Només la súplica humil rehabilita

És trist que sovint ja ens resulti habitual la contemplació d’imatges de pobles sencers que viuen sota el jou de l’opressió. No hi tenen cabuda drets humans ni el més elemental dret a la vida. Però si tenim un mínim d’humanitat, quedem sense paraules quan veiem rostres innocents d’homes, de dones i d’infants, amb l’expressió trista i els ulls inundats en llàgrimes, sense pàtria fixa, en camps de refugiats, fugint de la violència i els maltractaments. Quan el món dels rics contempla aquest espectacle de la pobresa, resta indiferent. D’aquí el contrast, d’una part, la reacció espontània del qui sap com actuar a l’instant amb gestos de solidaritat i, de l’altra, les comunitats cristianes, cèl·lules vives de l’Església disseminades arreu del món, que en saben molt i ho afronten amb una immensa generositat. Algú ho ha dit així: la pregària ens sosté i ens estimula a no defallir en la pràctica de la solidaritat, sempre que no sigui buscant la pròpia vanaglòria que acaba menyspreant els altres.

«La pregària ens sosté i ens estimula a no defallir en la pràctica de la solidaritat, sempre que no sigui buscant la pròpia vanaglòria que acaba menyspreant els altres».

Davant d’això, Jesús ens diu com és Déu i com actua a favor d’aquells que «prefereix» pel simple fet que no tenen qui els defensi. Per això, parla de la qualitat de la pregària feta súplica, una pregària humil que Déu atén i escolta amb amor, pròpia del qui se sent pobre, necessitat d’algú que l’escolti i li retorni la dignitat humana no reconeguda o perduda. En canvi, la pregària del ric és tota ella arrogància i orgull. Estam, doncs, davant d’una mena de riquesa-orgull personal que es contraposa a la pobresa-humilitat dels qui pateixen l’exclusió social i, així, posa al descobert qui queda justificat als ulls de Déu. La raó de fons d’aquesta justificació és la humilitat, l’acceptació de la pròpia pobresa, el reconeixement humil del propi pecat.

Tot això ens fa veure que ningú no té dret d’assenyalar amb el dit a l’altre condemnant-lo, ni de vanagloriar-se de les seves accions deixant l’altre perdut en els marges d’una societat que divideix i menysprea. Servir els propis interessos i no els de Déu és mundanitat espiritual, diu el papa Francesc, i això fàcilment ens traeix i ens desfà. L’encàrrec que Jesús ens confia, al contrari, ens desinstal·la i ens obre a una vida interior vivificada per la presència de l’Esperit Sant que ens inspira i ens envia a crear espais humils de pregària, de confiança i de solidaritat.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Català, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , Permalink

Comments are closed.