Saber sortir perquè entri un poble just

«Església en sortida» comença a ser una frase utilitzada amb freqüència i que té molta densitat de contingut perquè és l’antídot d’una forma de «ser Església» massa centrada en allò que sempre s’ha fet i no ofereix cap novetat o en allò altre que és símptoma de comoditat i anquilosament. Sentir-se «Església en sortida» és més que una frase, demana «ser rescatats de la nostra consciència aïllada i de l’autoreferencialitat» (EG 8). El dinamisme de «sortida» que Déu vol provocar en nosaltres, els creients, ens obre a aquelles dimensions de la vida personal i a aquells escenaris de la vida social on l’Evangeli necessita fer-se present i posar-hi bones arrels.

«Joves i gent gran, tots podem protagonitzar aquest dinamisme de “sortida” si ens decidim a caminar junts, en actitud sinodal, i obrint-nos a totes les realitats que vivim en societat».

No estem davant d’una teoria buida de sentit, sinó davant d’una utopia realitzable i verificable si cadascú de nosaltres la comença a treballar en el seu interior. És el món de les intencions, de la netedat de cor, del rebuig de les aparences i l’acolliment de la Paraula de Déu i la persona de Jesús com a referent i font de veritat i vida. Quan no es té actitud de «sortida», les comunitats s’ofeguen perquè els manca l’aire de l’Esperit que les empeny a viure amb joia la seva veritable vocació missionera. El papa Francesc en parla i diu que «aquesta joia és un signe que l’Evangeli ha estat anunciat i dona fruit. Però sempre té la dinàmica de l’èxode i del do, del fet de sortir de si mateix, de caminar i sembrar sempre de nou, sempre més enllà» (EG 21). Joves i gent gran, tots podem protagonitzar aquest dinamisme de «sortida» si ens decidim a caminar junts, en actitud sinodal, i obrint-nos a totes les realitats que vivim en societat.

Quan hem «sortit» i ens hem posat al nivell de la gent, compartint les seves alegries i esperances, les seves tristeses i angoixes, és quan el nostre ardor evangèlic s’ha de fer sentir fins al punt que tothom es demani: qui són aquests?, per què són així?, per què viuen d’aquesta manera?, què o qui els inspira?, per què estan enmig nostre? Amb aquestes preguntes, sant Pau VI veia ja que es tractava d’una proclamació silenciosa, però forta i eficaç de la bona nova de l’Evangeli. El pas següent serà el del testimoni explícit que, abandonant una fe vergonyant, anuncia clarament el nom, la doctrina, la vida, les promeses, el regne, el misteri de Jesús de Natzaret, Fill de Déu. Només una «Església en sortida» és creïble i pot proposar l’entrada a ser un «poble just» que guarda la fidelitat i manté ferm el seu cor, un poble que tindrà clar sempre qui és el seu Senyor.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Català, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , Permalink

Comments are closed.