El bisbe claretià Pere Casaldàliga ha mort als 92 anys a causa d’una insuficiència respiratòria aguda, agreujada pel Parkinson i l’edat avançada. Des del 4 d’agost, a causa de la impossibilitat de continuar el tractament a São Félix do Araguaia, va ser traslladat a l’hospital dels claretians Santa Casa de Batatais, a l’estat de São Paulo, on finalment ha mort.
Pere Casaldàliga i Pla va néixer a Balsareny, el Bages, el 16 de febrer del 1928. Va ser ordenat el 31 de maig del 1952 a Barcelona durant el Congrés eucarístic internacional i es va unir als claretians. Casaldàliga va exercir el sacerdoci a Sabadell, Barcelona, Barbastre i Madrid. Des del 1968 ja va viure sempre al Brasil, primer com a fundador d’una missió claretiana al Mato Grosso i, a partir del 1971, com a bisbe de la prelatura territorial de São Félix do Araguaia, ministeri que va exercir durant més de 35 anys. Ja com a bisbe emèrit, tot i que la Santa Seu li va recomanar abandonar el país a causa de les amenaces que rebia, va decidir quedar-se a la diòcesi amazònica per continuar treballant amb els indígenes i camperols.
Es va comprometre amb la Teologia de l’Alliberament i la defensa dels drets dels més desfavorits. Malgrat que el seu estil no despertava unanimitat dins l’Església, sí que era molt ben vist per bona part de la societat. És per això que ell buscava sempre els ponts alhora que defensava la seva manera de fer: «El Papa em va insistir que dins l’Església és important la comunió i la comunicació. Jo penso que com més comunicació d’un cantó i de l’altre, més comunió hi pot haver.»
Un compromís ferm
La seva denúncia pública dels grans terratinents, als quals culpava de la misèria local, li va comportar amenaces de mort en diverses ocasions. De fet, dos col·laboradors seus, el P. Jòsimo i el sacerdot Joao Bosco, van ser assassinats. Pere Casaldàliga ha destacat per la seva posició en defensa dels pobles explotats pels països rics. Aquest posicionament li va comportar problemes amb el Vaticà amb l’arribada de Joan Pau II, el 1978. Fins aquell moment havia comptat amb tot el suport de Pau VI. Tot i les dificultats amb Karol Woytila, el prelat català va saber mantenir el diàleg i va trobar també espais de comprensió i d’elogi, sobretot després de la seva participació amb els bisbes del Brasil en una visita ad limina a Roma el 1988. Casaldàliga explicava que la seva trobada amb el Pontífex polonès no va ser d’enfrontament: «És significatiu que el Papa insistís més d’una vegada que l’Església ha d’assumir la problemàtica social, perquè deia ell, es tracta de problemes humans. Va reconèixer la situació d’injustícia que viu el Brasil i vam parlar de la seva última encíclica. Jo li vaig dir que molts dins de l’Església i fora crèiem que era precisa i lúcida. Ell, satisfet, va dir “fins i tot la reconeixen com la carta encíclica del Tercer Món”. Va ser una trobada cordial i estimulant, comprensiva de la nostra realitat i del posicionament pastoral que nosaltres prenem.»
El bisbe Pere es va posicionar clarament en favor de la Teologia de l’Alliberament. Afirmava que aquest corrent, «com ja diu la mateixa paraula, és teologia, pensa el misteri de Déu, accentua la revelació cristiana respecte l’alliberament total que Jesús amb la seva vida, mort i resurrecció ens ha ensenyat. Sant Pau deia que Jesús ens ha fet lliures perquè visquem lliurement. Nosaltres, que vivim en un continent d’esclavatge, hem d’accentuar l’aspecte de l’alliberament total que la nostra fe ens anuncia i ens propicia. La protecció dels latifundis entra en conflicte amb el dret dels indígenes, dels camperols. És evident que nosaltres, com a Església, i concretament el bisbe, hi hem de ser al mig. Jo he dit moltes vegades i recordo en aquests moments la paraula del màrtir i d’Amèrica Llatina, Mons. Romero: “Una església d’un poble perseguit, d’un poble màrtir, prohibit, necessàriament ha de ser també una Església perseguida. Altrament, del cert que no seria una Església coherent.”»
Reconeixements i obres
L’associació Araguaia amb el bisbe Casaldàliga va néixer l’any 1989 amb la intenció de donar a conèixer les causes del bisbe Pere. L’any 2006 la Generalitat va concedir a Pere Casaldàliga el Premi Internacional Catalunya en la seva XVIII edició per la seva meritòria tasca entre els més desvalguts del Mato Grosso brasiler. El lliurament es va fer a São Félix do Araguaia, amb la presència de l’aleshores president català Pasqual Maragall. A més, el 1997 havia rebut el Premi per la Pau de l’Associació per les Nacions Unides a Espanya, i el 2007 se li va fer una exposició commemorativa al Palau Robert de Barcelona. Ha publicat obres tant en català, com en castellà i portuguès, entre les quals destaquen Yo creo en la justícia y en la esperanza, de l’any 1975, Pere llibertat, del 1978, Aïrada esperança, també del 1978, Cartas a mis amigos, 1992, Sonetos neobíblicos precisamente, 1996, Evangelio y revolucióni Amerindia, morte e vida, de l’any 2000. El 2013 es va estrenar una minisèrie amb la participació de TV3 sobre la seva vida titulada Descalç sobre la terra vermella, una producció que està basada en el llibre del mateix nom de Francesc Escribano. L’abat de Montserrat, Josep Maria Solé i Canals, també en va publicar una biografia il·lustrada en forma de conte per a nens.
Malgrat el Parkinson d’aquests últims anys i les dificultats de parla i de moviment, el bisbe Pere Casaldàliga ha continuat irradiant fins al final de la seva vida el seu missatge de justícia i de concòrdia, alhora que ha seguit al peu del canó en la seva lluita en favor dels més desfavorits. Ha estat i continuarà sent sempre la veu dels pobres.
