El periodista Lluís Foix, l'economista i Fundador del Grup Sènior del Col·legi d'Economistes Josep Vila Abelló i el col·laborador de Cristianisme i Justícia Lluís Sols han analitzat aquest dijous, des del programa 'El Mirador de l'actualitat', la gran qüestió del finançament de les infraestructures, que serà molt important els propers mesos de cara als ciutadans, ja que existeix la possibilitat d’alliberar alguns o tots els peatges de Catalunya. Foix ha recordat que "la gratuïtat de les autopistes no exigeix, perquè es paga o per peatges o per impostos". Sobre Catalunya, ha comentat que "cap al 1970 es va inaugurar la primera autopista, de Barcelona a Mataró, que ja costava 60 pessetes i ja va generar comentaris en el sentit que no aniria bé". El també analista ha explicat que "hi ha un greuge comparatiu no només segons el lloc d'Espanya on es visqui, sinó també depenent de la concessionària". Ha conclòs que "reduir o treure peatges és un tema de justícia distributiva" i que "cal veure quines maneres es troben perquè un home o dona que no faci servir l'autopista pagui o no a través d'impostos". També ha dit que, "si vius a Catalunya, estàs tres o quatre vegades més penalitzat que si vius a Madrid".
Lluís Sols, a partir de la idea que "les autopistes són cares i es van confiar en el seu moment al capital privat", ha recordat que "el 2004 ja estaven pagades". Ha denunciat que "hi va haver un ajornament en la concessió que els partits polítics no han sabut explicar i que és una mesura misteriosa". En aquesta línia, ha defensat que "es puguin buscar fórmules de peatges tous en autopistes si aquestes vies tenen alternatives per autovia gratuïta". I Josep Vila Abelló ha dit que "hi ha certes coses en què l'Estat o l'administració ha d'assumir despeses totalment i, en alguns serveis, establer el pagament per ús". Sobre l'allargament de la concessió, l'economista s'ha mostrat sorprès "perquè les primeres autopistes construïdes a Catalunya, la de Barcelona-Mataró i la de la frontera francesa a Salou, encara siguin de pagament".
Aixecar les barreres en totes les autopistes costaria 100 milions d’euros anuals, xifra a partir de la qual les administracions consideren que la gratuïtat total no és sostenible. Vivim un temps en què està finalitzant la concessió de diverses autopistes. Per exemple, a l’AP-7 Alacant-Tarragona, s’acaba aquest 2019 i, almenys temporalment, l’Estat es farà càrrec del cost. D’altra banda, el 2021, passarà el mateix al tram de l’AP-2 Lleida-Penedès, que torna a l’Estat, i en dues concessions de la Generalitat: el tram de la C-32 Montgat-Blanes i el de la C-33 Barcelona-Montmeló. El govern català no ha decidit encara què farà, però tot fa pensar que no passaran a ser gratuïtes.
A Catalunya, la xarxa d’autopistes de pagament té un total de 1.646 quilòmetres, dels quals el 52 per cent pertanyen a l’Estat, el 46 a la Generalitat i un 1,6 per cent, a les diputacions. Més enllà d’aquestes dades, hem d’acceptar tots que una via pública interurbana, que construeixen les administracions i paga o bé el contribuent o bé l’usuari, està al servei del bé comú. Requereix, per tant, que els sectors públic i privat vetllin pel millor servei possible i per una distribució justa de les despeses. El greuge comparatiu amb altres vies ràpides d’arreu de l’Estat, beneficiades per un pla d’autovies gratuïtes impulsat ara fa més de 25 anys, és també inevitable. Caldrà, com diem en altres àmbits de la vida, no pas les infraestructures, sinó sobretot les persones.
