La millor denominació d’origen

Ens podria passar el mateix que a Joan, el deixeble de Jesús, que fins i tot recorda l’hora del seu primer encontre amb Ell, si recordéssim, el dia, l’hora i el lloc del nostre baptisme? Per això, va bé que ens demanem si com a primer encontre amb el Senyor, valorem i vivim la seva veritable dimensió. Posats a celebrar-ho tot, quina importància dono a l’aniversari del meu baptisme? El seu record, m’encoratja a viure avui el seguiment de Jesús com a Senyor de la meva vida, com el qui ho és tot per a mi? Recordar-ho, fa més intens el sentit de pertinença a l’Església, que m’ha acollit i m’acompanya?

«Un dia, en rebre el do del baptisme, vam ser acollits per l’Església i incorporats a ella com a membres de ple dret».

Un dia, en rebre el do del baptisme, vam ser acollits per l’Església i incorporats a ella com a membres de ple dret. Gràcies a l’encarnació de Jesús, ens trobem davant la nostra millor denominació d’origen, la que té la seva arrel en Déu: fills de Déu en el Fill per l’acció de l’Esperit Sant en nosaltres. Quan Jesús diu «vindrem a viure amb ell» (Jn 14,23) es refereix a cadascú de nosaltres, receptors d’aquest do gratuït. És el millor que ens podia passar: adquirir aquesta màxima dignitat i ser acceptats en la comunió d’una Església que és comunitat de germans.

Incorporats a Crist pel baptisme, la salvació que Déu ofereix als seus fills reclama la seva resposta i adhesió lliures. Com a resultat, rebem la millor notícia, que és la participació de la mateixa filiació que Jesús, d’aquí la nostra identificació amb ell i la font del nostre compromís baptismal de fer-lo present en la missió de passar per tot arreu fent el bé. Aquesta és la resposta que brolla de la unció que ens fa forts i àgils per realitzar avui la missió de Jesús de fer-lo present en la nostra societat.

Concretant-ho. La pràctica de la justícia, la construcció de la pau, la pràctica del bé i donar la salut als dominats pel mal resumeix aspectes importants de la missió social que l’Església té encomanada, i que, al seu torn, encarrega als batejats a posar en obra per la força de l’Esperit Sant. Viure com a batejats significa contribuir amb corresponsabilitat a què la nostra societat s’organitzi segons Déu, un compromís que tot batejat assumeix per la confiança posada en el Senyor.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a La millor denominació d’origen

On vol Jesús que se’l trobi?

Tant en l’àmbit personal com en el social, la manifestació de Déu en Jesús, la seva epifania, suscita un moviment imprevisible per a nosaltres perquè és iniciativa seva. La nostra resposta ha de ser transparent i la nostra recerca confiada. El poder sempre tem la competència, viu de la sospita i de l’engany, busca l’exclusió perquè l’altre fa nosa i és una amenaça, fins i tot és capaç de recórrer al xantatge des d’una falsa religiositat. Al contrari, els qui busquen Déu sincerament, com els Mags d’Orient, intueixen que poden ensopegar-se amb un joc que no és net, i segueixen la seva recerca confiada; la seva capacitat d’admiració els condueix a interpretar els signes dels temps fins a trobar una llum diferent, definitiva, Déu mateix.

«Jesucrist, llum del món, hi és per il·luminar-nos a tots i convertir-nos, també a nosaltres, en un reflex resplendent de la seva llum».

L’estrella, símbol de la lluminositat de la seva fe, pot projectar una nova llum sobre el món de la cultura i de la ciència per fer-ne ofrena al Senyor, font de saviesa, àmbit de confiança. Amb tot, no basta amb afirmar que la salvació és per a tots els homes i de tot l’home. S’han de dir més coses. En aquest dia tan assenyalat per definir l’obertura universal de l’Església, convé que ens preguntem, a la llum de l’Evangeli, on vol Jesús que se’l trobi. L’opció de Déu és clara perquè torna a entrar en escena el «pessebre». De nou, ens trobem davant d’aquesta icona inconfusible de la presència del Déu que es manifesta no només a tots, sinó que, sobretot, és epifania entre els pobres i per als pobres, entre els més senzills i necessitats de tots els estrats socials, també entre els qui, essent rics, s’han fet pobres perquè han descobert en Jesús la humil revelació de la veritat.

Hem de tenir present que Déu se serveix de moltes persones, camins i mitjans a través dels quals es fa el trobadís. Tots ens trobem en aquesta recerca, sense diferències ni exclusions de raça, ni de sexe, ni d’ideologia, ni de llengua, ni de país o nació, ni de cultura o religió. Jesucrist, llum del món, hi és per il·luminar-nos a tots i convertir-nos, també a nosaltres, en un reflex resplendent de la seva llum. Amb la seva resplendor s’inicia un diàleg que semblava impossible. Podem veure-hi clar, superar obstacles, trencar individualismes, obrir-nos a la universalitat, fer de la globalització un gest universal d’amor, de pau i de solidaritat.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a On vol Jesús que se’l trobi?

Que sempre sigui l’amor el qui mani

Diuen els resultats de moltes enquestes que la família és la institució més valorada, i amb diferència, per sobre d’altres. Tanmateix, i sense negar-ho, altres dades revelen la crisi que pateix. Com ens situem, nosaltres, persones de fe, davant d’aquesta realitat que es presenta ambivalent? On trobar llum per a un discerniment equilibrat i per a una actuació eficaç en favor de la família?

«Necessitem contemplar la família amb amor, valorar-la pel que és i per la tendresa amb què Déu la mira».

La contemplació de la família de Jesús, Maria i Josep sempre ens dona l’oportunitat d’apropar-nos a aquesta llar de Natzaret. Si ho fem, és perquè ens pugui servir de model de referència, brúixola que cerca el nord vers el qual adreçar la nostra mirada i reconduir els nostres passos. Amb tot, l’abundància de senyals emeses des de la complexitat de situacions humanes que ens rodegen, fa que hàgim d’estar en permanent atenció per captar, com ho fa el radar, els seus múltiples missatges. Què fer per escoltar i fer cas d’aquestes crides que ens interpel·len i així descobrir el misteri de l’amor de Déu amagat en el cor de cada família?

Jesús va néixer i va viure en una família concreta acceptant totes les seves característiques pròpies, i així, va donar una dignitat excelsa a la institució matrimonial. Aquest «nord» que és la família de Natzaret ens obre a les dimensions de la família humana i projecta tota la seva llum sobre la nostra pròpia experiència familiar, i sobre la missió que cada membre ha de realitzar en ella i envers la mateixa societat de la qual n’és una cèl·lula viva.

De fet, necessitem contemplar la família amb amor, valorar-la pel que és i per la tendresa amb què Déu la mira. Sabem que es tracta d’una comunitat en què les persones s’estimen i estan cridades a estimar-se més. Afegim-hi a més el que se’ns demana: «Revestir-nos de sentiments de compassió, de bondat, d’humilitat, de serenor, de paciència.» Però sobretot —i va bé escoltar-ho per fer-hi cas— una cosa tan urgent que necessita de l’esforç quotidià i ajuda a superar desavinences i mals moments: «Suporteu-vos els uns als altres i, si alguns tinguéssiu res a dir contra un altre, perdoneu-vos-ho. El Senyor us ha perdonat; perdoneu també vosaltres. I com a coronament de tot això estimeu-vos, que l’amor tot ho lliga i perfecciona» (Col 3,12-14). Deixem que sigui l’amor el qui mani per damunt de tot.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Que sempre sigui l’amor el qui mani

Heu posat ja el pessebre?

La pregunta és obligada en un moment en el qual la celebració del Nadal té moltes cares, fins i tot contradictòries i buides de sentit. Per molt que hagi canviat la nostra societat i visquem una nova època, hi ha tradicions que no passen, que es viuen en l’originalitat de sempre i dona gust constatar com encaixen en una societat que és qualificada de laica o d’aconfessional. El fet és que les persones són religioses en la seva gran majoria i no està en la línia dels drets humans la imposició del rebuig envers el fet religiós i cristià.

«El pessebre és com un Evangeli viu i que representar-lo equival a anunciar el misteri de l’encarnació del Fill de Déu amb senzillesa i alegria».

El papa Francesc, en la carta apostòlica sobre el significat i el valor del pessebre, diu que la contemplació de l’escena del Nadal ens convida a posar-nos espiritualment en camí, atrets per la humilitat d’Aquell que s’ha fet home per trobar a cada home, perquè també nosaltres puguem unir-nos a Ell. Per això, ens fa veure que el pessebre és com un Evangeli viu i que representar-lo equival a anunciar el misteri de l’encarnació del Fill de Déu amb senzillesa i alegria.

Heu posat ja el pessebre? És una pregunta obligada perquè tenim necessitat de referents que ens obrin els ulls a l’essencial i el cor a un altre estil de vida. Fa uns anys, vaig escriure aquest suggeriment: «Un pessebre a cada casa» o també «un betlem a cada casa». Ho feia amb l’intent de fer-nos ressò d’un clam al qual era interessant fer atenció. El detall del pessebre o el betlem dins la casa o en altres indrets ens donen notícia de l’origen d’allò millor que ens hagi pogut succeir: conèixer la família de Natzaret embolcallada en un misteri de pobresa, passant la penúria de la immigració, patint el rebuig d’una societat que no els facilita vivenda i els tanca totes les portes, el drama que avui molts contemporanis nostres pateixen en la seva pròpia carn. Contemplar-ho amb netedat de cor ens obre a una nova sensibilitat social.

Per això, posar el pessebre, mostrar-lo als fills i als nets, i convidar a una senzilla pregària, és evangelitzar, és posar l’Evangeli i la persona de Jesús en el cor de la família i fer-ne el referent principal fins a veure que és portador d’uns valors nous i originals que conformen el caminar cristià. Davant del pessebre, sigui la forma més clàssica o la més atrevida que l’ignora o el dilueix enmig de tant consum desmesurat, la pregunta és inevitable: «On és Jesús?» Posar el pessebre o el betlem mostra la veritat d’un cor senzill, contagiat per la tendresa del Déu que s’ha fet infant.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Heu posat ja el pessebre?

L’alegria per ser creïbles

«La terra eixuta i el desert estan de festa, d’alegria l’estepa floreix. La seva florida s’esbadella com l’iris, s’engalana i crida de goig.» Són paraules poètiques i profètiques que parlen d’una natura equilibrada, fecunda i agraïda, plena d’una alegria certament especial. Una alegria que ens ve com un regal anticipat i que té una raó profunda, Déu en Jesús es fa un de nosaltres! Inconcebible, estem davant del misteri més gran. Preguntem-nos si realment ens n’alegrem, perquè pot succeir una cosa ben nova en la nostra vida si deixem que Déu s’hi faci present. Així i tot, l’experiència ens mostra que els camins que condueixen a la veritable alegria no sempre són els que ens proposem o els que ens ofereixen. De fet, hi ha una alegria superficial, passatgera, que té preu en els mercats del consum i de la diversió, que també ens atrau.

«Existeix una alegria regalada, gratuïta, profunda, sincera, compassiva, oberta, contagiosa, solidària, compartida, inesgotable».

D’altra part, hi ha una alegria conquerida, la que corona un esforç i ve donada com a premi; hi ha l’alegria cultivada que surt de l’interior d’un mateix; hi ha l’alegria que proporciona l’amistat, l’honradesa, la lleialtat, la humilitat, el servei als altres, el treball honest; també l’admiració per tot el que ha estat creat, per la vida, la família, la consecució d’un ideal noble pel qual ha valgut la pena l’esforç, i tantes altres experiències humanes i espirituals gratificants que ens aporten felicitat i joia.

Però sobretot existeix una alegria regalada, gratuïta, profunda, sincera, compassiva, oberta, contagiosa, solidària, compartida, inesgotable. La seva font és secreta, és fruit de l’Esperit, un misteri d’amor. Prové de Déu. Podem afirmar, com Maria, la Mare del Senyor: «El meu esperit celebra Déu, que em salva.» L’esperança en el Déu que li ha fet confiança, ara es converteix en causa d’alegria per a la nostra Església que es prepara per celebrar el naixement de Jesús, el Fill de Déu.

Tanmateix, en el pas del temps, quan davant el Jesús adult sorgeix el dubte sobre si és o no el Messies, és ell mateix el qui respon amb la credibilitat dels fets: «Els cecs hi veuen, els invàlids caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els desvalguts senten l’anunci de la Bona Nova i feliç aquell que no quedarà decebut de mi.» Avui és lògic que encara se’ns segueixi demanant per la credibilitat de la nostra identitat de seguidors de Jesús. Quins fets donen notícia de la nostra conversió a ell, i que són font de veritable alegria?

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a L’alegria per ser creïbles

La fe de Maria reivindica un món diferent

Enmig de tanta reivindicació feminista, el cristianisme posa una dona jove ben al centre de la fe i proclama la seva dignitat. Ella ha infantat aquell que pot satisfer totes les aspiracions de la humanitat, Jesús de Natzaret, el Fill de Déu. Ella ha fet possible la proximitat de Déu, el «Déu–amb–nosaltres». Maria és del nostre mateix llinatge i participa de tot el que l’home i la dona de tots els temps han patit i viscut, però amb una diferència: des del primer instant de la seva concepció ha quedat alliberada del pecat que ens afecta a tots per igual.

«Enmig de tanta reivindicació feminista, el cristianisme posa una dona jove ben al centre de la fe i proclama la seva dignitat».

Contemplant-la des de la fe, observem com manifesta la seva total disponibilitat a Déu. Identificada humanament amb nosaltres en la seva perplexitat, quan rep l’anunci de l’àngel demana explicacions i, havent-les rebut, mostra la seva disponibilitat incondicional: «Soc aquí! Que es faci!» És ella qui fa de pont entre totes les fidelitats, les que han preparat la vinguda del Messies i les que, perquè han cregut, l’han seguit i el segueixen. Gràcies a Maria, Déu compta amb nosaltres i, en Jesús, s’ha fet humà, proper.

Gràcies a Maria, la humanitat canvia de rumb. En Adam, la humanitat va quedar descol·locada i va arribar a dir «no» a Déu. En Maria, la humanitat és recol·locada, perquè ella ha dit «sí» a Déu i ens l’ha fet assequible. Queden contraposades, d’una banda, una humanitat descentrada en relació amb Déu per la seva pretensió de prescindir-ne, i de l’altra, una dona jove que accepta Déu com a centre de la seva vida a través de la resposta confiada que li dona. Estam davant d’un misteri de fe, d’esperança i d’amor realitzat en aquesta dona humil de Natzaret, perquè «a Déu res no li és impossible».

Maria, des de la seva feminitat i actitud orant, no sols «magnifica» Déu per les meravelles que ha obrat, sinó que reivindica un nou tipus de societat basada en la igualtat, els drets i la dignitat dels més pobres i els humils, no com una utopia de futur, sinó com a compromís sempre actual. Referint-se a Déu, diu que «l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació; les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Omple de béns els pobres i els rics se’n tornen sense res!» (Lc 1,50-53). La fe en Déu transforma i canvia en bé els cors i les estructures humanes. És el resultat de pregar com Maria.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a La fe de Maria reivindica un món diferent

Protectors del món i no depredadors

És bo que ens marquem una ruta en la cura de la Creació i, a mesura que avançam, anem obrint un camí transitable. És molt i molt variat el que tenim al davant i són moltes les opcions que se’ns ofereixen. Serà també bo, d’altra part, que passem de les manifestacions i proclames a les actituds i als fets. El tema és molt ample, però la forma d’actuar, tant per part dels governs i les institucions, com per part de cadascú de nosaltres en particular, és decisiva. Coneixem la importància i la necessitat d’actituds morals en relació amb l’ecologia en totes les seves dimensions i el resultat d’una cimera dedicada al canvi climàtic. De fet, tots, sense excloure ningú, en som corresponsables. Referint-nos a aquesta nostra «germana terra», tal com la defineix sant Francesc d’Assís, que és la «casa de tots», el papa Francesc diu que «clama pel dany que li provoquem a causa de l’ús irresponsable i de l’abús dels béns que Déu hi ha posat. Hem crescut pensant que érem els seus propietaris i dominadors, autoritzats a espoliar-la. La violència que hi ha en el cor humà, ferit pel pecat, també es manifesta en els símptomes de malaltia que advertim en el sòl, en l’aigua, en l’aire i en els éssers vivents… Oblidem que nosaltres mateixos som terra (cf. Gn 2,7). El nostre propi cos està constituït pels elements del planeta, el seu aire és el que ens dona l’alè i la seva aigua ens vivifica i restaura» (LS 2).

La pregària final de la Laudato Si’ diu així: «Guariu les nostres vides, perquè siguem protectors del món i no depredadors.» Preguem també així nosaltres i actuem en conseqüència.

En el context d’una ecologia integral, tota aquesta descripció ens porta a vetllar per una autèntica ecologia humana que protegeixi la vida de les diverses formes de degradació que a poc a poc està ofegant la humanitat. Són necessaris canvis profunds —com ja deia sant Joan Pau II— en els estils de vida, en els models de producció i de consum, en les estructures consolidades de poder que regeixen avui la societat (cf. CA 58). També Benet XVI insisteix a «eliminar les causes estructurals de les disfuncions de l’economia mundial i corregir els models de creixement que semblen incapaços de garantir el respecte del medi ambient…, i cal reconèixer que l’ambient natural és ple de ferides produïdes pel nostre comportament irresponsable». La pregària final de la Laudato Si’ diu així: «Guariu les nostres vides, perquè siguem protectors del món i no depredadors.» Preguem també així nosaltres i actuem en conseqüència.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Protectors del món i no depredadors

La més ràpida canonització

Jesús és condemnat a mort per dir-se rei. És acusat d’aquest flagrant delicte que atemptava contra la sobirania del governant de torn. No el van acceptar, no el van voler entendre, no van reconèixer les seves obres i el van perseguir fins a decretar injustament la seva mort. Tanmateix, assumint aquesta realitat, Jesús triomfa des de la creu. Un triomf estrany i incomprensible, que explica quins són els plans de Déu perquè sorgeixi la vida i sigui vençuda la mort. El canvi del cor, la conversió, fa que el qui es reconeix pecador trobi en Jesús una paraula de perdó i de salvació. A Jesús li agrada dir al delinqüent que té al seu costat: «T’ho dic amb tota veritat: avui seràs amb mi al paradís.» Vet aquí la canonització més ràpida de la història, la bona notícia que ens fa veure quina mena de «regne» és aquest regne de Jesús, quina vida és la que promet, quin compromís és el que proposa. Sempre serà la persona la seva opció preferencial, la defensa i la recuperació de la seva dignitat.

«Estem cridats a reconèixer que ha estat Jesús el qui ha vingut a introduir una nova manera de ser i de viure, una nova manera d’estimar i de servir, creant fraternitat en tot allò que volem dur a terme».

Jesús ha mantingut la seva fidelitat a la missió que el Pare li ha encomanat. La seva resposta serà sempre la mateixa, la seva i la que ens demana a nosaltres. Amb tot, això no treu el desconcert dels qui contemplen l’espectacle de la crucifixió i han de definir-se davant d’aquest «rei» que no vol triomfs humans, ni espectacularitat fàcil, ni prestigi, ni poder, ni domini sobre els altres; només busca la humilitat, la senzillesa, el servei fins a donar la vida. Aquesta és la novetat d’aquest «regne» que no és d’aquest món, però que s’hi encarna plenament per transformar-lo segons la voluntat de Déu.

Estem cridats a reconèixer que ha estat Jesús el qui ha vingut a introduir una nova manera de ser i de viure, una nova manera d’estimar i de servir, creant fraternitat en tot allò que volem dur a terme. Un «regne» de veritat i de vida, de santedat i de gràcia, de justícia, d’amor i de pau. No ens referim a un «regne» que només contempla estructures socials al servei de la persona humana, sinó sobretot aquells valors espirituals i morals que li donen consistència, perennitat, i posen les bases d’una convivència centrada en la justícia i la pau. Tot l’Evangeli n’és testimoni, ja que ens transmet el que Jesús diu i fa, i tot el que la primera comunitat recull i anuncia.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a La més ràpida canonització

Ho som, esperança per als pobres?

«L’esperança dels pobres mai es frustrarà.» Paraules escrites a la Bíblia, Salm 9,19, i que encapçalen el missatge del papa Francesc en la III Jornada Mundial dels Pobres. Expressen una veritat profunda que la fe aconsegueix imprimir sobretot en el cor dels més pobres, que és retornar l’esperança perduda a causa de la injustícia, el sofriment i la precarietat de la vida. Tanmateix, a qui hem de retornar aquesta esperança perduda en el cor dels nostres ambients quotidians? Qui són i on són els pobres entre nosaltres? Ho som, cadascun de nosaltres, un motiu d’esperança per a ells? Les macro-pobreses d’abast mundial són el resultat de les macro-riqueses que també hi ha, però sovint ens costa entendre que entre nosaltres hi ha qui pateix i sembla irreversible la seva situació per la manera com s’organitza la societat en la qual vivim.

«Sovint ens costa entendre que entre nosaltres hi ha qui pateix i sembla irreversible la seva situació per la manera com s’organitza la societat en la qual vivim». Foto: Cathopic.com

Els darrers informes sobre la pobresa entre nosaltres ens presenten un panorama que interpel·la el nostre comportament i els compromisos col·lectius que no podem esquivar. Catalunya i les Illes Balears formen part de les comunitats amb més exclusió social. El preu de la vivenda desplaça l’eix de la pobresa i posa en situació d’extrema necessitat sis milions d’espanyols de classe mitjana. Hi ha un milió d’exclosos més que abans de la crisi que va començar el 2007. Aquesta realitat no sols afecta la manca d’ingressos a les famílies o les seves carències materials, sinó també les situacions de soledat, les relacions socials conflictives o la dificultat per accedir als drets bàsics com el treball, la vivenda, l’educació i la participació política. Els més exposats a una pobresa en augment són les famílies, els infants i els joves.

Com podem ser agents d’esperança per als més pobres? A més del deure de detectar aquestes pobreses, entre nosaltres ja molt severa, i de valorar positivament el que des d’institucions d’Església com Càritas i altres, avui se’ns demana una actuació valenta de treball eficaç i de denúncia, ja que bona part de la solució passa per la nostra responsabilitat ciutadana. Hem de canviar les actituds d’acaparament i malbaratament per les de generositat i solidaritat, i optar per formes més senzilles de vida plenes dels valors evangèlics que Jesús ens proposa. En aquesta Jornada se’ns fa una crida d’acostament a la persona del pobre i de tantes noves pobreses, com atendre les que ens afecten de més a prop. La qualitat d’una societat sana i solidària passa necessàriament per noves actituds, nous plantejaments econòmics i noves decisions polítiques que es posin al costat del pobre i en pal·liïn la situació. I, a tots, vèncer la indiferència i fer gestos concrets d’ajuda i sensibilitat social, per tal que sigui cert que l’esperança dels pobres mai no es frustrarà perquè ens haurem posat de la seva part.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Ho som, esperança per als pobres?

Amb tu, hi ha present i futur

Al lema del Dia de l’Església Diocesana hi voldria afegir el fonament de la nostra pertinença a aquesta comunitat universal que anomenem «Església». En aquell moment llunyà o recent del nostre baptisme vam rebre el do de la gràcia i Déu es va fer present pel seu Esperit en la nostra vida, fent de cadascú de nosaltres un signe viu de la seva presència al món. Parlar del present i del futur suposa haver fet una trajectòria que d’alguna manera ens ha marcat la vida.

«Viure l’avui, el present de la nostra Església ens exigeix el compromís de compartir una fe que es transforma en acció perquè sap molt bé que el testimoni contagia i anima a estar presents en tants escenaris com vegades sigui necessari».

La iniciació cristiana i tot el procés que segueix de maduració de la fe en l’etapa juvenil i adulta és la que a poc a poc va creant consciència de ser una família de famílies, una comunitat de fe de la qual no podem prescindir si no volem caure en el buit de la indiferència o en la dura experiència de l’abandó. Per tota aquesta raó, el present té la seva ferma consistència quan és portador d’una experiència prèvia que l’ajuda a viure personalment la fe, i a celebrar-la i compartir-la en el goig de la comunitat cristiana, on són molts els qui s’han trobat per caminar junts.

El papa Francesc parla d’una Església jove perquè és capaç de tornar una vegada i una altra a la seva font i «és jove quan és ella mateixa, quan rep la força sempre nova de la Paraula de Déu, de l’Eucaristia, de la presència de Crist i de la força de l’Esperit Sant cada dia» (Christus vivit, 35). Quan hi ha hagut un creixement normal des dels primers anys de la vida, és fàcil entendre que aquest bon fonament configura el present i enforteix el futur. Aleshores, el sentit de pertinença no depèn només dels requisits institucionals, sinó de l’afecte i la solidaritat entre els qui formam l’Església.

Viure l’avui, el present de la nostra Església ens exigeix el compromís de compartir una fe que es transforma en acció perquè sap molt bé que el testimoni contagia i anima a estar presents en tants escenaris com vegades sigui necessari. La crida és a la cohesió, a la cooperació generosa i a la confiança, ja que el Senyor ha promès que estarà sempre amb nosaltres. Així ho viu l’Església des dels inicis i no cessa de cridar-nos a la comunió afectiva i efectiva, començant per atendre els més pobres.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Amb tu, hi ha present i futur