Donar gràcies i glòria a Déu

A l’entrada del poble, deu leprosos surten a l’encontre de Jesús i, de lluny, li criden: «Jesús, Mestre, apiadau-vos de nosaltres!» Una pregària feta des de la marginació física més repel·lent: malaltia contagiosa, castigada amb el rebuig social, condemnats a viure materialment fora del poble. Sobre seu, el pes de la llei. Jesús dirà a qui agraeix la seva curació: «Aixeca’t i ves-te’n. La teva fe t’ha salvat!»

«Pensem que a Jesús li agrada posar en relleu com justament són els “estrangers” els qui tenen gestos exemplars i són capaços d’una fe que sorprèn».

Estiguem atents. Jesús fa tres preguntes que van molt més enllà de la situació de marginalitat detectada en l’Evangeli. Jesús no dona la salut per rebre el reconeixement popular, sempre fàcil de suscitar, sinó per donar glòria a Déu. Espera que, del gest que els ha recuperat per a la integració social, tota persona pugui reconèixer lliurement quin és el misteri que ha entrat a la seva vida i quin gest d’acollida i d’amor li ha retornat la salut. En altres paraules, per a Jesús no n’hi ha prou d’apropar-se a la gent, tot i que reconeguin el bé que reben, sinó que han d’arribar a la comprensió del Déu que és Amor, Bona Notícia del Regne que proclama i que ja ha vingut a inaugurar amb els seus signes, entre ells el de la curació de la malaltia. Per això també dirà: «El Regne de Déu ja és enmig vostre!»

Jesús vol que aprenguem a fer el salt cap a la confiança i l’agraïment. Espera de nosaltres que passem del «signe» a la «fe», que donem glòria a Déu, reconeixent allò de bo que ha fet en nosaltres. Deu leprosos són curats i, amb tot, només un ha tornat per agrair la curació i donar glòria a Déu. Per això, Jesús pregunta: «On són els altres nou?» Valora l’agraïment de l’estranger, la glòria que dona a Déu, la fe que l’ha Salvat, mentre que els qui més podien entendre-ho han desaparegut entre la indiferència i l’oblit.

La pregunta de Jesús llegida i meditada en el context eclesial i sociocultural d’avui és molt profunda, toca la fibra de la nostra comoditat religiosa, i potser ens hem de preguntar: per què no hi són els altres? Pensem que a Jesús li agrada posar en relleu com justament són els «estrangers» els qui tenen gestos exemplars i són capaços d’una fe que sorprèn. En les paraules de Jesús hi ha una intencionalitat pedagògica que avui també és incisiva pel que fa al diàleg interreligiós, pel que fa a la nostra relació amb el món de la increença, i decisiva, com a actitud acollidora, amb aquelles persones d’altres cultures que viuen entre nosaltres. Fenòmens que no podem esquivar, als quals hem de donar resposta des de l’Evangeli i amb les actituds i la valoració que Jesús ens demana per a cada situació que se’ns presenta.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Donar gràcies i glòria a Déu

Fe ferma en temps difícils

Cadascú de nosaltres sap el que costa avui presentar-se com a creient davant dels altres, sobretot en determinats ambients. Ho saben els més joves, aquells nois i noies que davant dels seus amics es manifesten cristians i són assidus a la pràctica de la fe, i acudeixen normalment a la comunitat per celebrar-la, en especial l’Eucaristia dominical. Reben indiferència, silencis, insinuacions de fer el ridícul, quan no la marginació de tot aquell o aquella que se separi dels habituals esquemes del grup. Tampoc entre els adults el llenguatge de la fe no sempre és fàcil ni còmode, ni tampoc ho és assumir compromisos que provenen d’una valenta opció evangèlica. Enfront d’aquesta situació, el Senyor ens demana la fermesa de la fe i no avergonyir-nos de dir qui som, què creiem i en qui creiem.

«El Senyor ens demana la fermesa de la fe i no avergonyir-nos de dir qui som, què creiem i en qui creiem».

Hem de partir del que som, tenint molt present el do que hem rebut, perquè «l’Esperit que Déu ens ha donat no és de covardia, sinó de fermesa, d’amor i de seny» (2Tm 1,7). Gracies a això, se’ns anima a no avergonyir-nos de donar testimoni de nostre Senyor. Amb tot, sempre ens haurem de demanar fins quin punt som conscients d’aquest do que hem rebut. Cal donar testimoni de la fe de forma convençuda i valenta. Es tracta d’assumir amb humilitat una nova mentalitat que troba la seva força en la passió de Crist. Seguint el seu exemple i compartint el dolor que provoca el rebuig per part de la gent, el cristià respon fent el bé, donant-se per amor als altres. Vet aquí la resposta generosa de la fe, cridada sempre a créixer.

Certament, vivim temps difícils, però això no ha de ser obstacle per donar testimoni, més aviat ha de ser un estímul i una provocació. Jesús, al final de les benaurances, ens hi anima: «Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies! Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel» (Mt 5,11-12). Més encara, fins i tot en els moments més complicats, se’ns demana reaccionar amb plena confiança, i diu: «I quan us posin a les seves mans no us preocupeu del que haureu de dir: en aquell moment digueu allò que us sigui inspirat, perquè no sereu vosaltres qui parlareu, sinó l’Esperit Sant» (Mc 13,11). El que podem patir a causa dels contratemps i les incomprensions pot esdevenir un exemple per als qui ens veuen i ens escolten. En aquests treballs a favor de l’Evangeli, encara que sovint costi entendre-ho, la fe ens és fortalesa en la feblesa.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Fe ferma en temps difícils

De l’hostilitat a l’hospitalitat

L’Evangeli posa el dit a la llaga d’una situació no resolta en el nostre món cridat a tenir una altra mirada envers els països més pobres, cap allà on la gent fuig desesperada de la violència, la fam i la injustícia. Entre moltes situacions de fam, set, despullament, malaltia o presó que existeixen, hi ha la que es refereix a la migració i als refugiats, tant en el to de l’«era foraster, i em vau acollir» (Mt 25,35) com en el d’«era foraster i no em vau acollir» (Mt 25,43). Jesús, a l’Evangeli, és molt clar en tot allò que fa referència a la relació entre les persones, ressò d’aquella pregunta sempre actual: «On és el teu germà Abel?» (Gn 4,9). La resposta del fratricida mostra la seva insolent irresponsabilitat: «No ho sé! Que potser soc el guardià del meu germà?» (Gn 4,9). La història es repeteix.

«Si miram el que ha succeït aquests darrers anys, no podem quedar indiferents davant dels milions de migrants a escala mundial, ni tampoc dels milions de desplaçats forçosament».

Si és greu aquesta actuació respecte d’un germà de sang, no menys greu és la indiferència o el rebuig explícit a l’hora d’acollir i ajudar el qui ho necessita. Quan a la paràbola del bon samarità Jesús demana «quin d’aquests et sembla que es va comportar com a proïsme de l’home que va caure en mans dels bandolers?» (Lc 10,25-37), la resposta és òbvia: «El qui el va tractar amb amor.» Aquest és el fons de la qüestió i el que Déu ens demana davant del fenomen de la migració i del drama dels refugiats, fets que ens interpel·len i ens demanen que actuem en cristià, seguint Jesús, que de fet s’identifica amb ells. D’aquí la nostra proposta de cedir aquest estiu les dependències del Seminari nou i l’oferiment constant d’immobles per part de comunitats, famílies i particulars.

Hem de passar de l’hostilitat a l’hospitalitat. Si miram el que ha succeït aquests darrers anys, no podem quedar indiferents davant dels milions de migrants a escala mundial, ni tampoc dels milions de desplaçats forçosament. En ocasió d’aquesta Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat, el papa Francesc diu que «no es tracta sols de migrants, també es tracta de les nostres pors; es tracta de la caritat; es tracta de la nostra humanitat; es tracta de no excloure ningú; es tracta de posar els darrers en primer lloc; es tracta de la persona en la seva totalitat, de totes les persones; es tracta de construir la ciutat de Déu i de l’home». I, afegeix que «la resposta al desafiament plantejat per les migracions contemporànies és: acollir, protegir, promoure i integrar».

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a De l’hostilitat a l’hospitalitat

Preguem pel nostre poble i pels qui ens governen

Aquesta és una invitació a la pregària, fet que hem d’intensificar, sobretot quan el moment delicat que vivim ens ho demana amb urgència. L’Església, des de sempre ha previst dins la litúrgia la pregària per la societat civil i pels governants, i ho fa demanant que «amb la prudència dels governants i l’honradesa dels ciutadans es mantengui ferma la concòrdia i la justícia i tinguem un progrés constant en la pau». I a Déu ens hi dirigim així: «Ja que teniu a la vostra mà la voluntat i els drets dels pobles, ajudau als qui ens governen, perquè, arreu del món, sota la vostra protecció, es mantengui sempre la seguretat de la pau, el progrés dels pobles i la llibertat religiosa.» I, en especials moments de reunió, demanem «que els doni l’esperit de saviesa, perquè tot ho ordenin a la pau i al bé comú».

«L’Església, des de sempre ha previst dins la litúrgia la pregària per la societat civil i pels governants».

La comunitat cristiana sempre ha duït a la pregària les diverses necessitats de la societat i amb el compromís no sols de pregar, sinó d’implicar-se en la gestió d’allò que demana. Per això, la pregària, a més d’un acte de confiança en Déu, és sentir-se corresponsable de la gestió pública, exercint el dret a votar i cooperant solidàriament en la marxa del poble. La pregària, quan és sincera i humil, ens condueix a practicar l’Evangeli i portar-lo a la vida de cada dia, tenint els mateixos sentiments de Crist Jesús i fer tot el que ell ens proposa, que és el bé de la persona humana i del conjunt de la societat. Als inicis del cristianisme i en unes circumstàncies ben difícils, els apòstols ja exhortaven a cooperar en tot allò que afecta el poble i pregar pels qui ens governen. No deixem de fer-ho!

En les circumstàncies actuals, som convidats a pregar i actuar en tot allò que està de la nostra mà per fer el bé, per això, em faig ressò de la pregària que fa el papa Francesc quan diu: «Demano a Déu que creixi el nombre de polítics capaços d’entrar en un autèntic diàleg que s’orienti eficaçment a guarir les arrels profundes i no l’aparença dels mals d’aquest món! Prego al Senyor que ens regali més polítics que pateixin de debò per la societat, pel poble, per la vida dels pobres!» Per concloure, es demana: «I, per què no acudir a Déu a fi que inspiri els seus plans?» (EG 205).

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Preguem pel nostre poble i pels qui ens governen

Què en fem, de l’ovella que s’ha extraviat?

Dura o realista, la mirada de Déu sobre el nostre poble. Segur que de nosaltres diu el mateix que en temps de l’Èxode?: «Veig que aquest poble és rebel al jou. S’han fet un vedell de fosa i l’han adorat, i diuen: Poble d’Israel, aquí tens els teus déus.» Davant els qui neguen l’existència de Déu i els qui viuen com si Déu no existís, hem de demanar el do del discerniment. Amb humilitat, necessitem afirmar la nostra fe en Déu i rebutjar tota temptació d’idolatria, la que es presenta amb les característiques de sempre i la que apareix com a novetat atractiva.

«Si meditéssim amb freqüència la Paraula de Déu i actuéssim en conseqüència, no només seríem els beneficiaris d’una nova manera d’estimar, sinó que entendríem que aquesta nova manera no té mesura».

Per afirmar la nostra fe, però, hem de mirar Jesús. D’ell rebem i acollim la major revelació sobre Déu, ric en misericòrdia. En ell veiem com s’acosta a l’ovella esgarriada. L’exemple de Pau és molt il·luminador, ja que arriba a experimentar un canvi profund en la seva vida i passa de ser un blasfem, un perseguidor dels cristians, a ser un apòstol entusiasta. Les seves paraules són per a nosaltres un referent que ens contagia la seva confiança: «Això que ara et diré és cert i del tot digne de crèdit: que Jesucrist vingué al món a salvar els pecadors, i entre els pecadors jo soc el primer. Però Déu se n’apiadà perquè Jesucrist pogués demostrar primerament en mi tota la grandesa de la seva paciència, fent de mi un exemple dels qui es convertiran a fe i tindran així la vida eterna.»

L’amor de Déu s’anticipa sempre a la nostra manera de ser i d’obrar, l’amor de Déu transforma el cor de l’home perquè es giri de nou cap a ell. Si meditéssim amb freqüència la Paraula de Déu i actuéssim en conseqüència, no només seríem els beneficiaris d’una nova manera d’estimar, sinó que entendríem que aquesta nova manera no té mesura. Buscar l’ovella perduda, que implica deixar les altres noranta-nou, exigeix potser la renúncia a moltes seguretats i comoditats habituals.

Anar als allunyats comporta un risc, però és la primera opció del deixeble missioner d’anar allà on s’ha de fer l’anunci; sap que Jesús mai no va dir «espereu que vinguin», sinó «aneu a tots els pobles i feu-los deixebles meus…» (cf. Mt 28,19s). Això només és possible quan creiem en la gratuïtat de l’amor de Déu i volem que tothom participi del goig de retrobar el fill que ha marxat o l’ovella que s’ha extraviat.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Què en fem, de l’ovella que s’ha extraviat?

Emergència humanitària

Ho hem viscut aquestes darreres setmanes degut a la crisi humanitària al Mediterrani. Una situació que es fa insuportable. Però, al mateix temps, les desavinences i manca d’acord entre els qui han de donar l’ordre d’acolliment, segurament moguts per molts interessos que impedeixen l’accés a mils d’immigrants que fugen a la desesperada. En un dels moments més crítics, a Mallorca havíem arribat a un acord entre el bisbat i el Govern de les Illes Balears, posant nosaltres a disposició les dependències del Seminari nou per a un possible refugi en cas de ser traslladats a la nostra illa.

«Certament, potser estem més preocupats per què ens pot passar a nosaltres i la por, la sospita, la desconfiança ens fa tancar els ports i les fronteres.»

Nosaltres no vam dubtar ni un sol moment a oferir acolliment, com tanta altra gent que fa temps que l’ofereix. Estem davant d’una situació d’emergència humanitària que sempre ens posa enfront d’aquell dilema en què es va trobar el bon samarità davant el ferit a la vorera del camí. Ben segur que es va demanar «què li passarà a ell si jo no l’ajudo?», una pregunta ben distinta de l’expert en la llei o el levita: «què em passarà a mi si l’ajudo?». És una alternativa massa evident perquè ens demanem si en aquest moment i davant d’aquest problema potser estem dividits per optar cap a una o altra reacció. Certament, potser estem més preocupats per què ens pot passar a nosaltres i la por, la sospita, la desconfiança ens fa tancar els ports i les fronteres.

Independentment de l’esforç que s’ha de fer per trobar solució a l’acolliment de tants migrants i que és de màxima urgència, hem de pensar sempre en no caure en la indiferència que —com sempre diu el papa Francesc— podria estendre’s fins a globalitzar-se. Les seves paraules a Lampedusa aquell juliol del 2013 han marcat una línia d’actuació que ens obliga, senzillament perquè ens planteja la greu pregunta del començament de la Bíblia que sempre intranquil·litza qualsevol consciència i que ha d’estar a l’inici de tot plantejament i acció humanitària: «On és el teu germà?» (Gn 4,9).

En aquella ocasió, el papa Francesc ja va llençar aquest missatge: «Qui de nosaltres ha plorat per aquest fet i per fets com aquest?» Qui ha plorat per la mort d’aquests germans i germanes? Qui ha plorat per aquestes persones que eren a la barca? Som una societat que ha oblidat l’experiència del plor, del «patir amb»: la globalització de la indiferència ens ha manllevat la capacitat de plorar!». Tot això ens demana gestos humanitaris de conversió i al mateix temps l’exercici de la caritat política.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Emergència humanitària

L’elogi de la humilitat

Quan hi ha qui viuen obsessionats per l’escalada sense mesura, no hi ha lloc per les posicions humils. Tot ha de ser extraordinari, arrogant, superlatiu, impactant, tot un muntatge per viure de l’èxit, de la «figura». Sovint, ferits per l’orgull, es fa difícil donar un altre to a la nostra activitat humana. Ser el primer, guanyar-ho tot a qualsevol preu, arraconar a la vorera tot aquell que impedeix el nostre «ascens», constitueix l’afirmació que realment promet. Pensem, per exemple, en el ridícul que podem arribar a fer, com insinua Jesús a l’evangeli, quan pretenem el capdamunt de l’escalafó i acaparar els primers llocs en tot. Que lluny de l’Evangeli! Perquè, segons ell, la veritat sempre serà de part dels humils. Aquesta és la conclusió en boca de Jesús: «Tothom que s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.»

Per a dur-ho a bon terme, la Paraula de Déu ens exhorta amb claredat. La resposta només la podrà donar un cor humil, convertit al Senyor i obert amb senzillesa als altres. La Paraula de Déu ens exhorta així: «Com més gran ets, més humil has de ser, i Déu et concedirà el seu favor. Déu, que és veritablement poderós, revela els seus secrets als humils.» Fixem-nos en Maria, la mare de Jesús, ja que ha estat la seva humilitat la que ha fet possible que Déu realitzés en ella meravelles i tots poguéssim reconèixer de part de qui es posa Déu, i amb qui compta a l’hora de realitzar els seus plans.

D’altra part, en la voluntat de «pujar» s’hi pot veure la imatge de l’arribisme, de l’intent d’arribar molt alt, d’aconseguir un lloc no amb la intenció de servir sinó de servir-se’n en benefici propi, cercant els propis interessos, la pròpia glòria i no la de Déu. El papa Francesc ho anomena «mundanitat espiritual». Tanmateix, la veritable pujada, el veritable ascens, per un seguidor de Jesús, és la creu, que passa per la humilitat i l’entrega de la pròpia vida per amor.

Seguint les paraules de Jesús, fem l’elogi de la humilitat: «Entre vosaltres, el qui vulgui ser important, ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, ha de ser l’esclau de tots, com el Fill de l´home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres, i a donar la seva vida com a preu de rescat per tots els homes» (Mc 10,43²45).

«El veritable ascens, per un seguidor de Jesús, és la creu».

Posted in Català | Comentaris tancats a L’elogi de la humilitat

Existim per evangelitzar

«Aneu, anuncieu l’Evangeli per tot el món.» L’encàrrec ens ve de Jesús. El context actual ens reclama la urgència de fer-lo realitat. L’Església es fa constant ressò d’aquest encàrrec perquè sap que forma part de la seva missió més específica, ja que si existeix és per evangelitzar. Bàsicament es tracta d’anunciar el Crist i el seu Evangeli a totes aquelles persones que no el coneixen o viuen com si no el coneguessin.

D’aquí ve la urgència d’un replantejament de tota la nostra acció evangelitzadora, tant si la contemplem des del nostre compromís individual com si l’assumim com a comunitat cristiana. Sant Pau VI, en referir-se a l’evangelització, la veu com un veritable procés i l’entén com a «renovació de la humanitat, de testimoni, d’anunci explícit de Jesucrist, d’adhesió del cor, d’entrada a la comunitat, d’acollida dels signes sacramentals, d’iniciatives apostòliques» (EN 24).

Dur a terme l’encàrrec de Jesús de fer-lo conèixer no es redueix a un simple ensenyament, sinó que ens hi trobem implicats mitjançant el nostre testimoni. Els mestres només són creïbles si són testimonis i si la seva vida dona raó del que ensenyen. Per això, qui es decideix a evangelitzar ha d’acceptar d’entrada ser evangelitzat i viure un constant procés de conversió. Només des d’aquesta actitud —ho va dir ben clar el Concili Provincial Tarraconense— és possible entendre que evangelitzar és descobrir en el cor de cada dona i de cada home l’acció i l’ardor de l’Esperit; és establir aquelles oportunes mediacions per tal que les persones senzilles, i potser afligides, puguin trobar-se amb Déu; és ajudar a refer l’experiència de Déu de moltes persones allunyades, experiència que es troba intrínsecament unida a l’amor als germans i, per tant, a aquella opció pels pobres i per la justícia, que sempre han estat el distintiu de Jesús.

La predicació de l’Evangeli provoca una forta commoció en la pròpia vida, algunes vegades és anunci i d’altres és denúncia, paraula oportuna i inoportuna, perquè «la Paraula de Déu és viva i eficaç. És més penetrant que una espasa de dos talls: arriba a destriar l’anima i l’esperit, les articulacions i el moll dels ossos; discerneix les intencions i els pensaments del cor» (He 4,12). Per això, no ens deixa tranquils i, cada cop que ens arriba, crida a la conversió i no queda sense fruit.

Posted in Català | Comentaris tancats a Existim per evangelitzar

L’amor, “foc” renovador de l’Esperit

Quan Jesús diu que ha vingut a calar «foc» a la terra no es refereix a la violència física ni tampoc a la que poden exercir les forces de la natura, sinó a l’acció de l’Esperit Sant. Jesús no parla del foc destructor de la violència, ni de càstig, ni de judici, com esperaven els deixebles de Joan. Tampoc no parla de res que pugui referir-se a l’entusiasme d’un integrisme fonamentalista, i encara menys a una declaració de guerra en nom de Déu. Jesús mai no ha optat per la violència.

L’acció de l’Esperit és comparada a foc en el fet que il·lumina i purifica l’interior de l’home, el foc que posa en moviment i transforma tot el que hi ha al seu voltant. Jesús compara la seva persona i la seva missió a un foc que aclareix i ens situa en la «veritat», és a dir davant seu mateix, que s’ha definit com a tal. Situats davant seu, el seu Esperit, la seva presència espiritual i vivificadora en el nostre interior ens invita també a definir-nos i a seguir-lo. Per això, parla d’assumir el nou sentit que Déu vol, que ens proposa, i que no sempre coincideix amb el que nosaltres proposem i volem.

L’Església, encarnada en el món, ha assumit ser també un signe de renovació que anima al compromís cristià de tots els seus membres. També a nosaltres ens agradaria que l’ardor per anunciar l’Evangeli contagiés totes les realitats humanes i Déu fos el centre de tot el que som i vivim, amb la capacitat de dur pau on hi ha conflictes, de construir i cultivar relacions fraternes on hi ha odi, de buscar la justícia on hi domina l’explotació de l’home per l’home. Només l’amor és capaç de transformar de manera radical les relacions que els éssers humans tenen entre ells.

La pau és el que l’Església proposa per implantar la justícia i situar-se al costat dels indefensos. Jesús vol «cremar» el mal que existeix i salvar la persona que encara n’és esclava. El cristià sap que no pot renunciar a la integritat del missatge ni a la coherència del seu testimoni. És per això que és capaç de donar fins i tot la vida per amor, com Jesús. La força que ve de l’Esperit de Crist ressuscitat és la que fa contagiar el «foc» de l’amor de Déu a tot el que ens envolta, les persones i tota la societat.

Candle

Posted in Català | Comentaris tancats a L’amor, “foc” renovador de l’Esperit

El nostre tresor és allà on tenim el cor

Jesús —ho llegim a l’evangeli— ens fa aquesta advertència: «Guardeu-vos de tota ambició de posseir riqueses, perquè ni que algú tingués diners de sobres, els seus béns no li podrien assegurar la vida.» De fet, ens situa davant d’una de les opcions potser més difícils per a un cristià. Ja en un altre passatge ha alertat sobre la hipocresia de voler servir dos amos al mateix temps: Déu i els diners, tot mirant d’harmonitzar la vivència religiosa amb la cobdícia sense límits.

Amb tot, el nostre cor sap on es troba el seu tresor i aquesta tendència condiciona totalment la nostra vida i l’orienta cap a Déu o la manté allunyada d’Ell i aferrada als béns materials. Però als creients se’ns demana enriquir-nos als ulls de Déu. Què vol dir, doncs, fer-se ric als ulls de Déu? És decidir-se per uns altres valors que s’adquireixen amb la virtut de la humilitat i el despreniment. El creient es fixa més en la confiança, en la sensatesa del cor, en la misericòrdia, en fer que la vida sigui alegria i goig per la prosperitat que el Senyor concedeix, plena d’aquells valors espirituals que la dignifiquen.

La font és Crist viu, el referent que ens ho explica tot i ho fa realitat. «Ja que heu ressuscitat amb Crist —diu sant Pau—, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu; estimeu allò que és de dalt, no allò que és de la terra.» L’encontre amb Crist ens porta a un esforç de superació personal, de renúncia a certs béns fins i tot legítims, de despreniment de molts objectes superflus, d’una nova organització econòmica pel bé de tots, de solidaritat efectiva, de fets significatius de compartir. Encara més, ens exhorta a fer morir allò que ens lliga a la terra, especialment els mals desigs i l’amor al diner, que és una idolatria.

No ens assegura res una organització social basada purament en criteris d’eficàcia material i buida de valors espirituals i morals. La riquesa existeix no per ser acumulada per uns pocs, sinó per ser compartida. Una vegada més se’ns fa veure que «l’amor al diner és l’arrel de tots els mals» (1Tm 6,10). Per això, la pobresa s’eleva a valor moral quan es manifesta com a humil predisposició i obertura a Déu, confiança en Ell. L’activitat econòmica i el progrés material han de ser fruit d’una obra de justícia i han d’estar al servei de l’home i de la societat.

Posted in Català | Comentaris tancats a El nostre tresor és allà on tenim el cor