Heu posat ja el pessebre?

La pregunta és obligada en un moment en el qual la celebració del Nadal té moltes cares, fins i tot contradictòries i buides de sentit. Per molt que hagi canviat la nostra societat i visquem una nova època, hi ha tradicions que no passen, que es viuen en l’originalitat de sempre i dona gust constatar com encaixen en una societat que és qualificada de laica o d’aconfessional. El fet és que les persones són religioses en la seva gran majoria i no està en la línia dels drets humans la imposició del rebuig envers el fet religiós i cristià.

«El pessebre és com un Evangeli viu i que representar-lo equival a anunciar el misteri de l’encarnació del Fill de Déu amb senzillesa i alegria».

El papa Francesc, en la carta apostòlica sobre el significat i el valor del pessebre, diu que la contemplació de l’escena del Nadal ens convida a posar-nos espiritualment en camí, atrets per la humilitat d’Aquell que s’ha fet home per trobar a cada home, perquè també nosaltres puguem unir-nos a Ell. Per això, ens fa veure que el pessebre és com un Evangeli viu i que representar-lo equival a anunciar el misteri de l’encarnació del Fill de Déu amb senzillesa i alegria.

Heu posat ja el pessebre? És una pregunta obligada perquè tenim necessitat de referents que ens obrin els ulls a l’essencial i el cor a un altre estil de vida. Fa uns anys, vaig escriure aquest suggeriment: «Un pessebre a cada casa» o també «un betlem a cada casa». Ho feia amb l’intent de fer-nos ressò d’un clam al qual era interessant fer atenció. El detall del pessebre o el betlem dins la casa o en altres indrets ens donen notícia de l’origen d’allò millor que ens hagi pogut succeir: conèixer la família de Natzaret embolcallada en un misteri de pobresa, passant la penúria de la immigració, patint el rebuig d’una societat que no els facilita vivenda i els tanca totes les portes, el drama que avui molts contemporanis nostres pateixen en la seva pròpia carn. Contemplar-ho amb netedat de cor ens obre a una nova sensibilitat social.

Per això, posar el pessebre, mostrar-lo als fills i als nets, i convidar a una senzilla pregària, és evangelitzar, és posar l’Evangeli i la persona de Jesús en el cor de la família i fer-ne el referent principal fins a veure que és portador d’uns valors nous i originals que conformen el caminar cristià. Davant del pessebre, sigui la forma més clàssica o la més atrevida que l’ignora o el dilueix enmig de tant consum desmesurat, la pregunta és inevitable: «On és Jesús?» Posar el pessebre o el betlem mostra la veritat d’un cor senzill, contagiat per la tendresa del Déu que s’ha fet infant.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Català, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , Permalink

Comments are closed.