Què hi veus enmig del mar?

Una pregunta que prové del cor de la Bíblia, formulada des de la muntanya del Carmel, que mira el mar Mediterrani i banya les seves costes i les nostres. «Què hi veus enmig del mar?» Hi veiem moltes i molt diverses realitats que xoquen unes contra les altres. Els diaris ho mostraven: un vaixell atapeït d’immigrants desitjant tocar terra i al davant una luxosa embarcació fruint de l’oci i les vacances. Dos mons contraposats que fan veure que un mateix hàbitat és espai de vida i, alhora, lloc de risc i cementiri que està enterrant milers de per- sones que fugen de la fam, de la injustícia, de la guerra, esclaus de les màfies organitzades que s’aprofiten de la seva desesperació.

Sempre estarem a favor d’aquests «bons samaritans» que no tenen por i salven vides, arriscant les seves

La festa de la Mare de Déu del Carme ens ha conduït a llegir amb ulls de fe una vegada més aquesta realitat. El desig que compartim és que aquest mar Mediterrani sigui un espai de vida i dignitat, font de riquesa i d’intercanvi cultural, lloc d’acollida de tants que el transiten i gaudeixen de la seva bellesa i clima, un turisme digne dels qui ens visiten i dels qui els rebem. El repte és fer-ne l’ocasió d’un treball decent i de sana oferta, no un mitjà més d’explotació, el moment de crear un estil més humanitari. Fa uns dies, un titular dels nostres di- aris deia textualment que «la meitat dels immigrants creuen que els mallorquins no els tracten bé».

Enmig del drama dels refugiats i mirant aquest Mar Nostre, hem contemplat, d’altra part, el drama dels rescats realitzats per l’ONG Open Arms, transportant una camerunesa a les nostres Illes, junta- ment amb dos immigrants morts que no van superar la tragèdia. Havien salvat un gran grup, però també n’havien vist morir molts. A l’extrem més enllà, també més de mil intentaven arribar a la costa. Tots ens demanem: què podem fer? Però també per què hi ha governs que tanquen les portes i fins i tot posen en perill la vida de persones que s’entreguen a salvar tanta gent ferida en el camí de la desesperació? No ho acabem d’en- tendre! Així i tot, sempre estarem a favor d’aquests «bons samaritans» que no tenen por i salven vides, arriscant les seves.

Sebastià Taltavull Anglada

Bisbe de Mallorca

 

Posted in Català | Comentaris tancats a Què hi veus enmig del mar?

Fer-nos creïbles

«Per les obres els coneixereu.» «Les paraules se les emporta el vent.» «Diuen i no fan.» Tot això ho sentim dir amb freqüència i som molt sensibles a valorar el testimoni, la coherència personal, la sinceritat, la unitat de vida. La raó és que l’exigència comença per un mateix. No ens podem aprofitar de ningú emparant-nos en el xantatge d’imposar a un altre allò que un no està disposat a fer per a ell mateix.

«La transparència dels fets prové d’una gran llibertat interior i deixa la consciència ben tranquil·la. El bé mai no s’imposa, es contagia amb el testimoni.»

Fixem-nos-hi. Conten que, a l’Índia, una mare molt preocupada per la seva filla va anar a veure Mahatma Gandhi perquè l’aconsellés què havia de fer. Volia que parlés amb la seva filla perquè no deixava de menjar dolços i això li era molt perjudicial per a la salut. Gandhi va accedir a parlar amb aquella jove de molt bon gust, però va dir a la seva mare que no ho faria fins després de tres setmanes. Aquella mare va sortir un poc decebuda i contrariada. Després de tres setmanes li va dur la seva filla i Gandhi la va rebre, va parlar amb ella i tot va anar molt bé. La mare, però, presa de curiositat, no va partir sense demanar-li per què havia esperat tres setmanes a rebre la seva filla i parlar amb ella. Gandhi, amb to humil, li va dir: «Era jo qui necessitava tres setmanes per treure’m el mateix defecte.»

La transparència dels fets prové d’una gran llibertat interior i deixa la consciència ben tranquil·la. El bé mai no s’imposa, es contagia amb el testimoni. Per això, Jesús és tan contundent quan a l’Evangeli diu: «Treu-te primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per treure la brossa de l’ull del teu germà» (Mt 7,5). El papa Pau VI, aplicant-ho a molts aspectes de la vida, ho va concretar dient que «l’home contemporani escolta més de grat els testimonis que els mestres, i si escolta els mestres és perquè són testimonis» (EN 41).

Que bé quan amb humilitat l’única intenció és ajudar que cadascú sigui ell mateix, sense renunciar-hi; que bé si ningú no és forçat a claudicar dels seus legítims principis; que bé si, essent transparents, ajudem que els altres també ho siguin.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Fer-nos creïbles

Tenir o ser

Sabem bé que entre debats i tensions cada dia ens esforcem per ser més persones. Hi ha com una veu interior que ens hi empeny. La sentim i experimentem l’alegria d’haver dit que sí o la frustració d’haver dit que no. No és el mateix «donar» que «donar-se», com tampoc no ho és fer un regal molt car que rebre la tendresa d’un detall humà. La soledat i el sofriment de moltes persones necessita més afecte que no pas objectes materials.

«Per damunt de l’obsessió pel tenir, podem irradiar la bondat sota infinites formes que deixen una marca inesborrable, i amb ella els valors de l’esperit.»

Tenir o ser, aquesta és la qüestió! El que val és la persona, el que diu i el que fa, sempre en estreta relació. L’obsessió pel tenir crea dependències difícils de treure’s del damunt; la passió pel ser fa lliures, responsables i independents. L’obsessió pel tenir tanca portes i desfà amistats de tota la vida; la passió pel ser apropa els cors i és llavor de futur. L’obsessió pel tenir aboca al plaer de l’acaparament egoista; la passió pel ser ens prepara per al goig del compartir no sols el que tenim, sinó sobretot el que som.

Tenir o ser, deia, aquesta és la qüestió! Sovint el qui opta sols pel tenir passa necessàriament per un control de qualitat que li marca una data de caducitat; en canvi el qui opta pel ser sap que la font de vida és la pròpia persona que s’arrisca a viure amb esperança. I això no és difícil, tots sabem bé quan ens hi posem a fer-ho. Per això, tots som responsables d’allò que irradiem. Per damunt de l’obsessió pel tenir, podem irradiar la bondat sota infinites formes que deixen una marca inesborrable, i amb ella els valors de l’esperit. La seva influència és decisiva i arriba allà on la persona és capaç d’assumir la seva pròpia realitat. Això tampoc no deixarà indiferent ningú.

Quan és així, queda ben clar que la irradiació del bé és el resultat de les relacions sinceres amb un mateix i amb Déu. Diu el salm que «el qui reparteix el que té i ho dona als pobres, pot alçar el front amb dignitat». Aquesta sinceritat és la base necessària perquè allò que hi ha de reprimit en cadascú no es descarregui damunt dels altres i la valoració del ser esdevingui sempre positiva i alliberadora.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Tenir o ser

La persona, el primer valor

Sol ser molt dur acceptar que les coses s’han de fer per força. També resulta difícil pensar que s’han de fer només perquè està manat. I pot resultar encara més difícil fer-les perquè hi ha qui imposa la seva autoritat. Molts, així, imposen la seva pròpia llei sense tenir en compte el qui l’ha de complir. Individus i pobles sencers obligats sovint a lleis injustes o sense consens.

«Si la llei existeix és per estar al servei de la persona i no la persona al servei de la llei.»

Si la llei existeix és per estar al servei de la persona i no la persona al servei de la llei. Hi ha afirmació més clara que la de Jesús a l’Evangeli quan diu que «el dissabte ha estat fet per a l’home i no l’home per al dissabte?» (Mc 2,27). Una societat és civilitzada no perquè tingui un cos legal ben definit i estructurat al marge de la gent, sinó perquè educa bé les persones per a la convivència.

La temptació de caure en un extrem o l’altre tothom la té: és perillós degenerar en la radicalitat d’imposar la pròpia llei. Quan s’arriba a aquest punt, podem dir que s’ha acabat el respecte i la tolerància, no es reconeixen els drets, es fa impossible el diàleg, s’imposen les idees i s’arriba a situacions injustes. Qualsevol llei podria convertir-se en un pretext per deixar algú malferit, no reconegut socialment. Ja no faria de bon pedagog.

Podem evitar aquest espectacle si miram les persones amb uns altres ulls, si fem l’esforç humanitari d’anar més enllà de les aparences i descobrir-ne l’interior, si fem que madurin les seves decisions i siguin fidels a les seves conviccions. Per això, l’exercici de la llibertat, quan s’orienta cap al bé, és el clima més apte per a tot desenvolupament humà, personal i social.

Si sempre necessitam que ens diguin com hem d’actuar, quedem reduïts a un estadi infantil, la qual cosa indica que ens queda molt camí per fer. Aquest no s’aconsegueix amb imposicions ni per la força, subjugant l’altre i reduint-lo a la inconsciència, sinó amb aquella pedagogia que actua pel valor que l’altre és i té, pel reconeixement de la seva dignitat, per l’estima i la comprensió que es mereix. No ho oblidem, la persona és el primer valor.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a La persona, el primer valor

Manuel Claret i Josep M. Rovira, experts en humanitat

Un rere l’altre han marxat. Quasi al mateix temps. Deixen l’estela d’un treball extens i fecund, amarat d’humanitat, d’Evangeli i de Concili Vaticà II. Dos homes de Déu, crítics des de la saviesa humil que brolla de la Revelació de Déu, plens de la confiança que dona el treball intel·lectual i pastoral alhora, sense perdre el rumb equilibrat d’una forma de pensar, de fer i de viure plena d’aquella coherència que dona goig d’assaborir-la. L’habilitat pedagògica del seu discurs teològic sempre ha donat en el clau de la precisió mesclada amb aquella proximitat que el feia assequible a qualsevol que desitgés un mínim de sintonia. Donava gust parlar amb ells. La comunicació era fàcil i exigent, sabien quin nord orientava les seves vides i no tenien gens de por de dir el que pensaven. Per això, han fet tant de bé!

«Sempre agrairem el vostre bon exemple, Mn. Manuel Claret i Mn. Josep M. Rovira. Intercediu per nosaltres davant del bon Déu. Ho necessitem!»

En qualsevol conversa amb l’un i amb l’altre, sempre plenes de bonhomia i bon relat, elaborades amb profunditat teològica i zel pastoral, han posat sempre en relleu la preocupació pel moment que viu l’Església i per la resposta que cal donar. Passaven pena quan veien que el rumb que molts seguien deixava de banda la confiança que el Concili Vaticà II havia infós en el cor de molts, desitjant una Església més plena de Déu, més comunitària, humil i propera, més creient en Jesús i més animada per l’Esperit. Eren avançats, oberts a nous pensaments i llenguatges, de fàcil accés per tractar qualsevol qüestió per difícil que fos. Veritables sants pares capaços de contagiar aquella saviesa que ve de dalt i que assenyala camins nous per transitar-los amb serenor, entusiastes creients en el Déu fet home.

Tot i la seva indiscutible categoria intel·lectual més que provada, som davant de dos pastors que han estimat i molt el seu ramat, ben divers i plural, sempre convidats a viure la senzillesa de l’Evangeli amb la paraula i el testimoni, i a no deixar mai la recerca que els conduiria a grans intuïcions i a resolucions pràctiques a l’hora de dir i escriure el seu pensament. El seu pas per les parròquies i les aules ha deixat i seguirà deixant petjades que no s’esborren i mantenen viu l’ardor d’un cor ple del Déu Amor. Tant per l’un com per l’altre el seu tresor ha estat i segueix essent el Senyor, perquè en Ell hi havien posat el seu cor, que és el que Jesús sempre espera de nosaltres, humils servents.

Sempre agrairem el vostre bon exemple, Mn. Manuel Claret i Mn. Josep M. Rovira. Intercediu per nosaltres davant del bon Déu. Ho necessitem!

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Manuel Claret i Josep M. Rovira, experts en humanitat

Crear ambients favorables

Una vegada vaig llegir que «Per poder canviar el món, canvia la teva vida». Aquesta invitació que ve de lluny i de molt endins ens parla de la necessitat d’un canvi quasi planetari, però és enormement estimulant pensar que aquesta revolució que tantes vegades demanem tingui un inici molt humil: la pròpia vida, la que està a les mans de cadascú.

«L’obertura al misteri de Déu ha fet que persones i comunitats senceres hagin descobert el valor de viure en fraternitat.»

Què hi deu haver, de seriós, a l’interior de cadascú quan se’ns demana amb tanta insistència: «Canvia el teu cor»? Podem preveure el futur si no hi ha estimació ni cap voluntat de canvi? Qui pot viure si fem impossible la reconciliació i si tant ens costa començar de nou? Podem arribar a pensar que es pot viure sense confiar i aïllar-nos en les pròpies dèries? És a les nostres mans crear ambients favorables si la nostra actitud interior ho és. Favorables a què? Diríem tantes coses!

Tanmateix, ho hem de dir. Favorables a un projecte d’home i de societat edificat sobre valors humans autèntics i transcendents; favorables a recrear ambients familiars marcats pel respecte, la comprensió, el diàleg i la voluntat de superar conflictes; favorables a fer que els centres educatius ajudin al creixement integral dels joves i dels infants, essent-ne ells mateixos protagonistes; favorables a servir el bé comú dels nostres pobles des de la més enriquidora varietat de pensament, inquietuds i creences; favorables a tenir un cor obert per acollir les persones, i les ciutats i cases orientades a acompanyar i integrar; favorables a ser sensibles a tota ajuda i defensa dels drets més elementals.

Exigir canvis estructurals passa primer per la coherència d’un canvi personal, aquesta és la primera resposta. M’impressiona veure persones molt senzilles que fan aquest camí, persones que comuniquen espiritualitat, persones que respiren aquella saviesa que els fa penetrar en el sentit de tot i, en la seva recerca sincera, viuen contents i contagien il·lusió i ànim. Encara més, l’obertura al misteri de Déu ha fet que persones i comunitats senceres hagin descobert el valor de viure en fraternitat.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Crear ambients favorables

Astuts i senzills, un bon equilibri

Si ens hi fixem bé, hi ha molts tipus de vivesa. Persones llestes que tallen un cabell al vol, ràpides de reflexos, vives com elles soles. Un queda sorprès i admirat de tant prodigi. Per a la societat —diuen— són un do aprofitable. Quant de bé poden fer aquestes persones, dissenyades aparentment fora del normal. Aquesta mena d’astúcia contribueix a humanitzar més les estructures de la societat. Podem estar segurs que se’n poden solucionar, de coses, si sabem invertir bé, amb el bon sentit de la paraula, tanta qualitat i tanta capacitat humana.

«La vivesa natural o adquirida, el seny, és una eina que ha de caure en bones mans i aquestes n’han de fer sempre el millor ús en bé de tots.»

Hi ha persones grans a les quals bé val la pena escoltar per la seva saviesa. Els més joves haurien de fer un esforç per recuperar-les i incorporar-les com a referents. Hi ha homes i dones que el seny els ha dut a ser artesans de bona entesa, homes i dones prudents de tota edat, que pensen amb el cap, fan el que diuen i convencen. Són autènticament adults en el sentit ple de la paraula. La vivesa natural o adquirida que tenen és un do i pot ser també una conquesta, i no ha de servir mai per fer un mal negoci ni per tirar per terra el dels altres, com tampoc reconvertir-la en aquella astúcia que fa mal i pren gust menyspreant i anul·lant els altres.

Jesús ho va dir molt clar, ho llegim a l’evangeli: astuts com les serps i senzills com els coloms. És l’equilibri que dona ser una persona de seny i que crea bon ambient al seu entorn. Equilibri entre el dir i el fer, entre el pensar i l’actuar, entre el realisme i la utopia, entre la sobrietat i l’alegria, entre la serietat i el bon humor, entre la feina i el descans, entre la soledat volguda i la relació amistosa. Tot el contrari de viure despistats, fragmentats, dispersos, incoherents, amb poc seny.

La vivesa natural o adquirida, el seny, és una eina que ha de caure en bones mans i aquestes n’han de fer sempre el millor ús en bé de tots. És una llàstima que molts referents educatius no vagin en aquesta direcció i es doni curs a una mala gestió per la còmoda autoreferencialitat que aïlla i ofega. El silenci i l’esperit contemplatiu poden ser uns bons aliats per fer de l’astúcia i la senzillesa una única realitat.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , | Comentaris tancats a Astuts i senzills, un bon equilibri

Donar òrgans és un gest d’amor

Per la Paraula de Déu sabem que l’amor és el fonament de tota actuació veritablement humana. Encara més, Jesús diu que ningú no té un amor més gran que el qui dona la vida pels seus amics i, dit això, afegeix: «Vosaltres sou els meus amics.» Des d’aquesta familiaritat podem entendre el to de tendresa i de generositat que pren la forma d’estimar que ell proposa. Per això, estem en total sintonia amb tots els esforços orientats a defensar la vida des de l’amor a les persones, especialment les més febles i les que pateixen més riscos. En aquesta línia s’inscriu la jornada sobre la donació i trasplantaments d’òrgans, un «gest d’amor», com el qualifica el papa Francesc.

«El gest de donar òrgans i els trasplantaments que hi segueixen ofereix, doncs, la possibilitat de salvar moltes vides sotmeses a un perill de mort o amb sofriments intensos.»

L’Evangeli té com a missatge central el manament de l’amor: «Estimeu-vos els uns als altres.» En ell rau el missatge de donar la vida quan és lliurada per amor a l’estil de Jesús, tal com ha demostrat morint per la salvació de la humanitat. Per això, l’Església anunciem aquest missatge de vida i d’esperança per a tothom, sense cap exclusió. El gest de donar òrgans i els trasplantaments que hi segueixen ofereix, doncs, la possibilitat de salvar moltes vides sotmeses a un perill de mort o amb sofriments intensos. Un gest que defensa la dignitat de les persones, fa una crida a la gratuïtat de l’amor i a la capacitat de generositat que cada persona ja conté pel sol fet de ser-ho.

Sant Joan Pau II havia defensat la donació d’òrgans realitzada d’una manera èticament acceptable, amb la missió d’oferir una oportunitat de salut, o fins i tot de la mateixa vida, als malalts, els quals sovint no tenen altra esperança. Es tracta de la solidaritat que uneix els éssers humans i de la caritat que disposa a donar-se en bé dels qui més sofreixen. L’evangeli del bon samarità sempre serà el referent del valor de pensar més en l’altre i no tant en un mateix. Cal que afavorim amb fermesa la cultura de la generositat que enalteix la cultura de la vida. Amb aquesta decisió estem reproduint en la nostra existència personal i en la dels altres la mateixa vida de Jesús, que «ens va estimar fins a l’extrem».

Sebastià Taltavull
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Donar òrgans és un gest d’amor

Compartim preocupació i compromís

És un motiu de satisfacció quan et diuen que un jove ha trobat feina, i més encara si s’ha tingut part a intervenir per la seva inserció laboral. Que bé quan és el resultat d’una confluència d’esforços compartits entre entitats empresarials, polítiques, socials, eclesials i laborals que ho han fet possible, senzillament perquè s’han posat d’acord a programar-ho, realitzar-ho i aconseguir-ho. Quan se cerca el bé de tots, especialment dels qui més ho necessiten i, a més dels mitjans s’hi posa cor, el resultat de la suma d’esforços es converteix en una multiplicació de resultats. Compartim preocupació i compromís amb qualsevol persona de bona voluntat i desitjam treballar colze amb colze.

«Quan l’Església presenta el treball realitzat conjuntament per moltes persones en el nostre immediat entorn social no té altra intenció que informar d’un camí recorregut, però que encara necessita seguir fent al costat de moltes noves pobreses.»

Quan l’Església presenta el treball realitzat conjuntament per moltes persones en el nostre immediat entorn social no té altra intenció que informar d’un camí recorregut, però que encara necessita seguir fent al costat de moltes noves pobreses. No ens centram només en els llistats acostumats de situacions que sempre hi seran, sinó que volem respondre a tot allò que se’ns presenta i ser prou creatius i valents per donar-hi resposta. S’està passant des de fa temps d’un tipus de presència molt localitzada en persones i famílies amb molta precarietat, a una nova presa de consciència de l’arrel dels problemes per posar-hi part de la solució abans que apareguin.

El que ens mou des del més íntim de les nostres vides és la fe en Jesús. Ell s’ha identificat amb els més pobres, concretament ho ha dit dels qui passen fam i set, dels qui estan despullats, dels qui estan malalts o a la presó. Ho ha dit i ens ha demostrat que es possible fer-ho perquè ell ho ha fet primer que nosaltres amb el tracte personalitzat i combatent les injustícies de què són objecte. Per això, hem de fer que l’Evangeli de la misericòrdia sigui la nostra generosa resposta. Facem que allò que sembla impossible, que seria una economia que ajudés els més pobres a adquirir una situació digna d’una persona humana, arribi a ser possible amb l’esforç solidari de tots, cadascú des del lloc que ocupa i des del qual amb caritat ha de respondre.

Sebastià Taltavull
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Compartim preocupació i compromís

En cristià, quan sumem, multipliquem!

Això és així i els cristians no en tenim l’exclusiva, perquè tot intent de fer el bé, tot esforç de cooperació per aconseguir que aquest bé sigui per a tots, comú, tota aportació generosa per pal·liar situacions de desigualtat o d’injustícia, tot això és feina de qualsevol persona que té cor i estima, i sap que primer és l’altre que no pas un mateix.

«Festa del Corpus Christi, festa de la multiplicació de l’amor fins a l’infinit. Un testament, el de l’amor sense límit, perquè és el d’estimar tal com Jesús estima, la nostra preocupació diària per fer-ho realitat».

Això és Evangeli pur, encara que qui ho practica no se n’adoni del tot ni en tingui plena consciència. A nosaltres, els qui creiem en Jesús, ens toca dir-los: «No ets pas lluny del Regne de Déu!» (Mc 12,34). Per això, podem dir, des de la fe en Jesús, que quan sumem esforços, multipliquem resultats. Tenim la referència evident del miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos, que ha comptat amb el gest caritatiu de compartir el que cadascú té. Aleshores, el miracle és possible!

Jesús ho ha dit molt clar: «Doneu-los menjar vosaltres mateixos!» (Mc 6,37). La multitud famolenca hi és. «Sortim, sortim a oferir a tothom la vida de Jesucrist» (EG 49), ens demana el papa Francesc, al mateix temps que ens fa veure que existeix un vincle inseparable entre la nostra fe i els pobres i ens exhorta a no deixar-los mai sols. «Som cridats —també ens diu Francesc— a descobrir Crist en ells, a prestar-los la nostra veu en les seves causes, però també a ser els seus amics, a escoltar-los, a interpretar-los i a recollir la misteriosa saviesa que Déu vol comunicar-nos a través d’ells» (EG 198).

Festa del Corpus Christi, festa de la multiplicació de l’amor fins a l’infinit. Un testament, el de l’amor sense límit, perquè és el d’estimar tal com Jesús estima, la nostra preocupació diària per fer-ho realitat. L’Eucaristia, el millor regal, ja que és Jesús en persona que es queda entre nosaltres i dins cadascú pel seu Esperit. «L’Eucaristia —diu el papa Francesc—, que si bé constitueix la plenitud de la vida sacramental, no és un premi per als perfectes sinó un generós remei i un aliment per als febles» (EG 47). A la taula de l’Eucaristia sempre hi ha un plat i un seient per a tu i per a mi. Jesús ens hi espera i la comunitat també. Si partim el pa i el repartim, viurem el goig del compartir.

Sebastià Taltavull
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a En cristià, quan sumem, multipliquem!