Com trobar-se amb Jesús ressuscitat?

Compartint amb els joves una de les peregrinacions de Setmana Santa, un d’ells em va fer aquesta pregunta: «Com és possible la trobada amb Jesús, de la qual tant parlem?» Realment, estava tocant un dels punts claus de la fe cristiana. Anàvem caminant en grup i reflexionant. A poc a poc vaig intentar respondre. Amb Jesús ens trobem llegint, meditant i pregant l’Evangeli, especialment a partir del que ell diu i fa, escoltant les seves preguntes i responent-les, confrontant la pròpia vida amb la seva. Aquest és un primer aspecte que ens ajuda a una bona comunicació humana i es converteix en pregària.

«Compartint amb els joves una de les peregrinacions de Setmana Santa, un d’ells em va fer aquesta pregunta: “Com és possible la trobada amb Jesús, de la qual tant parlem?”»

El diàleg va seguir quan em vaig referir a una altra dimensió de la trobada amb Jesús. El model ens el dona Jesús mateix quan s’identifica amb totes aquelles persones que hem acollit, hem acompanyat i ajudat, aquells «germans més petits» a qui hem donat de menjar i beure, a qui hem vestit o hem visitat perquè estava malalt o a la presó. Posem-hi aquí tota persona amb qui Jesús s’identifica. En aquest aspecte tenim molta feina a fer, ja que afecta tota relació humana. Són els ulls de la fe i l’escalf de l’amor que fan possible que, en tota persona, hi vegem Jesús a qui reconèixer i estimar.

L’altre aspecte és l’encontre amb Jesús Ressuscitat que té lloc cada vegada que celebrem l’Eucaristia i els altres sagraments. És una trobada en la qual, com en tot el que s’ha dit abans, hi intervé la fe i la comunitat, ens enforteix espiritualment i dona una nova projecció a tot el que som, diem i fem.

Som hereus d’un poble creient que ha edificat la seva convicció de fe sobre el testimoni dels apòstols. D’ells bevem l’experiència quan expliquen com s’han trobat amb Crist Ressuscitat i com aquest esdeveniment singular ha provocat un gir total a les seves vides. Han passat del dubte a la confiança, de la por a la pau interior, de la desil·lusió a l’entusiasme, de la soledat a la companyia, de la decepció al goig de comunicar la bona notícia i implicar-s’hi del tot fins a comprometre-hi la vida.

Sebastià Taltavull
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , | Comentaris tancats a Com trobar-se amb Jesús ressuscitat?

Introduir els valors de l’Evangeli

«El cristià que dona un tros de pa al qui passa fam, realitza una obra de misericòrdia; però el qui la fa innecessària, i suprimeix les causes que donen origen a la injustícia, lluita de manera molt més eficaç pel triomf pasqual.» Són paraules de sant Agustí. La Pasqua de Jesús, superació definitiva de les pobreses i la injustícia més radicals, ens fa adonar que la fe cristiana no pot ser mai el descans fictici dels qui viuen tranquils sense amor. Tot al contrari: la fe cristiana ha de ser el fonament i el motor de la nostra entrega generosa als altres. La fe no és opi, ni narcòtic, ni un passi per a ben morir, sinó estímul i força per fer de la nostra terra una terra de germans, mentre peregrinem cap a la meta definitiva.

«Hem de proclamar amb força que la fe autèntica en Crist ressuscitat ha estat, és i serà sempre el valor alliberador, humanitzador i salvador per excel·lència».

No volem tancar els ulls a la realitat ni silenciar que els cristians no sempre hem estat exemples de solidaritat ni hem generat confiança. Amb tot, hem de proclamar amb força que la fe autèntica en Crist ressuscitat ha estat, és i serà sempre el valor alliberador, humanitzador i salvador per excel·lència. L’autèntica fe en Crist, el Fill de Déu, és la que ens obre nous horitzons per introduir en les coordenades de la nostra història i en tots els àmbits de la nostra societat els valors de l’Evangeli.

Mirem què feien els primers cristians en contemplar la situació dels més pobres: «Ningú d’ells no parlava de les coses que posseïa com si fossin pròpies, sinó que tenien tots els béns en comú. Tant, que entre ells no hi havia ningú que visqués en la indigència.» És que havien entès molt bé que, quan Jesús se situa al costat dels pobres, quan retorna la salut als malalts, quan allibera els oprimits i proclama amb fets que el Regne de Déu acabarà amb el dolor, la marginació, el pecat, el sofriment i la mort, proclama i demostra que Déu és a favor de tota persona humana i la seva dignitat. I, si tenim Déu a favor nostre —com es demana sant Pau— qui tindrem en contra? Hem renascut a la confiança que ens fa abandonar la por, tota por!

Sebastià Taltavull
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Introduir els valors de l’Evangeli

La fe que desfà la indiferència

Amb l’alegria del Crist ressuscitat als llavis i al cor, els cristians celebrem el dia més gran de l’any, la Pasqua, el pas de la mort a la vida. L’experiència dels apòstols recull el que moltes vegades hem proposat: l’encontre amb Crist ressuscitat. Aquesta és la novetat de la predicació apostòlica, l’anunci del qui ha canviat el curs de la història i li ha donat una orientació decisiva. Jesús no ha estat acceptat per tothom, ha estat perseguit, ha mort a la creu després d’una lenta i dolorosa agonia. Així s’ha identificat plenament amb els homes i les dones de tots els temps que han estat i són víctimes de la violència i la injustícia.

«Amb l’alegria del Crist ressuscitat als llavis i al cor, els cristians celebrem el dia més gran de l’any, la Pasqua, el pas de la mort a la vida.»

Com a testimonis del Ressuscitat, els apòstols són les pedres fonamentals de l’Església. La fe de la primera comunitat de creients es fonamenta en el testimoni d’homes concrets, coneguts dels cristians.

El nostre món i la complexitat de situacions humanes i inhumanes que vivim necessiten avui un anunci que ompli els cors de goig i de confiança. Ja podem tenir les conviccions ben clares i conèixer bé els continguts, però cal saber arribar a les persones i comunicar-los la bona notícia de la Resurrecció del Senyor, com ho van fer en altre temps Pere i els apòstols. Circumstàncies noves reclamen l’ardor d’una fe que desfaci la indiferència, la ignorància i la decepció, i obri els cors a l’encontre amb el Senyor per l’experiència que es comunica gràcies a un veritable testimoni cristià.

Pensem que es tracta de donar a la vida humana la nova i completa dimensió que li correspon, la que descobreix i apropa a Déu, la que s’obre a l’amor als altres, la que fa veure amb els ulls de la fe la nova presència del Ressuscitat, el nostre amic de ruta. Aquesta renovació personal i interior necessita ser completada per la consegüent transformació social feta a la llum de l’Evangeli.

Per això, plens d’esperança, podem estimular accions creatives, solidàries i valentes que promouen una nova mena de relacions fonamentades en els drets humans.

Sebastià Taltavull
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a La fe que desfà la indiferència

Atrauré tothom cap a mi! (Jn 12,32)

Ja als inicis del cristianisme era viva aquesta pregunta: per què la creu de Jesús és escàndol i absurd per a uns i poder i saviesa per a uns altres? Estem davant d’un misteri i només és possible accedir-hi des de la fe en Aquell que ha estat crucificat. La creu és un misteri perquè no sols és un enigma difícil de desfer, sinó perquè conté la profunditat del drama més humà que existeix: una mort afectada per un doble moviment: primer, per la realitat universal i indiscutible que tots morim i, segon, per la possibilitat tristament real que l’home és capaç de matar. És el trist relat de molts dies!

«Ja als inicis del cristianisme era viva aquesta pregunta: per què la creu de Jesús és escàndol i absurd per a uns i poder i saviesa per a uns altres?»

«Ja als inicis del cristianisme era viva aquesta pregunta: per què la creu de Jesús és escàndol i absurd per a uns i poder i saviesa per a uns altres?»

Jesús viu en la seva persona el doble efecte d’aquest drama. I, perquè és home i Déu, aquest drama pren una nova significació amb conseqüències salvífiques per a la humanitat. Així ho entenem els cristians des de la fe i així ho anunciem. Tant, que la seva mort implica la nostra i li dona un sentit nou: la mort ja no és la darrera paraula, perquè Déu ha intervingut en l’home Jesús a favor de tots nosaltres, homes i dones de tots els temps. Així, ha fet que la mort sigui el pas necessari per arribar a la Vida.

Incomprensible misteri des d’una mentalitat que no accepta la intervenció de Déu. Incomprensible misteri per aquell que es resisteix a morir i no hi veu més enllà. La Vida apareix en el nucli més dramàtic d’aquesta mort com el fruit que neix del gra de blat que s’ha podrit en el cor de la terra per donar vida. «Ha arribat l’hora —diu Jesús— que el Fill de l’home serà glorificat. Us ho ben asseguro: si el gra de blat, quan cau a la terra no mor, queda ell tot sol, però si mor, dona molt de fruit» (Jn 12,23-24). Paraules que ens mouen a la confiança i omplen d’esperança i joia l’existència.

Al final de la Setmana Santa la creu queda il·luminada i ja no hi penja ningú, mai no hi hauria de penjar ningú! La llum de Pasqua ens la fa mirar amb uns ulls nous, transfigurats, els de la fe, que veuen superat el mal, la mort, el pecat i vençuda tota injustícia.

Sebastià Taltavull
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Atrauré tothom cap a mi! (Jn 12,32)

Caminant cap a Pasqua

Camins definits, camins paral·lels, camins encreuats, camins enfrontats… Per on transitem? Una persona de mitjana edat em deia que «encara m’estic plantejant quin rumb ha de prendre la meva vida». Resulta difícil discernir quin és el camí més adequat si no es coneix la meta on es vol arribar. És el drama de no veure-hi clar, sentir-se sol, no deixar-se acompanyar en la recerca, prescindir de tot i de tothom. L’aïllament no afavoreix avançar ni engendra esperança.

«El camí cap a Pasqua, doncs, conté aquest clima i demana gestos d’amistat, després d’entendre què vol que tinguem clar. El camí es farà si fem el mateix que Jesús: “rentar els peus” i “partir el pa”, amb tot el que això significa».

«El camí cap a Pasqua, doncs, conté aquest clima i demana gestos d’amistat, després d’entendre què vol que tinguem clar. El camí es farà si fem el mateix que Jesús: “rentar els peus” i “partir el pa”, amb tot el que això significa».

Però a l’Evangeli, i amb l’intent d’apropar-nos a la persona de Jesús, trobem la bona notícia: «Jo soc el camí.» Tanmateix, caminant cap a Pasqua, veiem que no és un camí només de flors, fàcil de transitar, sinó que conté contrarietats, les que provenen d’un mateix quan d’entrada es descarta tot sacrifici i esforç, i les que ens venen de fora.

El camí de Jesús que condueix a Pasqua —que és el del seu seguiment— és exigent, però ple d’esperança, radical, perquè inclou la radicalitat de l’amor. L’amistat amb Jesús suposa arribar a donar la vida. «Ningú no té un amor més gran —diu Jesús— que el qui dona la vida pels seus amics» (Jn 15,13). L’alegria de l’Evangeli neix de la confiança de saber que Déu ens estima. Assumim els desafiaments del nostre temps, ens fan més sensibles al dolor dels qui sofreixen.

El camí cap a Pasqua, doncs, conté aquest clima i demana gestos d’amistat, després d’entendre què vol que tinguem clar. El camí es farà si fem el mateix que Jesús: «rentar els peus» i «partir el pa», amb tot el que això significa. Dos gestos que seran definitius per al cristià que vol que l’experiència pasqual —que és el pas de la mort a la vida— sigui una constant en la seva vida.

Certament que el camí que feu Jesús ell tot sol el va seguir, però el va fer per tots nosaltres… És el camí que jo he de fer i que ningú no pot fer per mi, ans l’he de fer amb tots vosaltres… Un camí que Jesús, des del principi i per a la seva encarnació, ha fet i vol seguir fent amb tots nosaltres. Fem-li confiança!

Sebastià Taltavull
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , | Comentaris tancats a Caminant cap a Pasqua

Captivats per una vida virtual

Vaig llegir a la contraportada d’un diari el titular d’una entrevista a una persona jove que deia més o menys això: «Tinc uns mil amics virtuals, però de vertaders no arriben a cinc.» Quin drama! —vaig pensar— i quin tipus de comunicació existeix? També vaig pensar i ho segueixo pensant: quina qualitat de relació entre emissor i receptor? Què té d’humà aquest intercanvi? L’àmbit és l’acceleració, no tenir temps per pensar, ni pausa per reflexionar, ni espais per dialogar, ni possibilitat d’escoltar. Romanen més preguntes que respostes, unes i altres s’entrecreuen i sovint s’exigeix la resposta abans que s’hagi acabat de formular la pregunta. Molt connectats, però potser molt sols.

"Molt connectats, però potser molt sols".

“Molt connectats, però potser molt sols”.

M’ho ha fet pensar molt l’eufòria virtual que vivim i la intuïció del papa Francesc en dir recentment: «Quants es deixen captivar per una vida completament virtual en què les relacions semblen més senzilles i ràpides però que després resulten dramàticament sense sentit. Aquests estafadors no només ofereixen coses sense valor sinó que prenen allò més valuós, com la dignitat, la llibertat i la capacitat d’estimar. És l’engany de la vanitat, que ens porta a presumir-ne, fent-nos caure en el ridícul, i el ridícul no té marxa enrere.» Abans s’ha referit als joves als quals se’ls ofereix el fals remei de la droga, d’unes relacions d’un sol ús, de guanys fàcils però deshonestos.

Com recompondre aquesta situació que ens afecta de forma quasi global? Possiblement oferint l’ocasió d’unes relacions més humanes, cara a cara i mirant-nos als ulls. La relació virtual, tot i els seus aspectes positius, no l’ofereix en viu encara que hi hagi mil imatges. Recordo una trobada amb famílies projectant un powerpoint. Jo feia la veu en off, i la gent ho va trobar molt bé, il·lustratiu —em van dir— però van afegir: «Et volem veure els ulls i el rostre…» De cop vaig entendre la necessitat d’una interlocució veritablement humana, el valor del diàleg, la paraula pronunciada en directe, la trobada càlida que dona la relació persona a persona i l’intercanvi grupal. Em va ser una lliçó.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Captivats per una vida virtual

El repte de ser bones persones

De ple en la Quaresma, temps de necessària renovació personal i amb repercussió social, podem proposar-nos arribar a ser més bones persones. No fa gaire, era tot un grup que ho deia i ho veien important per als temps que vivim, on la bondat escasseja —deien— i fa falta que algú s’ho proposi en ferm. De Jesús es diu que «va passar fent el bé» i és ell mateix qui ens convida que siguem «bons del tot» com ho és Déu, el nostre Pare del cel. No és de cap manera aquesta —la bondat— una qualitat dels febles, més aviat avui l’hem de considerar com allò que caracteritza els forts, els qui han fet de la seva vida una ferma entrega per escampar el bé a tot arreu. L’Evangeli ens mostra el camí. Cal aprendre’l!

"De ple en la Quaresma, temps de necessària renovació personal i amb repercussió social, podem proposar-nos arribar a ser més bones persones".

“De ple en la Quaresma, temps de necessària renovació personal i amb repercussió social, podem proposar-nos arribar a ser més bones persones”.

M’agrada molt com ho diu el papa Francesc: «El bé sempre tendeix a comunicar-se. Tota experiència autèntica de veritat i de bellesa busca per si mateixa la seva expansió, i qualsevol persona que visqui un profund alliberament adquireix major sensibilitat davant les necessitats dels altres. Comunicant-lo, el bé s’arrela i es desenvolupa. Per això, qui vulgui viure amb dignitat i plenitud no té cap més camí que reconèixer l’altre i buscar el seu bé» (EG 9). Avui, ser bona persona és un repte perquè suposa encarar-se amb l’engany de la vanitat i l’aparença. No és bo de fer enfrontar-se amb l’ambient hostil que tot això crea si un és honrat i vol seguir essent-ho. Tanmateix, el qui és bona persona sap d’on li ve la fortalesa i no té por de presentar-se amb humilitat.

Tots coneixem bones persones, també en coneixem d’altres que s’ho proposen i ho van aconseguint, la qual cosa vol dir que és possible arribar-hi. La veritat és que quan s’arriba a un punt elevat de sinceritat amb un mateix i toques la fibra del que realment val en la vida, apareix el cor senzill i amb ell l’empatia que mira les persones, el món i un mateix amb els ulls de Déu, que són tot amor i bondat. No podem amagar que ho veiem així, i per això ho diem amb la cara ben alta. A més, la «bondat» és un dels «fruits» de l’Esperit que es manifesta allà on la persona ho viu.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a El repte de ser bones persones

Un altre estil de vida

La proposta d’un altre estil de vida no és gens fàcil per als qui estan acostumats a viure en l’abundància. Tampoc per als qui ajuden els rics a ser més rics quan tota l’economia hauria d’ajudar els pobres a sortir de la seva situació de pobresa. Mirant la nostra realitat, és un fet davant del qual no podem restar passius ni molt menys indiferents. La paràbola evangèlica del ric i el pobre revela precisament aquest problema: no és que el ric vagi contra el pobre, sinó que l’oblida. Avui, la indiferència està prenent dimensions insospitades fins a convertir-se tota ella en un fenomen global.

«La paràbola evangèlica del ric i el pobre revela precisament aquest problema: no és que el ric vagi contra el pobre, sinó que l’oblida. Avui, la indiferència està prenent dimensions insospitades fins a convertir-se tota ella en un fenomen global».

«La paràbola evangèlica del ric i el pobre revela precisament aquest problema: no és que el ric vagi contra el pobre, sinó que l’oblida. Avui, la indiferència està prenent dimensions insospitades fins a convertir-se tota ella en un fenomen global».

Hem de pensar que també en aquest camp és urgent la conversió, la qual cosa significa acceptar la necessitat d’apostar per un altre estil de vida més d’acord amb l’Evangeli, i que comença per una major presa de consciència personal, familiar i comunitària, segueix per prendre determinades decisions i desemboca en comportaments concrets. Entren en escena la valoració del bé comú per sobre del bé individual, l’opció pel compartir en lloc de l’obsessió per l’acaparament, la responsabilitat que evita qualsevol intent d’evasió. El papa Francesc veu el fonament de la conversió en «una espiritualitat cristiana que encoratja un estil de vida profètic i contemplatiu, capaç de gaudir profundament sense obsessionar-se pel consum».

Aquesta obsessió consumista sovint ens fa perdre el nord, fa comprar coses que no necessitem, amb uns diners que no tenim i per fer ostentació davant d’una gent que no ens interessa. És absurd que s’actuï amb tanta inconsciència. «L’espiritualitat cristiana, d’altra part, proposa un creixement amb sobrietat i una capacitat de gaudir amb poc. És un retorn a la simplicitat que ens permet d’aturar-nos a valorar les coses petites, agrair les possibilitats que ofereix la vida sense enganxar-nos al que tenim ni entristir-nos pel que no posseïm» (LS 222). De ben segur que tot això té que veure amb la generositat de l’almoina i el sentit solidari del dejuni. Cal assumir-ho i fer camí!

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Un altre estil de vida

Sobrietat i humilitat

El temps que vivim demana l’atreviment de proposar una manera alternativa d’entendre la qualitat de vida. El plantejament ens el fa el papa Francesc com un dels signes d’identitat de l’espiritualitat cristiana. Diu que l’espiritualitat cristiana proposa un creixement amb sobrietat i una capacitat de gaudir amb poc. No hi ha dubte que estem davant d’una alternativa a l’obsessió consumista. Per això, dirà també que la sobrietat, que es viu amb llibertat i consciència, és alliberadora.

«La humilitat és expressió de pau interior i d’una vida unificada que ha renunciat a la dispersió de sentiments i activitats».

«La humilitat és expressió de pau interior i d’una vida unificada que ha renunciat a la dispersió de sentiments i activitats».

A la sobrietat, element més que necessari per al nostre temps, s’hi ha d’afegir la humilitat. La seva desaparició podria acabar danyant la societat i l’ambient, fins anar en contra d’un mateix, per provenir precisament d’un intent de dominar-ho sense cap límit. La humilitat és expressió de pau interior i d’una vida unificada que ha renunciat a la dispersió de sentiments i activitats. La humilitat és veritat, treu de la persona tota màscara i la fa resplendir pel que és, no per l’aparença o pel que té.

L’itinerari convida a fer l’experiència d’una conversió, d’un canvi del cor envers Déu, envers els altres i envers el medi natural que ens rodeja. De la mateixa manera, un canvi en els estils de vida orientats al bé comú ens obririen a noves formes de creativitat i valoració de les coses senzilles i petites —exemples de sobrietat i humilitat— que ens conduirien a veritables formes de relació humana, més humanitzadores.

Mentre més buit —diu Francesc— està el cor de la persona, més necessita objectes per comprar, posseir i consumir. Per superar-ho, si aconseguim vèncer l’individualisme, realment podrem desenvolupar un estil de vida alternatiu, aleshores també serà possible un canvi important en la societat. L’opció sempre apareix quan som capaços de pensar amb tota humilitat si tot el que fem en la vida roda entorn d’un mateix o si els altres hi tenen cabuda. La sobrietat ens prepara per a la solidaritat i la humilitat ens hi empeny perquè sigui un fet. No perdem res, ho guanyem tot!

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Sobrietat i humilitat

Per una Església de mans unides i de caritat

La Paraula de Déu il·lumina moltes situacions d’actualitat, sovint enfosquides per la desigualtat i la marginació social. Quelcom deplorable quan presenciem amb dolor la desesperació dels qui moren travessant el mar fugint de la fam i la violència. Jesús es defineix amb tota claredat a favor dels marginats i manifesta davant del poble les seves preferències. La salut de les persones i la seva integració social constitueixen un dels objectius de la seva actuació i es posa en evidència de quina part està Déu.

«Treballar per una Església de “Mans Unides” ajudant en projectes concrets, és una de les accions a les quals no podem renunciar perquè és treballar a favor de l’educació, de la sanitat, de la promoció humana d’amplis sectors socials on la injustícia, la violència, la malaltia i la fam estan colpint més fortament els més pobres»

«Treballar per una Església de “Mans Unides” ajudant en projectes concrets, és una de les accions a les quals no podem renunciar perquè és treballar a favor de l’educació, de la sanitat, de la promoció humana d’amplis sectors socials on la injustícia, la violència, la malaltia i la fam estan colpint més fortament els més pobres»

Ho veiem en Jesús. Per a ell no n’hi ha prou d’apropar-se a la gent, tot i que tothom reconegui el bé que se’ls fa, sinó que vol que arribin a comprendre que Déu és Amor, acollir la Bona Nova del Regne que proclama i que ha vingut a inaugurar amb els seus signes, entre els quals hi ha la curació i la integració social. Per això, diu: «El Regne de Déu ja és enmig vostre» (Lc 17,21).

Vet aquí la novetat que els cristians humilment hem d’aportar a tot gest humà d’atenció solidària i d’acció social envers els més necessitats. Treballar per una Església de «Mans Unides» ajudant en projectes concrets, és una de les accions a les quals no podem renunciar perquè és treballar a favor de l’educació, de la sanitat, de la promoció humana d’amplis sectors socials on la injustícia, la violència, la malaltia i la fam estan colpint més fortament els més pobres.

Al mateix temps, una Església de la «Càritas», màxima expressió de compromís evangèlic, ens pot ajudar a entrar en la Quaresma per fer d’ella, amb la intensificació de la pregària i l’austeritat del dejuni, un itinerari de santificació, de salut personal i de transformació social.

Fem-ho realitat aquí i en qualsevol altre indret on veiem necessitat d’ajuda. Demanem la intercessió de la Mare de Déu, avui en el seu dia de festa a Lourdes i Jornada dedicada als Malalts, ella que en el seu santuari i arreu els acull i ajuda amb la presència sacramental de Jesús a cercar la salut, tota una joiosa paràbola de curació física i espiritual.

Sebastià Taltavull
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Per una Església de mans unides i de caritat