La solidaritat animada per la caritat

Som davant d’una nova oportunitat per conèixer Jesús més a fons. No és indiferent a res ni a ningú. Observant el seu patiment davant la mort de qui ha fet el primer anunci d’ell, Joan Baptista, detectem, al mateix temps, que experimenta la necessitat d’estar sol i com és sensible als problemes de la gent, sempre atent al que passa en tants deserts com arriba a trobar. Veu una multitud famolenca i sedejant allò que més necessita: pa, aigua, afecte, solidaritat i sentit de la vida. Davant d’això, Jesús ens proposa introduir altres formes de procedir i nous estils de vida.

«Jesús compta amb els nostres «cinc pans i dos peixos», una cosa aparentment insignificant, però que conté la força de la gratuïtat i expressa el gest solidari de donar tot el que cadascú té» (Il·lustració: Glòria Monés)

M’agrada fer present aquelles sàvies paraules de Benet XVI en la primera homilia del seu pontificat, quan, tot referint-se a Jesús, diu que «no li és indiferent que moltes persones vagin perdudes pel desert. Hi ha moltes formes de desert: el desert de la pobresa, el desert de la fam i de la set; el desert de l’abandó, de la soledat, de l’amor trencat. Existeix també el desert de la foscor de Déu, del buit de les ànimes que ja no tenen consciència de la dignitat i del rumb de l’ésser humà. Els deserts exteriors es multipliquen en el món, perquè s’han estès els deserts interiors. Per això, els tresors de la terra ja no es troben al servei del cultiu del jardí de Déu, en el qual tothom pugui viure-hi, sinó subjugats al poder de l’explotació i la destrucció».

Jesús contempla aquest panorama i ens contempla a nosaltres, avui, amb la realitat d’una humanitat afectada pels molts nivells d’una pandèmia estesa arreu i descobreix les mateixes realitats que vivim, totes en relació amb la dignitat de la persona humana i el sentit de la vida. Per això, l’Evangeli diu que «quan desembarcà va veure una gran gentada, se’n va compadir i curava els seus malalts». D’ell aprenem que s’ha d’actuar i hem d’oferir solucions. Per això, ho fa comptant amb nosaltres. Compta amb els nostres «cinc pans i dos peixos», una cosa aparentment insignificant, però que conté la força de la gratuïtat i expressa el gest solidari de donar tot el que cadascú té. L’amor fa néixer la solidaritat. Així descobrim una vegada més que aquesta, animada per la caritat, que és l’amor total i gratuït, es troba en el cor de la vida i del missatge de Jesús. És el que en aquest temps de pandèmia cada dia estem aprenent quan, amb la paraula i l’exemple convidem a un nou estil de vida que prioritzi els valors de la gratuïtat, de l’austeritat, del despreniment, de l’atenció a totes les persones i de forma especial les més febles.

 

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a La solidaritat animada per la caritat

Quin tresor desitja el teu cor?

Quan una persona desitja amb ardor una cosa important per a la seva vida, i lluita sense descans per aconseguir-ho, és capaç de deixar-ho tot per fer-se amb allò. Jesús diu que «amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp», i ens invita a buscar-lo i trobar-lo. Què és, doncs, aquest tresor perquè sigui la raó de la seva recerca? Quin és aquest tresor que implica la decisió d’abandonar-ho tot per ell? Per què aquest tresor pot satisfer la major aspiració humana? Per què apunta a una dimensió que va infinitament més enllà del que és quotidià? Resulta ser tan important, que Jesús dirà que «l’home que el troba, el deixa amagat i, content de la troballa, se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp». Recerca, troballa, alegria i despreniment de tot per obtenir el millor.

«Els valors espirituals són els que constitueixen l’autèntic tresor i ens proporcionen la vertadera alegria».

Acollir l’Esperit del Senyor en la nostra vida i deixar-lo actuar serà obrir-nos a aquest tresor que pot satisfer les més grans aspiracions de veritat i de vida, de santedat i de gràcia, de justícia, d’amor i de pau. Amb tot, en haver trobat aquest tresor amagat que és la nova vida segons Déu, tal com Jesús ens la proposa en tota la seva predicació i el seu testimoni, ens diu que cal desprendre’s de tot, i això no resulta gens fàcil. Vivim en una societat absorbida pel consum, cada cop més buida de valors espirituals i creadora de desigualtats socials. L’enriquiment escandalós d’uns provoca immenses bosses de pobresa de les quals cada vegada resulta més difícil sortir-ne. Per què els uns tenen tant, i els altres tan poc? És qüestió d’elecció, de coherència, de justícia i misericòrdia.

Els valors espirituals són els que constitueixen l’autèntic tresor i ens proporcionen la vertadera alegria. Els valors materials, en canvi, quan els donam un valor absolut i són per a la nostra vida allò més important, ens tanquen en el nostre egoisme i ens incapaciten per a tota obra bona. Per alguna raó, Pau diu que l’amor al diner és l’arrel de tots els mals. Potser aquest és el motiu pel qual molts cristians no fan el pas decisiu cap al seguiment de Jesús, tot i que saben bé que «no podem servir dos amos: a Déu i a les riqueses» (cf. Mt 6,24). Per això, hem de creure que la riquesa existeix per ser compartida. Aquesta serà una de les exigències d’haver trobat el tresor del qual parla Jesús i haver acceptat posar cada cosa en el lloc que li pertoca en una societat organitzada segons els esquemes de l’Evangeli, els del regne del cel.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Quin tresor desitja el teu cor?

Ens has fet per a tu, Senyor!

Entre les moltes preguntes que ens fem, una de les més freqüents és la que es refereix al perquè de l’existència del mal. Ho constata el Concili Vaticà II quan es demana: «Per què existeixen el dolor, el mal, la mort, malgrat tots els progressos? De què serveixen tantes conquestes si són a un preu sovint insuportable?» (GS 10). El mateix text ens dona la resposta quan afirma que l’Església creu que Crist, mort i ressuscitat per tots, dona a l’ésser humà la seva llum i la seva força per l’Esperit Sant, per tal que pugui respondre a la seva màxima vocació.

«Observar la realitat des de Déu dona un matís diferent a la visió de la barreja de blat i jull, tot i que la perplexitat d’aquesta amalgama ens desconcerti la majoria de vegades» (Il·lustració: Glòria Monés)

Amb aquesta confiança contemplem la nostra realitat. Observar-la des de Déu dona un matís diferent a la visió de la barreja de blat i jull, tot i que la perplexitat d’aquesta amalgama ens desconcerti la majoria de vegades. La impressió acostuma a ser que el mal és el més abundant. Més encara, la perplexitat és encara més gran perquè ens veiem impotents per solucionar les manifestacions del mal que sovint apareixen en forma d’injustícia i de violència, com també de malaltia i feblesa. Ho estem experimentant en aquest temps en el qual la pandèmia del Covid-19 està posant tota la humanitat en alerta, veient com el mal segueix estenent-se i se’ns demana cada vegada més atenció, responsabilitat i prudència, sense perdre l’esperança.

Ens té perplexes veure que el jull, com a expressió del mal, coexisteixi amb tant de bé i bondat com hi ha al nostre món. Aquesta tan diversificada «mala herba», tot i existir, no és la paraula definitiva sobre la nostra vida i la de la humanitat. És veritat que el problema del mal és un misteri i preocupa molt, però si centrem només en ell tota la nostra atenció correm el risc d’oblidar que el bé és infinitament més important i que existeix en abundància i està de la nostra mà treballar-lo i contagiar-lo. Jesús ens vol fer veure que la paraula definitiva serà donada pel bé molt per sobre del mal, i que aquest serà vençut, com ja l’ha vençut ressuscitant d’entre els morts.

Mentrestant, visquem en la certesa que la bona llavor ja està sembrada en l’hort de la comunitat de fe present enmig del món, també com a llevat. I, tot i que sigui imperceptible la seva presència i silenciosa la seva acció, és totalment eficaç. Treballa el nostre interior en el silenci dels nostres cors, preferint l’amor al temor i l’exhortació a la imposició, com un bon pedagog que és pacient i respecta el normal procés de creixement dels seus alumnes. Quan escoltem l’aspiració profunda del nostre cor, no podem sinó fer-nos pròpies aquestes paraules de sant Agustí en el llibre de les Confessions: «Ens has fet per tu, Senyor, i el nostre cor està inquiet fins que no reposi en tu.»

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Ens has fet per a tu, Senyor!

Potser ets l’únic «evangeli» que molts llegiran!

Hem de parlar d’eficàcia, de compte de resultats. La convicció ens ve de quan Déu mateix diu que «la paraula que surt dels seus llavis no tornarà infecunda, sense haver complert la missió que li ha confiat». El fet és que quan se sembra bé, el sembrador pot dormir tranquil perquè sap que el creixement no depèn d’ell, i viu confiat. L’únic que ha de fer és crear un bon ambient que protegeixi, primer de tot la llavor en el cor de la terra, i després la planta en les seves diferents fases. Com diu Jesús, la llavor és la Paraula de Déu, el sembrador és el Crist; tothom qui el troba viurà per sempre. El més impressionant, però, és que també a nosaltres ens ha confiat la sembra pel fet de fer-nos participar de la seva mateixa missió, fins a dir-nos directament: «Déu us fa a vosaltres el do de conèixer els secrets del Regne.»

«Al mateix temps que som “sembradors” també som el “terreny” que acull la Paraula. Ser totes dues coses alhora exigeix de nosaltres molta coherència i decisió constant».

Al mateix temps que som «sembradors» també som el «terreny» que acull la Paraula. Ser totes dues coses alhora exigeix de nosaltres molta coherència i decisió constant. Qui sap si som l’únic «evangeli» que molts llegiran. D’una banda, necessitem obrir el nostre cor a la Paraula com a bona llavor que ens arriba i fa de cadascún de nosaltres una bona nova pels altres, un Evangeli vivent. Si això es dona, estem capacitats per sembrar i fer que aquesta mateixa Paraula de Déu arribi cada dia a persones noves, tant si estan acostumades a escoltar-la com si no n’han tingut notícia mai. Pensem que depèn de nosaltres que moltes persones es trobin amb Jesús i descobreixin que pugui arribar a ser el primer en la seva vida, el seu referent principal.

El compte de resultats prové de la mateixa força de la Paraula, que és viva i eficaç i és on hem de posar tota la nostra confiança, perquè —com diu Isaïes— «així com la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen, sinó que amaren la terra, la fecunden i la fan germinar, fins que dona el gra per a la sembra i el pa per a menjar, així serà la paraula que surt dels meus llavis: no tornarà infecunda, sense haver fet el que jo volia i haver complert la missió que jo li havia confiat». La pandèmia global juntament amb la crisi sanitària i econòmica que la humanitat està patint ens obliga a viure un temps de prudència, de paciència i d’esperança activa. Un temps que, per a molts, està sent d’una descoberta més accentuada de la interioritat i la solidaritat. Deixem que Crist trobi en nosaltres un bon terreny i pugui fer-hi una bona sembra, on es faci realitat una nova convivència en la justícia, en la fraternitat, en la solidaritat i en el compartir.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Potser ets l’únic «evangeli» que molts llegiran!

Una nova forma de comportament polític

Mentre els deixebles de Jesús discuteixen qui serà el més important i es disputen els primers llocs, Jesús els adverteix seriosament i en el fons els diu: «No m’heu entès!» En dir-los que el seu regne no és una institució humana de poder, els fa veure com actuen molts governants i els adverteix amb força: «Entre vosaltres no ha de ser així!» (Mt 20,26). Així de clar! Tot i que no ha vingut a instaurar cap règim polític, proposa una nova forma de comportar-se políticament, servint amb humilitat i entregant la pròpia vida en bé de tots. I la pregunta: «Podeu compartir amb mi el glop que suposa aquesta entrega?» Jesús accepta la seva decisió afirmativa, però els diu ben clarament que no entra en els seus plans utilitzar mai el poder d’aquest món. Aquesta forma de pensar i d’actuar la rebem de l’Evangeli, que ens dona el goig de poder entendre que el sentit de la vida ens ve de les coses senzilles, i que, per arribar a ser algú, no fa falta emborratxar-se amb l’orgull del poder ni amb el plaer que pot donar voler ser superior als altres. A petita o gran escala, tot s’arriba a justificar. La raó, el poder! I Jesús diu: «Que no sigui així entre vosaltres!» Aleshores, la raó és la humilitat que condueix a servir per amor.

Al Sínode d’octubre del 2019 es van recordar els «màrtirs de l’Amazones» (Foto: Juan David Escorcia)

Què ens diu Jesús? «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats; jo us faré reposar. Accepteu el meu jou, feu-vos deixebles meus, que jo soc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs que tant desitjàveu, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega lleugera» (Mt 11,28- 30). És ben curiós que, a l’Evangeli, tot això sigui el resultat de la pregària, del diàleg amb Déu. És per agrair-ho, com ho fa Jesús quan prega, el qual ens acull sense condicions ni prejudicis.

Aprenguem d’ell aquesta forma tan neta i tan sincera de resar. Les seves paraules «Us enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills tot això, que heu amagat als savis i als entesos» (Mt 11,25) són d’agraïment perquè els qui realment l’entenen i el segueixen són els senzills, els humils. Entre Jesús i ells és possible un diàleg sense paraules, una mirada neta que salva. Estam, doncs, davant d’un model de pregària que ens fa descobrir que al nostre voltant també existeixen persones «netes de cor», la vida de les quals les capacita per «veure Déu» (cf. Mt 5,8). Heus ací un dels requisits per a la vida del deixeble que haurà d’equilibrar pregària agraïda i testimoni creïble.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Una nova forma de comportament polític

Allarga la teva mà al pobre!

Bé, a les vigílies de la festa de sant Pere i sant Pau i, tot i que s’ha avançat en la desescalada i al bell mig d’un temps encara de confinament, el clam a favor dels pobres toca amb insistència el cor d’una societat que veu cada dia més empitjorada la seva situació: noves pobreses i nous pobres. El missatge de Càritas «cada gest compta» ens fa adonar de la importància dels petits detalls en un moment en el qual cada dia s’ha de donar resposta a les necessitats més bàsiques.

«Hem de valorar al màxim l’onada de solidaritat que ha aparegut en tots els indrets de la societat i la generositat amb la qual institucions d’Església i particulars han respost de forma immediata». Foto: Mingo Venero / Càritas diocesana de Barcelona

Hem de valorar al màxim l’onada de solidaritat que ha aparegut en tots els indrets de la societat i la generositat amb la qual institucions d’Església i particulars han respost de forma immediata. Realment, s’està allargant la mà a molta gent que espera un gest, un petit detall, a més de la solució a la manca de feina i a unes condicions de vida dignes.

Tot això, a les vigílies de la festa del primer apòstol i del primer evangelitzador, dues columnes de l’Església que troben avui la síntesi en la missió del Sant Pare, el papa Francesc. Ell s’ha avançat una vegada més a posar damunt la taula i enmig del carrer la reflexió que prepara la propera Jornada Mundial dels Pobres, amb el lema extret del llibre del Siràcida que diu «Allarga la teva mà al pobre» (7,32).

A aquest eslògan hi segueixen unes exhortacions molt pràctiques sobre actituds i gestos concrets a fer en bé de les persones, especialment de les més pobres i febles. Uns consells que en temps de pandèmia global poden ajudar-nos a revisar projectes i endreçar conductes. És una síntesi necessària perquè convida a mirar Déu i a confiar-hi en tota ocasió i convida, a la vegada, a fixar-se en el fet de com ajudar els més necessitats.

Facem l’esforç de traduir en gestos, ja que cada gest compta, aquestes expressions bíbliques que venen a continuació: «Sigues generós amb tothom, ni als morts no refusis la teva caritat»; «no t’allunyis dels qui ploren, afligeix-te amb els qui estan afligits»; «no deixis de visitar els malalts, que amb coses així et faràs estimar»; «en tot el que fas, pensa en el teu últim destí i mai no faràs cap pecat» (7,33-36).

El pensament social de l’Església es nodreix d’aquesta manera de ser i d’aquest estil de fer. Per això, en tots els seus vessants, ens projecta vers la sol·licitud pels altres com a expressió de la seva missió i com a resultat del seguiment de Jesús. Tinguem per ben cert que l’acollida que oferim a qualsevol persona ens connecta directament amb Déu a través de Jesús, com Ell mateix afirma, i ens capacita per a constants gestos d’amor solidari que, al mateix temps, com ja s’ha dit, es converteixen en anunci i testimoni.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Allarga la teva mà al pobre!

Toc d’atenció

«Els cristians vivim la quarantena de la preparació pasqual i, en ella, un temps d’especial sobrietat que ens ajuda a entendre més la fragilitat de la nostra condició humana.» (Foto: Dinax / Cathopic.com)

Tots som conscients del que està passant i de la responsabilitat a la qual estem cridats. Lluny de caure en l’alarmisme que alguns provoquen, se’ns demana transmetre tranquil·litat i ajudar entre tots a transformar la preocupació social en actituds de solidaritat, sobretot a l’hora d’adoptar aquelles mesures necessàries per vèncer el mal que ens assetja. El repte és molt fort perquè afecta tota la població i agafa tothom sense distinció. Quan faig aquest escrit, l’epidèmia del coronavirus està controlada però també en creixement, ja que van apareixent nous casos. Per això deia que se’ns demana a tots la màxima responsabilitat i posar en acció tots els missatges de prevenció que se’ns indiquen i que ja coneixem bé. És una apel·lació a la sensatesa, a la prudència, a l’esforç col·lectiu i al sentit comú.

Durant aquest temps m’he demanat: «Què ens vol dir Déu en aquests moments?» Veig que ens fa una crida a la contenció del mal des del moment que veiem que s’està estenent. Aquest continua sent un moment de control i d’atenció a les mesures anunciades per a cada circumstància i lloc. Quan es dona el cas d’una transmissió generalitzada, s’ha d’actuar amb contundència i no tenir por de radicalitzar fins i tot les mesures. Avui hem d’anar més enllà de cercar el bé individual. Un bé col·lectiu demana molt més i aconseguir-lo ens implica a tots. És amb aquesta visió social que hem de contemplar els greus problemes del món, especialment la violència i la fam, que són els que originen més víctimes.

En relació amb l’epidèmia que ara ens afecta, el toc d’atenció va més enllà d’unes setmanes o uns mesos. No sabem què pot durar. Per això, no podem abaixar la guàrdia, hem d’estar molt atents i respondre de forma individual i col·lectiva a totes les indicacions que ens vinguin de les autoritats sanitàries, polítiques i ciutadanes. Pel que fa a les nostres Esglésies, ja hem donat les indicacions oportunes; són mesures que volen aturar l’avanç del contagi. Els cristians vivim la quarantena de la preparació pasqual i, en ella, un temps d’especial sobrietat que ens ajuda a entendre més la fragilitat de la nostra condició humana. Necessitem treure força enmig de tanta feblesa, generar confiança i col·laborar amb la globalització del bé. En aquest sentit, no hem d’oblidar que entre nosaltres i en el món també hi ha altres problemes que encara potser són més greus, com és el «virus» de la fam, que mata cada dia 5.800 infants, i la vacuna existeix! S’anomena «menjar». Com molts altres, també aquest és un toc d’atenció!

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Toc d’atenció

Parlar de Déu com d’allò més normal

Fixant-nos amb les nostres converses, la majoria de vegades resulta estrany que aparegui la qüestió religiosa. Només en comptades ocasions som capaços de referir-nos-hi i encara per a algú resulta d’una certa incomoditat. Tot i que no neguem la nostra fe, ens pot semblar que posar el fet religiós i la pròpia creença al bell mig d’una conversa sovint té més de confrontació que no de comunicació fluida. Per què ens passa? Qui sap si per manca de costum, o per sentir-nos pobres d’arguments, o també per una fe feble que necessita ser enfortida per més formació, més informació i per unes conviccions més arrelades en la Paraula de Déu, en la vivència agraïda i joiosa de l’Evangeli.

«Jesús vol desvetllar en cadascú la nostra relació amb Déu de forma directa i senzilla.» (Foto: Josep Ramon Garcia Comaposada)

Entre una infinitat de trobades de Jesús amb la gent, resulta impressionant l’hàbil pedagogia que conté el seu encontre amb una dona i la manera com desfà els prejudicis religiosos i les barreres socials i ètniques que els separaven. Tot un exemple d’acollida, de comprensió, de diàleg pacient i de proposta transparent. Ens trobem davant d’un model excepcional en l’art del tracte humà, art comunicatiu pel qual queda superada tota previsió i ens fa veure que mai no es pot dir la darrera paraula sobre algú, i encara menys haver-la dita sense experimentar la proximitat de trobar-se abans personalment amb ell de forma directa. Jesús sap les mínimes regles d’honradesa i sinceritat. Així ens fa veure com ha de ser el tracte delicat i respectuós que mereix tota persona, des del més amic i proper fins al més enemic i desconegut, des de l’incondicional fins al més catalogat.

És en el cor d’aquesta conversa que parla de Déu i ens ensenya a nosaltres a fer el mateix. El presenta com a do gratuït, com l’aigua fresca que tota persona necessita per saciar la seva set de sentit. És per això que, per arribar a l’anunci explícit i per posar Déu enmig d’una conversa normal, ens ensenya que, primer de tot, cal escoltar. I és el que fa. Saber-se situar amb dignitat davant de l’altre, a més de posar al bell mig de la conversa un gest d’acollida, ple de paraules que a l’altre li interessen i l’afecten, fins a ser persones de diàleg fàcil i normal. Amb això, Jesús vol desvetllar en cadascú la nostra relació amb Déu de forma directa i senzilla. Més encara, té prou enginy per reconduir pausadament un procés que anirà des de l’estranyesa a l’admiració, i que es completarà amb l’adhesió creient i l’anunci missioner. Un cas paradigmàtic de conversa per aprendre un estil d’iniciació cristiana, tan necessari i urgent per al nostre temps.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Parlar de Déu com d’allò més normal

Caminar amb decisió i confiança

El temps de Quaresma és la invitació a fer un procés d’avançada, la qual cosa vol dir superar estadis d’anquilosament i mandra. Caminant de la mà de l’Evangeli i anant a l’essencial, rebem l’ajuda que necessitam perquè aquest camí que estam disposats a emprendre sigui atractiu i desitgem fer-lo amb ganes. Quan és així, el camí mai no es fa pesat, sinó agradable i sempre és font de salut física i espiritual. És cert que en la seva trajectòria ens trobem amb pujades i baixades, amb terrenys fàcils i altres que són més difícils de transitar, però tot canvia si els feim amb decisió i confiança. Que bé quan tenim notícia que algú vol fer i, de fet fa, camí amb nosaltres. Per la fe sabem que no anem sols, sempre hi ha un gest d’acompanyament per vèncer la soledat.

«El temps de Quaresma és la invitació a fer un procés d’avançada, la qual cosa vol dir superar estadis d’anquilosament i mandra.» El Papa a la celebració de la missa de Dimecres de Cendra.

Entre la infinitat d’encontres que hi ha a l’Evangeli, en ells la companyia de Jesús es fa revelació del misteri de la seva vida i experimenten el goig de la seva proximitat, la resplendor de la seva persona. Al mateix temps, l’ardor confiat que experimenten quan l’han pogut escoltar els fa entendre les seves paraules que han ressonat amb força en el seu interior. Tant és així que, en el moment de la Transfiguració, l’expressió espontània de Pere fa veure el que realment viu quan diu: «Senyor, que n’estem de bé aquí dalt!» És el terme d’un camí que els ha portat a la trobada amb Jesús. Certament, l’encontre amb el Senyor és sempre gratificant i font de felicitat, més encara, quan aquesta percepció prové de la confiança en Ell, signe inequívoc d’adhesió i seguiment incondicional.

Amb tot, com responem avui a la invitació de Déu de posar-nos en camí i abandonar aquelles formes de comoditat que ens són un impediment? És per aquí que també ha d’anar la nostra conversió quaresmal. Quedem-nos amb l’exemple d’Abraham. No dubta. Se’n refia totalment i decideix posar-se en camí. Coneix la repercussió personal i social de la seva resposta generosa, i sap que compta, sobretot, amb la benedicció de Déu per a ell, per a la seva família, per a totes les famílies del món. Podem valorar l’actitud d’Abraham com a crida a l’acció solidària, com a invitació a créixer en consciència col·lectiva i, així, fer-nos presents amb aquest mateix ardor evangèlic en totes les realitats humanes. La confiança, quan està impregnada d’aquest amor fidel, fa que superem moltes pors, fa que siguem més valents i ens anima a assumir els riscos propis del camí.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Caminar amb decisió i confiança

L’evangelització la faran els laics o no es farà

Una molt bona ocasió d’intercanvi, d’aprenentatge, de conèixer experiències molt diverses, de festa i celebració, de reflexió i pregària, d’entusiasme i nova represa… Tot això i més ha estat el Congrés «Poble de Déu en sortida», on hem constatat el moment actual d’un laïcat que s’esforça per viure la fidelitat a Jesús i el goig de la sinodalitat en el caminar del compromís baptismal i del testimoni eclesial. Una vegada més —com ja es va dir fa més de trenta anys— ens hem de convèncer que l’evangelització la faran els laics o no es farà. Un repte, aquest, potser dels més clamorosos del canvi d’època que vivim.

«Una Església en sortida no és una Església en retirada, sinó de “portes obertes” perquè puguem “sortir” i anunciar l’Evangeli com ho feia Jesús, amb la paraula i el testimoni».

Fa més de cinquanta anys, el Concili Vaticà II animava els laics a practicar el seu múltiple apostolat tant en l’Església com en el món. Citava, concretament, les comunitats d’Església, la família, el jovent, l’ambient social i en l’ordre nacional i internacional. A causa del fenomen de la globalització, aquests aspectes han pres molta rellevància i n’han aparegut de nous. Massa vegades la tendència ha estat reduir la missió dels laics a l’àmbit de l’Església i de forma quasi exclusiva, quan en realitat la seva missió és estar present en la vida civil i en la diversitat d’escenaris en els quals s’hi desenvolupa la vida del poble.

L’encarnació de Jesús és el referent indispensable per fer-ho realitat. La claredat amb què Jesús parlava quan deia «vosaltres sou la sal de la terra» o «vosaltres sou la llum del món» definia la tasca a dur a terme totalment mesclats dins els ambients humans i fonent-se en ells. Només així podíem fer que arribés el bon gust i la llum ho irradiés tot. Aquesta opció demana molta definició personal i molta coherència de vida, ambdues coses fruit d’una experiència de vida cristiana viscuda en el si de l’Església i projectada com acció social. Tot això demana molta formació i preparació personal, ja que certes presències no s’improvisen, com és el cas de la família, la cultura, la política, l’economia, l’ecologia, el món professional, empresarial, educatiu i la mateixa vida de les associacions.

El camí —ho hem vist una vegada més en el Congrés dels Laics— és l’adhesió plena i personal a Jesucrist com a marca d’identitat, l’opció de sinodalitat com a acció d’Església i la consciència de missió, d’on neix l’encarnació en els llocs on vivim o hi som enviats. Una Església en sortida no és una Església en retirada, sinó de «portes obertes» perquè puguem «sortir» i anunciar l’Evangeli com ho feia Jesús, amb la paraula i el testimoni.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a L’evangelització la faran els laics o no es farà