Mossèn Xavier Bisbal, rector "in solidum" de les parròquies de Santa Maria i la Sagrada Família d'Igualada
ESGLÉSIA CATALUNYA 
Un rector a la zona zero del Covid-19 a Catalunya
"En acabar la missa faig una espècie de benedicció de terme. En mirar al nord prego especialment per l’Hospital d’Igualada"
 19/03/2020

La setmana passada va ser molt intensa. Jo era d’exercicis espirituals a Girona, però just arribar-hi ja vaig rebre la notícia que hi havia cinc casos a l’Hospital d’Igualada. Em vaig inquietar. No em vaig poder concentrar gaire en els exercicis. Anava rebent missatges d’urgència. M’anaven arribant notícies cada cop més preocupants: la primera mort per Covid-19, el brot a Igualada, l’habilitament d’una planta aïllada a l’Hospital. Vaig dormir molt poc aquells dies. Amb la resta de rectors de la ciutat vam decidir en aquell moment prendre mesures per mantenir el culte públic però respectant les indicacions de la Generalitat. No superaríem un terç de l’aforament, per això vam tancar les esglésies petites i concentràvem el culte a les esglésies grans, afegint més misses si fes falta. 


Era el vespre del dijous. Moments de nervis. Va arribar el confinament d’Igualada, vaig sortir corrent de Girona amb por de no entrar. Però vaig passar. A partir de llavors i amb el decret de l’estat d’alarma, la majoria de les diòcesis han suspès la missa pública (amb fidels) i tots la fem privadament, a casa o a l’església amb la porta tancada.


Diumenge insòlit sense eucaristia pública. La primera vegada des de la Guerra Civil. Es redescobreix la Comunió Espiritual. Unes reflexions de la meva homilia: “No ens oblidarem mai d'aquesta Quaresma. Aquests dies, recitant l'ofici diví (laudes, vespres...), m'adono quantes vegades apareix la paraula “pesta"' en els salms de la Bíblia (“el flagell de la pesta”). I penso en quants goigs o himnes de sants o Mare de Déu s'expressa la protecció davant les epidèmies. La mateixa suor del Sant Crist d'Igualada es va produir enmig d'una gran epidèmia. Són vestigis d'antigues plagues: un perill que havíem oblidat o simplement no experimentat. Un perill desconegut, invisible i inquietant. La primera lectura ens recorda el pas del Poble de Déu pel desert. I com el Poble de Déu, enmig de la gran prova del desert, tenim la temptació de desesperar, de treure el pitjor de nosaltres mateixos. Som homes i dones de fe: perseverem, confiem. Déu per sobre de tot”.


Des de llavors ha canviat tot. Tenim més feina que mai atenent trucades, donant suport a la gent. He creat un grup de whatssap parroquial amb quasi 200 feligresos, on envio cada matí una carta per donar suport. Això ens unirà més que mai.


Tanmateix les preguntes hi són. Quin sentit donem a tot això? A una periodista local que em parla de càstigs divins li faig aquesta reflexió: "Fa més d’un any vaig escriure una reflexió sobre l’epidèmia de grip que va tenir lloc l’any 1918. A Igualada, amb 11.000 habitants van morir 180 persones; 50 milions a tot el món. I llegint les cròniques de l’època m’adono que interpretaven aquella pandèmia com un càstig diví. És comprensible. Tanmateix jo vaig fer aquesta reflexió: donar sentit al mal, a una epidèmia, ho excedeix tot. Tots, tant els creients com els no creients, hem de defugir de respostes simplistes al misteri. Estem en un món racionalista i ens costa de veure el misteri, no com allò absurd o sense-sentit, sinó com allò que excedeix la capacitat d’entendre i de racionalitzar. No podem donar respostes fàcils a preguntes que ens superen. La fe cristiana dona una resposta, no és amb discursos ni amb explicacions simplistes. És una resposta existencial; de confiança: que tot té un Sentit que no podem captar i que donarà resposta als nostres “sense-sentits”. No puc explicar el sense-sentit que estem vivint ara però confio en un Sentit més gran que porta la història. La resposta és una Persona que va sofrir, va morir i va ressuscitar. Molts ara viuen el seu Divendres Sant, el dia de la passió, sofriment i mort particular. Desitgem que per ells arribi la Pasqua. Per tots nosaltres. Això és en el crec i em consola, mirar la Creu -i tantes creus aquests dies- i creure que no és el final”.


Cada dia, en acabar la missa, faig una espècie de benedicció de terme (benedicció dels punts cardinals). En mirar al nord prego especialment per l’Hospital d’Igualada, visc a 5 minuts a peu. Com en tants moments de dolor de la nostra història, durant el dia em surt una jaculatòria molt igualadina: “Sant Crist d’Igualada, salveu-nos. Verge de la Pietat, assistiu-nos”. 


















  El Rosari   Cant de la Salve
  Laudes   Vespres
  Completes   Missa Catedral
  Missa Montserrat
Urgell Solsona Vic Lleida Tortosa Tarragona San Feliu de Llobregat Terrassa Barcelona Girona
  INTRANET