrels són els joves. No hi ha dret! El papa Francesc fa aquesta crida: «Estimats joves, no accepteu que facin servir la vostra joventut per fomentar una vida superficial, que confon la bellesa amb l’aparença.» Dient això, el que fa és apostar pel realisme que valora la formosor que hi ha en el treballador que torna a casa amb l’alegria d’haver guanyat el pa per als seus fills; en la família que el comparteix entorn de la taula amb generositat; en l’esposa que cuida el seu espòs malalt; en la fidelitat de les parelles que s’estimen; en els vellets que caminen donant-se la mà… Hi ha compromisos heretats que perduren sempre i que posen els fonaments de la veritable solidaritat social i de la cultura de l’encontre, les arrels d’un vida en creixement vers la maduresa.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Joves amb arrels

El goig de comunicar-se

El temps de Pasqua —com tot temps litúrgic— dona per a molt. És un temps de joia comunicativa, fins i tot contagiosa. Ho veig en la gent que ho viu i ho celebra, en la forma de tractar-se, d’ajudar-se, d’estimar-se. Però sobretot, m’ho reafirmen les paraules de Jesús quan diu «us he comunicat tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa» (Jn 15,11). La comunicació és un art a exercitar cada dia, cada moment, i per a ser un art és goig i bellesa, capacitat de fer el bé, donar-se a conèixer, establir diàleg, voler aprendre, deixar-se acompanyar.

«Prenem consciència de la nostra identitat d’éssers socials quan descobrim que viure és relacionar-se, crear vincles, apostar per la cultura de l’encontre, donar primacia al diàleg.»

Prenem consciència de la nostra identitat d’éssers socials quan descobrim que viure és relacionar-se, crear vincles, apostar per la cultura de l’encontre, donar primacia al diàleg. Quants silencis imposats són causa de ruptura i rebuig, símptoma de desconfiança, prova de covardia. Tanmateix, de forma positiva, quant silenci cercat és vehicle de relació que edifica, goig de l’ànima, recuperació personal, espai de pregària.

Tot mitjà de comunicació gaudeix d’autenticitat si és això, un mitjà. Lluny de convertir-se en quelcom absolut, cerca amb humilitat la relació humana i la facilita per raó de la seva transparència. Al contrari, la mentida, com a falsedat premeditada, ve quan el mitjà tergiversa la finalitat per la qual ha estat ideat i inclou altres interessos que l’enverinen. Si viure és comunicar-se, tenim al nostre abast totes les possibilitats d’entrar en diàleg amb els qui s’han proposat caminar vers un mateix destí, encara que sigui per trams distints. La comunicació no pot oblidar ni destruir les diferències, més aviat les acull i les integra, fent de tot el que tenen de bo un motiu d’enriquiment mutu i de joia.

Quan la comunicació vol fer present la persona de Jesús i fer que el seu missatge arribi al cor, aleshores es converteix en testimoni creïble, mai des d’una actitud prepotent, sinó des de la veritat que és proposada amb humilitat. Quan s’arriba a aquest punt, succeeix que s’han establert molts vincles humans i espirituals entre el mitjà que comunica i els destinataris que també s’han interrelacionat. Que bé si l’ambient digital que avui determina tant la voluntat de comunicació serveix la veritat i ajuda a crear vincles de fraternitat. Llavors, la joia va camí de ser completa.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a El goig de comunicar-se

Digues «sí» al somni de Déu

Indecisió, poca generositat, por al risc, confiança feble, no al compromís definitiu… Seria llarga la llista que marca el clima dominant, poc favorable, enmig del qual s’han de prendre decisions. D’altra part, hi ha la cultura vocacional que oxigena l’ambient i afavoreix en qualsevol lloc i circumstància que la crida —aquest somni de Déu per a cadascú— impregni el cor i tota la vida del qui ha descobert la paraula que Déu li ha dirigit i li demana resposta. Ja ho hem dit molt i des de fa molts anys, que la crisi vocacional no està en la crida sinó en la manca de resposta.

«El papa Francesc, dirigint-se als joves en la Trobada Mundial a Panamà, va dir: “Amb Maria, seguiu dient sí al somni que Déu ha sembrat en vosaltres.”»

Què fer, doncs, si tenim detectat el problema i més que sabuts els diagnòstics? El papa Francesc, dirigint-se als joves en la Trobada Mundial a Panamà, va dir: «Amb Maria, seguiu dient sí al somni que Déu ha sembrat en vosaltres.» Són moltes les vegades que he parlat amb els joves del tema vocacional i puc dir que sempre he constatat la valoració positiva que fan dels qui donen una resposta afirmativa a la crida de Déu, però difícilment és aplicable a les seves aspiracions i estils de vida. Llavors és quan veig clar que el problema és de fons i toca l’arrel de l’experiència cristiana.

Plantegem-nos-ho. Com s’escolta la crida? Com conèixer el somni de Déu per a la meva vida? Quina fortalesa personal, i quines virtuts humanes i cristianes són necessàries? Quins adults estan disposats a acompanyar i discernir? Quines famílies i comunitats parroquials i educatives ho promocionen? Quines estructures humanes, socials, familiars i eclesials han de facilitar als joves el desvetllament vocacional i enfortir la seva voluntat per decidir amb tota llibertat? Quin clima favorable de comunitat cristiana se li ofereix al jove enmig d’un ample ventall d’opcions pastorals? Ajudem a fer veritables processos de creixement cristià fins a ajudar a prendre decisions?

«La vocació —diu el papa Francesc— és una invitació a no quedar-nos a la ribera amb les xarxes a la mà, sinó a seguir Jesús pel camí que ha pensat per a nosaltres, per a la nostra felicitat i per al bé dels qui ens rodegen.» Em va quedar molt gravat el que va dir un jove en un taller d’un Aplec de l’Esperit: «Veig que no m’he de demanar tant què vull ser jo en la vida, sinó què vol Déu que jo sigui.» Potser aquesta és la pregunta clau d’un plantejament vocacional cristià. Al mateix temps, portem-ho a la pregària, que és el marc més idoni per escoltar i respondre.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Digues «sí» al somni de Déu

Flama pasqual de fraternitat i esperança

Setmana Santa i Pasqua han estat escenari d’una desgràcia inesperada a París i d’un atemptat contra comunitats cristianes —persones i esglésies— a Sri Lanka. Encara que per motius diferents, dues situacions males de digerir per la seva magnitud humana, perquè atacant els edificis també s’ataca les persones i els seus símbols més sagrats. Feien esborronar la pell les imatges d’una catedral encesa i una torre que es desplomava tota sencera, la creu dempeus il·luminada per la claror del foc, la imatge de la Verge emparada pels bombers. Eren les primeres imatges que ens arribaven d’una desgràcia sense precedents en un edifici de segles d’història i que el poble —tot el poble— estima com a seu.

«París i Sri Lanka, dues desgràcies que, unides de diferent manera a la Creu de Jesús, volem que trobin en nosaltres la resposta de la fe en Crist Ressuscitat, l’esperança en un canvi d’actituds i procediments i l’amor solidari que ens identifiqui amb el seu sofriment per transformar-lo en signes de vida.»

Però, més que això, encara, el dia de Pasqua, podíem observar les imatges gravades d’un terrorista carregat amb una motxilla d’explosius, i caminant paral·lelament a la gent que anava entrant a l’església a Negombo (Sri Lanka) per celebrar amb goig l’Eucaristia pasqual. El resultat, més de tres-cents cinquanta morts i entre ells quasi cinquanta infants. És trist haver de pensar que «un home és una bomba» capaç de burlar-se de qualsevol sistema de seguretat i atemptar indiscriminadament contra la població innocent.

Què hi ha dins aquest cor i aquesta ment que el fa arribar a tal atrocitat? Quin concepte d’humanitat i salvació hi viu quan la immolació amb explosius el porta a un suïcidi premeditat? Avui, en molts indrets del món els cristians i membres d’altres religions són perseguits, violats els seus drets i sotmesos a una tensió que no deixa viure amb serenor i en pau. Una vegada més, hem de fer elogi de la valentia d’aquests cristians i cristianes que es mantenen fidels i perseverants en la fe.

Com a creients, volem que la pregària i la solidaritat per a tots ells i la situació que viuen sigui una resposta de consol. Posat en contacte amb l’arquebisbe de París, Mons. Michel Aupetit, el mateix matí després de l’incendi, m’enviava el seu agraïment i ens emplaçava a mantenir viva la flama de la fraternitat i l’esperança. Dues desgràcies que, unides de diferent manera a la Creu de Jesús, volem que trobin en nosaltres la resposta de la fe en Crist Ressuscitat, l’esperança en un canvi d’actituds i procediments i l’amor solidari que ens identifiqui amb el seu sofriment per transformar-lo en signes de vida.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Flama pasqual de fraternitat i esperança

La presumpció d’innocència

La litúrgia de la Setmana Santa i del Temps Pasqual dona per a molt. Ens convida a anar al cor de l’Evangeli i del conjunt de la Paraula de Déu perquè és on s’hi llegeixen els drames més angoixosos i les virtuts més sublims que la persona humana pot viure. Mort i Vida, dos termes ben ancorats en l’experiència diària, sofriment i joia, decepció i esperança, que sempre van de la mà i conviden a viure el seu equilibri amb pau i serenor. Per a fer-ho, la confiança ens ve de la mà del Senyor, que és viu i ens acompanya.

«Una de les actuacions contemplades en ocasió de la mort de Jesús és la presumpció d’innocència, una actitud moral i cristiana que ens toca de prop i en aquests moments un dels drets humans més poc reconeguts i practicats.»

Una de les actuacions contemplades en ocasió de la mort de Jesús és la presumpció d’innocència, una actitud moral i cristiana que ens toca de prop i en aquests moments un dels drets humans més poc reconeguts i practicats. Quantes converses posen a relluir els defectes dels altres i no les seves virtuts! Quantes hores perdudes atropellant persones amb judicis condemnatoris! Ens està dominant un ambient en el qual la presumpció d’innocència sembla no tenir-hi lloc. Així som d’injustos en les nostres manifestacions personals i col·lectives, en la forma de comunicar-nos quan ho fem a través de males interpretacions, de notícies falses, per anar sempre contra algú. Això és del tot injust.

El manament de no jutjar i de no condemnar ens ve de Jesús (Lc 6,37-38.41) i sempre és fruit de l’amor. Tanmateix, ell ha estat el primer que ha sofert les conseqüències dels qui no ho han complert. En la seva passió, no se li reconeix la innocència; és al final, quan ha mort, que un pagà obre els ulls a la fe i diu: «És veritat, aquest home era innocent.» Pensem que el dret a la presumpció d’innocència forma part dels Drets Humans (art. 11 i 12) i és a la Constitució espanyola (art. 24). Queda ben clar!

A Jesús, des de la seva detenció, no se li ha reconegut la innocència, com no se la reconeix a tantes persones a les qui la calúmnia, la crítica destructiva i la difamació deixen per terra la seva dignitat, el seu bon nom, la seva intimitat. A més, de tot això se’n fa notícia, exposició al públic, perquè encara sigui més gran l’ofensa. No és aquesta la manera d’actuar de Déu, el qual, en la persona de Jesús ha volgut anar més enllà de tota injusta manera d’actuar. La resposta de Jesús serà el perdó, expressió del seu il·limitat amor. I, la nostra resposta d’entrada, no jutjar ni condemnar.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a La presumpció d’innocència

De cara a la Llum hi veiem millor

Com fer-ho perquè cada dia sigui Pasqua? Provem d’entrar a l’església i veure, sentir-se Església i contemplar, compartir la fe, gaudir-ne i pensar quin bé puc fer. Des de fora no es veu res. No es pot anar cap a la foscor, sinó que s’ha de caminar cap a la llum. Us heu fixat mai en la diferència que hi ha entre els vitralls d’una catedral observats des de fora o des de dins? Heu contemplat mai des de l’interior de la basílica de la Sagrada Família la meravella de colors variant al llarg del dia segons la intensitat lumínica, des de la sortida fins a la posta del sol? L’espectacle és indescriptible! Pasqua és la festa de la llum i ens convida a contemplar-ho tot des de la fe, des de l’amor.

«Pasqua és la festa de la llum i ens convida a contemplar-ho tot des de la fe, des de l’amor.»

Prou vegades, però, o no entrem o ens posem d’esquena a la llum. Contemplar així els vitralls o veure’ls des del carrer és només percebre grisor i fosca. Per uns moments, però, provem d’alçar el cap, a l’interior del temple, i mirant cap al sol veurem la varietat dels colors, la bellesa d’una infinitat de vidres que deixen passar la seva llum. Són dues percepcions diferents de la realitat, la que es fa d’esquena a Déu i la que es fa de cara a Ell, la que prové de la fe i deixa passar la seva llum interior, la que es viu al si d’una comunitat de creients. És la benaurança de la netedat de cor i —ho sabem per Jesús— només els nets de cor són els qui veuen Déu.

Jesús havia afirmat: «Jo soc la llum del món», però immediatament ens implica i diu: «Vosaltres sou la llum del món.» Des del nostre baptisme rebut i renovat en les seves promeses en la celebració pasqual, hem acceptat ser «llum per als nostres contemporanis» i portadors d’amor, de justícia i de pau. Sant Joan XXIII deia que «tot creient és cridat a ser, en el món d’avui, una “guspira de llum”, un centre d’amor i llevat per a tota la massa. Cadascú ho serà en la mesura de la seva comunió amb Déu. De fet, la pau no podrà regnar entre els humans, si no regna primer en l’interior de cadascun d’ells».

La llum que ens ve de la resurrecció del Senyor ens fa veure que la fe que professem es viu en el cor de la vida. Per això, celebrar Pasqua és cridar a favor de la vida, ja que Crist, vencent la mort, l’ha guanyada per a tota la humanitat. Entrar al «sepulcre» i «veure» ha suscitat la nova visió de la fe. Posats de cara a la Llum, que és Crist, tot es torna lluminós i bell, és quan podem veure-hi clar.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a De cara a la Llum hi veiem millor

La veritat de la creu no és una notícia falsa

És difícil d’entendre-ho, i per a alguns difícil d’acceptar-ho. Només la fe i l’amor poden ajudar-nos a encaixar una realitat tan enigmàtica com la veritat de la creu i, unida a ella, la injustícia, sobretot quan és carregada sobre persones innocents. El relat de la Passió bé mereix aquests dies sants una meditació que ens ajudi a contemplar el misteri d’amor que conté. La nostra mirada cap a aquest Jesús que és perseguit i entregat a la tortura i a la mort, avui s’estén a moltes persones amb les quals ell s’identifica i que —de diverses maneres— pateixen la mateixa injustícia. Apropar-nos als qui pateixen per qualsevol motiu és apropar-nos a Jesús i posar-nos definitivament al seu costat, a favor seu.

«Els nostres ulls necessiten intuir una transformació i això només és possible contemplant Jesús a la creu, camí de la Resurrecció.»

La contemplació de Jesús que viu la seva experiència d’abandó ens situa davant la dura realitat, que ens mostra la magnitud d’una crisi global que desfà plans i converteix en desesperació totes les il·lusions d’una vida que vol ser honrada i feliç. Hi ha tant de patiment i desigualtat, que no tenim dret a permetre’ns el luxe de tanta obsessió supèrflua. La Passió del Senyor és la passió del seu poble, del poble que pateix i veu molt difícil la sortida als problemes que impedeixen que refaci la seva vida, la vida de la major part de les famílies que el formen. Hi ha una identificació entre la creu de Jesús i la de la gent que és crucificada a la creu de l’atur, de la injustícia social, de la violència de gènere o la dels maltractaments a la dignitat humana. Els nostres ulls necessiten intuir una transformació i això només és possible contemplant Jesús a la creu, camí de la Resurrecció.

La nostra responsabilitat de cristians enmig del món ens duu a comunicar aquesta nova i gran notícia vertadera que és el sentit i la força de la nostra esperança. A l’acció de gràcies de la pregària eucarística, diem que «Crist, innocent, s’ha dignat a sofrir passió pels impius, i a ser condemnat injustament a favor dels pecadors. La seva mort ha esborrat les nostres culpes i la seva resurrecció ens ha fet justos». Aquesta és la clau per entendre moltes coses que a primer cop d’ull ens semblen difícils. Per això, a la pregària demanam que Déu ens faci aprendre la lliçó dels sofriments de Crist per poder participar en la seva resurrecció. Aquesta és la nostra meta, la que fa que ens sentim ja salvats en l’esperança.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a La veritat de la creu no és una notícia falsa

La mirada que salva

Fent camí cap a la Pasqua, l’evangeli ens situa en la trajectòria d’entendre el que signifiquen les paraules misericòrdia i perdó. Contemplant l’actitud de Jesús davant la probable execució d’una dona sorpresa en pecat, és tot el poble qui ha d’escoltar el misericordiós oferiment d’un perdó il·limitat. La desproporció resulta tan gran que sembla impensable poder conciliar la venjança ambiental que es respira amb el perdó que prové de Jesús. Amb això demana una justícia de més qualitat, un amor fet perdó fins a l’extrem.

«Fent camí cap a la Pasqua, l’evangeli ens situa en la trajectòria d’entendre el que signifiquen les paraules misericòrdia i perdó.»

La mirada de Jesús és una mirada que salva. En altres ocasions s’havia apropat a un cec de naixement, a un paralític, a deu leprosos, a una samaritana, i això li havia provocat una situació de conflicte, perquè qualsevol gest a favor d’un marginat significava una oposició declarada envers unes tradicions sagrades. Igual que els marginats, Jesús és acusat pels jutges de torn que en nom de la llei alcen les mans carregades de pedres per descarregar-les implacablement sobre la persona pecadora.

Aquesta vegada, Jesús s’apropa a una dona acusada d’adulteri. Però és important que ens fixem amb la mirada. La dels lletrats i fariseus: saturada de ràbia i rancúnia. La de la dona: inundada pel dolor, el penediment i l’ofensa pública. La de Jesús: plena de proximitat, d’amor misericordiós i perdó. Jesús, que és un home lliure, posa en primer lloc la dignitat humana i la igualtat entre l’home i la dona. Jesús no hi veu una pecadora a condemnar, sinó una dona a estimar, perdonar i salvar. Aquesta és la grandesa de Jesús i la grandesa que se’ns demana a nosaltres a l’hora d’actuar per tal de rehabilitar les persones: desacord total amb el pecat i fermesa per erradicar-lo, però sempre amb la mà estesa al pecador.

Jesús parla clar i en nom de Déu diu el que pensa: «Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres.» És l’afirmació més contundent que s’ha pogut escoltar contra la pena de mort. La mirada, el gest, el silenci, la interpel·lació, han transformat els cors. Les paraules finals només ajuden al reconeixement de l’amor infinit de Déu, com en el sagrament del Perdó: «Tampoc jo no et condemno. Ves-te’n, i d’ara endavant no pequis més.» El perdó implica la conversió. És el que Jesús demana a canvi.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a La mirada que salva

Hem d’alegrar-nos i fer festa!

Sovint acostumem a mirar els altres com a estranys. Hi ha qui arriba a dir: «Què ens importa, la seva vida!» I, en realitat, sí que ens importa quan creiem que ens fa mal la seva trajectòria. Fins i tot, hi ha qui es disgusta quan a un altre les coses li van bé. És l’actitud recriminatòria del fill gran de la paràbola del fill pròdig que xoca de cara amb la sorprenent actitud misericordiosa del pare que espera amb els braços oberts el fill que ha marxat de casa. Entenc perfectament la càrrega d’amor d’aquest pare, el qual, com tants pares i mares, no ha tancat mai als fills ni les portes de casa ni les de seu cor. I quan el fill torna, convida tothom dient: «Hem d’alegrar-nos i fer festa!» (Lc 15,32).

«El pare bo de la paràbola estima del tot, perdona sense límits, senzillament es desviu pels seus fills, fins i tot malgrat la seva manera injusta de comportar-se amb ell.»

Precisament d’això es tracta, de conèixer qui és Déu, com actua i reconèixer-hi la font de la misericòrdia, el seu amor dut fins a l’extrem. Això és el que vol Jesús quan ens dona a conèixer el seu Pare; així també avui podem avançar encara més en el coneixement del misteri de Déu de la mà de Jesús, el qual, amb la seva hàbil pedagogia, ens apropa a la veritat de la seva paternitat. Vol que experimentem que som fills seus i que ens estima entranyablement, sigui quina sigui la nostra condició de procedència, de situació humana, de projecte de vida. Molt per damunt de les nostres fugides, dels nostres recels i enveges, Déu ens observa constantment i, com ho fa amb el fill pròdig, es fixa en cadascun de nosaltres i vessa tendresa i perdó.

Un vegada més, en el nostre camí cap a Pasqua, Jesús ens convida a eliminar de la nostra vida tot ressentiment envers els altres, especialment envers aquells als qui no tolerem la seva bondat, la seva innocència, la seva honestedat. El pare bo de la paràbola estima del tot, perdona sense límits, senzillament es desviu pels seus fills, fins i tot malgrat la seva manera injusta de comportar-se amb ell. Si Jesús es fa trobadís i vol caminar al costat nostre, és per obrir-nos els ulls i el cor. Vol que tot allò que observem i visquem sigui expressió de la seva mateixa vida, sempre pendent de complir la voluntat del Pare i d’actuar com ell. Per això, vol fer de la nostra vida i de la de tot home i tota dona que formem la família humana, un espai on l’amor dona sentit a tot el que som i fem.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Hem d’alegrar-nos i fer festa!

Saber fer lectura creient del que passa

«Convertir-nos al Senyor ens condueix a contemplar-lo en la seva manera d’enfrontar-se al mal, de vence’l, i d’interpretar-lo.»

Hi ha preguntes difícils de respondre. Neixen espontàniament del cor i, enmig del desconcert, busquen on trobar ressò. La qüestió és aquesta: per què Déu permet el mal i les desgràcies? Davant d’aquest enigma, n’hi ha que es tornen implacables i fan de Déu el responsable de tot, i veuen en la desgràcia un càstig. D’altres, en canvi, observant l’experiència de Jesús, veuen que assumeix la nostra humanitat en tot, tret del pecat, i miren de descobrir en Déu no la causa del problema, sinó la seva resposta, la font de la solució. Els qui reaccionen així donen un fecund testimoni de fe, un exemple incomparable de la confiança que han posat en Déu.

Davant la dificultat de reaccionar en cristià, aquest és el gest de conversió que ens demana Jesús en el nostre itinerari quaresmal; i ho fa amb la contundència d’aquestes paraules: «Si no us convertiu, tots acabareu igual.» No és fàcil reaccionar bé quan els ànims estan alterats i es busquen culpables costi el que costi. Un acte de violència, una catàstrofe natural o un accident sempre alteren la convivència humana i resulta per a molts quelcom incomprensible. Els qui s’acosten a Jesús exigint una resposta ni li ho posen fàcil, però ell mira d’ajudar tot fent-los veure que és possible un canvi d’actitud, és a dir, de voler i saber fer una lectura creient del que passa.

D’altra part, Jesús ens diu: «No judiqueu, i Déu no us judicarà. No condemneu, i Déu no us condemnarà» (Lc 6,37). No ens correspon de fer el dictamen definitiu sobre la realitat, sobre les persones i sobre Déu. Sí que ens correspon de preguntar-nos davant de qualsevol esdeveniment, sigui del signe que sigui, què vol dir-nos Déu a través d’ell. Aquesta és l’actitud del creient que Crist ens ensenya amb la finalitat de discernir, no una qüestió teòrica, sinó quina ha de ser la nostra actuació pràctica.

Aquesta forma d’actuar, fruit de la conversió a Ell, és el que realment interessa. Aleshores, ens adonem de la necessitat de la fe, de l’esperança i de la caritat, ja que, gràcies a aquestes virtuts, adquirim una altra manera de mirar la realitat, per negativa que sigui, i d’enfrontar-nos-hi. Convertir-nos al Senyor ens condueix a contemplar-lo en la seva manera d’enfrontar-se al mal, de vence’l, i d’interpretar-lo.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Saber fer lectura creient del que passa