Déu vos guard, amics, avui és festa.

Han passat quaranta-quatre anys,però la Maria Teresa no ho oblidarà mai. A la seva filleta Asun de sis anys livan diagnosticar una leucèmia en una època que no hi havia tants recursos comara per fer front a la malaltia.

Mesos abans del final, els seuspares la van portar a Lourdes. El metge els ho desaconsellava, però finalmentes van decidir a dur-la. L’Asun va ser feliç: tot era nou, els prats, el riu,la gent... Es va banyar a la piscina. Els pares li van parlar molt de la Marede Déu. La nena fou feliç. Aquells pares afligits eren i són profundamentcreients. La Maria Teresa recorda que no pregaven perquè la nena es guarís, encaraque ho desitjaven amb tota l'ànima, sinó perquè no patís.

Va arribar el darrer dia, un 10 denovembre. L’Asun estava allitada. El pare s’hi va atansar: “Pare no et veig”, “Fillad’aquí a poc hi veuràs molt clar”.  El pareno podia més i se’n va anar al despatx de casa a plorar, acompanyat del metge.La mare es va quedar amb l’Asun a l’habitació. Premia fort la mà de la nenamentre resava jaculatòries a la Verge. Tot d'una, l’Asun es va posar a riure,talment com si veiés algú que l’alegrava profundament. L’habitació es va omplirde llum. La Maria Teresa no es va desesperar, ben al contrari: va experimentaruna gran serenor. Sentia que l’Asun ja no hi  era, però flotavauna pau sobrenatural que li deia que la nena era immensament feliç.

Que tingueu una bona festa!