Premsa i dictadura: L'Abat Escarré a 'Le Monde'. Aquest és el títol d'una exposició que es va obrir dimecres 3 de desembre i que es pot visitar a la Parròquia de Sant Medir de Barcelona (carrer Constitució, 17), a la zona d'Hostafrancs. L'antic secretari de l'abat Escarré Aureli Argemí, la comissària de la mostra Teresa Carreras, el periodista Oriol Domingo i l'antic dirigent de l'escoltisme Manuel Subirà van participar en l'acte inaugural. En una entrevista aquest divendres a Fórmula Estel de Ràdio Estel, el rector de la Parròquia de Sant Medir, Enric Subirà, ha destacat que les declaracions d'Escarré al diari Le Monde, aquell històric 14 de novembre de 1963, van ser un impuls molt important per al compromís dels cristians amb la llibertat i el pluralisme. "El Concili Vaticà II era un moment molt propici davant un catolicisme molt adormit. L'abat va oferir així un missatge sobre l'obertura de l'Església al món, la llibertat d'expressió i la justícia, uns temes que calia defensar", ha explicat el sacerdot.
La mostra, oberta a les tardes fins al 30 de desembre, són 10 panells que reflecteixen gràficament i amb lletra aquestes declaracions de l'abat Escarré, així com també alguns comentaris i una representació de les conseqüències que van tenir les declaracions al diari Le Monde. El motiu pel qual la mostra és a l'església de Sant Medir, segons ha recordat també Mn. Enric Subirà, "és el fet que va ser el lloc on l'abat Escarré va celebrar l'última Eucaristia l'any 1965, tot just la vigília del seu exili". En aquesta línia, el rector de Sant Medir ha assegurat que "el missatge de l'abat Escarré és ben vigent actualment, cosa que dóna encara més sentit a iniciatives com ara aquesta mostra". Es pot escoltar aquí (a partir del minut 29'00") l'entrevista sencera a Enric Subirà, rector de la Parròquia de Sant Medir de Barcelona.
Una història profètica
Recordem que l’influent diari francès Le Monde publicava en portada unes declaracions d’Aureli Maria Escarré, que era l’abat de Montserrat aquell 14 de novembre de 1963. Es va convertir en un dia històric per la transcendència que van tenir després, i encara tenen ara, les paraules del monjo benedictí. Escarré criticava de forma contundent el règim franquista. Situant-se en l’esperit del Concili Vaticà II, que se celebrava en aquells moments, l’abat acusava a nivell institucional l’Església d’immobilisme i d’estar doblegada al franquisme. Deia concretament que “allà on no hi ha llibertat autèntica, no hi ha justícia”, i que “això és el que succeeix a Espanya”. Escarré també assegurava que “Espanya encara està divida en dos partits”, que “no tenim al darrere nostre 25 anys de pau, sinó tan sols 25 anys de victòria”, i que “els vencedors, entre ells l’Església, que es va veure obligada a lluitar al costat d’aquests (els guanyadors), no han fet res per posar fi a aquesta divisió en vencedors i vençuts”. Fins i tot va arribar a afirmar que “això representa un dels fracassos més lamentables d’un règim que es diu cristià, però en el qual l’Estat no obeeix les principals bases del cristianisme”.
La publicació de les declaracions de l’abat Escarré va caure molt malament dins i fora d’Espanya, i va provocar la ira del règim franquista. Per exemple, l’aleshores ministre d’Informació, Manuel Fraga, va prohibir l’entrada del rotatiu parisenc a l’Estat i fins i tot va intentar expulsar el periodista Novais Tomé, un objectiu que no va poder assolir perquè tenia nacionalitat espanyola. Després es va obrir una campanya contra Escarré, curiosament amb el suport d’un altre benedictí, l’abat del monestir madrileny d’El Valle de los Caídos, de l’antic nunci a Espanya Ildedrando Antoniutti, i del nou ambaixador al Vaticà, Antonio Garrigues. I encara més: Enmig d’una pressió constant, la Secretaria d’Estat vaticana va demanar a l’abat que marxés una temporada, i el 12 de març de 1965, Escarré es va desplaçar al monestir benedictí de Viboldone, a prop de Milà, on es va quedar fins a l’octubre de 1968.
En un moment en què se celebrava el Concili i s’acabava de publicar l’encíclica de Joan XXIII Pacem in Terris, Aureli Maria Escarré va referir-se al text pontifici per posar Catalunya com “un dels exemples” on es pot explicar l’esperit del document. Fins i tot Escarré va qualificar Catalunya de “nació entre les nacionalitats espanyoles”, unes paraules que es poden considerar també profètiques de cara a la necessitat de pacte en la posterior transició democràtica.
