Ràdio Estel






Pàgines que m'han corprès

Dia d'emissió: Dimecres
Horari: de 23h a 23.30h
Tipus de programa: Divulgatiu

Descripció: Pàgines que m'han corprès no és un programa sobre llibres, sinó un programa sobre com els llibres ens fan sentir, sobre com els llibres són capaços d’inspirar-nos.


Al final de cada programa, ens desvela qui és l’autor del text que ha llegit i a quina obra pertany. Escoltar el text sense saber qui n’és l’autor permet rebre’l sense filtres: es tracta d’una dona o d’un baró? És català? Castellà? Anglès? De l’actualitat? Un autor clàssic? …

A la web del programa podreu trobar els textos corresponents a cada emissió acompanyats de la selecció de frases que ha comentat la Teresa. El programa té un component interactiu: els oients podeu enviar a l’adreça paginesquemhancorpres@radioestel.cat les pàgines que a vosaltres us hagin corprès i la Teresa en triarà una per tal de comentar-la un cop al mes. Els textos que envieu han de ser com a màxim de 2 pàgines del llibre (màxim 3.000 caràcters).

Direcció: Teresa Forcades
Redacció:
Presentació: Teresa Forcades

Email: paginesquemhancorpres@radioestel.cat
Web:

Facebook:
Twitter:




   







20191120-23_00PAGINESQUEMHANCORPRES.MP3

PROGRAMA 73

La corbeta Charlotte feia la ruta de Marsella a Atenes, amb temps rúfol i una mar tempestuosa, després de tres dies d’intensa borrascada. Un petit bordegàs mariner que es deia Simon s’estava a la coberta molla i oscil·lant, aferrat a un obenc, i mirava enlaire cap als núvols vagarosos i a l’extrem de la verga de la sobremitjana, al pal major.

Un ocell, tot cercant refugi a l’arbre mestre, s’havia enredat les potes en algun cordill deslligat de la drissa, i des d’aquella alçada maldava per alliberar-se. De la coberta estant, el noi el veia aletejar i girar el cap d’una banda a l’altra.

Per la seva experiència de la vida, havia arribat a la convicció que en aquest món cadascú ha de tenir cura de si mateix i no esperar dels altres cap ajut. Aquella lluita mortal i callada, però, el mantingué fascinat durant més d’una hora. Es demanava quina mena d’ocell devia ser. Els darrers dies havien vingut molts ocells a posar-se a l’ormeig de la corbeta: orenetes, guatlles, i un parell de falcons pelegrins; li semblava que aquest era un falcó pelegrí. Recordà que, molts anys enrera, al seu país i prop de casa seva, una vegada havia vist de molt a prop un falcó pelegrí posat sobre una pedra que emprenia el vol amunt. Potser aquest era el mateix ocell. Va pensar: És com jo. Abans era allà i ara es troba aquí.

Tot seguit experimentà una sensació d’afinitat i de tragèdia comuna; continuà mirant l’ocell amb l’ai al cor. No hi havia cap mariner a la vora que es pogués mofar d’ell; començà a rumiar com podria pujar pels obencs a fi d’ajudar el falcó a deseixir-se. D’un cop de mà es tirà els cabells enrera i s’arremangà les mànigues, donà una ullada al seu voltant i s’enfilà amunt. Va haver d’aturar-se un parell de vegades perquè l’ormeig es balancejava.

En arribar a dalt de tot del pal major, comprovà que en efecte era un falcó pelegrí; quan el seu cap es va trobar a la mateixa altura del de l’ocell, aquest va deixar de debatre’s i l’esguardà amb uns ulls groguencs, colèrics i desesperats. L’hagué de subjectar amb una mà mentre es treia el ganivet i tallava el cordill. S’espaordí en mirar avall, però alhora va pensar que ningú no li ho havia manat, que aquella era la seva pròpia empresa, i això li produí una sensació d’orgull i de tranquil·litat, com si la mar i el cel, el vaixell, l’animal i ell mateix fossin tot u. En el moment d’haver-lo alliberat, l’ocell li donà un cop de bec al polze i li féu sang, i ell quasi el va deixar anar. S’enfadà amb ell i li clavà un bolet, i acte seguit se’l ficà dins la jaqueta i va baixar.

Quan assolí la coberta hi va trobar el pilot i el cuiner que miraven enlaire; l’escridassaren demanant-li què hi havia de fer, al capdemunt de l’arbre mestre. Ell es trobava tan cansat que tenia llàgrimes als ulls; es va treure el falcó de dins de la jaqueta i el va ensenyar, i l’ocell va romandre immòbil a les seves mans. Els dos homes esclafiren a riure i se n’anaren. Simon deixà el falcó a terra, es féu enrera i se’l va quedar mirant; al cap d’un moment va pensar que no fóra capaç d’alçar-se de la coberta relliscosa, de manera que el prengué novament, se’l va endur cap a una altra banda i el diposità sobre un rotlle de lona. Al cap de poc l’ocell començà d’endreçar-se el plomatge, donà un parell o tres de violents cops d’ala i s’enlairà. El noi va seguir amb la mirada el seu vol per sobre dels solcs de la mar grisosa. Va pensar: Allà vola el meu falcó. Quan el Charlotte tornà al seu país d’origen Simon s’enrolà en un altre vaixell, i al cap de dos anys era un mariner destre de la goleta Hebe, que era fondejada a Bodo, a la costa nord de Noruega, per tal de carregar arengades.

Als grans mercats d’arengades de Bodo, els vaixells s’hi aplegaven provinents de tots els racons del món; hi havia embarcacions sueques, finlandeses, russes, tot un bosc de pals, i en terra regnava un desplegament de vida desigual i tumultuós, on es parlaven moltes llengües i es promovien lluites abrivades. A la riba hi havia parades, i els lapons, gent menuda i groguenca de moviments silenciosos i ulls eixerits, els quals Simon no havia vist mai, baixaven a vendre articles de cuir brodats amb canonets. Era a l’abril; el mar i el cel eren tan clars que es feia difícil mantenir la vista alçada al seu davant; salabrosos, infinitament grans i plens de xiscles d’ocells, com si algú, del cel estant, esmolés incessantment per totes bandes ganivets invisibles.

Simon s’admirà de la claredat d’aquests vespres d’abril. Com que no sabia de geografia no atribuïa aquest fenomen a la latitud, sinó que el considerava un favor, un indici inusitat de bona voluntat de l’univers. Simon havia estat tota la seva vida baix per la seva edat, però aquell darrer hivern havia fet una estirada i se li havien afermat els membres. Creia que aquella bona fortuna devia brollar de la mateixa font que la dolcesa del temps, d’una novella benevolència del món. Fins llavors li havia mancat un estímul semblant, car era tímid per naturalesa; ara ja no demanava res més. Trobava que la resta era assumpte seu. Anava orgullós d’un costat a l’altre, xano-xano.


FRASES QUE HE COMENTAT DURANT EL PROGRAMA:

1. PER LA SEVA EXPERIÈNCIA DE LA VIDA, HAVIA ARRIBAT A LA CONVICCIÓ QUE EN AQUEST MÓN CADASCÚ HA DE TENIR CURA DE SI MATEIX I NO ESPERAR DELS ALTRES CAP AJUT.

2. TOT SEGUIT EXPERIMENTÀ UNA SENSACIÓ D’AFINITAT I DE TRAGÈDIA COMUNA; CONTINUÀ MIRANT L’OCELL AMB L’AI AL COR.

3. ERA A L’ABRIL; EL MAR I EL CEL EREN TAN CLARS QUE ES FEIA DIFÍCIL MANTENIR LA VISTA ALÇADA AL SEU DAVANT; SALABROSOS, INFINITAMENT GRANS I PLENS DE XISCLES D’OCELLS, COM SI ALGÚ, DEL CEL ESTANT, ESMOLÉS INCESSANTMENT PER TOTES BANDES GANIVETS INVISIBLES.

4. COM QUE NO SABIA DE GEOGRAFIA NO ATRIBUÏA AQUEST FENOMEN A LA LATITUD, SINÓ QUE EL CONSIDERAVA UN FAVOR, UN INDICI INUSITAT DE BONA VOLUNTAT DE L’UNIVERS.


MOSTRA/OCULTA PORTADA



QUINES SÓN LES PÀGINES QUE A TU T’HAN CORPRÈS? Per mitjà d’aquest formulari pots fer-me arribar la teva proposta de pàgines que t’han corprès. El text que envïis ha de ser en català i ha de tenir un màxim de 3.000 caràcters. Cal que indiquis l’autor, el títol del llibre, el nom del traductor en cas que l’original no sigui català, l’editorial, l’any d’edició i també el número de les pàgines d’on has tret el text. D’entre tots els textos que m’arribin en triaré un cada mes per comentar en un dels programes. T’animes a enviar el teu text?
Nom
Email
Població
Comentari