Que és un sant?

Del grec hagiosde l’hebreu qâdoshtriat de per Déu, o del llatí sanctus, deriva la paraula Sant amb la que es designa a un home o una dona que, en les creences teístes té unes característiques especials que el relacionen amb la divinitat, i això no és exclusiu del cristianisme, sinó que també es dona amb d’altres confessions.

No poques vegades la projecció moral i exemplaritat d’una persona la santifica i s’estén universalment, com en casos recents el de Mahatma Gandhi, la Mare Teresa de Calcuta, Nelson Mandela o tants d’altres als quals, en certa manera i per la seva obra se’ls hi ret un culte universal.

Però anant al que ens interessa, a què és un sant en el sentit del santoral. De fet el nostre concepte deriva del jueu, que s’aplicava a una persona considerada pura, moralment neta, sense cap mena de corrupció i perfecte.

Sant és una persona, però també pot considerar-se santa una festivitat, un indret o uns textos, com ara el Sant Pare, la Setmana Santa, Terra Santa o la Santa o Sagrada Bíblia.

De fet considerem, i ho consideren moltes religions, els sants com uns protectors i, alhora, uns intermediaris entre els homes i les divinitats, per la qual cosa ens hi adrecem i els hi rendim culte.

Però les característiques més particulars de la nostra tradició cristina és que mirem els sants com a models destacats de virtut, exemples a imitar i camins a seguir cap a la perfecció i guia cap a l’amor a déu.

Dins de l’església catòlica el reconeixement d’aquestes virtuts en una persona, ja difunta, que indicarien clarament el reconeixement públic que ha assolit el Regne del Cel, s’anomena canonització.

El primer pas cap a la canonització, el camí cap als altars, és la obertura d’un expedient acceptat pel bisbe de la diòcesi on ha nascut, ha viscut o a mort la persona. Quan aquest expedient és acceptat pel tribunal corresponent al Vaticà, llavors la persona te en reconeixement de Venerable.

Seguint els passos l’escala següent serà la de Servent de Déu, que vol dir que el procés avança, es reconeixen les virtuts d’aquella persona i se n’autoritza un culte local.

La beatificació és el pas següent, accepta no només un culte general a la persona, sinó que en reconeix les virtuts excepcionals de la persona.

El darrer pas és la canonització, ser proclamat sant o santa, a la qual cosa s’accedeix o bé havent patit el martiri, demostradament, a causa de la seva fe cristiana o bé que la seva intercessió hagi causat un miracle, un fet o una guarició sense cap explicació científica, reconegut per un comitè de científics, metges, teòlegs i les especialitats que calgui per a estudiar el procés, en aquest cas la darrera paraula la té el Papa tot i que antigament era el bisbe el qui en tenia la potestat d’autoritzar-ne el culte.

Si bé les branques cristianes ortodoxes, coptes, etc mantenen el culte als sants, algunes altres, especialment reformistes, no els hi reten cap mena de culte ni en consideren cap virtut.

En d’altres confessions religioses també existeix el culte a les persones. Els budistes parlen d’il·luminats amb un karma de puresa a certes persones. Jueus o musulmans tot i que el culte no està oficialitzat, en especial en els musulmans, la devoció popular venera algunes figures i ret culte a les seves tombes a la manera de petits o grans santuaris. Els budistes tenen un concepte molt extens de la santedat, veneren els seus sacerdots, els monjos lama i al Tibet al mateix pare espiritual, el Dalai Lama, l’anomenen com els catòlics, Sa Santedat. Respecte als gurus i santons que els dirigeixen espiritualment i fan vida ascètica.

Quant sants reconeix l’església catòlica? Uns deu mil pel cap baix entre beats i sants, però només durant el pontificat de Joan Pau II, que va durar un quart de segle, es van reconèixer més de dos mil d’ells més de cinc-cents nascuts o martiritzats a Catalunya o País Valencià.

Comments are closed.