Potser ets l’únic «evangeli» que molts llegiran!

Hem de parlar d’eficàcia, de compte de resultats. La convicció ens ve de quan Déu mateix diu que «la paraula que surt dels seus llavis no tornarà infecunda, sense haver complert la missió que li ha confiat». El fet és que quan se sembra bé, el sembrador pot dormir tranquil perquè sap que el creixement no depèn d’ell, i viu confiat. L’únic que ha de fer és crear un bon ambient que protegeixi, primer de tot la llavor en el cor de la terra, i després la planta en les seves diferents fases. Com diu Jesús, la llavor és la Paraula de Déu, el sembrador és el Crist; tothom qui el troba viurà per sempre. El més impressionant, però, és que també a nosaltres ens ha confiat la sembra pel fet de fer-nos participar de la seva mateixa missió, fins a dir-nos directament: «Déu us fa a vosaltres el do de conèixer els secrets del Regne.»

«Al mateix temps que som “sembradors” també som el “terreny” que acull la Paraula. Ser totes dues coses alhora exigeix de nosaltres molta coherència i decisió constant».

Al mateix temps que som «sembradors» també som el «terreny» que acull la Paraula. Ser totes dues coses alhora exigeix de nosaltres molta coherència i decisió constant. Qui sap si som l’únic «evangeli» que molts llegiran. D’una banda, necessitem obrir el nostre cor a la Paraula com a bona llavor que ens arriba i fa de cadascún de nosaltres una bona nova pels altres, un Evangeli vivent. Si això es dona, estem capacitats per sembrar i fer que aquesta mateixa Paraula de Déu arribi cada dia a persones noves, tant si estan acostumades a escoltar-la com si no n’han tingut notícia mai. Pensem que depèn de nosaltres que moltes persones es trobin amb Jesús i descobreixin que pugui arribar a ser el primer en la seva vida, el seu referent principal.

El compte de resultats prové de la mateixa força de la Paraula, que és viva i eficaç i és on hem de posar tota la nostra confiança, perquè —com diu Isaïes— «així com la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen, sinó que amaren la terra, la fecunden i la fan germinar, fins que dona el gra per a la sembra i el pa per a menjar, així serà la paraula que surt dels meus llavis: no tornarà infecunda, sense haver fet el que jo volia i haver complert la missió que jo li havia confiat». La pandèmia global juntament amb la crisi sanitària i econòmica que la humanitat està patint ens obliga a viure un temps de prudència, de paciència i d’esperança activa. Un temps que, per a molts, està sent d’una descoberta més accentuada de la interioritat i la solidaritat. Deixem que Crist trobi en nosaltres un bon terreny i pugui fer-hi una bona sembra, on es faci realitat una nova convivència en la justícia, en la fraternitat, en la solidaritat i en el compartir.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Potser ets l’únic «evangeli» que molts llegiran!

Una nova forma de comportament polític

Mentre els deixebles de Jesús discuteixen qui serà el més important i es disputen els primers llocs, Jesús els adverteix seriosament i en el fons els diu: «No m’heu entès!» En dir-los que el seu regne no és una institució humana de poder, els fa veure com actuen molts governants i els adverteix amb força: «Entre vosaltres no ha de ser així!» (Mt 20,26). Així de clar! Tot i que no ha vingut a instaurar cap règim polític, proposa una nova forma de comportar-se políticament, servint amb humilitat i entregant la pròpia vida en bé de tots. I la pregunta: «Podeu compartir amb mi el glop que suposa aquesta entrega?» Jesús accepta la seva decisió afirmativa, però els diu ben clarament que no entra en els seus plans utilitzar mai el poder d’aquest món. Aquesta forma de pensar i d’actuar la rebem de l’Evangeli, que ens dona el goig de poder entendre que el sentit de la vida ens ve de les coses senzilles, i que, per arribar a ser algú, no fa falta emborratxar-se amb l’orgull del poder ni amb el plaer que pot donar voler ser superior als altres. A petita o gran escala, tot s’arriba a justificar. La raó, el poder! I Jesús diu: «Que no sigui així entre vosaltres!» Aleshores, la raó és la humilitat que condueix a servir per amor.

Al Sínode d’octubre del 2019 es van recordar els «màrtirs de l’Amazones» (Foto: Juan David Escorcia)

Què ens diu Jesús? «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats; jo us faré reposar. Accepteu el meu jou, feu-vos deixebles meus, que jo soc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs que tant desitjàveu, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega lleugera» (Mt 11,28- 30). És ben curiós que, a l’Evangeli, tot això sigui el resultat de la pregària, del diàleg amb Déu. És per agrair-ho, com ho fa Jesús quan prega, el qual ens acull sense condicions ni prejudicis.

Aprenguem d’ell aquesta forma tan neta i tan sincera de resar. Les seves paraules «Us enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills tot això, que heu amagat als savis i als entesos» (Mt 11,25) són d’agraïment perquè els qui realment l’entenen i el segueixen són els senzills, els humils. Entre Jesús i ells és possible un diàleg sense paraules, una mirada neta que salva. Estam, doncs, davant d’un model de pregària que ens fa descobrir que al nostre voltant també existeixen persones «netes de cor», la vida de les quals les capacita per «veure Déu» (cf. Mt 5,8). Heus ací un dels requisits per a la vida del deixeble que haurà d’equilibrar pregària agraïda i testimoni creïble.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Una nova forma de comportament polític

Allarga la teva mà al pobre!

Bé, a les vigílies de la festa de sant Pere i sant Pau i, tot i que s’ha avançat en la desescalada i al bell mig d’un temps encara de confinament, el clam a favor dels pobres toca amb insistència el cor d’una societat que veu cada dia més empitjorada la seva situació: noves pobreses i nous pobres. El missatge de Càritas «cada gest compta» ens fa adonar de la importància dels petits detalls en un moment en el qual cada dia s’ha de donar resposta a les necessitats més bàsiques.

«Hem de valorar al màxim l’onada de solidaritat que ha aparegut en tots els indrets de la societat i la generositat amb la qual institucions d’Església i particulars han respost de forma immediata». Foto: Mingo Venero / Càritas diocesana de Barcelona

Hem de valorar al màxim l’onada de solidaritat que ha aparegut en tots els indrets de la societat i la generositat amb la qual institucions d’Església i particulars han respost de forma immediata. Realment, s’està allargant la mà a molta gent que espera un gest, un petit detall, a més de la solució a la manca de feina i a unes condicions de vida dignes.

Tot això, a les vigílies de la festa del primer apòstol i del primer evangelitzador, dues columnes de l’Església que troben avui la síntesi en la missió del Sant Pare, el papa Francesc. Ell s’ha avançat una vegada més a posar damunt la taula i enmig del carrer la reflexió que prepara la propera Jornada Mundial dels Pobres, amb el lema extret del llibre del Siràcida que diu «Allarga la teva mà al pobre» (7,32).

A aquest eslògan hi segueixen unes exhortacions molt pràctiques sobre actituds i gestos concrets a fer en bé de les persones, especialment de les més pobres i febles. Uns consells que en temps de pandèmia global poden ajudar-nos a revisar projectes i endreçar conductes. És una síntesi necessària perquè convida a mirar Déu i a confiar-hi en tota ocasió i convida, a la vegada, a fixar-se en el fet de com ajudar els més necessitats.

Facem l’esforç de traduir en gestos, ja que cada gest compta, aquestes expressions bíbliques que venen a continuació: «Sigues generós amb tothom, ni als morts no refusis la teva caritat»; «no t’allunyis dels qui ploren, afligeix-te amb els qui estan afligits»; «no deixis de visitar els malalts, que amb coses així et faràs estimar»; «en tot el que fas, pensa en el teu últim destí i mai no faràs cap pecat» (7,33-36).

El pensament social de l’Església es nodreix d’aquesta manera de ser i d’aquest estil de fer. Per això, en tots els seus vessants, ens projecta vers la sol·licitud pels altres com a expressió de la seva missió i com a resultat del seguiment de Jesús. Tinguem per ben cert que l’acollida que oferim a qualsevol persona ens connecta directament amb Déu a través de Jesús, com Ell mateix afirma, i ens capacita per a constants gestos d’amor solidari que, al mateix temps, com ja s’ha dit, es converteixen en anunci i testimoni.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Allarga la teva mà al pobre!

Toc d’atenció

«Els cristians vivim la quarantena de la preparació pasqual i, en ella, un temps d’especial sobrietat que ens ajuda a entendre més la fragilitat de la nostra condició humana.» (Foto: Dinax / Cathopic.com)

Tots som conscients del que està passant i de la responsabilitat a la qual estem cridats. Lluny de caure en l’alarmisme que alguns provoquen, se’ns demana transmetre tranquil·litat i ajudar entre tots a transformar la preocupació social en actituds de solidaritat, sobretot a l’hora d’adoptar aquelles mesures necessàries per vèncer el mal que ens assetja. El repte és molt fort perquè afecta tota la població i agafa tothom sense distinció. Quan faig aquest escrit, l’epidèmia del coronavirus està controlada però també en creixement, ja que van apareixent nous casos. Per això deia que se’ns demana a tots la màxima responsabilitat i posar en acció tots els missatges de prevenció que se’ns indiquen i que ja coneixem bé. És una apel·lació a la sensatesa, a la prudència, a l’esforç col·lectiu i al sentit comú.

Durant aquest temps m’he demanat: «Què ens vol dir Déu en aquests moments?» Veig que ens fa una crida a la contenció del mal des del moment que veiem que s’està estenent. Aquest continua sent un moment de control i d’atenció a les mesures anunciades per a cada circumstància i lloc. Quan es dona el cas d’una transmissió generalitzada, s’ha d’actuar amb contundència i no tenir por de radicalitzar fins i tot les mesures. Avui hem d’anar més enllà de cercar el bé individual. Un bé col·lectiu demana molt més i aconseguir-lo ens implica a tots. És amb aquesta visió social que hem de contemplar els greus problemes del món, especialment la violència i la fam, que són els que originen més víctimes.

En relació amb l’epidèmia que ara ens afecta, el toc d’atenció va més enllà d’unes setmanes o uns mesos. No sabem què pot durar. Per això, no podem abaixar la guàrdia, hem d’estar molt atents i respondre de forma individual i col·lectiva a totes les indicacions que ens vinguin de les autoritats sanitàries, polítiques i ciutadanes. Pel que fa a les nostres Esglésies, ja hem donat les indicacions oportunes; són mesures que volen aturar l’avanç del contagi. Els cristians vivim la quarantena de la preparació pasqual i, en ella, un temps d’especial sobrietat que ens ajuda a entendre més la fragilitat de la nostra condició humana. Necessitem treure força enmig de tanta feblesa, generar confiança i col·laborar amb la globalització del bé. En aquest sentit, no hem d’oblidar que entre nosaltres i en el món també hi ha altres problemes que encara potser són més greus, com és el «virus» de la fam, que mata cada dia 5.800 infants, i la vacuna existeix! S’anomena «menjar». Com molts altres, també aquest és un toc d’atenció!

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Toc d’atenció

Parlar de Déu com d’allò més normal

Fixant-nos amb les nostres converses, la majoria de vegades resulta estrany que aparegui la qüestió religiosa. Només en comptades ocasions som capaços de referir-nos-hi i encara per a algú resulta d’una certa incomoditat. Tot i que no neguem la nostra fe, ens pot semblar que posar el fet religiós i la pròpia creença al bell mig d’una conversa sovint té més de confrontació que no de comunicació fluida. Per què ens passa? Qui sap si per manca de costum, o per sentir-nos pobres d’arguments, o també per una fe feble que necessita ser enfortida per més formació, més informació i per unes conviccions més arrelades en la Paraula de Déu, en la vivència agraïda i joiosa de l’Evangeli.

«Jesús vol desvetllar en cadascú la nostra relació amb Déu de forma directa i senzilla.» (Foto: Josep Ramon Garcia Comaposada)

Entre una infinitat de trobades de Jesús amb la gent, resulta impressionant l’hàbil pedagogia que conté el seu encontre amb una dona i la manera com desfà els prejudicis religiosos i les barreres socials i ètniques que els separaven. Tot un exemple d’acollida, de comprensió, de diàleg pacient i de proposta transparent. Ens trobem davant d’un model excepcional en l’art del tracte humà, art comunicatiu pel qual queda superada tota previsió i ens fa veure que mai no es pot dir la darrera paraula sobre algú, i encara menys haver-la dita sense experimentar la proximitat de trobar-se abans personalment amb ell de forma directa. Jesús sap les mínimes regles d’honradesa i sinceritat. Així ens fa veure com ha de ser el tracte delicat i respectuós que mereix tota persona, des del més amic i proper fins al més enemic i desconegut, des de l’incondicional fins al més catalogat.

És en el cor d’aquesta conversa que parla de Déu i ens ensenya a nosaltres a fer el mateix. El presenta com a do gratuït, com l’aigua fresca que tota persona necessita per saciar la seva set de sentit. És per això que, per arribar a l’anunci explícit i per posar Déu enmig d’una conversa normal, ens ensenya que, primer de tot, cal escoltar. I és el que fa. Saber-se situar amb dignitat davant de l’altre, a més de posar al bell mig de la conversa un gest d’acollida, ple de paraules que a l’altre li interessen i l’afecten, fins a ser persones de diàleg fàcil i normal. Amb això, Jesús vol desvetllar en cadascú la nostra relació amb Déu de forma directa i senzilla. Més encara, té prou enginy per reconduir pausadament un procés que anirà des de l’estranyesa a l’admiració, i que es completarà amb l’adhesió creient i l’anunci missioner. Un cas paradigmàtic de conversa per aprendre un estil d’iniciació cristiana, tan necessari i urgent per al nostre temps.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Parlar de Déu com d’allò més normal

Caminar amb decisió i confiança

El temps de Quaresma és la invitació a fer un procés d’avançada, la qual cosa vol dir superar estadis d’anquilosament i mandra. Caminant de la mà de l’Evangeli i anant a l’essencial, rebem l’ajuda que necessitam perquè aquest camí que estam disposats a emprendre sigui atractiu i desitgem fer-lo amb ganes. Quan és així, el camí mai no es fa pesat, sinó agradable i sempre és font de salut física i espiritual. És cert que en la seva trajectòria ens trobem amb pujades i baixades, amb terrenys fàcils i altres que són més difícils de transitar, però tot canvia si els feim amb decisió i confiança. Que bé quan tenim notícia que algú vol fer i, de fet fa, camí amb nosaltres. Per la fe sabem que no anem sols, sempre hi ha un gest d’acompanyament per vèncer la soledat.

«El temps de Quaresma és la invitació a fer un procés d’avançada, la qual cosa vol dir superar estadis d’anquilosament i mandra.» El Papa a la celebració de la missa de Dimecres de Cendra.

Entre la infinitat d’encontres que hi ha a l’Evangeli, en ells la companyia de Jesús es fa revelació del misteri de la seva vida i experimenten el goig de la seva proximitat, la resplendor de la seva persona. Al mateix temps, l’ardor confiat que experimenten quan l’han pogut escoltar els fa entendre les seves paraules que han ressonat amb força en el seu interior. Tant és així que, en el moment de la Transfiguració, l’expressió espontània de Pere fa veure el que realment viu quan diu: «Senyor, que n’estem de bé aquí dalt!» És el terme d’un camí que els ha portat a la trobada amb Jesús. Certament, l’encontre amb el Senyor és sempre gratificant i font de felicitat, més encara, quan aquesta percepció prové de la confiança en Ell, signe inequívoc d’adhesió i seguiment incondicional.

Amb tot, com responem avui a la invitació de Déu de posar-nos en camí i abandonar aquelles formes de comoditat que ens són un impediment? És per aquí que també ha d’anar la nostra conversió quaresmal. Quedem-nos amb l’exemple d’Abraham. No dubta. Se’n refia totalment i decideix posar-se en camí. Coneix la repercussió personal i social de la seva resposta generosa, i sap que compta, sobretot, amb la benedicció de Déu per a ell, per a la seva família, per a totes les famílies del món. Podem valorar l’actitud d’Abraham com a crida a l’acció solidària, com a invitació a créixer en consciència col·lectiva i, així, fer-nos presents amb aquest mateix ardor evangèlic en totes les realitats humanes. La confiança, quan està impregnada d’aquest amor fidel, fa que superem moltes pors, fa que siguem més valents i ens anima a assumir els riscos propis del camí.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Caminar amb decisió i confiança

L’evangelització la faran els laics o no es farà

Una molt bona ocasió d’intercanvi, d’aprenentatge, de conèixer experiències molt diverses, de festa i celebració, de reflexió i pregària, d’entusiasme i nova represa… Tot això i més ha estat el Congrés «Poble de Déu en sortida», on hem constatat el moment actual d’un laïcat que s’esforça per viure la fidelitat a Jesús i el goig de la sinodalitat en el caminar del compromís baptismal i del testimoni eclesial. Una vegada més —com ja es va dir fa més de trenta anys— ens hem de convèncer que l’evangelització la faran els laics o no es farà. Un repte, aquest, potser dels més clamorosos del canvi d’època que vivim.

«Una Església en sortida no és una Església en retirada, sinó de “portes obertes” perquè puguem “sortir” i anunciar l’Evangeli com ho feia Jesús, amb la paraula i el testimoni».

Fa més de cinquanta anys, el Concili Vaticà II animava els laics a practicar el seu múltiple apostolat tant en l’Església com en el món. Citava, concretament, les comunitats d’Església, la família, el jovent, l’ambient social i en l’ordre nacional i internacional. A causa del fenomen de la globalització, aquests aspectes han pres molta rellevància i n’han aparegut de nous. Massa vegades la tendència ha estat reduir la missió dels laics a l’àmbit de l’Església i de forma quasi exclusiva, quan en realitat la seva missió és estar present en la vida civil i en la diversitat d’escenaris en els quals s’hi desenvolupa la vida del poble.

L’encarnació de Jesús és el referent indispensable per fer-ho realitat. La claredat amb què Jesús parlava quan deia «vosaltres sou la sal de la terra» o «vosaltres sou la llum del món» definia la tasca a dur a terme totalment mesclats dins els ambients humans i fonent-se en ells. Només així podíem fer que arribés el bon gust i la llum ho irradiés tot. Aquesta opció demana molta definició personal i molta coherència de vida, ambdues coses fruit d’una experiència de vida cristiana viscuda en el si de l’Església i projectada com acció social. Tot això demana molta formació i preparació personal, ja que certes presències no s’improvisen, com és el cas de la família, la cultura, la política, l’economia, l’ecologia, el món professional, empresarial, educatiu i la mateixa vida de les associacions.

El camí —ho hem vist una vegada més en el Congrés dels Laics— és l’adhesió plena i personal a Jesucrist com a marca d’identitat, l’opció de sinodalitat com a acció d’Església i la consciència de missió, d’on neix l’encarnació en els llocs on vivim o hi som enviats. Una Església en sortida no és una Església en retirada, sinó de «portes obertes» perquè puguem «sortir» i anunciar l’Evangeli com ho feia Jesús, amb la paraula i el testimoni.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a L’evangelització la faran els laics o no es farà

La santedat és la caritat plenament viscuda

No ha de resultar estrany que en el llenguatge normal i col·loquial parlem de la santedat. L’opció per la santedat és potser el millor compromís, ja que és l’antídot a una existència mediocre, aigualida, liquada. De fet —diu el papa Francesc— «la santedat és la caritat plenament viscuda i cada sant és un missatge que l’Esperit Sant pren de la riquesa de Jesucrist i la regala al poble» (GE 21). A cadascun de nosaltres Déu ens ha elegit perquè fóssim sants (cf. Ef 1,4). No es tracta de quelcom extraordinari, sinó de descobrir-ho en la realitat familiar i social que ens envolta. És en ella que trobem una quantitat infinita de persones senzilles que sobresurten per la seva santedat i han influït decididament que es reconegués que hem estat fets a imatge i semblança de Déu.

«Serà bo que ens deixem estimular pel testimoni de tantes persones —infants, joves i gent gran— que en la rutinarietat del dia a dia experimenten la felicitat del seguiment de Jesús i el donen a conèixer a través dels seus fets i paraules» (Foto: Sor Catalina fma)

Al papa Francesc li agrada veure la santedat de l’Església en el poble de Déu pacient: en els pares que crien amb tant d’amor els seus fills, en aquests homes i dones que treballen per portar el pa a casa, en els malalts, en les religioses ancianes que segueixen somrient. Serà bo que ens deixem estimular pel testimoni de tantes persones —infants, joves i gent gran— que en la rutinarietat del dia a dia experimenten la felicitat del seguiment de Jesús i el donen a conèixer a través dels seus fets i paraules. Fins i tot en els moments difícils, quan sembla que tot està perdut, són ells els qui fan néixer brots d’alegria i esperança. Només es tracta de viure el moment present omplint-lo d’amor.

Això és el que explica el cardenal François Xavier Nguyên van Thuân quan estava tancat a la presó. Deia que aprofitava totes les ocasions que se li presentaven cada dia per realitzar accions ordinàries de manera extraordinària. Serà també un bon signe que ho comprovem cada dia, fins i tot cada hora: en què i com invertim el temps?, amb quina dedicació?, amb quina qualitat humana farcida de valors evangèlics?

En aquest sentit «arribar a ser sant és arribar a ser plenament tu mateix, a ser aquest que Déu volgué somniar i crear, no una fotocòpia. La teva vida ha de ser un estímul profètic que impulsi altres persones, que deixi una marca en aquest món, aquesta marca única que només tu podràs deixar-hi» (ChV 162). Això ens ha d’ajudar a descobrir en cada persona la seva originalitat, allò que la caracteritza en bé, allò que mostra amb autenticitat el rostre de Déu i que ens convida a ser sants com Ell ho és.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a La santedat és la caritat plenament viscuda

Saber sortir perquè entri un poble just

«Església en sortida» comença a ser una frase utilitzada amb freqüència i que té molta densitat de contingut perquè és l’antídot d’una forma de «ser Església» massa centrada en allò que sempre s’ha fet i no ofereix cap novetat o en allò altre que és símptoma de comoditat i anquilosament. Sentir-se «Església en sortida» és més que una frase, demana «ser rescatats de la nostra consciència aïllada i de l’autoreferencialitat» (EG 8). El dinamisme de «sortida» que Déu vol provocar en nosaltres, els creients, ens obre a aquelles dimensions de la vida personal i a aquells escenaris de la vida social on l’Evangeli necessita fer-se present i posar-hi bones arrels.

«Joves i gent gran, tots podem protagonitzar aquest dinamisme de “sortida” si ens decidim a caminar junts, en actitud sinodal, i obrint-nos a totes les realitats que vivim en societat».

No estem davant d’una teoria buida de sentit, sinó davant d’una utopia realitzable i verificable si cadascú de nosaltres la comença a treballar en el seu interior. És el món de les intencions, de la netedat de cor, del rebuig de les aparences i l’acolliment de la Paraula de Déu i la persona de Jesús com a referent i font de veritat i vida. Quan no es té actitud de «sortida», les comunitats s’ofeguen perquè els manca l’aire de l’Esperit que les empeny a viure amb joia la seva veritable vocació missionera. El papa Francesc en parla i diu que «aquesta joia és un signe que l’Evangeli ha estat anunciat i dona fruit. Però sempre té la dinàmica de l’èxode i del do, del fet de sortir de si mateix, de caminar i sembrar sempre de nou, sempre més enllà» (EG 21). Joves i gent gran, tots podem protagonitzar aquest dinamisme de «sortida» si ens decidim a caminar junts, en actitud sinodal, i obrint-nos a totes les realitats que vivim en societat.

Quan hem «sortit» i ens hem posat al nivell de la gent, compartint les seves alegries i esperances, les seves tristeses i angoixes, és quan el nostre ardor evangèlic s’ha de fer sentir fins al punt que tothom es demani: qui són aquests?, per què són així?, per què viuen d’aquesta manera?, què o qui els inspira?, per què estan enmig nostre? Amb aquestes preguntes, sant Pau VI veia ja que es tractava d’una proclamació silenciosa, però forta i eficaç de la bona nova de l’Evangeli. El pas següent serà el del testimoni explícit que, abandonant una fe vergonyant, anuncia clarament el nom, la doctrina, la vida, les promeses, el regne, el misteri de Jesús de Natzaret, Fill de Déu. Només una «Església en sortida» és creïble i pot proposar l’entrada a ser un «poble just» que guarda la fidelitat i manté ferm el seu cor, un poble que tindrà clar sempre qui és el seu Senyor.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Saber sortir perquè entri un poble just

Bons cristians, honrats ciutadans

Aquest ha estat el tema de la reflexió que hem fet en el marc de les Jornades d’Espiritualitat Salesiana celebrades a Valdocco (Torí) el mes de gener passat. Paraules que mostren una intuïció ben interessant de sant Joan Bosco i que assenyalen una línia molt coherent per a la vida de tot cristià. Participar en aquestes jornades m’ha ajudat personalment a anar a les arrels de l’educació rebuda en la infància i desenvolupada al llarg dels anys fins a fer-ne ara una nova oportunitat d’aprofundiment i veure’n la seva actualitat.

«No és possible separar la fe de la vida, el ser “bon cristià” de la seva coherència personal concretada en el ser un “honrat ciutadà”». Foto: Vetlla de pregària davant el Centre d’Internament d’Estrangers (Sol Quiñónez – Migra Studium)

La meva exposició a les jornades s’ha centrat, en primer lloc, en la significació de la paraula bondat que acompanya com a qualificatiu la paraula cristià. Com ser «bons» cristians en el context sòcio-cultural-religiós actual? Aquest és l’interrogant de fons que ha marcat la reflexió que, se’ns dubte, posa la nostra identitat cristiana davant el repte de fer-se signe enmig la realitat humana en la qual vivim, una fe unida al compromís de transformació de la nostra societat. En parlar de ser «bons cristians i honrats ciutadans» ens referim a dues realitats inseparables que mostren el cor de l’Evangeli i, al mateix temps, són el nord que ha de guiar la vida cristiana i, en ella, tot projecte educatiu. La unitat d’ambdues frases fan veure que, separades, una de l’altra perdrien credibilitat, sobretot si se separa la fe cristiana d’una vida honrada com a ciutadans.

Es tracta, doncs, del compromís polític que dimana directament del compromís amb l’Evangeli i amb la comunitat que el fa present dins la comunitat humana. Tot això ens porta a afirmar que no és possible separar la fe de la vida, el ser «bon cristià» de la seva coherència personal concretada en el ser un «honrat ciutadà». Ha resultat interessant veure la relació directa que té aquest lema amb la intuïció del Parenostre quan preguem dient que «es faci la vostra voluntat aquí a la terra com es fa en el cel», pregària que fem amb tanta facilitat i que relaciona el compromís amb la terra amb la projecció definitiva en Déu. Com Maria, la mare de Jesús, que en la pregària del Magníficat dirigeix la seva lloança al Déu que s’ha fixat en la seva senzillesa i no la separa del compromís social i polític de transformar les relacions que es donen a la ciutat terrenal; i és que, segons el voler de Déu, no hi cap l’orgull i l’abús de les riqueses, sinó la humilitat, la igualtat i la rehabilitació dels pobres. El tema queda encetat, però anirà bé treure’n conseqüències.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Bons cristians, honrats ciutadans