El Papa ha presidit, aquest divendres al vespre al Vaticà i amb transmissió des de Ràdio Estel, una estona de pregària que ha inclòs una benedicció Urbi et Orbi especial amb la possibilitat de guanyar la indulgència plenària. A partir d'un fragment de l'evangeli de Marc (Mc 4,35-41) en què es narra com Jesús calma una tempesta davant la feblesa dels deixebles que anaven en una barca, Francesc ha subratllat que la pandèmia del coronavirus, com aquella mar convulsa, "destapa la nostra vulnerabilitat i deixa al descobert aquelles falses i supèrflues seguretats amb les quals havíem construït les nostres agendes, els nostres projectes, les rutines i les prioritats". En un altre moment de la reflexió prèvia a l'exposició del Santíssim i l'adoració, el pontífex ha presentat la imatge de la barca com un reflex de les nostres realitats actuals: "El Senyor es desperta per despertar i revifar la nostra fe pasqual. Tenim una àncora: En la seva Creu, hem estat salvats. Tenim un timó: En la seva Creu, hem estat rescatats. Tenim una esperança: En la seva creu, hem estat guarits i abraçats perquè no hi hagi ningú ni res que ens separi del seu amor redemptor".
Podeu escoltar tota la pregària i benedicció:
La pregària, que s'ha pogut seguir des de tot el món gràcies a la tecnologia d'Internet i els mitjans de comunicació, ha tingut moments impactants, entre la pluja de Roma i des de la buidor física de la Plaça de Sant Pere, tot combinat amb una intensitat espiritual difícil de descriure. Els silencis i les invocacions han enviat una gran força a milions de persones, sobretot a les qui pateixen la solitud, la malaltia, l'angoixa i la procupació. El Sent Pare ha impartit la benedicció en silenci, mostrant la custòdia amb el Cos de Crist i fent els signes de la creu. Aquesta fórmula, Urbi et Orbi, es reserva habitualment a festes centrals com són Nadal i Pasqua. El pontífex havia explicat que l'objectiu és "respondre, elevant la nostra súplica i adorant el Santíssim Sagrament, a la pandèmia de virus amb la universalitat de la pregària, de la compassió, de la tendresa".
Aquest moment ha donat a tots els creients la possibilitat de rebre la indulgència plenària, que consisteix a veure esborrades les penes derivades dels pecats. En aquesta ocasió, es fa encara més especial pel fet que les persones no poden sortir de casa per confessar-se, combregar o anar simplement a l'església a resar. Tot i que la indulgència plenària requereix la recepció del sagrament de la Reconciliació, el Sant Pare va explicar tot just el 20 de març que, en aquestes circumstàncies excepcionals, es podia rebre el perdó sagramental sense la necessitat de trobar-se amb un sacerdot confessor i que això es pot completar més endavant, quan sigui possible.
PREDICACIÓ DEL PAPA ABANS DE LA BENEDICCIÓ URBI ET ORBI
El Vaticà, 27 de maig de 2020 (traducció al català de Ràdio Estel i Catalunya Cristiana)
«Al capvespre» (Mc 4,35). Així comença l'Evangeli que hem escoltat. Des de fa algunes setmanes, sembla que tot s'ha enfosquit. Denses tenebres han cobert les nostres places, els carrers i les ciutats; es van anar apoderant de les nostres vides omplint tot d'un silenci que ensordeix i un buit desolador que paralitza tot al seu pas: Es batega en l'aire, se sent en els gestos, ho diuen les mirades. Ens trobem espantats i perduts. Com als deixebles de l'Evangeli, ens ha sorprès una tempesta inesperada i furiosa. Ens hem adonat que érem a la mateixa barca, tots fràgils i desorientats però, alhora, importants i necessaris, tots cridats a remar junts, tots necessitats de confortar-nos mútuament. En aquesta barca, hi estem tots. Com aquests deixebles, que parlen amb una única veu i amb angoixa diuen "ens enfonsem" (cf. v. 38), també nosaltres hem descobert que no podem seguir cadascú pel seu compte, sinó només junts.
És fàcil identificar-nos amb aquesta història. Allò que és difícil és entendre l'actitud de Jesús. Mentre els deixebles, lògicament, estaven alarmats i desesperats, ell es mantenia en popa, a la part de la barca que s'enfonsa abans. I què fa? Tot i l'enrenou i el bullici, dormia tranquil, confiat en el Pare. És l'única vegada en l'Evangeli que Jesús apareix dormint. Després que el despertessin i que calmés el vent i les aigües, es va adreçar als deixebles amb un to de retret: «Per què teniu por? Encara no teniu fe? » (V. 40). Mirem d'entendre-ho! En què consisteix la manca de fe dels deixebles que es contraposa a la confiança de Jesús? Ells no havien deixat de creure en Ell; de fet, el van invocar. Però hem de veure com l'invoquen: «Mestre, ¿no et fa res que ens enfonsem?» (V. 38). No t'interessa: Van pensar que Jesús es desinteressava d'ells, que no els prestava atenció. Entre nosaltres, en les nostres famílies, el que fa més mal és quan escoltem que es diu: "És que no t'importo?". És una frase que fa mal i desferma tempestes en l cor. També segurament sacsejava Jesús, perquè li preocupen més que a ningú. De fet, un cop invocat, salva els seus deixebles desconfiats.
La tempesta destapa la nostra vulnerabilitat i deixa al descobert aquelles falses i supèrflues seguretats amb les quals havíem construït les nostres agendes, els nostres projectes, les rutines i les prioritats. Ens mostra com havíem deixat adormit i abandonat allò que alimenta, sosté i dona força a la nostra vida i a la nostra comunitat. La tempesta posa al descobert tots els intents d'encaixar i oblidar el que va nodrir l'ànima dels nostres pobles; tots aquests intents d'anestesiar amb aparents rutines "salvadores", incapaços d'apel·lar a les nostres arrels i evocar la memòria dels nostres avis, privant-nos així de la immunitat necessària per afrontar l'adversitat. Amb la tempesta, va caure el maquillatge d'aquests estereotips amb què disfressàvem els nostres 'egos' sempre pretenciosos de voler aparentar; i va deixar al descobert, una vegada més, aquesta (beneïda) pertinença comuna de la qual no podem ni volem evadir-nos; aquesta pertinença de germans.
«Per què teniu por? Encara no teniu fe?». Senyor, aquesta tarda, la vostra Paraula ens interpel·la i s'adreça a tothom. En el nostre món, que tu estimes més que nosaltres, hem avançat ràpidament, sentint-nos forts i capaços de tot. Cobdiciosos de guanys, ens hem deixat absorbir per allò material i transtornar per la pressa. No ens hem aturat davant les teves crides. No ens hem despertat davant les guerres i les injustícies del món. No hem escoltat el crit dels pobres i del nostre planeta greument malalt. Hem continuat impertorbables, pensant a mantenir-nos sempre sans en un món malalt. Ara, mentre estem en mars convulsos, et supliquem: "Desperta, Senyor!". «Per què teniu por? Encara no teniu fe?». Senyor, ens adreces una crida, una crida a la fe. No és tant creure que tu existeixes, sinó anar cap a tu i confiar en tu. En aquesta Quaresma, ressona la teva crida urgent: «Convertiu-vos! torneu a mi de tot cor» (Jl 2,12).
Ens crides a assumir aquest temps de prova com un moment d'elecció. No és el moment de la teva opinió, sinó del nostre judici: el temps per triar entre allò que compta veritablement i allò que passa, per separar el que és necessari del que no ho és. És el temps de restablir el rumb de la vida cap a tu, Senyor, i cap als altres. I podem mirar nombrosos companys de viatge que són exemplar perquè, davant la por, han reaccionat donant la pròpia vida. És la força activa de l'Esperit vessada i plasmada en valents i generoses entregues. És la vida de l'Esperit capaç de rescatar, valorar i mostrar com les nostres vides estan teixides i sostingudes per persones de la vida ordinària, ordinàriament oblidades, que no apareixen en portades de diaris i de revistes, ni en les grans passarel·les de l'últim show però, sense cap dubte, estan escrivint avui els esdeveniments decisius de la nostra història: metges, infermers i infermeres, encarregats de renovar els productes als supermercats, netejadores, cuidadores, transportistes, forces de seguretat, voluntaris, sacerdots, religioses i moltíssims altres que van comprendre que ningú no se salva sol.
Davant el patiment, on es mesura el veritable desenvolupament dels nostres pobles, descobrim i experimentem la pregària sacerdotal de Jesús: «Que tots siguin u» (Jn 17,21). Quanta gent cada dia demostra paciència i infon esperança, mirant de no sembrar pànic sinó coresponsabilitat! Quants pares, mares, avis, àvies i docents mostren als nostres nens, amb gestos petits i quotidians, com afrontar i travessar una crisi replantajant i adaptant rutines, aixecant mirades i impulsant la pregària. Quantes persones resen, ofereixen i intercedeixen pel bé de tots! La pregària i el servei silenciós són les nostres armes guanyadores. «Per què teniu por? Encara no teniu fe?». L'inici de la fe és saber que necessitem la salvació. No som autosuficients; si estem sols, ens enfonsem. Necessitem el Senyor com els antics mariners els estels.
Convidem Jesús a la barca de la nostra vida! Lliurem-li les nostres pors, perquè les derroti! Com els deixebles, experimentarem que, amb ell a bord, aquesta barca no naufraga. I és que aquesta és la força de Déu: convertir en una cosa bona tot allò que ens passa, fins i tot el que és dolent. Ell porta serenor a les nostres tempestes, perquè la vida, amb Déu, no mor mai. El Senyor ens interpel·la i, enmig de la nostra tempesta, ens invita a despertar i a activar aquesta solidaritat i esperança capaç de donar solidesa, contenció i sentit a aquestes hores en què tot sembla que naufraga. El Senyor es desperta per despertar i revifar la nostra fe pasqual. Tenim una àncora: En la seva Creu, hem estat salvats. Tenim un timó: En la seva Creu, hem estat rescatats. Tenim una esperança: En la seva creu, hem estat guarits i abraçats perquè no hi hagi ningú ni res que ens separi del seu amor redemptor.
Enmig de l'aïllament en què estem patint la manca dels afectes i de les trobades, experimentant la manca de tantes coses, escoltem un cop més l'anunci que ens salva: Ha ressuscitat i viu al nostre costat. El Senyor ens interpel·la des de la seva creu perquè retrobem la vida que ens espera, mirem aquells que ens reclamen, potenciem, reconeguem i incentivem la gràcia que ens habita. No apaguem la flama fumejant (cf. Is 42,3), ja que no es posa mai malalta, i deixem que revifi l'esperança. Abraçar la seva creu és animar-se a abraçar totes les contrarietats del temps present, abandonant per un instant el nostre afany d'omnipotència i possessió per donar espai a la creativitat que només l'Esperit és capaç de suscitar. És animar-se a motivar espais on tothom pugui sentir-se convocat i permetre noves formes d'hospitalitat, de fraternitat i de solidaritat. En la seva creu, hem estat salvats per acollir l'esperança i deixar que sigui ella la que enforteixi i sostingui totes les decisions i els camins possibles que ens ajudin a cuidar-nos i a tenir cura. Abraçar el Senyor per abraçar l'esperança. Aquesta és la força de la fe, que allibera de la por i dona esperança.
«Per què teniu por? Encara no teniu fe?». Estimats germans i germanes, des d'aquest lloc, que narra la fe pètria de Pere, m'agradaria confiar-vos aquesta tarda el Senyor, a tots, a través de la intercessió de la Mare de Déu, salut del seu poble, estrella del mar tempestuós. Des d'aquesta columnata que abraça Roma i el món, vindrà damunt de vosaltres, com una abraçada consoladora, la benedicció de Déu. Senyor, beneeix el món, dóna salut als cossos i consola els cors! Ens demanes que no tinguem por. Però la nostra fe és feble i tenim por. Però tu, Senyor, no ens abandones ni ens deixes sota la tempesta. Repeteixes de nou: «No tingueu por!» (Mt 28,5). I nosaltres, juntament amb Pere, "descarreguem en tu tot el nostre aclaparament, perquè tu ens cuides" (cf. 1Pe 5,7).
