El cor de l’experiència creient

Recordo haver llegit un extens treball sobre el reconeixement de l’existència de Déu com a únic remei per a les ferides de l’home contemporani i suport per a l’edificació de la seva dignitat. Una de les frases que em van quedar gravades va ser aquesta: «Quan el pare se’n va, els fills tenen fred.» Aquesta constatació l’ajudava a analitzar l’afebliment humà i social d’un món sense pare, el drama d’uns fills condemnats a ser orfes per sempre. I venia la pregunta: es pot viure sense Déu?

«Què ens demana Jesús? Posar un bon fonament a la nostra vida per arribar a aconseguir un equilibri personal, una unitat interior. Aquest fonament és Déu, el seu Pare i el nostre Pare.»

«Què ens demana Jesús? Posar un bon fonament a la nostra vida per arribar a aconseguir un equilibri personal, una unitat interior. Aquest fonament és Déu, el seu Pare i el nostre Pare.»

Potser tenim la impressió que vivim una situació anunciada, resultat d’una actitud prepotent de l’home i la dona que explica el Gènesi i que manifesta la lliure voluntat de desplaçar Déu de la pròpia vida com a origen, com a plenitud i com a interlocutor. No n’hi ha prou de fer anàlisis sociològiques que ens proporcionin dades exactes o aproximades de la situació dels creients en la societat. És l’hora d’anar al cor de l’experiència creient, que és la vivència del Déu que Jesús ens ha donat a conèixer i que l’anomena «Pare», és l’hora de fer, com Jesús, un acte de confiança i un anunci explícit.

L’experiència de la fe en Déu té moltes cares de presentació. Mentre uns accentuen aspectes que relacionen quasi exclusivament amb la vida interior i privatitzen la vida cristiana, altres la redueixen a unes actituds seculars que incideixen de ple en la vida social, de la que reben el seu reconeixement públic. Tanmateix, a l’evangeli, Déu té un rostre, una forma concreta de presentar-se i donar-se a conèixer i, quan ha aparegut Jesús, aquest rostre és, a més, humà. Així i tot, la seva encarnació en el temps no sempre coincideix amb la percepció que d’ell en tenim ni amb la imatge i semblança que d’ell en donem. Sabem dir «Senyor! Senyor!» i no estar disposats a ser i a fer com ell ens indica.

Què ens demana Jesús? Posar un bon fonament a la nostra vida per arribar a aconseguir un equilibri personal, una unitat interior. Aquest fonament és Déu, el seu Pare i el nostre Pare.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona
Administrador apostòlic de Mallorca

Català, , , Permalink

Comments are closed.