Taizé, sempre actual

Taizé és una paràbola que captiva els joves d’avui i els de fa un grapat d’anys. Per la meva part, som un dels milers de joves que van anar a Taizé el juliol del 1968. Era la primera vegada, just feia un parell de mesos del maig francès. Taizé va ser una descoberta que sempre és actual. M’he demanat quin és l’atractiu que segueix contagiant els joves, com ho hem vist aquests dies a la trobada a Madrid. Veig que és una vivència interior que toca la fibra dels interrogants que la persona humana és capaç de fer-se, un camí per trobar-se amb Jesús i amb tot el que ens rodeja. Qualsevol adult o jove —creient o agnòstic— ha pogut percebre dins el cor una veu que el convida a fer un pelegrinatge de confiança.

«Taizé és una paràbola que captiva els joves d’avui i els de fa un grapat d’anys.»

Pujant fa cinquanta anys el turó de Taizé, la meva primera descoberta va ser l’acolliment. Uns joves ens rebien pronunciant el nom i indicant cap on dirigir-nos. La segona descoberta va ser la pregària i la bellesa del cant. No havia vist mai milers de joves pregant, fent silenci, cantant en llatí i amb diferents idiomes, rodejant una comunitat de monjos que era com la columna vertebral d’un cos que vibrava a l’uníson. La tercera descoberta, els cercles de diàleg, on tothom podia exposar els seus interrogants. A l’entretant, un monjo ens comentava uns versets curts de l’Evangeli. Era genial!

Van passar vint anys. Durant aquest temps, havia conegut alguns monjos i fet amistat amb algun d’ells. Arribar al prior, al germà Roger Schutz, era una fita inaccessible, quasi un somni. Però va ser l’any 1988, fent de guionista d’una sèrie de televisió sobre «Vida monàstica» dirigida per la realitzadora Mercè Vilaret, que vaig poder entrevistar-lo durant mitja hora. No m’ho podia creure, durant vuit dies vaig tenir l’oportunitat de parlar llargues estones amb ell. En aquesta ocasió la descoberta va ser la seva captivadora humilitat. Un dels dies, resant junts agenollats davant la icona de la Mare de Déu, em va dir en francès: «Pare, beneïu-me!» Feia setze anys que jo era capellà, sorprès i emocionat li vaig dir: «Jo no en soc digne!» Mirant-me, em va respondre: «Ho has de fer, perquè tu ets pare i jo només soc germà!» Mai no he oblidat aquesta lliçó tan plena d’Evangeli, la guardo sempre actual dins el meu cor.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Català, , , , , , , , , , , , , , , , , Permalink

Comments are closed.