ï»ż RĂ dio Estel
ï»ż





PĂ gines que m'han corprĂšs

Dia d'emissiĂł: Dimecres
Horari: de 23h a 23.30h
Tipus de programa: Divulgatiu

DescripciĂł: PĂ gines que m'han corprĂšs no Ă©s un programa sobre llibres, sinĂł un programa sobre com els llibres ens fan sentir, sobre com els llibres sĂłn capaços d’inspirar-nos.


Al final de cada programa, ens desvela qui Ă©s l’autor del text que ha llegit i a quina obra pertany. Escoltar el text sense saber qui n’és l’autor permet rebre’l sense filtres: es tracta d’una dona o d’un barĂł? És catalĂ ? CastellĂ ? AnglĂšs? De l’actualitat? Un autor clĂ ssic? 


A la web del programa podreu trobar els textos corresponents a cada emissiĂł acompanyats de la selecciĂł de frases que ha comentat la Teresa. El programa tĂ© un component interactiu: els oients podeu enviar a l’adreça paginesquemhancorpres@radioestel.cat les pĂ gines que a vosaltres us hagin corprĂšs i la Teresa en triarĂ  una per tal de comentar-la un cop al mes. Els textos que envieu han de ser com a mĂ xim de 2 pĂ gines del llibre (mĂ xim 3.000 carĂ cters).

DirecciĂł: Teresa Forcades
RedacciĂł:
PresentaciĂł: Teresa Forcades

Email: paginesquemhancorpres@radioestel.cat
Web:

Facebook:
Twitter:




   







20190116-23_00PAGINESQUEMHANCORPRES.MP3

PROGRAMA 56

XXXIV. Tal com al principi d’aquest mite vam dividir tota Ă nima en tres parts, dues tenien una figura de cavall, i la tercera figura d’auriga, aixĂČ ara encara ens roman vigent. Doncs dels dos cavalls un, diem, Ă©s bo i l’altre dolent. PerĂČ no havĂ­em aclarit en quĂš consisteix la bonesa del bo i la malesa del dolent, i ens caldrĂ  dir-ho ara. Mira, d’aquests dos el qui estĂ  en situaciĂł millor Ă©s d’estampa erecta i ben proporcionada, tĂ© el coll alçat, el nas aguileny, Ă©s blanc a la vista perĂČ d’ulls negres, estima l’honra amb seny i respecte, Ă©s amic de la glĂČria vertadera, no necessita fuet, i per menar-lo calen nomĂ©s la paraula i l’ordre. I el cavall en situaciĂł pitjor Ă©s carregat d’espatlles, gros, malgirbat, de coll curt i gruixut, camĂșs de cara, de pell ennegrida, sanguini d’ulls i amic de la supĂšrbia i de la fatxenderia, tĂ© les orelles peludes, Ă©s sord i cedeix amb prou feines al fuet i als esperons. Doncs sempre que l’auriga veu el rostre amorĂłs, aquesta percepciĂł li escalfa tota l’ànima, se sent ple de pessigolles i de punxades de desig; dels dos cavalls, el que Ă©s obedient a l’auriga, dominat sempre i tambĂ© aleshores pel respecte, es retĂ© a si mateix per no abraonar-se sobre l’estimat; l’altre ja no tem ni el fuet ni les fiblades de l’auriga, salta i Ă©s dut per la força, ocasiona al pareller i a l’auriga tota mena de dificultats, i acaba forçant-los a avançar cap a l’estimat i a recordar els plaers de l’amor. L’auriga i el bon cavall de moment s’hi oposen indignats, creguts que se’ls força a fer una cosa terrible i il·legĂ­tima, perĂČ acaben per cedir i avançar quan ja no hi ha frontera per aquell mal. Cedeixen, doncs, i es mostren d’acord a fer el que els demanen. S’adrecen al jove i contemplen el seu rostre resplendent.

XXXV. Quan l’auriga l’ha vist, el seu record Ă©s dut a la naturalesa de la bellesa, i la torna a contemplar amb seny posada sobre el fonament sagrat. Veure-la li fa respecte, i cau de sobines en veneraciĂł, i ensems es veu com obligat a estirar les regnes enrera amb tanta força que els dos cavalls s’alzinen, l’un de bon grat, perquĂš no tiba en contra, perĂČ l’altre, el soberg, molt de mal grat. Es fan encara mĂ©s enrera, i el cavall noble, ple de respecte i d’esbalaĂŻment, humiteja de suor tota l’ànima; l’altre, quan se li acaba el patiment produĂŻt pel fre i per la caiguda, aixĂ­ que s’ha refet els insulta amb rĂ bia i diu molt mal de l’auriga i del company pareller, els retreu que per covardia i per poca homenia han desertat de llur fila i de llur promesa. I torna a forçar a avançar els qui no ho volien, i se’n desdiu difĂ­cilment quan els altres li preguen per ajornar-ho. PerĂČ arriba el temps determinat, i en fa memĂČria als altres dos, que fingien haver-se’n oblidat, fa força, renilla, estira i obliga de nou a atansar-se al jove, a dir les mateixes paraules. I quan el tenen a prop s’agotna i aixeca la cua, mossega el fre i estira desvergonyidament. A l’auriga li passa el mateix que abans, perĂČ mĂ©s fortament, de manera que com si es trobĂ©s a la lĂ­nia de sortida, s’abalança i arrenca el fre amb violĂšncia de les dents del cavall soberg, li fa sagnar la llengua maldient i les maixelles, li fa doblegar fins a terra les potes i les anques, i les lliura als sofriments.
Quan desprĂ©s d’haver sofert aixĂČ moltes vegades el cavall rebel deixa el seu urc, segueix humiliat la intenciĂł de l’auriga, i quan veu el jove tan bell, el temor l’anul·la. I Ă©s aleshores que ocorre que l’ànima de l’enamorat segueix el jove plena de respecte i de timidesa.

XXXVI. L’estimat, doncs, gomboldat amb tota cura com si fos un dĂ©u, i aixĂČ per un que no fingeix l’amor sinĂł que el sent de debĂČ, Ă©s ell mateix per naturalesa amic d’aquest que cura d’ell. Si temps enrera els seus condeixebles o bĂ© altra gent l’acusaven tot dient-li que era una vergonya que s’atansĂ©s a l’enamorat, i per aixĂČ el jove el foragitava, el pas del temps, l’edat i el destĂ­ el duen a fer-li acceptar tal companyia, perquĂš no sempre Ă©s ineludible que el dolent sigui amic del dolent o que el bo no ho sigui del bo. Li admet, doncs, la paraula i l’acull en el seu tracte. La simpatia de l’enamorat es fa mĂ©s Ă­ntima, i aleshores l’estimat s’adona, esbalaĂŻt, que cap de tots els altres amics o familiars no li poden oferir una part de l’amistat comparable a la de l’amic entusiasmat. Si l’enamorat continua obrant aixĂ­ i s’acosta a l’estimat amb carĂ­cies corporals en el gimnasi i en altres places, aleshores es posa a rajar la font d’aquella deu que Zeus quan s’enamorĂ  de Ganimedes anomenĂ  deliri, i es fa cabalosa adreçant-se a l’enamorat, en part dintre d’ell i en part vessa perquĂš l’ha omplert del tot. I tal com el vent o un eco salten des d’un indret llis i pla de nou cap al lloc d’on s’han afuat, aixĂ­ mateix el flux de bellesa retorna al jove gallard a travĂ©s dels ulls, que Ă©s per on va naturalment dintre l’ànima; un cop que hi Ă©s li fa sortir les ales perquĂš xopa els orificis de les plomes, les empeny a nĂ©ixer i omple tambĂ© d’amor l’ànima de l’estimat. Aquest, doncs, estima, perĂČ no sap quĂš. No sap bĂ© quĂš li passa ni sap com dir-ho, i com aquell que s’ha encomanat un mal d’ulls, no pot assenyalar-ne la causa; li passa per alt que es veu a si mateix en l’enamorat com si es mirĂ©s en un mirall. Quan tĂ© l’enamorat se li acaben els neguits, tal com a aquest, i quan no el tĂ©, tambĂ©, tal com a aquest, li ve el desig d’estimar i de ser estimat: tĂ© com una figura que Ă©s rĂšplica de l’amor. Ella la crida, perĂČ no es creu que sigui amor, sinĂł amistat. Desitja, bĂ© que no amb tanta vehemĂšncia, veure’l, tocar-lo, estimar-lo i jeure amb ell, i molt aviat fa, com Ă©s natural, tot el que segueix a aixĂČ. I en la jaguda el cavall rebel de l’enamorat tĂ© moltes coses per dir a l’auriga, i exigeix com a esmena de les seves moltes penalitats treure’n ara quelcom de profit. El cavall del jove no hi tĂ© res a dir, perĂČ el desig l’acuita, desconcertat, abraça i besa l’enamorat, el saluda com a molt propici, i quan els amants jeuen seria capaç de no negar la seva prĂČpia part a l’enamorat si aquest li demanava que la hi cedĂ­s. Tanmateix el pareller junt amb l’auriga s’oposen a tot aixĂČ amb respecte i amb raonaments.

XXXVII. Per tant, si triomfa la part millor del pensament, aquella que duu a una vida ordenada i a la filosofia, menaran aquĂ­ una vida feliç i en concĂČrdia, amos de si mateixos i mesurats, dominaran allĂČ que produĂŻa la malesa de l’ànima i deslliuraran el factor de la virtut. En morir, seran alats i lleugers, i hauran triomfat en una de les tres competicions veritablement olĂ­mpiques: no hi ha bĂ© superior a aixĂČ que puguin proporcionar a l’home o la prudĂšncia humana o la follia divina. Si tiren per una via una mica mĂ©s rĂșstega i no tan filosĂČfica, perĂČ tanmateix que aspira a l’honor, qui sap si en una embriaguesa o en qualsevol altre descuit els dos cavalls rebels del parell d’amants sorprenen les Ă nimes no custodiades i les duen a aquell lloc que la gent tĂ© per l’opciĂł mĂ©s benaurada, i la consumen. Un cop consumada, en endavant la repeteixen, perĂČ amb parsimĂČnia, perquĂš actuen no pas d’acord amb tot el seu pensament. SĂ­ que sĂłn amics, perĂČ menys que aquells altres, tant mentre viuen en amor com quan ja l’han depassat, convençuts que s’han donat i han rebut l’un de l’altre les mĂ©s grans penyores de fidelitat, que mai no fĂłra lĂ­cit trencar i arribar a ser enemics. En morir surten del cos sense ales, certament, perĂČ amb la fal·lera que els surtin, de manera que de la follia amorosa se n’enduen un trofeu no pas petit. PerquĂš Ă©s llei que no davallin a les tenebres ni als camins de sota terra els qui ja havien iniciat la ruta sota el cel; els Ă©s llei de menar una vida clara, de ser feliços caminant amb els altres grĂ cies a l’amor, i de rebre ales quan els correspongui.



FRASES QUE HE COMENTAT DURANT EL PROGRAMA:

1. DONCS SEMPRE QUE L’AURIGA VEU EL ROSTRE AMORÓS, AQUESTA PERCEPCIÓ LI ESCALFA TOTA L’ÀNIMA, SE SENT PLE DE PESSIGOLLES I DE PUNXADES DE DESIG;

2. QUAN L’AURIGA L’HA VIST, EL SEU RECORD ÉS DUT A LA NATURALESA DE LA BELLESA, I LA TORNA A CONTEMPLAR AMB SENY POSADA SOBRE EL FONAMENT SAGRAT.

3. I TAL COM EL VENT O UN ECO SALTEN DES D’UN INDRET LLIS I PLA DE NOU CAP AL LLOC D’ON S’HAN AFUAT, AIXÍ MATEIX EL FLUX DE BELLESA RETORNA AL JOVE GALLARD A TRAVÉS DELS ULLS, QUE ÉS PER ON VA NATURALMENT DINTRE L’ÀNIMA; UN COP QUE HI ÉS LI FA SORTIR LES ALES PERQUÈ XOPA ELS ORIFICIS DE LES PLOMES, LES EMPENY A NÉIXER I OMPLE TAMBÉ D’AMOR L’ÀNIMA DE L’ESTIMAT.

4. PER TANT, SI TRIOMFA LA PART MILLOR DEL PENSAMENT, AQUELLA QUE DUU A UNA VIDA ORDENADA I A LA FILOSOFIA, MENARAN AQUÍ UNA VIDA FELIÇ I EN CONCÒRDIA, AMOS DE SI MATEIXOS I MESURATS, DOMINARAN ALLÒ QUE PRODUÏA LA MALESA DE L’ÀNIMA I DESLLIURARAN EL FACTOR DE LA VIRTUT.



MOSTRA/OCULTA PORTADA



QUINES SÓN LES PÀGINES QUE A TU T’HAN CORPRÈS? Per mitjĂ  d’aquest formulari pots fer-me arribar la teva proposta de pĂ gines que t’han corprĂšs. El text que envĂŻis ha de ser en catalĂ  i ha de tenir un mĂ xim de 3.000 carĂ cters. Cal que indiquis l’autor, el tĂ­tol del llibre, el nom del traductor en cas que l’original no sigui catalĂ , l’editorial, l’any d’ediciĂł i tambĂ© el nĂșmero de les pĂ gines d’on has tret el text. D’entre tots els textos que m’arribin en triarĂ© un cada mes per comentar en un dels programes. T’animes a enviar el teu text?
Nom
Email
PoblaciĂł
Comentari




TORNAR ACTUAL