Un cant a la vida

Era un bon dia d’estiu, un dia d’allò més bonic. Pels volts del migdia, al bosc es va fer un silenci molt gran. Tot era quiet. De cop i volta, un pinsà va alçar el cap i va demanar: «Ben mirat, què és la vida?» I tot el bosc va quedar parat, perquè allò era una qüestió ben difícil i tots se’n sentien tocats de molt a prop.

Tot d’una, l’alba es va alçar amb tota la seva majestat i va dir: «Així com jo, l’alba, sóc el començament del dia, així la vida és el començament de l’eternitat.» És un conte que havia comentat sovint amb els joves i ens havia fet molt de bé.

Tot d’una, l’alba es va alçar amb tota la seva majestat i va dir: «Així com jo, l’alba, sóc el començament del dia, així la vida és el començament de l’eternitat.»
És un conte que havia comentat sovint amb els joves i ens havia fet molt de bé.

Just en aquell moment, la rosa es descloïa. Ben a poc a poquet, anava llevant ara una fulla, ara una altra. La rosa va dir: «La vida és un desenvolupament.»

La papallona no en tenia costum de pensar coses tan enlairades. Ella solia anar tranquil·lament d’una flor a l’altra i va dir: «La vida és plena de sol i de vida.»

Més avall, arran de terra, una formiga s’escarrassava a carregar un bri de palla més llarg que no era ella, i va dir: «La vida no és més que penes i treballs.»

Vet aquí que compareix un talp que, traient el cap per un forat, també hi volia intervenir: «La vida és una lluita enmig de la foscor.»

Va començar a caure una pluja fina. La pluja va dir: «La vida és un devessall de llàgrimes i res més.»

A la vora del mar, les onades xocaven les unes amb les altres, es tiraven contra les roques i després se’n queixaven dient: «La vida és una lluita inútil per la llibertat.»

Sobre aquestes onades planava una àliga que anava fent cercles tota cofoia, i va dir: «La vida és un esforç per anar sempre amunt, enlaire, enlaire.»

No gaire lluny hi havia un prat. La força de la tempesta semblava haver-lo decantat cap a un costat, i va dir: «La vida sempre és ajupir-se sota un poder més gran.»

Ja s’havia fet tard que va venir la nit. Un mussol de vol silenciós anava d’una branca a l’altra, i va dir: «Viure vol dir aprofitar l’ocasió quan els altres són a dormir.»

Com que ja era ben fosc, el bosc va caure en un gran silenci. Un noi tornava a casa. S’havia anat a divertir amb uns amics i va dir: «La vida és una recerca constant de felicitat i una cadena de decepcions.»

Tot d’una, l’alba es va alçar amb tota la seva majestat i va dir: «Així com jo, l’alba, sóc el començament del dia, així la vida és el començament de l’eternitat.»

És un conte que havia comentat sovint amb els joves i ens havia fet molt de bé. Ara el vull compartir amb vosaltres.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona
Administrador apostòlic de Mallorca

Català, , Permalink

Comments are closed.