França reconeix per primer cop que les llengües que es parlen al seu territori, com el català, l'occità i el basc, són patrimoni de la República i es mereixen un estatus legal. L'Assemblea Nacional Francesa ha aprovat aquest dijous, per àmplia majoria i malgrat l'oposició del govern d’Emmanuel Macron, l'anomenada "llei de promoció de les llengües regionals", que protegeix i promou les llengües minoritàries del país i introduirà per primer cop la immersió lingüística a l'escola pública. Afavorirà el català, però també l'occità, l'euskera, el bretó, el cors, l'alsacià o el crioll. L'impulsor de la iniciativa ha estat, precisament, el diputat bretó Paul Molac, que ha celebrat l'aprovació del text legislatiu per 247 vots a favor i 76 en contra. Un dels articles preveu que els alumnes puguin estudiar en la llengua pròpia la majoria de les assignatures; no ja en escoles privades, com passa ara, sinó a les públiques. Per això també ho qualifiquen de fet històric la xarxa d'escoles en català de Catalunya Nord. Actualment, el català només es pot ensenyar en escoles privades concertades com les Bressoles, o a les escoles Arrels, les úniques públiques de Perpinyà, que han introduït el català a l'ensenyament sota el paraigua d'escola experimental. Ara la situació finalment canvia. A la Catalunya Nord, el percentatge d'alumnes que reben l'ensenyament en català és ara del 9%, tot i que 7 de cada 10 famílies voldrien que els fills aprenguessin en català. S'haurà d'esperar a veure, però, com serà el decret d'aplicació d'aquesta llei, que d'entrada no agrada gens al ministre d'Educació. Carles Duarte, poeta, lingüista i director de la Institució Cultural del CIC (Cultura, Informació i Cristianisme), ha valorat positivament aquest "pas endavant", en una entrevista al programa El Mirador de l'actualitat de Ràdio Estel.

El valoro molt positivament. Aquesta llei francesa de llengües és un pas endavant que fa justícia a una reivindicació del diputat Paul Molac, però també de moltes entitats que, al llarg dels anys, han treballat per protegir, defensar i promoure les llengües minoritàries de França. És una notícia excel·lent. El fet que el govern francès no en sigui favorable pot retardar, entrebancar o alentir el desplegament d'aquesta llei. Però el primer ministre és de la Catalunya nord, i ha estat alcalde de Prada de Conflent, cosa que fa pensar que pot entendre la identitat d'un territori. En el cas de la Catalunya Nord, figures com Jordi Pere Cerdà (amb el seu centenari l'any passat), Josep Sebastià Pons i Jordi Barra. La cançó, la vida associativa, la literatura i l'esport, com és el cas d'un equip de rugby, són realitats que cal defensar, i una llei com aquesta hi pot contribuir.

És una situació desigual. Hi ha territoris on el català és més viu i es manté més fort. Però també és cert que, en ciutats com ara Perpinyà, l'ús social del català ha perdut pes. És una evidència. Això fa que necessiti molt de suport i molt d'impuls. Hi ha una realitat fràgil. L'escola Bressola i l'Arrels i altres àmbits educatius han fet una gran feina, perquè l'escola és indispensable, però cal persistir perquè tot ha d'anar acompanyat d'un treball a través de la universitat i dels mitjans de comunicació i cal que tot arribi a la vida del carrer. El català no té el prestigi social que necessitaria per aconseguir les condicions per a una revifada com la que trobem a faltar.

És díficl de dir. Va a tongades. A l'edicte del 1700, ja es prohibia  l'ús públic del català després de la Guerra dels Seguidors. Tinc la sensació que, ara a França, el català està igual o pitjor que en altres èpoques a casa nostra. Cal fer, doncs, molta feina per remuntar-ho, i les administracions hi han d'acompanyar i no han de ser adverses. Òmnium i altres entitats treballen a la Catalunya nord, però ara l'alcalde de Perpinyà, per exemple, ve de la formació de Marine Le Pen i, per exemple, ha tret el nom de "la catalana" per referir-se a la ciutat. Hi ha hagut alcaldes més propicis al català i, en canvi, representants polítics a la Catalunya nord molt bel·licosos contra el català. No és una línia contínua a nivell polític, motiu pel qual cal especialment la feina a les escoles perquè un moviment popular i social acompanyi l'ús de la llengua. En qualsevol cas, una norma com la que s'ha aprovat pot ajudar i afavorir la millora del català que no pas obstaculitzar-la.

Pot ser que sí. La feina és, en tot cas, més social, educativa i cultural que no pas política. La llengua és més o menys viva en funció de l'ús que hi dona la gent. Des de Catalunya, hem d'intentar també posar-hi atenció. Hi ha hagut escriptors de la Catalunya nord, entre ells Joan Lluís Lluís, que han obtingut el Premi Sant Jordi de novel·la. Hi ha també una feina d'afavorir el vincle, d'apreciar i d'agermanar, sense voler manar a casa dels altres, però sí de demostrar la sensibilitat, les preocupacions i altres línies de treball perquè el progrés de la llengua sigui útil.