L’evangelització la faran els laics o no es farà

Una molt bona ocasió d’intercanvi, d’aprenentatge, de conèixer experiències molt diverses, de festa i celebració, de reflexió i pregària, d’entusiasme i nova represa… Tot això i més ha estat el Congrés «Poble de Déu en sortida», on hem constatat el moment actual d’un laïcat que s’esforça per viure la fidelitat a Jesús i el goig de la sinodalitat en el caminar del compromís baptismal i del testimoni eclesial. Una vegada més —com ja es va dir fa més de trenta anys— ens hem de convèncer que l’evangelització la faran els laics o no es farà. Un repte, aquest, potser dels més clamorosos del canvi d’època que vivim.

«Una Església en sortida no és una Església en retirada, sinó de “portes obertes” perquè puguem “sortir” i anunciar l’Evangeli com ho feia Jesús, amb la paraula i el testimoni».

Fa més de cinquanta anys, el Concili Vaticà II animava els laics a practicar el seu múltiple apostolat tant en l’Església com en el món. Citava, concretament, les comunitats d’Església, la família, el jovent, l’ambient social i en l’ordre nacional i internacional. A causa del fenomen de la globalització, aquests aspectes han pres molta rellevància i n’han aparegut de nous. Massa vegades la tendència ha estat reduir la missió dels laics a l’àmbit de l’Església i de forma quasi exclusiva, quan en realitat la seva missió és estar present en la vida civil i en la diversitat d’escenaris en els quals s’hi desenvolupa la vida del poble.

L’encarnació de Jesús és el referent indispensable per fer-ho realitat. La claredat amb què Jesús parlava quan deia «vosaltres sou la sal de la terra» o «vosaltres sou la llum del món» definia la tasca a dur a terme totalment mesclats dins els ambients humans i fonent-se en ells. Només així podíem fer que arribés el bon gust i la llum ho irradiés tot. Aquesta opció demana molta definició personal i molta coherència de vida, ambdues coses fruit d’una experiència de vida cristiana viscuda en el si de l’Església i projectada com acció social. Tot això demana molta formació i preparació personal, ja que certes presències no s’improvisen, com és el cas de la família, la cultura, la política, l’economia, l’ecologia, el món professional, empresarial, educatiu i la mateixa vida de les associacions.

El camí —ho hem vist una vegada més en el Congrés dels Laics— és l’adhesió plena i personal a Jesucrist com a marca d’identitat, l’opció de sinodalitat com a acció d’Església i la consciència de missió, d’on neix l’encarnació en els llocs on vivim o hi som enviats. Una Església en sortida no és una Església en retirada, sinó de «portes obertes» perquè puguem «sortir» i anunciar l’Evangeli com ho feia Jesús, amb la paraula i el testimoni.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Català, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , Permalink

Comments are closed.