Ràdio Estel






Pàgines que m'han corprès

Dia d'emissió: Dimecres
Horari: de 23h a 23.30h
Tipus de programa: Divulgatiu

Descripció: Pàgines que m'han corprès no és un programa sobre llibres, sinó un programa sobre com els llibres ens fan sentir, sobre com els llibres són capaços d’inspirar-nos.


Al final de cada programa, ens desvela qui és l’autor del text que ha llegit i a quina obra pertany. Escoltar el text sense saber qui n’és l’autor permet rebre’l sense filtres: es tracta d’una dona o d’un baró? És català? Castellà? Anglès? De l’actualitat? Un autor clàssic? …

A la web del programa podreu trobar els textos corresponents a cada emissió acompanyats de la selecció de frases que ha comentat la Teresa. El programa té un component interactiu: els oients podeu enviar a l’adreça paginesquemhancorpres@radioestel.cat les pàgines que a vosaltres us hagin corprès i la Teresa en triarà una per tal de comentar-la un cop al mes. Els textos que envieu han de ser com a màxim de 2 pàgines del llibre (màxim 3.000 caràcters).

Direcció: Teresa Forcades
Redacció:
Presentació: Teresa Forcades

Email: paginesquemhancorpres@radioestel.cat
Web:

Facebook:
Twitter:




   







20181003-23_00PAGINESQUEMHANCORPRES.MP3

PROGRAMA 44

Em sento culpable perquè vaig deixar-lo somniar quan jo no somniava ni gota. Jo només volia aprofitar l’ocasió per aprendre algunes coses útils: sabia prou bé que mai no seria una estrella. És massa difícil; i, si ets massa intel·ligent, és un maldecap. Els meus complexos no són prou inferiors: se suposa que ser estrella de cinema i tenir una personalitat molt desenrotllada són coses que van plegades; en realitat, és indispensable no tenir-ne gens, de personalitat. No vull pas dir que no m’agradi la idea de ser rica i famosa. Justament forma part del meu pla, i un dia o altre intentaré aconseguir-ho; però, si mai ho arribo a ser, vull ser-ho amb tota la meva personalitat. Vull continuar essent jo mateixa si un bon dia em desperto i em desdejuno a can Tiffany. Però no preneu res! – digué, mirant-me –. Rusty! ¿Vols servir alguna cosa al meu amic?

La Holly encara acariciava el gat.

- Pobra bestiola! – digué, acotant el cap –. Pobra bestiola que no té nom, encara! És un petit inconvenient, això de no tenir nom. Però no tinc dret a posar-li’n cap: haurà d’esperar fins que pertanyi a algú. Ell i jo només ens vam trobar, un bon dia, a la vora del riu: no ens pertanyem l’un a l’altre; ell és independent, i jo també. Jo no vull posseir res fins que sàpiga que he trobat el lloc que em correspon, allà on jo i les meves coses ens pertanyem mútuament. Encara no sé ben bé on és, aqueix lloc. Però sé com és, això sí. – Va somriure i deixà anar el gat a terra. – És com a can Tiffany – féu –. I no us penseu que em torni boja per les joies. Els diamants, sí. Però fa lleig portar diamants abans dels quaranta anys; i fins i tot llavors és arriscat. Els diamants només escauen a les dones velles de debò. La Maria Ouspenskaia. Arrugues i ossos, cabells blancs i diamants: ja voldria ser-hi. Però no és pas per això que can Tiffany em trastoca. Escolteu. ¿Sabeu aquella mena de dies que tot ho veus vermell?

- Negre, voleu dir?

- No – féu la Holly, lentament –. No, quan tot ho veus negre és quan t’engreixes o quan fa massa dies que plou. Estàs trista i prou. Però quan tot ho veus vermell és terrible. Tens por i sues de mala manera, i no saps de què tens por. Només saps que te n’ha de passar alguna de dolenta, i no saps què. No us hi heu trobat mai, així?

- Molt sovint. N’hi ha que en diuen Angst, d’això.

- Molt bé. Angst, doncs. I què feu vós en aquests casos?

- De vegades una copa ajuda una mica.

- Ja ho he provat. Fins i tot he provat l’aspirina. En Rusty opina que hauria de fumar marihuana, i durant una temporada ho vaig fer, però només aconseguia riure ximplement. Fins ara, el que em prova més és agafar un taxi i anar-me’n a can Tiffany. Em calma immediatament, aquell silenci, i aquell aspecte luxós que hi té tot; allà no us pot passar res de realment dolent, entre aquells homes tan ben vestits, i aquella olor tan bona de plata i de maletes de pell de cocodril. Si en la vida real podia trobar un lloc on em trobés com a can Tiffany, llavors compraria uns quants mobles i posaria un nom al gat. Penso que potser després de la guerra, en Fred i jo ...

- Es tirà amunt les ulleres fosques, i els seus ulls, els diferents colors dels seus ulls, els grisos i els punts blaus i verds, havien adoptat una expressió remota, com si miressin al lluny. – Una vegada vaig anar a Mèxic. És un país meravellós per a la cria de cavalls. Vaig veure un lloc, prop del mar ... En Fred hi entén molt, en cavalls.



FRASES QUE HE COMENTAT DURANT EL PROGRAMA:

1. EM SENTO CULPABLE PERQUÈ VAIG DEIXAR-LO SOMNIAR QUAN JO NO SOMNIAVA NI GOTA.

2. ÉS UN PETIT INCONVENIENT, AIXÒ DE NO TENIR NOM. PERÒ NO TINC DRET A POSAR-LI’N CAP: HAURÀ D’ESPERAR FINS QUE PERTANYI A ALGÚ.

3. PERÒ QUAN TOT HO VEUS VERMELL ÉS TERRIBLE. TENS POR I SUES DE MALA MANERA, I NO SAPS DE QUÈ TENS POR. NOMÉS SAPS QUE TE N’HA DE PASSAR ALGUNA DE DOLENTA, I NO SAPS QUÈ.

4. ALLÀ NO US POT PASSAR RES DE REALMENT DOLENT, ENTRE AQUELLS HOMES TAN BEN VESTITS, I AQUELLA OLOR TAN BONA DE PLATA I DE MALETES DE PELL DE COCODRIL.



MOSTRA/OCULTA PORTADA



QUINES SÓN LES PÀGINES QUE A TU T’HAN CORPRÈS? Per mitjà d’aquest formulari pots fer-me arribar la teva proposta de pàgines que t’han corprès. El text que envïis ha de ser en català i ha de tenir un màxim de 3.000 caràcters. Cal que indiquis l’autor, el títol del llibre, el nom del traductor en cas que l’original no sigui català, l’editorial, l’any d’edició i també el número de les pàgines d’on has tret el text. D’entre tots els textos que m’arribin en triaré un cada mes per comentar en un dels programes. T’animes a enviar el teu text?
Nom
Email
Població
Comentari




TORNAR ACTUAL