Emergència humanitària

Ho hem viscut aquestes darreres setmanes degut a la crisi humanitària al Mediterrani. Una situació que es fa insuportable. Però, al mateix temps, les desavinences i manca d’acord entre els qui han de donar l’ordre d’acolliment, segurament moguts per molts interessos que impedeixen l’accés a mils d’immigrants que fugen a la desesperada. En un dels moments més crítics, a Mallorca havíem arribat a un acord entre el bisbat i el Govern de les Illes Balears, posant nosaltres a disposició les dependències del Seminari nou per a un possible refugi en cas de ser traslladats a la nostra illa.

«Certament, potser estem més preocupats per què ens pot passar a nosaltres i la por, la sospita, la desconfiança ens fa tancar els ports i les fronteres.»

Nosaltres no vam dubtar ni un sol moment a oferir acolliment, com tanta altra gent que fa temps que l’ofereix. Estem davant d’una situació d’emergència humanitària que sempre ens posa enfront d’aquell dilema en què es va trobar el bon samarità davant el ferit a la vorera del camí. Ben segur que es va demanar «què li passarà a ell si jo no l’ajudo?», una pregunta ben distinta de l’expert en la llei o el levita: «què em passarà a mi si l’ajudo?». És una alternativa massa evident perquè ens demanem si en aquest moment i davant d’aquest problema potser estem dividits per optar cap a una o altra reacció. Certament, potser estem més preocupats per què ens pot passar a nosaltres i la por, la sospita, la desconfiança ens fa tancar els ports i les fronteres.

Independentment de l’esforç que s’ha de fer per trobar solució a l’acolliment de tants migrants i que és de màxima urgència, hem de pensar sempre en no caure en la indiferència que —com sempre diu el papa Francesc— podria estendre’s fins a globalitzar-se. Les seves paraules a Lampedusa aquell juliol del 2013 han marcat una línia d’actuació que ens obliga, senzillament perquè ens planteja la greu pregunta del començament de la Bíblia que sempre intranquil·litza qualsevol consciència i que ha d’estar a l’inici de tot plantejament i acció humanitària: «On és el teu germà?» (Gn 4,9).

En aquella ocasió, el papa Francesc ja va llençar aquest missatge: «Qui de nosaltres ha plorat per aquest fet i per fets com aquest?» Qui ha plorat per la mort d’aquests germans i germanes? Qui ha plorat per aquestes persones que eren a la barca? Som una societat que ha oblidat l’experiència del plor, del «patir amb»: la globalització de la indiferència ens ha manllevat la capacitat de plorar!». Tot això ens demana gestos humanitaris de conversió i al mateix temps l’exercici de la caritat política.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Emergència humanitària

L’elogi de la humilitat

Quan hi ha qui viuen obsessionats per l’escalada sense mesura, no hi ha lloc per les posicions humils. Tot ha de ser extraordinari, arrogant, superlatiu, impactant, tot un muntatge per viure de l’èxit, de la «figura». Sovint, ferits per l’orgull, es fa difícil donar un altre to a la nostra activitat humana. Ser el primer, guanyar-ho tot a qualsevol preu, arraconar a la vorera tot aquell que impedeix el nostre «ascens», constitueix l’afirmació que realment promet. Pensem, per exemple, en el ridícul que podem arribar a fer, com insinua Jesús a l’evangeli, quan pretenem el capdamunt de l’escalafó i acaparar els primers llocs en tot. Que lluny de l’Evangeli! Perquè, segons ell, la veritat sempre serà de part dels humils. Aquesta és la conclusió en boca de Jesús: «Tothom que s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.»

Per a dur-ho a bon terme, la Paraula de Déu ens exhorta amb claredat. La resposta només la podrà donar un cor humil, convertit al Senyor i obert amb senzillesa als altres. La Paraula de Déu ens exhorta així: «Com més gran ets, més humil has de ser, i Déu et concedirà el seu favor. Déu, que és veritablement poderós, revela els seus secrets als humils.» Fixem-nos en Maria, la mare de Jesús, ja que ha estat la seva humilitat la que ha fet possible que Déu realitzés en ella meravelles i tots poguéssim reconèixer de part de qui es posa Déu, i amb qui compta a l’hora de realitzar els seus plans.

D’altra part, en la voluntat de «pujar» s’hi pot veure la imatge de l’arribisme, de l’intent d’arribar molt alt, d’aconseguir un lloc no amb la intenció de servir sinó de servir-se’n en benefici propi, cercant els propis interessos, la pròpia glòria i no la de Déu. El papa Francesc ho anomena «mundanitat espiritual». Tanmateix, la veritable pujada, el veritable ascens, per un seguidor de Jesús, és la creu, que passa per la humilitat i l’entrega de la pròpia vida per amor.

Seguint les paraules de Jesús, fem l’elogi de la humilitat: «Entre vosaltres, el qui vulgui ser important, ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, ha de ser l’esclau de tots, com el Fill de l´home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres, i a donar la seva vida com a preu de rescat per tots els homes» (Mc 10,43²45).

«El veritable ascens, per un seguidor de Jesús, és la creu».

Posted in Català | Comentaris tancats a L’elogi de la humilitat

Existim per evangelitzar

«Aneu, anuncieu l’Evangeli per tot el món.» L’encàrrec ens ve de Jesús. El context actual ens reclama la urgència de fer-lo realitat. L’Església es fa constant ressò d’aquest encàrrec perquè sap que forma part de la seva missió més específica, ja que si existeix és per evangelitzar. Bàsicament es tracta d’anunciar el Crist i el seu Evangeli a totes aquelles persones que no el coneixen o viuen com si no el coneguessin.

D’aquí ve la urgència d’un replantejament de tota la nostra acció evangelitzadora, tant si la contemplem des del nostre compromís individual com si l’assumim com a comunitat cristiana. Sant Pau VI, en referir-se a l’evangelització, la veu com un veritable procés i l’entén com a «renovació de la humanitat, de testimoni, d’anunci explícit de Jesucrist, d’adhesió del cor, d’entrada a la comunitat, d’acollida dels signes sacramentals, d’iniciatives apostòliques» (EN 24).

Dur a terme l’encàrrec de Jesús de fer-lo conèixer no es redueix a un simple ensenyament, sinó que ens hi trobem implicats mitjançant el nostre testimoni. Els mestres només són creïbles si són testimonis i si la seva vida dona raó del que ensenyen. Per això, qui es decideix a evangelitzar ha d’acceptar d’entrada ser evangelitzat i viure un constant procés de conversió. Només des d’aquesta actitud —ho va dir ben clar el Concili Provincial Tarraconense— és possible entendre que evangelitzar és descobrir en el cor de cada dona i de cada home l’acció i l’ardor de l’Esperit; és establir aquelles oportunes mediacions per tal que les persones senzilles, i potser afligides, puguin trobar-se amb Déu; és ajudar a refer l’experiència de Déu de moltes persones allunyades, experiència que es troba intrínsecament unida a l’amor als germans i, per tant, a aquella opció pels pobres i per la justícia, que sempre han estat el distintiu de Jesús.

La predicació de l’Evangeli provoca una forta commoció en la pròpia vida, algunes vegades és anunci i d’altres és denúncia, paraula oportuna i inoportuna, perquè «la Paraula de Déu és viva i eficaç. És més penetrant que una espasa de dos talls: arriba a destriar l’anima i l’esperit, les articulacions i el moll dels ossos; discerneix les intencions i els pensaments del cor» (He 4,12). Per això, no ens deixa tranquils i, cada cop que ens arriba, crida a la conversió i no queda sense fruit.

Posted in Català | Comentaris tancats a Existim per evangelitzar

L’amor, “foc” renovador de l’Esperit

Quan Jesús diu que ha vingut a calar «foc» a la terra no es refereix a la violència física ni tampoc a la que poden exercir les forces de la natura, sinó a l’acció de l’Esperit Sant. Jesús no parla del foc destructor de la violència, ni de càstig, ni de judici, com esperaven els deixebles de Joan. Tampoc no parla de res que pugui referir-se a l’entusiasme d’un integrisme fonamentalista, i encara menys a una declaració de guerra en nom de Déu. Jesús mai no ha optat per la violència.

L’acció de l’Esperit és comparada a foc en el fet que il·lumina i purifica l’interior de l’home, el foc que posa en moviment i transforma tot el que hi ha al seu voltant. Jesús compara la seva persona i la seva missió a un foc que aclareix i ens situa en la «veritat», és a dir davant seu mateix, que s’ha definit com a tal. Situats davant seu, el seu Esperit, la seva presència espiritual i vivificadora en el nostre interior ens invita també a definir-nos i a seguir-lo. Per això, parla d’assumir el nou sentit que Déu vol, que ens proposa, i que no sempre coincideix amb el que nosaltres proposem i volem.

L’Església, encarnada en el món, ha assumit ser també un signe de renovació que anima al compromís cristià de tots els seus membres. També a nosaltres ens agradaria que l’ardor per anunciar l’Evangeli contagiés totes les realitats humanes i Déu fos el centre de tot el que som i vivim, amb la capacitat de dur pau on hi ha conflictes, de construir i cultivar relacions fraternes on hi ha odi, de buscar la justícia on hi domina l’explotació de l’home per l’home. Només l’amor és capaç de transformar de manera radical les relacions que els éssers humans tenen entre ells.

La pau és el que l’Església proposa per implantar la justícia i situar-se al costat dels indefensos. Jesús vol «cremar» el mal que existeix i salvar la persona que encara n’és esclava. El cristià sap que no pot renunciar a la integritat del missatge ni a la coherència del seu testimoni. És per això que és capaç de donar fins i tot la vida per amor, com Jesús. La força que ve de l’Esperit de Crist ressuscitat és la que fa contagiar el «foc» de l’amor de Déu a tot el que ens envolta, les persones i tota la societat.

Candle

Posted in Català | Comentaris tancats a L’amor, “foc” renovador de l’Esperit

El nostre tresor és allà on tenim el cor

Jesús —ho llegim a l’evangeli— ens fa aquesta advertència: «Guardeu-vos de tota ambició de posseir riqueses, perquè ni que algú tingués diners de sobres, els seus béns no li podrien assegurar la vida.» De fet, ens situa davant d’una de les opcions potser més difícils per a un cristià. Ja en un altre passatge ha alertat sobre la hipocresia de voler servir dos amos al mateix temps: Déu i els diners, tot mirant d’harmonitzar la vivència religiosa amb la cobdícia sense límits.

Amb tot, el nostre cor sap on es troba el seu tresor i aquesta tendència condiciona totalment la nostra vida i l’orienta cap a Déu o la manté allunyada d’Ell i aferrada als béns materials. Però als creients se’ns demana enriquir-nos als ulls de Déu. Què vol dir, doncs, fer-se ric als ulls de Déu? És decidir-se per uns altres valors que s’adquireixen amb la virtut de la humilitat i el despreniment. El creient es fixa més en la confiança, en la sensatesa del cor, en la misericòrdia, en fer que la vida sigui alegria i goig per la prosperitat que el Senyor concedeix, plena d’aquells valors espirituals que la dignifiquen.

La font és Crist viu, el referent que ens ho explica tot i ho fa realitat. «Ja que heu ressuscitat amb Crist —diu sant Pau—, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu; estimeu allò que és de dalt, no allò que és de la terra.» L’encontre amb Crist ens porta a un esforç de superació personal, de renúncia a certs béns fins i tot legítims, de despreniment de molts objectes superflus, d’una nova organització econòmica pel bé de tots, de solidaritat efectiva, de fets significatius de compartir. Encara més, ens exhorta a fer morir allò que ens lliga a la terra, especialment els mals desigs i l’amor al diner, que és una idolatria.

No ens assegura res una organització social basada purament en criteris d’eficàcia material i buida de valors espirituals i morals. La riquesa existeix no per ser acumulada per uns pocs, sinó per ser compartida. Una vegada més se’ns fa veure que «l’amor al diner és l’arrel de tots els mals» (1Tm 6,10). Per això, la pobresa s’eleva a valor moral quan es manifesta com a humil predisposició i obertura a Déu, confiança en Ell. L’activitat econòmica i el progrés material han de ser fruit d’una obra de justícia i han d’estar al servei de l’home i de la societat.

Posted in Català | Comentaris tancats a El nostre tresor és allà on tenim el cor

Començar a tastar el cel a la terra

La fe no ens eximeix de la responsabilitat de viure cada dia el nostre compromís cristià, sinó més aviat ens demana que estiguem més i més presents i atents perquè l’Evangeli amari de sentit tota l’activitat humana. Coneixem la força de la fe a través del testimoni de persones que han posat tota la seva confiança en Déu i han tingut una actuació decisiva en la història. Ara, la crida es dirigeix a nosaltres, els qui tenim la responsabilitat de respondre al moment històric que ens toca viure i sobre el qual hem d’actuar segons l’Evangeli, sempre amb visió esperançada de futur en Déu.

«La fe demana voluntat de despreniment de tot el que ens manté lligats als béns materials i ens impedeix de ser lliures i esperançats; al mateix temps, s’espera de nosaltres gestos de solidaritat amb els més necessitats.»

És per la fe que sabem que el present es troba marcat per aquest futur que ens ha promès. La nostra mirada, dirigida a Déu, queda il·luminada per veure la manera de com fer present els signes de vida del Regne de Déu que Jesús ja ha inaugurat amb la seva mort i resurrecció. Perquè aquest Regne ja és enmig nostre, ara es tracta de fer-lo visible mitjançant el nostre testimoni personal i col·lectiu amb paraules i gestos que donin raó de la nostra esperança a qui ens la demani i fer-nos creïbles des del seguiment.

Com fer-ho? Jesús ens ho proposa així: «Veneu els vostres béns i distribuïu els diners als qui ho necessiten. Feu-vos bosses que no es facin malbé, reuniu-vos al cel un tresor que no s’acabi; allà, els lladres no s’hi acosten, ni les arnes no fan malbé res. Perquè on teniu el tresor, hi tindreu el vostre cor» (Lc 12,33-34). Demana voluntat de despreniment de tot el que ens manté lligats als béns materials i ens impedeix de ser lliures i esperançats; al mateix temps, s’espera de nosaltres gestos de solidaritat amb els més necessitats. La fe ens obre a l’esperança i ambdues se solidifiquen amb la caritat.

Jesús obre una vegada més el nostre cor a la confiança, un cor que ha de trobar-hi en Ell el seu tresor. Aquestes paraules de confiança ens fan saber que hem de fer desaparèixer aquelles pors que ens impedeixen avançar segons la seva voluntat. Ens demana vetllar, estar desperts, atents a tot, disponibles, confiats, fidels, responsables en les tasques encomanades i amb mirada esperançada de futur, el que ens ha promès i serà un regal. És gran pensar que ara ja podem tastar-lo fent present el cel a la terra, construint la civilització de l’amor.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Començar a tastar el cel a la terra

Pregar demanant el «pa» de cada dia

Cadascú de nosaltres segurament té una experiència molt personal i singular del seu tracte amb Déu, experiència de pregària. És bo que ens demanem: com incideix la meva manera de pregar en l’exercici de les meves responsabilitats? Si som sincers i humils, podem sentir la mateixa necessitat que tenien els deixebles quan un d’ells va dir a Jesús: «Senyor, ensenyeu-nos una pregària com la que Joan ensenya als seus deixebles.»

«La pregària que Jesús ensenya, el Parenostre, és una expressió de total confiança en Déu, el seu Pare i el nostre.»

Certament, l’experimentem com una necessitat, però quan Jesús ensenya la pregària del Parenostre, la rebem com un do que ens posa en relació amb Déu. «Quina súplica més veritable davant del Pare —diu sant Cebrià—, que aquella que ha sortit de la mateixa boca del Fill, que és la Veritat?» La pregària centra tota la nostra activitat humana i social en Déu, que és amor, d’Ell es nodreix i tendeix cap a Ell, la seva plenitud.

La pregària que Jesús ensenya, el Parenostre, és una expressió de total confiança en Déu, el seu Pare i el nostre. Aquesta confiança, imperada per l’amor, és el que ens identifica amb Jesús des del moment en què preguem amb Ell. És una pregària que conté tots els elements que configuren la vida cristiana. Tant el seu caràcter personal com social ens fan veure que Déu es troba en el centre de la nostra vida personal i que el professem presents en el cor de la societat, on hi ha més necessitat d’afecte, de companyia, de relació, de perdó, del «pa» de cada dia.

La seva originalitat rau en el tracte familiar que Jesús vol que donem al Pare, tal com Ell mateix fa; però al mateix temps també rau en el to d’humanitat que prenen les seves paraules en referir-se a la quotidianitat de la nostra vida. Aixo és fonamental en el camp educatiu, catequètic i, de manera insubstituïble, en l’àmbit de la família. Amb el temps he entès que ensenyar a pregar és ensenyar a estimar i és que la fe només es transmet en un clima d’amor. Per això, l’àmbit familiar és el més adequat.

No és superficial dir que la pedagogia de la pregària en família esta feta d’elements molt senzills com tantes iniciatives que fan que la imatge dels pares cristians que viuen amb alegria i naturalitat la seva fe quedi gravada profundament en el cor dels seus fills, un testimoni que es perllonga i s’expressa en signes externs de religiositat i en el respecte i l’estima que se’ls té.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Pregar demanant el «pa» de cada dia

Acollir vol dir estimar i confiar

Som conscients de la necessitat de «proposar la fe». Com fer-ho? Sempre des del testimoni silenciós, però hem de poder arribar a l’anunci explícit de Jesucrist i proposar la fe, la qual cosa demana un apropament real a les persones, un tracte ple d’humanitat, un acolliment exquisit. Però, quines persones? És un fet que en tota situació humana ens retrobam constantment amb persones conegudes, però potser hi ha algú que toca a la porta, algú que ho fa per primera vegada: una mare o un pare immigrant, un pobre o un sensesostre, un aturat, un jove, uns infants, ens arriba la notícia d’una persona gran que està sola… Són ocasions que ens brinden la possibilitat de ser acollidors i exercir l’autèntica caritat envers els nostres germans.

«Pensem en els joves i en els malalts, potser són la part més necessitada d’escolta, de companyia, d’afecte, d’empatia, de solidaritat; constitueixen el referent que ens fa sortir de nosaltres mateixos per acollir una de les preferències més notables de Jesús.»

Qui de nosaltres està atent a aquestes noves veus que s’escolten? Aquestes presències, ens brinden la possibilitat d’acollir com ho feia Jesús? Hi ha una aproximació obligada als de sempre, però «som l’Església entre les cases i enmig del poble», una Església que adquireix tons i cara de veïnatge, la qual cosa ha de fer que ningú no ens resulti estrany. Acollir, doncs, ja és una forma gratuïta d’estimar i de confiar, perquè suposa fer el primer pas sense esperar que l’altre el faci.

Si ens referim a nosaltres, cristians i cristianes, l’acolliment ens pertoca i té aquesta verificació de fons: la comunitat cristiana és tota ella acollidora quan creix en actituds evangèliques. L’acolliment sempre és mutu, ens acollim els uns als altres per sentir-nos propers, per saber que guanyam en ajuda i amistat. Pensem en els joves i en els malalts, potser són la part més necessitada d’escolta, de companyia, d’afecte, d’empatia, de solidaritat; constitueixen el referent que ens fa sortir de nosaltres mateixos per acollir una de les preferències més notables de Jesús.

L’acolliment ha de tenir la dimensió que ens llença «cap enfora», som una «Església en sortida», decidits a trobar-nos amb les persones allí on es troben, on treballen i viuen. Aquesta és l’actitud missionera que l’Evangeli ens demana. Per això, acollir serà sempre una forma peculiar de «viure» en el món tal com ho feia Jesús, tractant tota mena de persones i col·laborant amb tothom, descobrint en cadascú la seva proximitat o la seva llunyania del Regne de Déu. I, des d’aquí, proposar la fe amb tota claredat.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Acollir vol dir estimar i confiar

De cor de pedra a cor de carn

Davant d’algú que necessita ajuda, m’hauria de demanar: «Què li pot passar si jo no l’ajudo?» Aquesta és la pregunta contrària a la que sovint ens fem quan davant d’una persona necessitada solem pensar més en un mateix i no en l’altre, i aleshores pot més l’egoisme i em dic: «Què em passarà a mi si l’ajudo?» Què puc fer perquè el cor deixi de ser de pedra i arribi a ser de carn, un cor compassiu, misericordiós? El secret està en la voluntat d’afectar-se per la situació «miserable» de l’altre i no quedar passiu, sense fer res. Pensar en l’altre o en un mateix, vet aquí l’alternativa, la proposta d’elecció que a cada moment se’ns presenta perquè arribem a estimar de tot cor.

«Pensar en l’altre o en un mateix, vet aquí l’alternativa, la proposta d’elecció que a cada moment se’ns presenta perquè arribem a estimar de tot cor.»

La proposta ve de Jesús i ens situa davant la possibilitat d’escollir entre la indiferència o l’acció caritativa. Estimar Déu i estimar els altres planteja la pregunta: i per a mi, qui són els altres? O qui és l’altre a qui he d’estimar com estim Déu? L’altre no és només aquell o aquella a qui escollim per estimar; l’altre és també aquell o aquella que no he escollit i em fa nosa o em molesta; aquell o aquella que no sempre està d’acord amb mi; aquell o aquella que en algun moment o altre m’ha fet mal, fins i tot el qui puc considerar «enemic». La radicalitat de Jesús arriba a dir que «hem d’estimar els enemics i pregar pels qui ens persegueixen» (Mt 5,44).

Sant Joan Pau II va proposar per al segle XXI el que ell anomenava «espiritualitat de comunió», la qual, partint de la comunió amb Déu que és amor i ens estima, la projecta cap a l’altre per tal de descobrir en la seva persona tot allò que hi ha de positiu. El papa Francesc, referint-se a la santedat normal que podem viure els cristians, diu que «el sant és capaç de fer silenci davant els defectes dels seus germans i evita la violència verbal que arrasa i maltracta…» (GE 116). L’altre és tota persona en la qui hi he de veure la imatge i la semblança de Déu. La fe, amarada per l’amor, ens canvia la mirada.

La manera de fer-ho ens la dona Jesús quan explica la paràbola del bon samarità i ens mostra amb quina delicadesa, misericòrdia i estimació va tractar el ferit de la vorera del camí: el va veure, se’n compadí, s’hi acostà, li va embenar les ferides, el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el va dur a l’hostal, se’n va ocupar i en va pagar les despeses… Jesús ens convida a fer igual.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a De cor de pedra a cor de carn

Humanitzar el trànsit

Quan agafem el cotxe o un altre vehicle de transport no sempre som del tot conscients que es tracta de la utilització d’un mitjà per a una millor convivència. Tanmateix, podem tenir la impressió que posar la mà al volant ens atorga una mena de poder que ens fa creure que som els únics a la carretera i que podem fer el que vulguem. Malauradament hi ha qui està convençut que sempre són els altres els qui ho fan malament. Com en els graons del camp de futbol o d’altre esport, persones habitualment serioses, educades i ben parlades, es mostren com si perdessin el nord i quedessin de cop transformades proferint insults i creant un clima de crispació.

«Quan agafem el cotxe o un altre vehicle de transport no sempre som del tot conscients que es tracta de la utilització d’un mitjà per a una millor convivència.»

Què ha passat? Que ens tornem intolerants i, en la majoria dels casos i amb infraccions incloses, pretenent encara tenir la raó. Probablement alguna vegada ens deu haver passat que l’altre ens agredeix des de la infracció i hem de suportar el menyspreu, escoltar paraules injurioses i veure signes que denoten la poca consciència del que s’ha fet. Haver d’assumir la responsabilitat de la infracció costa, per això ens esbravem amb molts gestos que provoquen una reacció irada en cadena.

El trànsit pels carrers, carreteres i autopistes, per camins veïnals i de la ruralia, podem dir que ens dona la possibilitat d’exercitar l’habilitat en la conducció, l’art d’una educació que respecta l’altre, la prudència enmig de la circulació, les bones relacions humanes, aturar-se quan pertoca, cedir el pas quan se’ns indica, evitar l’agressivitat verbal i gestos insolents, donar preferència quan l’altre la té, respectar totes les senyalitzacions sense rebaixes, contribuir a un diàleg sa i constructiu sobre els carrers i l’asfalt, sense substàncies nocives que enterboleixen la conducció. Deu ésser encertat dir, a més, que tot això tant val per a vianants a peu com per a conductors de vehicles.

No som amos de la carretera ni dels carrers, som usuaris que en qualsevol cas assumim amb responsabilitat una forma de ser i d’actuar que és factor decisiu per a una bona convivència. Pensem que les màquines poden fallar i que mai substituiran la destresa humana. És per això que hem de fer tot el possible per humanitzar el trànsit. No podem eludir la responsabilitat moral que se’n deriva, sobretot quan arriben els accidents perquè no hem respectat les normes establertes. Entre tots podem fer que viatgem amb més seguretat i emparats per la confiança.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Humanitzar el trànsit