La generositat reconvertida en pregària

Pregària, almoina i dejuni. L’ascesi quaresmal pren força de la unitat d’aquests tres elements que l’Església sempre ha posat com a identitaris d’un temps de conversió. Una vegada, davant la necessitat urgent d’una multitud afamada, Jesús va demanar «quants pans teniu?», segurament per mesurar quin era el grau de generositat des seus interlocutors i preparar el miracle. És tan incisiva la pregunta, que el seu contingut ha entrat a formar part de la pregària més important que ens ha ensenyat, el Parenostre: «dona’ns avui el nostre pa de cada dia» (Mt 6,11) o «dona’ns cada dia el pa que necessitam» (Lc 11,3). L’exigència de tenir pa cada dia no està en un gest d’almoina, sinó en una raó de justícia, a la qual i per a nosaltres, creients en Crist, s’hi afegeix la raó més fonda de creure que Déu és «Pare de tots» i no permet que entre els fills hi hagi diferències que els enfrontin ni que entre ells s’excloguin.

«L’exigència de tenir pa cada dia no està en un gest d’almoina, sinó en una raó de justícia.»

Em vull fer ressò del testimoni de Rosa Deulofeu quan, en una de les seves reflexions sobre el Parenostre, comenta aquesta pregària sobre «el pa de cada dia» i diu: «Parlar d’aquesta petició ens demana una seriosa mirada al món: no hi ha res que trenqui més el cor que veure joves amb una mirada totalment perduda, totalment penjada, amb un cos tan prim que gairebé no pot aguantar-se dret: la droga, la sida, la marginació, la injustícia social, l’odi humà i les seves destrosses. Això ens ha de fer prendre consciència que la injustícia del cor humà genera la pobresa que priva de la dignitat humana a moltes persones. Aquests són pecats socials en els quals tots tenim una part de culpa. Ho diu el Catecisme: No hi ha estructura justa sense éssers humans que volen ser justos».

Quan Jesús ensenya la pregària que els apòstols li demanen, els diu que primer de tot han de dir: «Pare!», perquè només en nom d’aquesta paternitat és possible entendre el que és «de tots» i «per a tots». La novetat que introdueix en aquest concepte de Déu és que la seva acció paternal es fa patent entre els seus fills, com els dons es reparteixen i es comparteixen en clima de família, compartint la mateixa taula i per al bé de tots. Aquest serà, en cas d’admetre-la, l’únic sentit de la propietat privada: en funció de tots!, per haver descobert la seva dimensió social.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a La generositat reconvertida en pregària

Un temps apte per obrir-se a la «veritat»

Ens podem enganyar fàcilment quan sentim la temptació de substituir Déu per la vanaglòria humana i el benestar personal. És tan fàcil entronitzar el propi jo, que pot arribar al punt extrem de no veure res més que la pròpia imatge i subjugar-ho tot, cedint a la corrupció d’una autocontemplació egoista que té conseqüències imprevisibles. El temps sagrat de la Quaresma és apte per al canvi, l’ocasió per a una nova mirada en profunditat sobre la pròpia vida, allà on no podem aparentar ni enganyar a ningú, ni a un mateix, allà on la trobada amb Jesucrist ens ofereix allò que avui queda tan desdibuixat i perdut enmig de falsedats, que és la veritat. És en aquest apropament renovador que amb humilitat l’escoltem a Ell quan diu: «Jo soc el camí, la veritat i la vida» (Jn 14,6).

«El temps sagrat de la Quaresma és apte per al canvi, l’ocasió per a una nova mirada en profunditat sobre la pròpia vida.»

Aquesta «veritat», que és Jesús i tot allò que comunica, és el referent per al camí que hem d’estar disposats a fer i que ja es deixa il·luminar amb la llum de Pasqua. Unes setmanes d’esforç; de pregària més intensa; d’austeritat i celebració penitencial; de Paraula meditada i feta vida; de córrer el risc del trobament amb el rostre de l’altre que sovint volem esquivar; de contemplació creient d’una natura que és meravella de Déu, que hem d’admirar i cuidar; d’unes persones a qui hem d’acollir i estimar. Tot això significa donar més qualitat a tota relació humana; afavorir un clima positiu d’estimació i ajuda dins les famílies; comprometre’s amb els deures que corresponen als drets que exigim; ser sincers i no aparentar el que no som, reconèixer en tota persona la dignitat de fill i filla de Déu, fets a la seva imatge i semblança. I, sobretot, de tot això treure’n conseqüències per a un nou comportament més d’acord amb l’Evangeli.

La Quaresma és l’oferta d’una ocasió única i val la pena no deixar-la perdre. Per això, com diu el papa Francesc en el seu missatge de Quaresma d’enguany, «demanem a Déu que ens ajudi a emprendre un camí de vertadera conversió. Que abandonem l’egoisme, la mirada posada en nosaltres mateixos, i dirigim-nos a la Pasqua de Jesús; fem-nos pròxims dels nostres germans i germanes que passen necessitat, compartint amb ells els nostres béns espirituals i materials. Així, acollint en la nostra vida la victòria de Crist sobre el pecat i la mort, atraurem la seva força transformadora també sobre la creació». Tot pot ésser nou i hem d’ajudar que ho sigui. Llavors serà Pasqua!

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Un temps apte per obrir-se a la «veritat»

El desafiament d’una bona política

«Cada renovació de les funcions electives, cada cita electoral, cada etapa de la vida pública és una oportunitat per tornar a la font i als punts de referència que inspiren la justícia i el dret. Estem convençuts que la bona política està al servei de la pau; respecta i promou els drets humans fonamentals, que són igualment deures recíprocs, de manera que es pot teixir un vincle de confiança i gratitud entre les generacions presents i futures.» Són paraules del papa Francesc de just fa dos mesos, quan en el missatge per a la Jornada Mundial de la Pau feia una invitació a la «bona política» i al desafiament que suposa per als moments que vivim, especialment davant d’una nova cita electoral.

«Tots desitgem que els polítics valorin el servei per damunt del poder, el bé comú per damunt dels interessos partidistes o particulars.»

Tots desitgem que els polítics valorin el servei per damunt del poder, el bé comú per damunt dels interessos partidistes o particulars. És una qüestió de consciència i la garantia d’estimació al poble. Els qui seguim Jesús, sabem d’ell allò que «si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots» (Mc 9,35), un principi que no només és per als cristians, sinó que és obert a tota persona que creu en la dignitat humana. Contràriament, «la recerca de poder a qualsevol preu —afegeix el papa Francesc— porta a l’abús i a la injustícia. La política és un vehicle fonamental per edificar la ciutadania i l’activitat de l’home, però quan aquells que s’hi dediquen no la viuen com un servei a la comunitat humana, pot convertir-se en un instrument d’opressió, marginació i fins i tot de destrucció». El poble ho detecta amb facilitat perquè prest o tard ho pateix.

Aquest document del papa Francesc m’ha semblat tan interessant que, com a signe de col·laboració, l’he fet arribar amb carta personal als polítics de la nostra diòcesi, membres del Parlament i del Govern autonòmic, batlles i batllesses de tots els ajuntaments. Per superar vicis i adquirir virtuts, hem de tenir clar que «la funció i la responsabilitat política constitueixen un desafiament permanent per a tots els qui reben el mandat de servir el seu país, de protegir els qui hi viuen i de treballar per tal de crear les condicions per un futur digne i just. La política, si es duu a terme en el respecte fonamental de la vida, la llibertat i la dignitat de les persones, pot convertir-se veritablement en una forma eminent de la caritat».

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a El desafiament d’una bona política

Alan Kurdi

Aquest és el nom de l’infant kurd mort a la platja, a Turquia, el dia 2 de setembre de l’any 2015, la imatge del qual va donar la volta al món i que havia naufragat amb el seu germà Ghalib i la seva mare Rehana. «Alan Kurdi» és el nou nom que ha fet seu el vaixell alemany amarrat al port de Palma, a Mallorca, en memòria de les innombrables víctimes que quasi a diari perden la vida al mar Mediterrani, convertint-lo en un cementiri.

«El vaixell alemany “Alan Kurdi” es dedica a salvar la vida dels refugiats que fugen de la violència i la injustícia» (Foto: Vida Nueva)

Aquest vaixell, tot un símbol —com altres— d’ajuda humanitària pertanyent a l’ONG alemanya Sea-Eye, es dedica a salvar la vida dels refugiats que fugen de la violència, de la fam i de la injustícia. Una crida, una veu profètica que és un toc a les nostres consciències instal·lades en la comoditat i la indiferència, quan no en el rebuig que impedeix l’acollida i l’ajuda urgent dels qui demanen que els sigui reconeguda la seva dignitat humana. Com han explicat, ni Malta, ni Itàlia, ni Tunísia no els han obert els braços.

El capità Klaus Stadler i els tripulants del vaixell de rescat «Alan Kurdi» ens han demanat que els portem la benedicció del Senyor, i així ho hem fet. L’emotiva sorpresa ha estat comptar amb la presència del pare del petit Alan Kurdi, Abdullah Kurdi, vingut expressament des de Síria, amb la seva cunyada Fàtima Kurdi, amb l’objectiu de participar en aquest esdeveniment que ha posat el nom del seu fill i nebot a un vaixell que vol ser per a molts un signe més de salvació. «És un honor que el nom del meu fill estigui en un vaixell que es dedica a salvar vides», ha dit emocionat el pare.

Hem ruixat el vaixell amb aigua beneïda, signe de vida en les nostres tradicions religioses i hem compartit —cristians i musulmans— la pregària dirigida a Déu, Pare de tots, perquè acompanyi i ajudi sempre aquesta organització humanitària, testimoni del seu amor misericordiós.

Amb aquest text concloíem la pregària: «Que el Déu de l’amor, Pare de nostre Senyor Jesucrist i per la força del seu Esperit, guiï els vostres camins pel mar, perquè faceu el viatge en pau i ajudeu amb la vostra actitud humanitària i tota la nostra solidaritat i ajuda, a viure la dignitat dels fills de Déu i gaudir de tots els drets als qui seran acollits i traslladats. Al mateix temps, demanem que comenci una nova era de pau i benestar en els països d’on tanta gent fuig de la misèria, la injustícia, la violència i la fam.» Una experiència viscuda que reclama de tots noves actituds i noves accions humanitàries.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Alan Kurdi

Diàleg, col·laboració i coneixement mutu

Hem d’agrair que s’hagi escrit una nova pàgina en la història de les relacions entre les religions. Una lliçó de diàleg fratern i sincer més que ens regalen el papa Francesc i el gran imam d’Al-Azhar, a Abu Dhabi, amb el document que han signat conjuntament sobre la «Fraternitat humana». Dos testimonis de fe, ja que és la fe la que porta el creient a veure en l’altre a un germà que ha d’estimar. Un exemple que voldria que repercutís i s’obrís camí entre nosaltres, entre els cristians i els creients musulmans amb qui convivim i amb els qui hem de valorar tot allò que tenim en comú. Què fer per trobar-nos des de la normalitat de l’acollida i el diàleg sincer?

«El papa Francesc i el gran imam d’Al-Azhar ens han regalat una lliçó de diàleg fratern i sincer amb el document que han signat conjuntament sobre la “Fraternitat humana”».

Estem davant d’una invitació dirigida a totes les persones que porten en el cor la fe en Déu i la fe en la fraternitat humana; una invitació a unir-nos i a treballar conjuntament cap a una cultura del respecte mutu, en la comprensió de la immensa gràcia divina que a tots els éssers humans ens fa germans. Els creients estem cridats a expressar aquesta fraternitat humana protegint la creació i tot l’univers, i ajudant totes les persones, especialment les més necessitades i pobres. Vet aquí el camp de l’encontre.

La declaració es proposa assumir la cultura del diàleg com a camí, la col·laboració comuna com a conducta i el coneixement mutu com a mètode i criteri. I, tot això, en nom de Déu, en nom de l’innocent ànima humana; en nom dels pobres, dels orfes, de les viudes, dels refugiats i exiliats, de totes les víctimes de les guerres i dels torturats; en nom dels pobles que han perdut la seguretat i la pau; en nom de la fraternitat humana que abraça a tots, que ens uneix i ens fa iguals; en nom de la llibertat que Déu ha donat a tots els éssers humans; en nom de la justícia i la misericòrdia; en nom de totes les persones de bona voluntat d’arreu del món. La crida comença per un mateix i es dirigeix als artífexs de la política internacional i de l’economia mundial, a la vegada que demana el compromís seriós de difondre la cultura de la tolerància, de la convivència i de la pau.

De la mateixa manera, es dirigeixen als intel·lectuals, filòsofs, homes de religió, artistes, treballadors dels mitjans de comunicació i de la cultura, per tal de redescobrir els valors de la pau, de la justícia, del bé, de la bellesa, de la fraternitat humana i la convivència, i confirmar la seva importància com a àncora de salvació per a tots i difondre’ls. Una lectura completa del document ens pot ajudar a renovades actituds i, des de la fe, aixecar l’esperit humà i viure com a germans que s’estimen.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Diàleg, col·laboració i coneixement mutu

Igualtat i dignitat

La igualtat entre els éssers humans i la seva dignitat, a més de la igualtat i la dignitat que els identifica, comença en el reconeixement que tota persona fa de l’altra i la seva voluntat de defensar-la i estimar-la. És el deure fonamental que correspon als drets que cadascú té. Quan en la campanya de Mans Unides apareix la dona del segle XXI i la descriu com «ni independent, ni segura, ni amb veu», afegint-hi encara la informació que «una de cada tres dones d’avui no és com te l’imagines», hom pensa en l’incompliment dels drets humans en la majoria de països on seria possible tot el contrari si les polítiques que dominen s’hi complissin. L’educació serà la solució i el repte més important per creure en la igualtat i en la dignitat de les persones.

“L’educació serà la solució i el repte més important per creure en la igualtat i en la dignitat de les persones”.

Mans Unides compleix 60 anys lluitant contra la fam i la pobresa. No hi ha dubte que ha crescut en sensibilitat social i amb ajudes puntuals en constants campanyes de mentalització. L’any 2017 es van recaptar més de 48 milions d’euros i es van aprovar 570 projectes de desenvolupament a 59 països, projectes socials, educatius, sanitaris, agrícoles i a favor de la dona. El fet de la transparència de comunicació i el relat dels projectes realitzats ha fet créixer sempre la credibilitat en una acció solidària que s’havia d’estalonar i promocionar en tot moment. Quan es dona aquesta informació i es manté el caliu al llarg de l’any, el resultat —tant de mentalització com de recursos— està assegurat. No ens hem de cansar de treballar a favor de la igualtat i la dignitat quan molts drets continuen sent vulnerats i afecten milions d’éssers humans.

La nostra resposta, aquí, necessita tanmateix la coherència amb què hem de viure. L’actitud reivindicativa de drets només té sentit si, entre nosaltres, la seva pràctica —la de tots els drets humans— està a l’ordre del dia de la nostra forma de pensar, de fer i d’educar. Quan una trentena de persones té el mateix que la resta de la humanitat, quan 1.300 milions d’éssers humans a hores d’ara són les escandaloses xifres de la pobresa radical, hem de despertar-nos de la indiferència amb què ho mirem i de la inacció amb què no ho afrontem. El repte de la «globalització del bé» ens obliga com la caritat, que és la resposta urgent del cor que escolta amb fe la crida que ens ve de Déu mitjançant els qui més pateixen, els qui ens fan arribar el seu clam perquè hi responguem. Ho esperen!

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Igualtat i dignitat

La resposta insubstituïble de l’amor

Potser coneixem persones que han passat o passen per la dura experiència de no ser correspostes en l’amor. Davant d’això, potser es demanen: per què he de seguir estimant si jo no em sent estimat/ada? No sols fa de mal respondre sense explicar-s’ho, sinó perquè costa manifestar l’afecte al qui te l’ha negat. Tanmateix, per sortir d’aquest atzucac, hi ha un camí de solució, que és sobreposar-se a un mateix i fer el pas valent de la iniciativa en l’amor. Malgrat tot, caldrà estimar de nou, intentar-ho sempre sense defallir. És el camí de la fidelitat.

«Tot i ser rebutjat pels seus, Jesús no desisteix de la missió d’anunciar la Bona Nova als pobres, d’alliberar els captius, de proclamar l’amor i el perdó de part de Déu.»

Què fer, però, quan les relacions humanes es refreden i, allà on hi ha hagut amor, ara només hi ha venjança i odi? La relació interpersonal és un misteri de mal desxifrar. Per què són perseguides les persones justes i menyspreades les persones bones? Per què hi ha qui s’alegra fent sofrir els altres? Per què el temps destinat a fer el bé, és mal utilitzat per fer el mal? La qualitat humana es va autodestruint lentament, quan de fet tot podria anar tan bé!

Hi ha persones, ho sabem bé, honrades i coherents, que incomoden els qui s’han atribuït el «privilegi» de convertir-se en jutges dels altres, encara que facin seves i repeteixin de memòria les paraules de Jesús «no jutgeu i no sereu jutjats, no condemneu i no sereu condemnats». Jesús va provocar aquesta incomoditat als acomodats, als qui havien posat tota la confiança en la llei i no en l’amor. Per això, posa la persona com a primer valor, i l’amor, per damunt de tot. La novetat de Jesús serà superar les barreres que provenen de la religió establerta, i així, obrir les portes de l’esperada salvació.

És la resposta insubstituïble de l’amor que fa que es passi de l’admiració per qui és Jesús al seu seguiment incondicional; de la incomoditat que provoquen les seves paraules a la professió de fe; del rebuig que origina el seu amor radical envers els pobres a convertir-se en el seu màxim col·laborador i defensor. Tot i ser rebutjat pels seus, Jesús no desisteix de la missió d’anunciar la Bona Nova als pobres, d’alliberar els captius, de proclamar l’amor i el perdó de part de Déu. Així ens ensenya a rebre el seu amor, i, al mateix temps, ens convida a tenir la iniciativa per donar-lo.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a La resposta insubstituïble de l’amor

«Pels fruits els coneixereu»

Aquesta afirmació és de Jesús i es refereix als seus seguidors. Estem davant del repte de la credibilitat de la praxi cristiana, de la coherència entre la fe i la vida, d’allò que se’ns demana als cristians perquè siguem autèntics testimonis del Déu Amor que Jesús ens ha donat a conèixer, perquè tinguem vida en ell. També a nosaltres se’ns coneix pels fruits. No és qüestió de pensar sols en el demà preparant bé el testimoni. Estem ja en l’avui de Déu, en el moment de viure el que ja som pel baptisme, l’hora favorable, com diu Pau a la comunitat de Corint.

«Cercar la coherència entre la vida i la fe en Jesucrist és endinsar-se en el cabal del riu per arribar a la mateixa font.»

Madeleine Delbrêl diu que en la mesura que un cristià professa la seva fe i intenta viure-la, resulta insòlit tant per als creients com per als no creients. Aquest aspecte singular que prové de la coherència entre la vida i la fe «no fa del cristià un home distingit, sinó el rebuig o la denúncia en la seva pròpia vida de tot el que pugui alterar la seva semblança amb Jesucrist. No es tracta de la brillant realització d’un home cristià, sinó del mateix Crist de sempre que mostra el seu rostre a través del rostre d’un home».

L’exigència de la coherència personal en un cristià va unida al seu ésser, el qual el configura a Jesucrist des del baptisme i la confirmació i no sols fa que estigui obert a la fe en Déu, sinó que, com Jesús, sap que l’ha d’estimar com un fill estima amb amor entranyable el seu pare.

Cercar la coherència entre la vida i la fe en Jesucrist és endinsar-se en el cabal del riu per arribar a la mateixa font, allà on tot és net i transparent, el lloc on la frescor, moviment suau i bon gust, fan que la set sigui feliçment assaciada. Ho descriu meravellosament bé aquest text religiós hindú que pot ser compartit amb la mateixa sinceritat cristiana i fer-ne pregària: «És molt el que m’heu donat, però demano més encara. No venc a vós solament pel glop d’aigua, sinó per la font mateixa. No venc cercant guiatge només fins a la porta, sinó fins dintre la casa del Senyor; no cerc solament el present d’amor, sinó l’Amor mateix» (Rabindranath Tagore).

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a «Pels fruits els coneixereu»

Taizé, sempre actual

Taizé és una paràbola que captiva els joves d’avui i els de fa un grapat d’anys. Per la meva part, som un dels milers de joves que van anar a Taizé el juliol del 1968. Era la primera vegada, just feia un parell de mesos del maig francès. Taizé va ser una descoberta que sempre és actual. M’he demanat quin és l’atractiu que segueix contagiant els joves, com ho hem vist aquests dies a la trobada a Madrid. Veig que és una vivència interior que toca la fibra dels interrogants que la persona humana és capaç de fer-se, un camí per trobar-se amb Jesús i amb tot el que ens rodeja. Qualsevol adult o jove —creient o agnòstic— ha pogut percebre dins el cor una veu que el convida a fer un pelegrinatge de confiança.

«Taizé és una paràbola que captiva els joves d’avui i els de fa un grapat d’anys.»

Pujant fa cinquanta anys el turó de Taizé, la meva primera descoberta va ser l’acolliment. Uns joves ens rebien pronunciant el nom i indicant cap on dirigir-nos. La segona descoberta va ser la pregària i la bellesa del cant. No havia vist mai milers de joves pregant, fent silenci, cantant en llatí i amb diferents idiomes, rodejant una comunitat de monjos que era com la columna vertebral d’un cos que vibrava a l’uníson. La tercera descoberta, els cercles de diàleg, on tothom podia exposar els seus interrogants. A l’entretant, un monjo ens comentava uns versets curts de l’Evangeli. Era genial!

Van passar vint anys. Durant aquest temps, havia conegut alguns monjos i fet amistat amb algun d’ells. Arribar al prior, al germà Roger Schutz, era una fita inaccessible, quasi un somni. Però va ser l’any 1988, fent de guionista d’una sèrie de televisió sobre «Vida monàstica» dirigida per la realitzadora Mercè Vilaret, que vaig poder entrevistar-lo durant mitja hora. No m’ho podia creure, durant vuit dies vaig tenir l’oportunitat de parlar llargues estones amb ell. En aquesta ocasió la descoberta va ser la seva captivadora humilitat. Un dels dies, resant junts agenollats davant la icona de la Mare de Déu, em va dir en francès: «Pare, beneïu-me!» Feia setze anys que jo era capellà, sorprès i emocionat li vaig dir: «Jo no en soc digne!» Mirant-me, em va respondre: «Ho has de fer, perquè tu ets pare i jo només soc germà!» Mai no he oblidat aquesta lliçó tan plena d’Evangeli, la guardo sempre actual dins el meu cor.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Taizé, sempre actual

Què n’hem fet, del nostre Baptisme?

És una pregunta que ens la fem sovint i que apareix avui amb freqüència en converses d’Església i ens remet directament a la presa de consciència del que som: seguidors de Jesús, empeltats a ell, units a ell. Tanmateix, el seu abast va molt més lluny, ja que afecta moltes persones per a les quals aquest do està passant desapercebut o ha caigut en l’oblit, s’ha afeblit o ha perdut la seva força espiritual original.

«El Baptisme ha marcat la nostra vida fins al punt de fer-ne un signe visible de l’amor de Déu»

La pregunta ens l’haurem de fer sempre sobre si som realment conscients de la dignitat cristiana que tenim; si el fet d’haver rebut el Baptisme ha marcat la nostra vida fins al punt de fer-ne un signe visible de l’amor de Déu; si la consciència de pertànyer a l’Església ens impulsa a fer de la nostra convivència humana una veritable fraternitat entre els qui se’ns ha fet el do de ser fills de Déu, oberts a treballar una fraternitat sense fronteres; si el baptisme és la porta d’accés als altres sagraments i la font del compromís per anunciar l’Evangeli. En definitiva, es manté viu el nostre compromís baptismal?

L’explicació del nostre Baptisme té el seu origen en el de Jesús. Quan acabem les festes del cicle de Nadal, fixem la nostra mirada en l’inici dels misteris de la vida pública de Jesús, que tenen els seus inicis en el seu baptisme. Amb aquesta credencial, que mostra la nostra identitat cristiana, ens llancem a la missió, per fer present Jesús i l’Evangeli entre la nostra gent. Som creació nova enmig d’una societat que ha de ser regenerada de nou perquè sigui una realitat viva la civilització de l’amor.

Deixem que la seva projecció il·lumini la nostra vida, que també va començar en el sagrament del Baptisme. Dia important per recordar i fer present, dia per agrair sempre la decisió presa de centrar tota l’existència en Jesús, a qui veiem a la fila dels pecadors el dia «que tot el poble es feia batejar», a la vora del Jordà. A nosaltres, «Jesús ens bateja amb l’Esperit Sant i amb foc». Vet aquí la novetat que cal acollir, meditar i treure’n conseqüències: la presència de l’Esperit Sant en nosaltres i en el món.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Què n’hem fet, del nostre Baptisme?