L’Església que fa camí a Catalunya ha completat un període de 25 anys en què l’aplicació del Concili Provincial Tarraconense i la connexió amb les nombroses realitats socials, polítiques, econòmiques i religioses de la nostra societat han estat dues de les grans prioritats. En aquest temps, concretament des del 1997 fins ara, l’arquebisbe Joan-Enric Vives ha estat el secretari de la Tarraconense, una figura de gran importància per a les relacions de l’Església amb institucions, entitats i totes les realitats diverses de casa nostra. Ara l’actual bisbe d’Urgell, també copríncep d’Andorra, ha deixat aquesta responsabilitat. L’Episcopat català ha elegit Sergi Gordo, auxiliar de Barcelona, per substituir-lo en aquesta missió de coordinació. Entre altres àmbits de treball del secretari general de la Tarraconense, destaca també la coordinació per a l’elaboració de documents, notes o missatges en general. Joan-Enric Vives, que complirà 72 anys d’edat el proper 24 de juliol i 28 de bisbe al setembre, afronta aquest moment amb desig de seguir servint l’Església tant a nivell interdiocesà com en el seu ministeri ordinari a la diòcesi d’Urgell. Aquest dijous, en una entrevista al programa El Mirador de l'actualitat de Ràdio Estel, Vives ha valorat positivament aquests anys, malgrat les dificultats de l'Església davant d'unes realitats canviants i complexes.

Em queda la sensació d’haver fet la feina, el màxim. Soc de vena treballadora, pencaire, i no em canso. Tinc en el cap les diverses coses. Quan vaig començar, no coneixia totes les qüestions que implicava la nova tasca. Només caldria repassar la història delpaís i de l'Església que fa camí a Catalunya, durant aquests 25 anys, per adonar-se d’alguns grans temes que han marcat aquest temps.

La meva Secretaria queda molt marcada per la convocatòria d'un Concili Provincial Tarraconense. S'hi van aprovar resolucions després de reflexionar-hi molt. Però després se’ns compliquen les coses. Al cap de poc temps, es divideix la diòcesi Lleida, moment en què la part aragonesa passa a formar part de la diòcesi de Barbastre-Montsó. És un canvi molt traumàtic per a Lleida, i encara ho és. Dura per tot el tema d’art, com també per la situació de sacerdots, institucions i altres realitats. Dit això, una altra gran cosa és l'any  2000 amb aquell Jubileu tan ferm que Joan Pau II va demanar-nos, amb una vivència els anys previs a les diòcesis d’arreu del món. Ens posem en un camí cap al 2000 de renovació, evangelització, comunió eclesial i aprofundiment en les arrels cristianes nostres, sempre tenint l’obra d’aquell gran document, Arrels cristianes Catalunya, del 1985. Tot això ens demana molt esforç. Altres elements són la divisió de Barcelona en tres noves diòcesis, amb totes les dificultats, en un procés que va iniciar el cardenal Lluís Martínez Sistach ambaltres bisbes que igualment han fet un gran treball conjunt dins la Província Eclesiàstica. I finalment, també podem destacar el relleu a Tarragona, amb el nou arquebisbe Joan Planellas.

A nivell polític, una cosa que ens marca més del que sembla és el fet que hi ha una radicalització. Aquests anys hi ha hagut tot el treball per un nou Estatut, liderat pel president Pasqual Maragall, aprovat i refrendat, però després és esmenat pel Tribunal Constitucional, i d’aquí plora la criatura. Això a Catalunya va caure molt malament, tal com va dir el mateix president de la Generalitat en el seu moment. Això ha creat ferides. Després es produeix una presència molt més massiva dels grups independentistes, cosa ha creat molt problema amb la resta d'Espanya i d'Europa,  com també a Andorra, juntament amb la part del País Valencià. Tot això ens ha creat als bisbes nous reptes. Viure és tenir problemes perquè, si no, no hi ha vida. Això, d’altra banda, ens obliga a anar més junts, encara més, per mirar de tenir un pensament, una visió. Algunes vegades alguns bisbes hauríem fet coses diferents, però això ens ha demanat anar molt units, nosaltres, i produir un cert pensament d’ajuda als catòlics i també de llum per a la societat, per als qui ens vulguin escoltar, de comunió, servei, perdó mutu i reconciliació. I com ja és prou conegut, el 2017, el problema va esclatar fins que es va fer un judici molt complex, amb les sentències, i encara ho estem arrossegant. Per a l’episcopat, això és una responsabilitat greu, complexa, que ens ha demanat una bona relació amb la Santa Seu i, dins el que es pugui, amb els pastors germans de l’episcopat espanyol.

A partir d’aquest mosaic complex, vostè deixa en mans d’un altre secretari molts problemes i realitats diverses de la vida. L’Església té ara al davant una posició social molt radicalitzada en contra, en temes com ara l’eutanàsia, l’avortament o les immatriculacions que sembla que constrenyeixen la mateixa Església. Creu vostè que aquest treball conjunt de la Tarraconense és ara més important que mai?

Tenim uns reptes al davant i alhora hi ha també una laïcització que alguns voldrien que fos molt radical. Hi ha, però, bona col·laboració. Ara hi ha una nova generació sacerdots, laics i religiosos potser més empobrits, amb institucions que costa molt mantenir, mentre ha esclatat una nova presència dels mitjans de comunicació, que ja no són els més usuals, com es diaris o la televisió, sinó que apareix tot aquest món informàtic, amb el Twitter i altres xarxes, així com moltes coses que tothom coneix per les eines de comunicació immediata. També hem de saber enfocar i afrontar bé els casos de pederàstia, que són una xacra de la societat. I d'altra banda, veiem embats que creiem que són injustos, entre ells el dubte sistemàtic sobre si no hem fet bé les immatriculacions, sobre si volem influir en la política, sobre la vàlua de la catalanitat dels bisbes, sacerdots i religiosos i altres coses. Això és injust, perquè és una exageració. Jo estic desposat a demanar perdó per allò que no hem fet bé i buscar camins per millorar en allò que la societat ens manifesti que cal millorar. Cal una reacció dels catòlics, la que estem cridats a fer en democràcia, amb unes aportacions sobre temes com ara la llei de l'eutanàsia, l'avortament, el funcionament de justícia o el repte de la pandèmia, que ens demostra que la sanitat era molt més precària del que crèiem.

Sí. Crec que l’Església, amb menys braços, podrà fer un treball important. Benet XVI parlava de minoria significativa o creativa, en qüestions que passen per una fraternitat, per la solidaritat real, pel profetisme davant allò que és important. Es tracta, en definitiva, de recordar el lloc de Déu en la vida de l’ésser humà, amb els grans temes relacionats amb la mort o el futur de la humanitat. Jo soc optimista, perquè qui porta l'Església és l'Esperit Sant, que ja sabrà trobar camins. Serà diferent. Com els europeus, potser estem destinats a ser profetes en unes noves circumstàncies.