Iniciació i maduresa cristiana

Aquesta és una qüestió òbvia i normal en tota persona que vol preparar-se bé per viure la pròpia vocació. També els cristians, per arribar a ser-ho de veritat, necessitem passar per aquest procés en el qual som iniciats en la nostra fe. Ho diem amb molta freqüència: som molts els batejats, però, quants realment hem volgut ser iniciats?, ¿quants acceptem de cor ser evangelitzats?, ¿volem créixer i estar al dia?

Des de sempre, ha estat la catequesi la que ha tingut la missió d’acompanyar aquest procés de creixement cristià, que vetlla per les diferents etapes de formació vers la maduresa i per les quals passem. En circumstàncies normals, en una família cristiana és ella la qui fa la primera iniciació a la fe. El mateix hem de dir en el camp de l’educació, no sols des de l’ensenyament que proporciona continguts a aprendre i assimilar, sinó sobretot des del testimoni cristià que donen els educadors. Tant els uns com els altres, família, catequistes i educadors, tenen a la seva mà la possibilitat de fer aquesta obra d’artesania que és iniciar en la vida cristiana els qui els han estat confiats.

Un d’aquests reptes que avui se’ns presenten és, doncs, com arribar a la maduresa cristiana i posar-hi tots els mitjans a l’abast per aconseguir-ho. Com que de cristià no se’n neix, sinó que ens anem fent amb el do de la fe que Déu ens concedeix, necessitem fer tot el costat possible als qui han de donar-hi la seva lliure resposta, la qual cosa vol dir prendre’ns seriosament la iniciació cristiana. El beat Joan Pau II va dir que una minoria d’edat cristiana i eclesial no pot suportar els embats d’una societat creixentment secularitzada.

Davant la demanda religiosa que hi ha, es detecta encara més la necessitat d’esdevenir adult en la fe cristiana i obrir els ulls a l’exigència d’oferir una amable acollida, una valenta proposta i un constant acompanyament. Tots necessitem ser iniciats en la trobada amb Jesucrist, el Senyor, i en el sentit de pertinença a una comunitat fraterna, l’Església, ja que és ella la qui ens obre els braços per acollir-nos i acompanyar-nos al llarg de la nostra vida.

Per tot això, cal repensar, i canviar si fa falta com a gest de conversió, molts dels nostres esquemes personals i eclesials si realment volem que les nostres famílies, parròquies i instàncies educatives, mantinguin la capacitat d’oferir la possibilitat d’accedir a la fe, de créixer i testimoniar-la en les condicions normals de la vida. La iniciació a la lectura orant de la Paraula de Déu i a la dimensió comunitària dels sagraments, com també la iniciació al testimoniatge cristià des de l’encarnació en la vida del nostre poble, com ho feia Jesús, poden constituir ja uns passos decisius que facin entreveure un nou horitzó.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona

Català, , , , , , , , , , Permalink

Deixa un comentari