Acollir, consolar, encoratjar

Avui, qui acull? qui consola? qui encoratja i contagia esperança? En ple estiu, malgrat tot, també corren bones notícies. En molts indrets hi ha qui respon amb fets verificables cada dia, amb la paciència d’estar al costat d’un malalt o amb l’exercici diari d’haver d’encoratjar a qui li costa mantenir-se amb l’ànim serè.

Santuari de Lourdes

Ho escric des del santuari de Lourdes, enmig d’una multitud de pelegrins acollint-se mútuament, pregant i cantant junts, acompanyant malalts i discapacitats de totes les edats, i tots amb un somriure que deixa entreveure quelcom diferent, una espècie de miracle que ens diu a tots que una nova forma de relacionar-se és possible.

Ho veig en la gent que prega, que es reuneix per compartir fe i inquietuds, que cerca fer el millor servei a una societat que voldríem que renunciés a tanta ambició material i deixés de barallar-se. Seria possible que els qui tenen el poder de decidir arribessin a un acord consensuat unànimement i deixessin de banda les diferències? No tenim tots un mateix cor capaç d’estimar? Tant ens costa pactar quan es tracta del bé de tots i fer l’esforç de posar-nos d’acord? Quan els més febles seran els primers atesos?

Recordo amb emoció el pelegrinatge de les Hospitalitats de Barcelona, Sant Feliu i Terrassa acompanyant els malalts i els voluntaris. No he oblidat mai el que vaig viure i aprendre d’aquells més de mil participants. A Lourdes, com a tants altres llocs, tot es multiplica: l’entrega, la generositat, el servei, l’ajuda, la companyia, la pregària, la comunió. La nostra societat en crisi ha de poder llegir i entendre aquesta paràbola d’avui i deixar que Déu ens ompli del seu amor, l’únic revulsiu que pot capgirar els esquemes d’una organització social i econòmica que només té futur si s’obre a la solidaritat i s’orienta tota ella envers el bé comú.

El que estic veient i vivint a Lourdes no sols és transportable als ambients dels nostres pobles, barris i ciutats, també veig que és un signe del que ja s’hi està fent i una interpel·lació a tots per treballar-hi amb més intensitat. Són innombrables els qui acullen amb amor, consolen i encoratgen a mantenir viva la flama de l’esperança.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona

Català, , , , , , , , , Permalink

Deixa un comentari