Al llarg de tota la setmana, des de l'espai El pitjor del pitjor, hem parlat d’una realitat molt preocupant que té lloc a casa nostra. En aquesta ocasió, reflexionem sobre les retallades en sanitat i les persones que han quedat excloses d’aquest sistema, i ho fem amb diferents col·lectius que han patit i pateixen aquesta lamentable realitat. Aquest divendres hem tancat la setmana fent un anàlisi global de les principals conseqüències de les retallades en sanitat. N’hem parlat amb Àngels Martínez Castells, presidenta de Dempeus per la Salut Pública, que ha assegurat que “el fet de canviar un sistema que assegurava uns drets a la ciutadania, i convertir-los en una mena d’assegurança només per a determinada gent amb la possibilitat d’accedir-hi a través d’uns vincles que no passen necessàriament per la universalitat, fa que cada vegada hi hagi més exclosos”.

Aquest dijous ens havia acompanyat Núria Cunya, psicòloga de l’Associació de Malalts Mentals de Catalunya, que ha parlat dels efectes de les retallades en sanitat sobre les persones que pateixen aquestes patologies. “De fet som un dels col·lectius que al llarg de la història hem estat més exclosos”, apunta Cunya, “en el sentit que sempre hem disposat de pocs recursos i ara no som els que més hem notat aquesta situació, perquè ja ens en mancaven de base”. És en aquest sentit que la psicòloga valora molt la tasca que desenvolupa la xarxa associativa, la qual “lluita per aconseguir més recursos o que s’adaptin més a les necessitats dels afectats”. 

D’altra banda, la psicòloga ha indicat que les conseqüències més preocupants de les retallades són el fet que “cada vegada hi ha menys continuïtat en les consultes dels psiquiatres i més llistes d’espera”. Des del seu punt de vista, cal una readaptació del model, “que es parli de rehabilitació, d’equips multidisciplinars, no només es tracta de donar una medicació, sinó d’altres dispositius com centres de dia, per exemple”. En aquesta línia, ha explicat que, “si s’invertissin més recursos en els processos de rehabilitació evitaríem ingressos i estaríem estalviant costos, perquè el més car per la sanitat pública són els ingressos”.

Aquest dimecres hem seguit parlant de les persones que han quedat excloses del sistema de sanitat pública, concretament amb Antoni Comeras, membre de la junta de la Federació Catalana de Malalties Minoritàries. Comeras ha explicat, en primer lloc, que existeixen aproximadament 7.000 malalties d’aquest tipus, de manera que “en el seu conjunt hi ha moltes persones afectades”. Les problemàtiques que comparteixen els malalts són, “en primer lloc, el fet de ser pocs, el que vol dir que som gairebé invisibles i això comporta pocs recursos”, lamenta. 

Malgrat que la Marató de TV3 va fer una edició sobre les malalties minoritàries i això va permetre que es comencessin a visibilitzar, hi ha un altre problema que encara està lluny de resoldre’s, i és que “no hi ha tractaments i quan hi són, són pal·liatius”, assegura Antoni Comeras. Els malalts s’han vist afectats per les retallades “sobretot a nivell mèdic”, apunta, “perquè els metges en general no coneixen aquestes malalties, i en tenir menys personal, ara disposen de menys hores per dedicar-se a la investigació”. D’altra banda, els professionals “tampoc tenen recursos ni pressupostos, i no és gens fàcil aconseguir finançament”, afegeix, de manera que la seva esperança és convertir aquestes patologies en cròniques “i poder trobar-hi una cura”.

Dilluns, ja havíem posat en marxa el tema amb el testimoni de Josefina Cristòfol, voluntària de l’equip de treball de l’Associació Catana de Malalts d’Hepatitis (ASSCAT), que ha parlat de tota la polèmica ocasionada per la negativa del govern espanyol a distribuir dos nous fàrmacs a tots els afectats per aquesta malaltia. Cristòfol ha aclarit que a Espanya hi ha 472.000 persones que tenen la infecció viràlica de l’Hepatitis C activa. “D’aquesta situació, el més important és que el 36% ho saben, però els altres no i que, per tant, en primer lloc falta diagnosticar els pacients que tenen la malaltia i no ho saben”, ha explicat.

 

Sobre el paper del govern espanyol en aquest assumpte, la voluntària d’ASSCAT l'ha acusat de tenir una visió “molt curterminista”, perquè, segons diu, “els hepatòlegs, les comunitats científiques i els estudis ja porten molts anys assenyalant que hi ha a molts països, entre ells Espanya, on hi ha una bossa de malalts d’Hepatits C que s’haurien d’haver tractat abans, i el govern no ho ha fet”. Josefina Cristòfol també ha parlat d'una quantitat entre 5.000 i 7.000 malalts que, segons el Ministeri de Sanitat, necessiten rebre els nous fàrmacs d’urgència. En relació amb això, ha recordat que el doctor Jaume Bosch “va dir clarament que les persones que necessiten urgentment el tractament són com a mínim 30.000, de manera que el govern espanyol ha de posar diners sobre la taula”. Cristòfol ha explicat que, "si es tracta una situació prèvia a la cirrosis, en 12 o 24 setmanes, el malalt està curat, amb la qual cosa no transmet la malaltia”, i ha conclòs dient que, “si hi hagués voluntat política i es tinguessin en compte els pacients, es podrien fer moltes coses ben fetes”.