Ara fa un any les diòcesis catalanes havien de commemorar els 25 anys de lacelebració del Concili Provincial Tarraconense, i fer-ne un balanç tenint encompte els canvis profunds de la societat en aquest quart de segle. L’aparicióde la pandèmia, tanmateix, va obligar no només a ajornar-ho, sinó a adaptar ala nova i inesperada situació sanitària el missatge que es volia fer arribarals fidels. No ha estat fins transcorregut un anysencer, concretament aquest 21 de gener, festa dels sants màrtirs Fructuós,Auguri i Eulogi, que els bisbes catalans han pogut commemorar aquest aniversariamb una eucaristia solemne a la catedral de Tarragona i amb la publicació deldocument Esperit, cap on guies les nostres Esglésies?.

 L’Església davant la crisi sanitària, social iespiritual

L’escrit, com no podia ser d’una altra manera, dedicauns quants paràgrafs a parlar de la pandèmia de coronavirus i dels greusefectes, sobretot econòmics, que aquesta emergència sanitària té en tots elsàmbits de la societat, inclosa l’Església. Però els bisbes no es limiten aassenyalar els perjudicis més evidents i materials d’aquesta situació, sinó quealerten que aquesta crisi no fa més que aprofundir-ne una altra de prèvia i notan evident, però igualment perjudicial, que afecta tot Occident: la buidorespiritual. Per als prelats «aquestacrisi ve acompanyada d’un desencís existencial, que buida per dintre la persona(...) En aquest sentit, pensem que és l’hora de retrobar la dimensió espiritualmitjançant l’amistat amb Déu i la pregària, i alhora aprofundir en la dimensiósocial de la fe (...) En aquest camí ens hi ajudarà de ben segur la darreraencíclica del papa Francesc, Fratelli tutti, que cerca fer-nos“capaços de reaccionar amb un nou somni de fraternitat i d’amistat social queno es quedi en paraules”(FT, 6). (...) Pensem queaquest temps de pandèmia és un temps oportú, un kairós, per escampar i comunicar, de paraula i amb les obres, labona nova de l’Evangeli. Aquesta era la proposta de fons del ConciliTarraconense de 1995 i continua essent un objectiu vàlid, vint-i-cinc anysdesprés».

En abordar el Concili Provincial, els bisbes subratllen que no es vatractar d’un fet aïllat, sinó encarnat dins de l’Església universal, i mésconcretament en consonància explícita amb el magisteri immediatament anterior,de forma especial el Concili Vaticà II: «A trenta anys de la cloendadel Vaticà II, el Concili Provincial Tarraconense esdevé un acte de recepciód’aquell, en les seves paraules i en el seu esperit. Es podria dir fins i totque, en les nostres diòcesis, el Concili Tarraconense és el punt culminant dela recepció del Vaticà II. El Concili promogut per l’inoblidable papa sant JoanXXIII va desvetllar un gran entusiasme en les Esglésies amb seu a Catalunya,les quals s’hi adheriren cordialment i s’esforçaren per aplicar-lo des delprimer moment. Entremig, però, hi ha un document papal, l’Exhortació apostòlicadel papa sant Pau VI, Evangelii nuntiandi (1975), que determina el primercapítol del Concili Tarraconense i, en general, tot el plantejament de lanostra assemblea conciliar.»

Una Església que escolta l’Esperit i estima els pobres

El nou document episcopal descriu el ConciliProvincial Tarraconense com un «do de Déu», perquè l’acció humanamés genuïna només pot tenir lloc si prèviament el cor s’ha obert a escoltar laParaula que ve de dalt: «La preguntadel llibre de l’Apocalipsi —“Esperit, què dius a les Esglésies?”— va serassumida com la primera idea-guia del Concili Tarraconense. I ara mateix, enple segle XXI, aquesta pregunta constitueix una interpel·lació a les nostresdeu Esglésies diocesanes (...) per tal que discerneixin la seva hora icomprenguin el moment en el qual viuen. (...) A vint-i-cinc anys d’aquestesdeveniment, és convenient de plantejar-se alguns elements de l’acció pastoralde les nostres deu diòcesis.»

Al llarg de l’escrit, els bisbes constaten la transformació accelerada iprofunda del món aquests darrers anys, i les conseqüències que ha tingut per ala fe cristiana: «Amb la irrupció dediversos fenòmens culturals i socials de gran abast, com la globalització, lasecularització i la revolució tecnològica, ha augmentat la indiferènciareligiosa i ha eclosionat una religiositat individualista. Això vol dir que, enel marc d’una societat líquida, s’han trencat moltes de les cadenes detransmissió “natural” de la fe, sobretot dins les famílies, i les opcions religioseshan passat a dependre de les decisions d’un individu que s’afirma a si mateix,se sent sol i es troba orfe de Déu. La categoria dels “allunyats”, ben presenten el Concili Tarraconense, s’ha convertit en la categoria dels “indiferents”.»

Davant d’aquesta situació, el document es planteja com hi responl’Església, i fa una necessària autocrítica: «Calque reconeguem la nostra manca de vigor a l’hora de comunicar i de viurel’Evangeli de Jesús. L’esperit del temps, caracteritzat per l’individualisme il’exaltació del propi “jo”, també fa forat, sovint de manera imperceptible, enels qui es manifesten cristians.» I alhora els bisbes adverteixencontra el desencís tot assegurant que «si (...) el món necessitasobretot testimonis, no podem convertir-nos en profetes de calamitats (...)».

Per aquest motiu els pastors de les diòcesis catalanes assenyalen que avuil’Església ha de ser missionera, i que això implica no només als ordenats, sinótot el poble de Déu: «cada batejat ésun “deixeble missioner”, tal com subratlla el Papa Francesc enl’Exhortació Evangelii gaudium (119-121): “tot cristià ésmissioner en la mesura en què s’ha trobat amb l’amor de Déu en Crist Jesús.”» Eldocument indica que el conjunt de l’Església ha de passar per una conversiópastoral, que ha de beure de la Paraula de Déu i dels sagraments, i que ha dedur els cristians a concretar l’amor de Déu en l’atenció als pobres: «L’Església es comprèn a si mateixa com a pobra i mare delspobres perquè s’emmiralla en Jesús, el seu Senyor. Així ho llegim a laSegona carta als Corintis: “Ell, essent ric, es va fer pobre per vosaltres,perquè us enriquíssiu amb la seva pobresa” (8,9) ». Per aquest motiu elsprelats assenyalen que «mirats amb els ullsde l’Evangeli, els pobres no són casos socials que caldria “assistir”, sinópersones amigues de les quals cal tenir cura. Els pobres, com diu sant JoanCrisòstom, han de seure al primer lloc, (...) les seves ferides sónequiparables a les ferides de Jesús, i per això ens apropen a Aquell que vadonar la seva vida per tots nosaltres.»

El nou document acaba fent una crida a la comunió eclesial, a enfortir elsentit de comunitat de fe, és a dir, d’Església, i anima tots els creients aser sal de la terra i llum del món: «Al cap de vint-i-cinc anys volemsubratllar una vegada més allò que el Concili Provincial Tarraconense desitjavapromoure: “una mentalitat i una espiritualitat de comunió” (resolució 120). Eltreball interdiocesà requereix, com afirma la mateixa resolució, “l’esperit decomunió i de pertinença a l’Església”.»

Per tot plegat, els bisbes insisteixen que «la concreció del camíconjunt de comunió entre les deu Esglésies diocesanes amb seu a Catalunya passaper la consolidació de la unitat pastoral entre elles, entesa i viscuda ambesperit de comunió interdiocesana i de coordinació pastoral».